dimecres, 13 de febrer de 2019

L'edat i tot allò que comporta

Ja ha començat. És difícil fer-se'n a la idea, però arriba un moment que els pares deixen de ser una certesa, aquella gent que t'han donat la vida i que sempre estan allà. Pensem que això serà per sempre, o evitem pensar, precisament, que no ho serà, però t'hi trobes de sobte. Si jo ja en tinc 41, ells me'n porten uns quants d'avantatge. Arriben aquells problemes de salut poc determinats, però que els van incapacitant i van a més. Aquelles estades curtes a l'hospital per una ximpleria, sí, però que més val vigilar de prop. Aquells medicaments poc comuns que s'han de prendre regularment. I no ho vols veure, vas dient 'l'edat, l'edat', i per evident que sembli: és l'edat, però sobretot tot allò que comporta. Més difícil encara quan tens uns pares que no volen molestar massa i que no t'expliquen tot allò que els passa, però més valdrà que, a partir d'ara, els hi tingui un ull posat a sobre. Per acabar-ho d'adobar, en Blog farà aquest any, en termes humans, la mateixa edat que els meus pares, si fa no fa. Com a bon capricorn, sempre anticipant els disgustos.

14 comentaris:

  1. Els petits es fan grans i els grans es fan vells. El meu pare enguany farà 23 anys que va morir. La mare d'aquí a 8 dies farà 90 anys, i malgrat l'edat segueix essent el pal de paller de la família. Quan toqui, la cuidarem com ella ens va cuidar a nosaltres quan érem petits. És "llei de vida" Xexu.
    Ah! i el meu gat, farà 16 anys i sembla jove.

    ResponElimina
  2. Fer-se vell és una merda però no fer-se'n encara és pitjor. Estigues al costat dels teus pares quan toqui i que per molts anys ho puguis fer.

    Per cert, si anticipes disgustos els pateixes dues vegades. No sé si surt a compte ser capricorn (sort que jo no crec en les coses de l'horòscop).

    ResponElimina
  3. Sí, noi, la generació del mig és la clau. A mi tot això ja em va començar fa uns anys i ens ha anat a èpoques: des de temps llargs sense entrebancs fins a mesos continuats amb hospitals i operacions cada dos per tres. Però mentre puguem tirar endavant, rai!

    Salut i literatura, company!

    ResponElimina
  4. Fer-se vell és una merda... i ho anem portant tan bé com podem. Tots. Els que ens fem vells i els que heu de ser-hi i fer costat. Amdues coses són difícils. A mi, quan em va tocar ser-hi, me'n vaig sortir prou bé, amb algunes dificultats per ser a tot arreu on calia. I una mica d'estrés també. Ara ja m'acosto a l'altre costat i no sé pas si ho portaré gaire bé, de donar la tabarra amb hospitalitzacions i aquestes coses, però no quedarà més remei que fer el que calgui i adaptar-nos al que toqui.

    De moment encara espero poder ajudar i fer d'àvia una temporadeta més ... però com que jo també soc capricorn, no sé si anticipo disgustos o simplement necessito mentalitzat-me d'algunes coses.

    ResponElimina
  5. A mi ja fa temps que em va tocar, els meus pares van viure fins els noranta...De totes maneres fer-se gran si que és un pal, però si un està en forma potser es porta força bé!
    És curiós perquè dels pares en vam tenir cura fins l'últim moment, però ara les coses han canviat i de vegades ho comentem amb la meva germana, perquè jo sóc patidora de mena i ja penso, qui em cuidarà? Ella no s'hi amoïna tant...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  6. Xexu, em passa com a tu. Serà que som si fa no fa de la mateixa quinta... tinc els pares relativament grans i relativament joves. Una etapa en que encara no pateixen problemes de salut, però s'apropen a aquella edat que qualsevol dia passa quelcom. I és inevitable per molt que no ho vulguis pensar. Només confio que visquin amb la millor salut fins al final i que l'adéu no sigui ni massa aviat ni amb patiment. Però, això, com moltes coses de la vida, no depenen de nosaltres.

    ResponElimina
  7. Jo tinc por que quan em toqui cuidar-los no sàpiga estar a l'altura. No és que pateixi gaire per la seva salut, encara falta molt de temps, però de vegades hi penso.

    A banda d'això, tu que ets científic, explica'm això del capricorn.

    ResponElimina
  8. Et diria benvingut al club, però és groller i tot. Entenc el teu neguit, et porto un temps d'avantatge. Et podria dir que és exagerat, però no és veritat. També ens fem grans i ara ens toca cuidar-los a ells, que tant ens han cuidat.

    Ànims!

    ResponElimina
  9. No vas marcar la opció de pares sans i immortals en el formulari? Quin fallo noi!

    ResponElimina
  10. Doncs sí, toca cuidar-los, XeXu, encara que els teus no us facin gaire partíceps dels seus "atxaques". A mi ara, amb ma germana, ens toca cuidar la meva mare, de fet li truco cada dia (abans era un cop a la setmana, més o menys). I també hem d'estar pendents de la sogra. I en això de cuidar hi ha moments la mar de macos, per exemple, quan li posem música que li agrada a ma mare (que ara pateix una depressió pel dol del meu pare), coses així! Petons.

    ResponElimina
  11. Ens fa por pensar-hi, Xexu, sigui quin sigui el nostre signe; ens fa por perquè pensem que no en sabrem i tenim la certesa que un dia ens arribarà... Però quan és el moment actues segons les circumstàncies i no acostuma a servir res del que amb anterioritat potser havies pensat... Jo estic atenent la mare, que té 89 anys i viu a casa, i el pare el vaig perdre fa 14 anys. Més por que no havia passat jo de jove reflexionant sobre el tema...

    ResponElimina
  12. Alguns ja hi heu passat, altres ho estem vivint. Això també ens diu que l'edat mitjana de la catosfera és força alta, que ja ens toca preocupar-nos per aquestes coses. Gràcies a tots pels vostres comentaris.

    Xavier, és clar que sí, els anys s'acumulen, arribar als 90 potser ja no és excepcional, però també hi ha molta gent que mor abans. Cuideu a la mare, i tant. Els meus tenen encara molts menys anys, però la salut és una mica ruleta russa. Veurem com surt la recta final de la seva vida. El Blog ha tingut algun problema de salut, però de moment aguanta el tio. El teu encara li porta uns quants anys, esperem que els dos tinguin salut i no pateixin.

    McAbeu, segur que no és el primer cop que faig referència a ser capricorn i segur que no és el primer cop que tu em dius que no creus en els horòscops. És clar que no, no es pot generalitzar, però a les definicions que fan de cada signe, encara que sigui tot inventat, als capricorn ens diuen que sempre ens preocupem massa per les coses, fins i tot abans d'hora, i en això em sento identificat. És clar que és patir dos cops, i patiré cada vegada que hi pensi. Em toca cuidar-los, és clar. A veure si es deixen.

    Maurici, si no m'equivoco tu ets una mica més gran que jo, però no ens portem tant, així que saps molt bé de què parlo. A més, tu t'has hagut d'encarregar de dos nens petits, cosa que jo no. Això d'anar a metges constantment ho deus tenir molt per la mà. Jo que no hi vaig gairebé mai per res...

    Carme, si et sóc sincer, una estona després d'escriure el post vaig pensar en tu. Com que portem molt temps per aquí, però ens coneixem només de comentar-nos, temes com l'edat no ens importen i per nosaltres seguim sent les mateixes persones que ara fa 13 anys. A tu et passa això? A mi sí. Quan ho vaig pensar una mica en fred em vaig adonar que estava parlant dels meus pares, que per mi són grans, però que en realitat tu tens una edat semblant a ells. Espero no haver ofès a ningú amb el post, i menys a tu, però és que realment a tu no et veig gran com a ells, ja que hem compartit moltes coses aquí i seguim fent-ho, és una relació d'amistat, encara que sigui virtual, i no és igual a la materno-filial, tot i que els anys han passat igual per uns i altres. No sé si m'explico, només espero que puguem mantenir aquesta relació molt més temps, i que tu puguis exercir d'àvia i d'allò que vulguis sense cap complicació, també per molt de temps.

    M.Roser, ja has passat pel que temo passar jo ara. Suposo que si ara pateixes per qui et cuidarà és perquè no tens fills, que és una opció de vida que de moment jo també comparteixo. Segur que hi ha maneres d'estar ben atès i molta gent que t'estima que et pot ajudar. Sembla que els fills siguin la solució lògica, però s'ha de poder fer el que sigui sense aquest plantejament.

    Eli, amb una emoticona ho expliques perfectament.

    Risto, dius coses en el comentari que no m'he acabat d'atrevir a posar en el post. Precisament estan en aquesta edat on qualsevol dia pot passar qualsevol cosa, com per exemple, que vagin al metge per una molèstia qualsevol i els diagnostiquin un càncer, o que tinguin un atac del que sigui i s'hi quedin. Paradoxalment, no sé si ho recordaràs, però no fa massa temps parlava de la dèria que tenen ara amb viatjar. Els últims anys se n'han fet un tip, perquè és com dius, encara no són massa grans, però tampoc són joves, una edat en la que es pot viure tranquil•lament o patir tota mena de mals. No, no podem ni preveure-ho ni fer-hi res, sortirà com sortirà. Això no vol dir que no en siguem conscients.

    ResponElimina
  13. Peix, ja no es pot dir res aquí! Diuen que els capricorn són tossuts i sempre imaginen els problemes abans que arribin. Els capricorn no sé, però jo sí que sóc així, llavors em faig meu el que diuen del col•lectiu. Quan s'hi hagi de ser hi serem, com ells hi han estat sempre per nosaltres.

    rits, pel que ens has anat explicant, sense massa detalls, també has hagut de passar per aquí, i la cosa no queda en anècdota, va passant. És el que ens toca ara, estar a l'aguait i saber que en qualsevol moment potser haurem de córrer i anar cap a l'hospital.

    Pons, és que tot el que són formularis i coses d'aquestes m'ho porta ma mare, no em va dir pas que existís aquesta opció.

    Gemma Sara, tu també estàs en aquella edat que els pares comencen a fer una davallada forta. Ja ho has hagut de patir, i la cosa continua. Cal estar pendent, no perdre'ls de vista, i això és molt dur, després d'anys d'independència i de no fer-nos massa cas els uns als altres. Espero que et sigui lleu i que ho passeu el millor que pugueu.

    Galionar, a tots ens arriba, i suposo que tots tenim els mateixos dubtes. Però entenc que ha de ser com allò que diuen de tenir fills, no? No n'he tingut i per tant no ho sé, però tothom té por de no saber com afrontar-ho, però quan s'hi troba també troba la manera de fer-ho. Prova d'això és que tots estem aquí, uns pares espantats van aconseguir pujar-nos, i no va anar tan malament, oi? Hehehe. Quan la truita gira i són els pares qui són vulnerables i se n'ha de tenir cura, doncs també ho devem saber fer. Segur que tu ho fas ara amb tot l'amor que ets capaç.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.