dimarts, 29 de gener de 2019

Relats conjunts, Recordant el passat


Aquella era l'última missiva. Tampoc a casa dels Hamilton la volien. No havia aconseguit feina a ca la costurera Blackwell perquè, segons ella, ja tenia més noies de les que podia mantenir. Tampoc a la taverna Willbur necessitaven cuineres, i menys amb tan poca experiència. Hi havia poca feina per noietes soles que, a més, vinguessin sense recomanació. Les possibilitats d'obtenir uns ingressos que li permetessin viure pel seu compte eren escasses, per això havia provat sobretot en altres cases de famílies benestants, per entrar a servir, com feia ara. Els Collimore no passaven pel seu millor moment, de manera que es conformaven amb una sola cuinera i una serventa que feia tots els papers de l'auca. Per contra, no tenia credencials per esdevenir la majordoma que buscaven els Percy, ni tan sols hi va insistir perquè li semblava que li anava gran. Va provar-ho oferint-se de cambrera de la senyoreta Isabella Rosmund, però es van quedar una cosina segona de la família que venia del poble. Els Machintosh la consideraven massa jove per ser dama de claus, eren gent molt conservadora. I els Kingston li van argumentar que eren massa amics del seu senyor i no s'hi volien enemistar pispant-li una serventa.

Potser si sabessin... però no, no els ho podia pas dir. No els podia dir que el senyor, el seu amic tan distingit i educat, entrava molts vespres a la seva cambra, quan ja era negra nit i la resta del servei i la seva família dormien. Ho feia posant-se un dit als llavis reclamant el seu silenci, i malgrat la seva evident expressió de terror, començava a palpar-la i a fer-li... s'avergonyia només de pensar-hi. Aquell monstre l'havia embrutat per sempre més. No s'hi podia oposar, callava i el deixava fer: era el seu senyor. Però només pensava en fugir, en marxar d'allà, ben lluny, en no veure'l més. Però no tenia enlloc on anar. Necessitava que algú l'acollís al seu servei per poder escapar, no podia pas marxar amb les mans buides, no sobreviuria. Ni tampoc podia denunciar-lo, qui la creuria, a ella? No podia defallir, enviaria més cartes, on fos, necessitava que algú la contractés. A qualsevol lloc estaria millor que en aquella casa.


La meva proposta pels Relats Conjunts de gener, tot i que ja freguem el febrer!

9 comentaris:

  1. M'ha quedat una sensació de ràbia i també d'impotència perquè és un relat ben realista i adaptat a l'època del quadre. Voldria pensar que actualment la noia tindria alguna oportunitat més per sortir d'aquesta indigna situació que li ha tocat viure. Ben escrit.

    ResponElimina
  2. Per desgràcia la realitat supera la ficció.

    ResponElimina
  3. Per desgràcia, aquesta situació no ha desaparegut. És molt trist perquè a vegades, certament, no tenen escapatòria. M'agradaria creure que una noia amb tants recursos trobarà una sortida i mentre tant pot provar altres mètodes: barrar el pas del "monstre", enverinar-lo, fer-li marques a la pell, enviar anònims,...que escarmenti, vaja.

    ResponElimina
  4. Quina ràbia que fa, tanta indefensió... però està decidida i se'n sortirà.
    Les idees de la Consol no estan gens malament...

    ResponElimina
  5. Ves per on, és el primer text en el que entenc la postura de la noia i la trobo d'allò més coherent amb el seu drama...
    I, es clar pobra noia, suposo que en aquella època no hi havia atur, per poder mantenir-se!!!

    ResponElimina
  6. Molt bo, Xexu; la teva història reflecteix crec que molt bé el gest de desolació de la noia del quadre! M'ha recordat una mica les novel·les del tipus Jane Eyre, però com diuen en anteriors comentaris, segur que la realitat supera la ficció!

    ResponElimina
  7. Avui dia no hi ha tantes minyones o criades com anys enrere, però moltes treballadores continuen essent explotades per patrons fastigosos que es pensen amb dret a alleujar les seves passions sexuals a canvi d'un salari. Les que cauen en aquesta trampa sempre són les dones més desfavorides i necessitades, que com tu has expressat no tenen possibilitats de fuga perquè els va la vida.

    ResponElimina
  8. realista i versemblant el teu relat brillant! gairebé era esclavatge i a més la dona havia de patir violacions i abusos de part del poderós ) ben narrat!

    ResponElimina
  9. Suposo que és perquè estic força ficat en temes d'aquests darrerament i m'ha sortit aquest relat tan malauradament realista. La manifesta desesperació de la noia del quadre em va fer pensar que ho estava passant malament. Una cosa va portar a l'altra. Espero que us hagi agradat com a relat, i molt poc com a situació. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.