Tots aquests dies es parla molt dels sanitaris i sanitàries que s'estan deixant la pell per superar una situació de crisi que ens ha passat a tots per sobre. Naturalment mereixen totes les nostres lloances, però sobretot mereixen que no hi hagi més retallades i que pugi el pressupost assignat per reforçar la sanitat pública, quan tot això acabi. També es parla molt de malalts, de contagis, d'hospitalitzacions i, malauradament, de morts. Les estadístiques no paren de créixer, encara que sembla que mica en mica s'estabilitza la situació. Però poc es parlar d'un conjunt de gent que a mi m'agradaria destacar.
Les persones que han donat positiu en un test o que tenen símptomes clars, però no prou forts per ser atesos en un centre mèdic, tenen baixa laboral i 'arrest domiciliari'. Evidentment, no poden sortir al carrer perquè són un focus d'infecció, però si fan bé les coses, de fet s'han de confinar en una habitació a banda i minimitzar contactes amb tot i tothom que els envolta. Això vol dir que aquells que conviuen amb ells s'han d'encarregar de tenir-ne cura, fer els àpats, proporcionar-los tot allò que els cal, fer les tasques de la casa, la compra... No he vist ningú donant les gràcies per tot això que fan i jo sí que ho vull fer-ho. El meu agraïment més sincer a aquests cuidadors i cuidadores invisibles que estan patint també els efectes de la pandèmia. Per mi ho estan fent i em cal posar-ho en valor. Aviat tot haurà passat i espero tornar totes les atencions amb escreix! Gràcies.