dimecres, 27 de febrer de 2019

Relats conjunts, Paraigüer


L'insigne alpinista català Jofre Baladriga tenia l'encàrrec de fer de guia d'un grup d'excursionistes de Barcelona que s'estaven iniciant a les muntanyes de 5000 metres. En Jofre, que sovintejava els Andes i l'Himàlaia, encara tenia molts reptes pendents, però bé s'havia de guanyar les garrofes d'alguna manera mentre buscava patrocinadors per fer el Nanga Parbat, el proper 8000 que volia assolir. Fer de guia de muntanya era una de les poques maneres de fer-ho que coneixia.

Quan sortia de casa seva, al poblet de Santa Eufràsia de la Corbada, va esdevenir-se un fet del tot inesperat: una de les cases de l'altre cantó del carrer, l'antiga casa del paraigüer, només uns metres més amunt de la seva, va ensorrar-se amb un gran terrabastall. El núvol de pols i runa va impactar-lo directament i el va fer anar per terra de l'ona expansiva, juntament amb la gran motxilla que duia i la bossa de material d'alta muntanya. Per sort, no va patir cap mal, només va ser l'ensurt. Quan la pols va escampar va veure que molts trossos de runa havien anat a parar prop seu, però no es trobava cap ferida. Entre els fragments de la casa que tenia als peus, això sí, hi havia la rajola del paraigüer, tan característica. Patrimoni que es perdia. Gairebé per instint va recollir aquella rajola, encara una mica en xoc, i com que no sabia que fer-ne, la va guardar juntament amb les cordes, piolets i grampons.

No va pensar massa més en la casa ensorrada, li havia anat de pocs segons, la runa l'hauria pogut sepultar. No semblava gaire bon auguri per afrontar el repte d'aquell grup d'excursionistes de qui ni tan sols coneixia el nivell real que tenien, però ara que estaven a punt de coronar el Mont Ararat, prop de la frontera entre Turquia i Armènia, havia de reconèixer que tot havia anat rodat. El temps els havia acompanyat i els excursionistes que l'havien contractat estaven perfectament preparats i equipats.

Dues setmanes després, en tornar al poble, va veure el forat que havia deixat la casa del paraigüer i va pensar en aquella rajola que havia recollit. No n'havia fet més cabal. No té sentit carregar més pes del compte quan fas muntanya, però l'havia recollit distretament sense adonar-se que l'acompanyaria a Turquia, i com que no se'n va recordar més, no li havia fet cap nosa. Però quan va anar a buscar-la entre el material no la va trobar per enlloc. Estava segur d'haver-la recollit, no eren pas imaginacions seves. I si aquella bossa no s'havia obert fins que el material havia estat necessari, vol dir que la rajola havia arribat a l'Ararat... i en algun punt es devia perdre. Però quan? I on? Malaguanyada. Bé, qui sap si algú la trobaria i es preguntaria com havia arribat fins allà. Esperava que, en tot cas, aquest algú en fes un bon ús.


Doncs si voleu saber quin ús es va fer de la rajola de l'Ararat, llegiu el relat d'en McAbeu! Amb aquesta preqüela participo en els Relats Conjunts de febrer.

11 comentaris:

  1. Boníssim! Ja saps com m'agraden aquesta mena de lligams. Això de la preqüela m'ha encantat. Una ralitat ben prosaica que va donar lloc a tota una sèrie d'explicaciomns esotèriques molt divertides. Un aplaudiment!!!

    ResponElimina
  2. Haha, és la primera vegada que em trobo amb un relat conjunt de debò. He de reconèixer que ambdós són de bona factura tot i que els estils són diferents. M'ha agradat l'invent.

    ResponElimina
  3. Molt bo l'escrit Xexu. El del MaCabeu ja el coneixia. L'has enllaçat bé.

    ResponElimina
  4. M'ha encantat aquesta preqüela del meu relat perquè, de fet, segur que tots els oopart tenen darrere una explicació ben normal i més senzilla que posar-los fora del temps i de l'espai. M'alegro que hagis trobat la història real de la meva rajola.
    Per cert, els hi he passat la teva història als responsables del programa "La veritat és allà fora... el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió" per si la volen aprofitar però, com ja em temia, m'han contestat que tenen clar que la realitat a ells no els interessa gaire. Així que han declinat fer-la servir. ;-)

    ResponElimina
  5. Un relat molt original, pel fet d'estar enllaçat amb l'altre i ara ja sabem que se'n va fer de la rajola...Misteri resolt!!!
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  6. boníssim relat i a més enllaçat ....felicitats!

    ResponElimina
  7. Sí que fa il·lusió que una rajola d'oficis catalans hagi anat a parar tan lluny, sí. Una vegada algú que s'estava llegint un llibre meu em va dir que se l'havia deixat a l'aeroport de Tel Aviv i vaig estar contenta. No vaig voler entretenir-me a pensar que allà no l'entendria ningú, ni tampoc si se'l va deixar perquè el llibre l'avorria. Però d'il·lusió me'n va fer molta, de veritat. Ei, aquesta història és real, eh?

    ResponElimina
  8. Sempre cal un Jofre Baladriga per resoldre els misteris! Tan pinxo, ell!

    ResponElimina
  9. M'he permès aquesta llicència de continuar un relat d'algú altre per la confiança que tenim amb en Mac i perquè intuïa que a ell no li semblaria malament, per això ni tan sols li vaig dir, preferia que fos sorpresa. M'alegra que li hagi agradat i que als altres que coneixíeu la seva història també n'hagueu gaudit. Això sí, era del tot esperable que els productors de 'La veritat és allà fora' no acceptessin la versió real dels fets. Bah, aquesta gent de les tele-escombraries no té remei! Moltes gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  10. Genial, quina manera més senzilla de solucionar una misteri

    ResponElimina
  11. Abans de llegir el relat d'en MAC, he de dir que aquest teu m'ha agradat molt... ja m'he imaginat que d'aquí uns anys els arqueòlegs parlarien de les relacions culturals entre ambdues civilitzacions :-DDDD

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.