dissabte, 28 de desembre de 2019

Lectures 2019

Aquest no ha estat un any de lectures especialment brillants, potser això ha contribuït, però no només, a que jo no hagi estat un lector especialment brillant tampoc. Però tot i això, em segueix fent il·lusió compartir la Llista. Han estat un total de 40+2 llibres (després ho explicaré) que han suposat 10801 pàgines, tornant als nivells de 2014, millor que els darrers anys a excepció del passat. Això són unes 29.59 pàgines per dia. Una prova que ha estat un any fluix és la despesa en llibres, que he seguit comptant. No, no n'he comprat menys, hahaha. El que vull dir és que, tot i tenir una llista que sempre ronda els 80 llibres pendents, a casa solen entrar una quantitat de llibres cada any que, per anar bé, s'ha d'equilibrar amb els que aconsegueixo llegir. Aquest cop, n'han entrat 51 entre compres, regals, cessions, robatoris (no, això no!), i només n'he llegit 40 de sencers, així que balanç negatiu i feina acumulada. Les 51 entrades són per quedar-se, no inclouen préstecs, que en realitat són pocs. En total aquest any he gastat 569.23€ en llibres, menys que l'any passat.

I som-hi ja amb la Llista, que em perdo amb els números! Ordre cronològic de finalització, títol en la llengua de lectura, autor o autora i la valoració que li vaig donar en el seu moment, ja sabeu.
  1. Estació Boira - Enric Herce   (@@@ i mitja)
  2. 84, Charing Cross Road - Helen Hanff   (@@@@)
  3. Tu, calla! - Laura Huelga i Blanca Busquets   (@@@)
  4. La mort del comanador, llibre 2 - Haruki Murakami   (@@@)
  5. Maus, relat d'un supervivent - Art Spiegelman   (@@@@)
  6. Un vespre al paradís - Lucia Berlin   (@)
  7. Adreça desconeguda - Kressmann Taylor   (@@@)
  8. The man in the high castle - Philip K. Dick   (@)
  9. Claus i Lucas - Agota Kristof   (@@@@)
  10. Els finals no arriben mai de sobte - Salvador Macip   (@@ i mitja)
  11. Els homes m'expliquen coses - Rebecca Solnit   (@@ i mitja)
  12. L'Ocell de Foc - Emili Teixidor   (@@)
  13. Tots els símbols de la por - Salvador Macip   (@@@@)
  14. Una història negra - Antonella Latanzi   (@@ i mitja)
  15. La passió - Jeanette Winterson   (@@)
  16. Antropocè: La fi d'un món - Daniel Closa   (@@@)
  17. Foc i sang - George R.R. Martin   (@@@@)
  18. L'any de la plaga - Marc Pastor   (@@@@)
  19. La senyora Caliban - Rachel Ingalls   (@@ i mitja)
  20. Pes mort - Lluís Llort   (@@@)
  21. La maleta de la memòria - Àngels Bassas i Salvador Macip   (sense avaluar)
  22. Àlies Grace - Margaret Atwood   (@@@@)
  23. Ahir - Agota Kristof   (@@@)
  24. L'imperi dels lleons - Sebastià Bennasar   (@@@@)
  25. Ni d'Eva ni d'Adam - Amélie Nothomb   (@@@)
  26. El guardià invisible - Dolores Redondo   (@@ i mitja)
  27. Amb l'aigua al coll - Daniel Arbós   (@@@)
  28. Mites - Stephen Fry   (@@@)
  29. Sempre han parlat per nosaltres - Najat El Hachmi   (@@)
  30. Homenatge als caiguts - Albert Sánchez Piñol   (@@@)
  31. El club de la bona estrella - Amy Tan   (@@@)
  32. Gegants de gel - Joan Benesiu   (@@@)
  33. L'analfabeta - Agota Kristof   (@@@)
  34. La imperfecció de les bombolles - Lluís Llort   (@@@ i mitja)
  35. Gent Normal - Sally Rooney   (@@@@)
  36. Privilegi a l'altra banda del riu - Ruben Wagensberg   (@@@)
  37. El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin   (@@@ i mitja)
  38. La campana de vidre - Sylvia Plath   (@@@)
  39. Exorcismes - Vicenç Pagès   (@@@)
  40. Camaleó - Lluís Llort   (@@)
  • Una columna de foc - Ken Follett (en lectura nocturna reposada, 324/917 pàgines)
  • La mà esquerra de la foscor - Ursula K. Le Guin (lectura actual, la passo ja a 2020, 120/338 pàgines)

Entre tres autors s'emporten gairebé un quart de les lectures: Salvador Macip, Lluís Llort i Agota Kristof, amb 3 llibres cadascun. La Kristof, per cert, un dels descobriments de l'any, com altres estrenes notables com Marc Pastor o Sally Rooney. En general, com deia, un any de lectures que sí, que bé, però sense gaires excel·lents. He llegit uns quants assajos, feminisme, llibertat d'expressió i migracions, i també he explorat les obres epistolars i he tornat al còmic després de molts anys. Destacaria quatre títols, 'Foc i sang', 'Àlies Grace', 'Claus i Lucas' i 'Gent Normal', encara que no passen de les 4@, penso que estan per sobre de les altres. Un any, també, de no descuidar vells coneguts com Haruki Murakami, Daniel Closa, Sebastià Bennasar, Albert Sánchez Piñol o Vicenç Pagès. I en l'apartat de decepcions, no em va agradar 'Un vespre al paradís' de la Lucia Berlin, 'The man in the high castle' de Philip K. Dick, que no el vaig entendre, i l'inici de la saga de la Dolores Redondo, per les grans expectatives que em va generar el meu entorn.

Les ressenyes de tots els llibres, a excepció dels dos darrers que queden pel 2020, les trobareu al Llibres, i punt!, però ja sabeu que estaré encantat de parlar de qualsevol dels llibres aquí. Amb aquest post clàssic acomiado l'any i us emplaço a seguir-nos llegint l'any vinent. Que tingueu una gran i feliç entrada d'any, i bones lectures per 2020!  

dimecres, 25 de desembre de 2019

No el desperteu


 Ja torna a ser Nadal? Doncs desperteu-me per Reis, a veure si cau alguna cosa. Però abans no.

Passeu tots unes bones festes, de la manera que us vagi millor.

dissabte, 21 de desembre de 2019

Pel·lis 2019

Avui toca repassar una altra llista: la de pel·lícules vistes aquest any. El total ha seguit augmentant respecte als anys anteriors fins a un total de 47, que s'apropa a una per setmana. Gràcies a les plataformes digitals és molt fàcil accedir a tot tipus de continguts i posar-se pel·lícules a casa és molt fàcil i còmode. El que no hem aconseguit fer aquest any és anar al cinema, cap pel·lícula ens ha cridat prou l'atenció com per portar-nos a una sala. Hem seguit explorant el món dels superherois i l'animació, però em sembla que aquest any la selecció és més variada.

La llista està per ordre cronològic de visualització, en l'idioma en que la vaig veure i inclou any de producció i director o directora. Indico també si l'havia vista anteriorment. Algunes segur que les heu vist, però ja direu si coincidim gaire o poc!

  1. Brave, 2012, Brenda Chapman i Marl Andrews (revisionat)
  2. Los Vengadores: Infinity War, 2018, Anthony Russo i Joe Russo
  3. Black Mirror: Bandersnatch, 2018, David Slade
  4. Han Solo, 2018, Ron Howard
  5. Jurassic World: El reino caido, 2018, J.A. Bayona
  6. Deadpool 2, 2018, David Leitch
  7. Ready Player One, 2018, Steven Spielberg (revisionat)
  8. Como entrenar a tu dragón, 2010, Dean DeBlois i Chris Sanders
  9. Los increibles 2, 2018, Brad Bird
  10. Como ser John Malkovich, 1999, Spike Jonze (revisionat)
  11. Isla de perros, 2018, Wes Anderson
  12. Black Panther, 2018, Ryan Coogler
  13. Como entrenar a tu dragon 2, 2014, Dean DeBlois
  14. Un amor de novel·la, 2015, Mark Griffiths
  15. El gran Gatsby, 2013, Baz Luhrmann
  16. Asesinato en el Orient Express, 2017, Kenneth Branagh
  17. Los Vengadores, La era de Ultron, 2015, Joss Whedon
  18. Los Vengadores, 2012, Joss Whedon
  19. El gran dictador, 1940, Charles Chaplin
  20. Bohemian Rhapsody, 2018, Bryan Singer
  21. First Man, 2018, Damien Chazelle
  22. Spider-man: Homecoming, 2017, Jon Watts
  23. A star is born, 2018, Bradley Cooper
  24. Galveston, 2018, Mélanie Laurent
  25. Lady Bird, 2018, Greta Gerwig
  26. Ahora me ves, 2013, Louis Leterrier
  27. Ralph Rompe Internet, 2018, Rich Moore i Phil Johnston
  28. Ant-Man, 2015, Peyton Reed
  29. Ant-Man y la Avispa, 2018, Peyton Reed
  30. Mortal Engines, 2018, Christian Rivers
  31. Capitan America: Civil War, 2016, Joe Russo
  32. Spider-man: Un nuevo universo, 2018, Peter Ramsey, Bob Persichetti i Rodney Rothman
  33. Her, 2013, Spike Jonze
  34. La rosa púrpura del Cairo, 1985, Woody Allen
  35. American Gangster, 2007, Ridley Scott
  36. Malditos Bastardos, 2009, Quentin Tarantino
  37. Holmes & Watson, 2018, Etan Cohen
  38. Spotlight, 2015, Tom McCarthy
  39. Maria, reina de Escocia, 2018, Josie Rourke
  40. Como entrenar a tu dragón 3, 2019, Dean DeBlois
  41. Shazam!, 2019, David F. Sandberg
  42. Godzilla: King of Monsters, 2019, Michael Gougherty
  43. Table 19, 2017, Jeffrey Blitz
  44. Going in style (Un golpe con estilo), 2017, Zach Braff
  45. Capitana Marvel, 2019, Anna Boden i Ruan Fleck
  46. Alita: Ángel de combate, 2019, Robert Rodríguez
  47. Gran Torino, 2009, Clint Eastwood

dimecres, 18 de desembre de 2019

Sèries 2019

Després del Balanç anual, el post més clàssic del Bona Nit, anem a pels altres resums que ja constitueixen tota una tradició d'aquest blog. Comencem per les sèries, que els darrers anys són protagonistes dels vespres a casa. Aquest 2019 hem mantingut un bon ritme, potser no tan alt com l'anterior, però això de vegades també depèn del número de capítols per temporada o de si les tries t'enganxen més o menys o se t'allarguen en el temps. Això sí, hem vist més sèries diferents, ja que en alguns casos són sèries que s'estan produint actualment i cada any es disposa d'una única temporada. Som-hi doncs!
  • The Blacklist, T2-5
  • La verdad sobre el caso Harry Quebert, T1
  • Game of Thrones, T8 (acabada)
  • Suits, T8 (segona meitat)
  • Manhunt: Unabomber, T1
  • Atrapados, T2
  • Black Mirror, T5
  • Como defender a un asesino, T5
  • Stranger Things, T3
  • The good place, T1-3 (quarta temporada a mitges)
  • La casa de papel, T3
  • Brooklyn Nine-nine, T1-5
  • Mindhunter, T2
  • Parks & Recreation, T1
  • After Life, T1
  • Lucifer, T1-4
  • Disenchantment, T2
  • Fargo, T1 (en curs)
Tres noms propis aquest any: The good place, Brooklyn Nine-nine i Lucifer. Després d'encadenar unes quantes sèries 'de mal rotllo', psicòpates, policies, morts violentes en general, la Fantàstica Acompanyant va demanar una treva, mirar alguna comèdia, almenys un canvi de registre. Quina idea tan encertada! Completament enamorats de The good place i els seus personatges estrafolaris, quin fart de riure amb els policies de la comissaria 99 de Brooklyn, i una bona descoberta amb Lucifer, investigació policial amb mitologia bíblica pel mig. Aquest any també s'ha de destacar el final de Joc de Trons i la pertinent temporada de Black Mirror, que aquest any va arribar tard per la producció d'una pel·lícula interactiva: Bandersnatch. I com no, algunes decepcions, com la degradació de Suits, la segona de Mindhunter o Parks & Recreations. Acabarem l'any amb Fargo, però a hores d'ara no queda gens clar que 2020 comenci amb les temporades posteriors d'aquesta sèrie. Ja ho veurem! 

diumenge, 15 de desembre de 2019

Balanç 2019

Dia 15 de desembre, dia de balanç anual al Bona Nit. Encara que aquest 2019 m'ha passat tan ràpidament que no tinc gairebé consciència que hagi passat res, però mirarem una mica enrere a veure què ha donat de si aquest any al qual ja li queda poc temps de vida.

La unitat familiar, a jutjar pel que escrivia l'any passat, s'ha mantingut exactament igual i sense canvis rellevants. L'estabilitat i el dia a dia probablement fan que el temps passi més ràpid encara. Bé, sí que hem incorporat un nou giny mecànic que ens fa la vida més fàcil: un robot d'aquests que escombra i frega. Li diem Rosi, per la Rosalia. També vam haver de canviar la tauleta i el meu mòbil que van morir conjuntament (per motius diferents) en un dels viatges d'aquest any. Ah, i vaig acabar canviant el teclat de l'ordinador, així puc escriure fàcilment els números 7 i 9. Pel que fa a éssers vius, nosaltres estem bé, el gat també, tot i que cada cop el veig més gran, cosa que m'ha passat també amb els meus pares; ha estat un any de prendre'n consciència. La comunitat vegetal també sobreviu en el nostre reduït espai. Com ja hem anat fent els anys anteriors, hem seguit canviant les empreses de serveis que fem servir, després del banc i la llum, ara toca el torn al gas, que a partir d'ara tindrem en una empresa catalana, ja només ens queden les comunicacions en empreses de l'IBEX. També ha estat un any d'anar reduint el consum de plàstics i envasos, cada cop més conscients dels problemes mediambientals que patim. Per últim, ens hem fet donants de sang, ho anirem fent periòdicament.

Pel que fa a les meves activitats, ha estat un any amb moltes eleccions: dues d'espanyoles, les europees, i les que més em fan pencar, les municipals. Molta feina i molta activitat, però he acabat sense càrrecs a la secció local (per voluntat pròpia), tot i que segueixo ben implicat. També he participat en les protestes sempre que n'hi ha hagut, especialment després de la sentència dels presos i preses polítiques. El panorama polític torna a estar animat, més que el 2018, n'he parlat força al blog aquest any. I pel que fa a castells, ha estat un mal any, hem patit i no hem aconseguit assolir els nivells que volíem. Aquest 2019 jo complia els 25 anys com a casteller i no es pot dir que hagi estat en un gran moment.

Les estones de lleure i escapades aquest any han estat força marcades per la muntanya. Encara hem sortit a caminar més que els anys anteriors. Vam fer alguns escape rooms a principi d'any i apunta que aquesta activitat que tant ens agrada tornarà l'any vinent, però entre una cosa i l'altra els hem deixat de banda. Al gener vam anar a Tenerife una setmana i vam aprofitar per pujar al Teide (3718m), una muntanya tramposa, molt alta, però a l'abast de tothom. També a Escòcia, al juny, vam fer alguna excursioneta, i a la Patagònia ara a finals d'any vam fer dues excursions llargues, a la Base de les Torres del Paine i a la Laguna de los Tres, als peus del Fitz Roy. No són cims, però sí uns 45 km de ruta en total, poca broma. A la Patagònia, gran viatge de l'any i que vam decidir tard, quan ja ni ens ho esperàvem, vaig poder caminar per sobre la glacera Perito Moreno, veure pingüins i molts altres animals i tastar la gastronomia argentina i xilena. Ara que, la temporada d'estiu sí que va ser intensa pel que fa a muntanya. La pretemporada ens va portar, entre d'altres, a la Tosa d'Alp (2536m) o al Balandrau (2585m), i ja a l'agost, la setmaneta que vam passar a Vielha em va permetre assolir la meva bèstia negra: el Tuc de Molières (3011m) i després la Punta Alta del Comalesbienes (3014m). Un altre any amb tresmils aconseguits!

Cada cop ens costa més a tots plegats mantenir l'activitat blogaire, una prova més és que aquest any he fet la meitat de posts al Bona Nit que l'any passat. En alguns casos ha estat per manca de temps i concentració, com durant la campanya de les municipals, però majoritàriament per manca d'inspiració i d'imaginar-me la vida en posts, ara potser la veig més en tuits. En canvi, l'activitat al Llibres, i punt! s'ha mantingut, tot i que he llegit menys llibres que al 2018, però sempre en tinc algun en marxa. No he anat ni un sol cop al teatre ni al cinema, però he vist moltes pel·lícules, pràcticament una a la setmana. Segueixo participant a les iniciatives blogaires que puc, però com sabeu, no n'hi ha gaires de noves que diguem. Aquest any m'he plantejat seriosament què fer amb els blogs. Cada cop li veig menys sentit a aquest espai que estimo tant, però no pas al 'Llibres'. Això pot donar pistes del que pot acabar sent.

I això seria tot, em sembla que no m'he deixat res important pel que fa al meu any. Com veieu, no em puc queixar. Aviat 2020, ja ho veieu. No em faig propòsits, però sí que li demanaria una cosa al nou any si pot ser: que no passi tan ràpid com aquest que estem a punt de deixar. Espero que em seguiu acompanyant fins que el cos aguanti. Gràcies per ser-hi. 

dimecres, 11 de desembre de 2019

Relats conjunts, Ars moriendi


Qui em manava a mi fer aquell parell de rondes finals! Aquesta és la pitjor ressaca que recordo! Prometo que no tornaré a beure mai més. Almenys fins divendres que ve...


Aquest és el meu microrelat per participar als Relats Conjunts de novembre.

dissabte, 7 de desembre de 2019

A 13000 Km

A l'excursionista de pa sucat amb oli, darrerament, quan va de vacances també li agrada sortir a estirar les cames i fer alguna excursió al lloc en qüestió. Aquesta vegada va decidir anar lluny, molt lluny, el més lluny que ha estat mai de casa, i per primera vegada a l'hemisferi sud, que ara estan a punt d'arribar al seu estiu, però quan vas al punt habitat més austral del planeta, no es pot dir que hagis de passar calor precisament. 

Segons els argentins, la ciutat d'Ushuaia és la fi del món. Els xilens discrepen: Port Williams està en territori de Xile i és més austral, però és un poble de 3000 habitants, mentre que Ushuaia en té prop de 60000. Fins a Ushuaia va viatjar l'excursionista de pa sucat amb oli, una mica més al sud fins i tot si tenim en compte la sortida en vaixell per anar a veure pingüins. I d'aquí a diverses localitats de la Patagònia austral d'Argentina i Xile, Punta Arenas, Puerto Natales, El Calafate, El Chaltén. Ah, també va passar un parell de dies a Buenos Aires abans d'anar tan al sud.

Però l'excursionista de pa sucat amb oli no escriu per explicar-vos les vacances, sinó les excursions que va fer per aquelles terres, que n'hi ha de molt clàssiques, sense abordar cims d'entitat, tampoc ens passem. Aquí us en deixa una mostra:


Excursió a la Base de les Torres del Paine, territori xilè. Caminada d'uns 21 Km en total, amb un desnivell pujat de més de 900m, que porta fins a un estany amb les vistes de la foto. Les Torres del Paine són emblemàtiques a la Patagònia xilena.


Excursió a la glacera Perito Moreno. Espectacular caminada per sobre el gel de la glacera i vistes del front des de diversos angles. Extraordinària.


Excursió a la Laguna de los Tres. Caminada de més de 23 Km per observar de prop el mont Fitz Roy, aquest cop a la banda argentina dels Andes. Uns 1000m de desnivell pujat i un darrer tram força dur, però amb una gran recompensa.

Amb això sí que queda tancat definitivament l'any de l'excursionista de pa sucat amb oli, que va acomplir aquests reptes amb només una mica de cruiximents als quàdriceps, però amb ganes de tornar a calçar les botes la temporada vinent. Per cert, les botes comencen a necessitar renovació.

dimecres, 20 de novembre de 2019

Anonimat

Quan va esclatar la moda dels blogs, la majoria de gent feia servir un pseudònim, un sobrenom que probablement ja havien heretat d'alguna altra aplicació anterior, xats, fòrums, el que fos. El motiu de no signar amb el propi nom era per mantenir l'anonimat personal, poder parlar lliurament i no exposar-nos. Amb el pas del temps, alguna gent va perdre la vergonya i va canviar el seu àlies pel nom real, entre blogaires no semblava que hi hagués res a témer. Jo vaig continuar fent servir el meu àlies, però com ja vaig explicar molts cops, també és un nom que molta gent feia servir per anomenar-me; ara ja no tant.

El cas és que l'anonimat era per auto-protecció, en cap cas que jo conegui es va fer servir per atacar o enganyar ningú, almenys no amb mala fe. És molt diferent del que ens trobem avui dia a twitter, que és una xarxa de microblogging, és a dir, una de les evolucions del món blogaire. Allà alguna gent s'empara en l'anonimat per poder dir qualsevol burrada sense que tingui conseqüències. Insultar, calumniar, inventar conspiracions, tot és igual, el perfil anònim els protegeix. És més, gent que ja té un perfil obert amb el seu nom, se'n crea d'anònims, el que s'anomena 'compte B', per poder dir tot allò que no pot dir obertament. I no parlo de revelar secrets, sinó de fer mal. De vegades penso que el fan servir de teràpia, per buidar-se de tota la ràbia que porten dins. Alguns són extremadament virulents. I el que és pitjor, n'hi ha d'aquests que tenen un munt de seguidors i hi ha gent que creu cegament i acrítica tot el que expliquen.

Jo, que allà sí que hi tinc el nom real, entro a twitter a informar-me i a divertir-me, i també a fer campanya pel meu partit quan cal, no ho negarem. Els comentaris que es poden veure per allà són denigrants. N'hi ha que estan molt engrescats i creuen que poden dir el que sigui, a qui sigui. Això acabarà com no pot ser d'altra manera, només es quedaran a twitter aquests. Celebritats, gent popular o tothom que tingui alguna cosa mínimament interessant a dir es buscarà un altre lloc on no l'insultin per dir-ho. 

**********

Marxo un parell de setmanes i no rondaré per aquí, porteu-vos bé i resistiu!

dilluns, 11 de novembre de 2019

Relats conjunts, Les filadores


En un món en el que les telecomunicacions estaven intervingudes, en el que qualsevol missatge telemàtic era interceptat i revisat, un món en el que tot passava pel sedàs de la censura i la repressió, la dissidència necessitava noves maneres de comunicar-se i organitzar-se. Qualsevol aparell electrònic que els humans poguessin fer servir, auriculars sense fins, rellotges, ulleres de realitat augmentada i, per descomptat, els nous implants subcutanis SRIs amb pantalles hologràfiques, es podien fer servir com a eines espies, totes enregistraven i transmetien els moviments i les converses dels seus usuaris. Per això els dissidents van haver de mirar enrere, la tecnologia era l'enemic.

I molt enrere van mirar, fins a l'antiga Grècia, per recuperar la vella tècnica dels tapissos d'Aracne i Atena, tapissos que, de tan bonics i ben fets, explicaven històries. Ara les històries que explicaven els tapissos ja no eren les dels antics mites, sinó com bloquejar una infraestructura important o com tallar una important via de comunicació. L'Estat, capficat en controlar totes les tecnologies, no van detectar mai aquesta 'nova' manera de comunicar-se. Evidentment, no va ser capaç d'evitar cap de les accions dissidents.


La meva aportació, gairebé en temps de descompte, als Relats Conjunts d'octubre.

divendres, 1 de novembre de 2019

Gent apatxe

No sé per quina relació d'idees o de comentaris, a una companya de feina i a mi se'ns va aparèixer aquesta cançó de La Trinca i la vam començar a cantar. Naturalment, vam buscar-la al youtube i ens la vam posar, seguida d'unes quantes més del grup, no us mentiré, que quan comences no pots parar. sempre fa gràcia posar-se la Trinca per aquells que tenim una edat. Però ja no fa tanta gràcia quan veus que aquesta cançó és de l'any 1981, quan jo tenia només 3 anys, i que la seva lletra és perfectament extrapolable al que ens passa actualment. Dolorosament extrapolable.

La cançó diu 'ara fa 15000 llunes, més o menys uns 40 anys'. Ara hauria de dir 80 anys. Però per la resta... bé, ja la coneixeu, segur. Gaudiu de recordar-la. 


divendres, 25 d’octubre de 2019

Contingut perillós

Per si no fos prou evident la manca d'inspiració que pateix l'autor d'aquest blog, és a dir jo, que s'ajunta amb la situació actual que em fa estar pendent de moltes coses, darrerament m'he trobat una altra pedra a la sabata pel que fa als blogs. No sé per quin motiu, des de fa una temporada, molts dels blogs que segueixo són considerats contingut perillós a la meva feina, és a dir, que el tallafocs els bloqueja i no hi puc accedir. No em passa amb tots, per exemple, amb els de wordpress no, però tampoc amb tots els de blogger. En desconec el motiu, sempre han funcionat bé. El cas és que ara molts dies, quan arribo a casa, ja ni obro l'ordinador, solia mirar els blogs a la feina quan tinc alguna estona, i ara em trobo que no ho puc fer. M'estarà enviant missatges el món perquè entengui que és hora de plegar?

En fi, us aniré seguint com pugui, però que sapigueu que sou uns delinqüents perillosos que teniu contingut sensible i prohibit als vostres espais i per això el savi servidor de la meva empresa us bloca. Si és que ja està bé!

divendres, 18 d’octubre de 2019

Què és violència?

Aquests dies és força difícil parlar d'alguna cosa que no sigui l'actualitat que vivim a places i carrers arreu del territori. Segurament una bona part de la població viu aliena als esdeveniments, però no hi ha com estar connectat per adonar-se que l'hora és greu. Quan vaig veure els primers avalots a la ciutat de Barcelona i d'altres capitals, vaig pensar que aquestes ràtzies nocturnes no afavorien el moviment independentista, pacífic per definició. No, la violència als carrers no ens representa. Però què és violència?

Quan veus cremar un contenidor, potser no t'agrada. Però qui l'ha cremat realment? Barricades, llençar objectes a la policia. Defensar-se quan t'estan atacant amb armes és violència? És auto-defensa? En tot cas, els mitjans internacionals veuen amb normalitat aquests enfrontaments, la contundència després d'una sentència injusta ja es pressuposa. En canvi, tant la premsa com l'Estat espanyol estan venent un escenari de violència extrema als carrers, i en culpen íntegrament els independentistes. És el relat que volen, la justificació per reprimir-nos. Però quina part d'aquesta violència han generat ells mateixos amb infiltrats i amb desinformació per tal de justificar-se? Està clar que no tots els independentistes són santets i n'hi ha amb moltes ganes de brega, però potser es deixen portar per uns esclats que no iniciem nosaltres, algú posa la metxa, la pólvora, encén, i després deixa que tot cremi. Feina feta.

Com deia, al principi veia malament els enfrontaments. Però quan veus furgonetes de la policia atropellar manifestants, parar en sec, sortir uns quants agents a atonyinar manifestants que s'estan retirant caminant tranquil·lament pel carrer, o que es permet que un grup de nazis campin per Barcelona amb total connivència amb la policia, perquè els facin part de la feina d'atemorir i estomacar, llavors m'adono que malmetre mobiliari urbà i resistir als carrers no és violència. Que la violència ve, com sempre, del mateix cantó. Va haver-hi un temps que els Mossos respectaven el moviment. Però ara ja no. Ara són 'dels altres'. Més que res per ser conscients de la gravetat de la situació. Però cada dia que passa el camí de tornada està més tallat. Només ens queda seguir endavant. 

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Sentència

Està a punt de sortir la sentència del judici del procés. Tot apunta que serà molt condemnatòria, això em produeix una sensació barreja de tristesa, neguit, impotència... no ho sé. Però sí que intueixo que tornarem a mobilitzar-nos i que la indignació ens tornarà a punts que feia temps que no vèiem. Des de l'1 d'octubre. I, malauradament, també intueixo que ens caurà a sobre una onada repressiva com la majoria de nosaltres no hem vist o viscut mai. Així que diré l'únic que se m'acudeix dir ara: cuideu-vos. Cuideu els vostres. I que tinguem sort.

dissabte, 28 de setembre de 2019

Feina a distància

Sempre hi ha algú a qui li sembla bona idea crear un nou grup de whatsapp. I quan te n'adones, ja has perdut el compte dels grups en els quals estàs. En el meu cas puc garantir que són molts, moltíssims, de diverses temàtiques i mides. I que, a més, no en tinc cap de silenciat, així que sempre rebo totes les notificacions. Pur masoquisme.

Si hi ha una constant universal, és que les opinions són com els culs: tothom en té un. I tothom vol exposar-la en els grups de whatsapp, especialment els de política. Però una altra constant és que allà no s'hi decideix res, tot el que es parla es va embolicant i perdent fins que és molt més probable acabar discutint que trobar una solució. No és que no sigui conscient d'això, però jo sóc dels que intenta trobar solucions i arreglar tot el que pot a través dels programes de missatgeria, per una raó molt senzilla: l'alternativa òptima i desitjable per molts són les trobades presencials. I no, per mi les trobades presencials requereixen temps i, com el seu nom indica, presència. Personalment m'agrada que el meu temps i la meva presència es dediquin a aquelles persones i a aquelles activitats que em ve de gust freqüentar. Si puc estar a casa mirant una sèrie i amb un parell de whatsapps traspassar una informació, doncs millor. I si estic en un assaig de castells i, entre prova i prova, puc apagar algun foc des del mòbil, tot això que m'estalvio un altre dia.

Sóc molt fan del treball telemàtic. Tenim tantes i tantes eines per fer feina a distància, que trobo que les reunions estan completament sobrevalorades, perquè a més sovint tampoc s'acaba solucionant res en directe. Segurament és una opinió poc popular, però a mi el whatsapp m'estalvia moltes hores de xerrar amb gent, encara que de vegades sigui molest i també hi perdi temps, però intento veure'l com una eina més que com una molèstia i un corcó. Valoro el meu temps i el meu espai, encara que pugui semblar que no perquè estic molt pendent del mòbil, però per mi és millor això que no ser-hi.  

dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats conjunts, Corpus de sang


En Javier va sortir de la reunió blanc com el paper al qual no havia escrit ni una sola paraula. L'empresa tenia plans d'expansió, volia obrir nous mercats, cosa que era, a priori, una gran notícia. Encara millor notícia era que comptaven amb ell per encarregar-se de la representació a una regió extensa i amb una enorme potencialitat econòmica. Mai l'havien espantat els reptes, al contrari, sempre els havia superat amb escreix, d'aquí aquesta nova mostra de confiança per part de l'empresa. Però a Catalunya? L'enviaven a Catalunya? Però què hi havia d'anar a fer un extremeny com ell a Catalunya? Si el rebrien a cosses! Tothom sap que els catalans són intolerants i poc receptius amb els espanyols. Com se suposava que havia de fer negocis amb una gent que miren només per allò propi? A més, els seus anglès, francès, alemany, rus i les nocions d'italià no li servirien de res si s'entestaven a parlar-li català, del qual no en sabia ni un borrall! Quina desgràcia, per una vegada hagués preferit que li tinguessin menys confiança, envejava el company que li havia tocat Madrid!

Aquella nit va dormir fatal. Un somni recurrent el va fer despertar uns quants cop ben amarat de suor. Visualitzava clarament com el rebrien a Catalunya: amb les forques ben alçades i assedegades de la seva sang. Estava ben perdut.


La meva proposta pels Relats Conjunts d'aquest mes.

diumenge, 8 de setembre de 2019

Diada: i ara què?

Tornem a estar a setembre i en pocs dies commemorarem una nova Diada Nacional. Des de fa uns quants anys la Diada no és una cosa espontània, no ens reunim molts o pocs en una manifestació per recordar la desfeta de 1714. Fa anys que fem 'performances' organitzades, ens diuen a quin tram hem d'anar i ens fan fer alguna activitat conjunta perquè quedi tot rodó i ben artístic. 

Va haver-hi una època, a principi de la dècada, que la tasca d'aglutinar la gent al voltant d'un sol crit era molt important. Ens vam organitzar al voltant d'entitats civils amb lideratges forts i convincents. Allò, sens dubte, va fer créixer el moviment. Però tot té el seu temps, i descomptant que els lideratges ja no són ni tan forts ni tan convincents, alguns dels fets que han passat ja no conviden a fer manifestacions festives i coloristes. Vam fer un referèndum que no podem homologar, però ens van atonyinar per fer-lo. Van empresonar els líders més valents que hem tingut en la història moderna de Catalunya i altres van haver de marxar. Sovint sento criticar que alguns partits han oblidat tot això, que sembla que volen tornar a l'autonomisme. Però després acceptem anar a manifestacions disfressats amb samarretes del mateix color i fins i tot amb cascs grocs. Com si res no hagués passat. Com si això fos la revolució dels somriures, que dèiem fa un temps.

Doncs no, aquí ja no somriu ningú perquè hem tastat de la pitjor manera de què és capaç un Estat autoritari i despietat. Les sentències probablement seran exemplars per fixar un precedent i faríem bé de respondre en conseqüència i amb contundència. Buscant nous lideratges, mantenint el pols amb l'Estat, aprofitant la injustícia per ser més i demostrar-ho. No, la situació ja no té res a veure amb la del 2010. Ni amb la del 2016. Adaptem-nos-hi, l'experiència ens ha de servir d'alguna cosa. Amb tot, segueix sent important ser a la manifestació. Però m'agradaria que ens preguntéssim si és moment de ser imaginatius i originals, o de ser pragmàtics i buscar maneres d'entendre'ns per avançar.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Encantats de la vida


Final d'estiu amb poques idees per escriure al blog, però amb molts projectes i amb moltes vivències al món real. Sant Maurici, els Encantants, acomiaden la meva temporada de muntanya. Fins l'any vinent? Qui sap. Esperant que la rutina torni a posar les coses a lloc i alhora amb por i mandra d'aquesta rutina que s'emporta els dies i els mesos sense compassió. No estem mai contents amb res.

dimarts, 20 d’agost de 2019

Alta, altíssima

Que l'excursionista de pa sucat amb oli és una mica fatxenda a hores d'ara ja no hauria de sorprendre ningú. Si a més ve d'assolir la seva muntanya fetitxe, la seva bèstia negra, s'entén fàcilment que estigui una mica crescudet. Per això quan va sentir que hi ha una muntanya que anomenen la Punta Alta del Comalesbienes, va pensar 'no n'hi deu haver per tant, tan alta no serà! Doncs sí que era alta, sí. Concretament 3014m.

La ruta seguida, gràcies a en Germinal V.

La ruta que van fer servir l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant, aquest cop també acompanyats per la becària, parteix de la presa de Cavallers i s'enfila lentament per una pista forestal fins que trobes la desviació cap el barranc de Comalesbienes. L'ascensió a partir d'aquí té una pendent infernal. Ràpidament es guanya alçada pel barranc fins que ja no es pot avançar més i llavors cal seguir per un bosc lateral que desemboca en un caos de roques, que segueix pujant i pujant. Tot i fer-ho a un bon ritme, l'excursionista de pa sucat amb oli ja estava a punt de donar la volta quan va arribar als estanys de Comalesbienes, en una vall preciosa, havent remuntat ja 1000 metres des del punt de partida.

Estanys de Comalesbienes a mitja pujada al cim
i a l'altre cantó de la vall la Pala Alta de Sarradé

Allà se'ls generava el primer dubte. Agafar una mica de desviació per pujar primer al cim del Comalesbienes, amb algun pas complicat i una desgrimpada una mica aèria, o ascendir directament al coll per pujar només a la Punta Alta. Van optar per aquesta segona opció i el camí va resultar més senzill del que semblava, això sí, amb una fortíssima pendent altre cop, per completar els darrers 400 metres de pujada. La grimpada final a la Punta Alta des del coll té algun pas exposat, però poca exigència tècnica. Segon tresmil de l'excursionista de pa sucat amb oli i la FA en pocs dies, i el primer de tots per la becària!

Des del cim, primer pla dels Besiberris i el Comaloforno, 
i darrere l'Aneto i tota la Maladeta.

Al cim, la segona decisió. Tornar pel mateix camí o acabar la ruta circular, que es preveia llarga. Com que el dia era bo i sabien pel pedregar per on havien pujat, van decidir fer la circular. Just per descobrir que el primer tram de baixada era tan o més difícil que si haguessin baixat pel mateix lloc. La ruta llarga va demostrar ser molt, molt llarga. Això sí, passa per llocs extraordinaris com l'estany de Roca o l'estany Negre i es tenen unes vistes excepcionals dels Besiberris. Però les cames i el cansament acumulats els feien desitjar veure de prop la presa de Cavallers, que un cop van arribar al tram de l'embassament semblava no arribar mai. En total, 10 hores i 45 minuts de caminada que es van fer una mica pesats al final i també per la constant presència d'un sol de justícia, però realitzada amb una solvència considerable. Al final el Tuc de Molières havia resultat el teloner d'una altra gran ruta, una de les més difícils que recorda l'excursionista de pa sucat amb oli.

Ja de tornada, Estany Gran de Colieto en un paratge extraordinari.

Informe de danys: algunes cremades solars de poca intensitat tot i l'ús de crema, i només el cansament normal en una ruta d'aquestes característiques. La becària sí que va pagar la novetat i va acabar amb uns cruiximents intensíssims a les cames que li van impedir moure's amb normalitat els dies posteriors tot i haver fet un paper més que digne durant l'excursió. Danys perfectament comprensibles.

dijous, 15 d’agost de 2019

Qui riu ara, eh!?

Si una cosa no se li pot negar a l'excursionista de pa sucat amb oli és que és tossut com una mula. Quan una muntanya se li resisteix hi torna i hi torna. Però aquest cop no tornava a intentar una muntanya, tornava a intentar LA MUNTANYA. Bé, tampoc és que n'hi hagi per tant, però el Tuc de Molières va ser on va patir l'accident l'any passat, a banda d'haver-lo intentat altres cops sense èxit, així que màxim respecte. Recordem, cim de 3011m, Vall d'Aran, partint de la cara sud del túnel de Vielha.

Mirada enrere des del Salt de la Pleta. El dia despuntava.

Es tracta d'una ruta llarga, més del que sembla, i això es paga a la tornada. L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant s'hi van posar a les 6:30h. Se surt des de l'Espitao de Vielha en direcció oest i en pla per tota la Pleta de Molières. La pujada, lleu però sostinguda, comença al final d'aquest tram i especialment a partir del Gotèr de Molières, un salt d'aigua on s'inicia una vall en forma de circ i aparentment sense sortida. Però de sortida, n'hi ha, si ets capaç de remuntar centenars de metres pràcticament en vertical. Un cop dalt hi ha recompensa, els estanys de Molières i unes vistes en primer pla del cim rocós (i no massa agraciat) que et mira desafiant.

 No és especialment bonic, oi?

Des d'aquí la pujada s'intensifica i les fites no ajuden a orientar-se, sort del track i que en tot moment es té a la vista el collet de Molières, que separa el cim del Cap deth Hòro, per on cal grimpar amb algun pas lleugerament complicat. Fins arribar a la base del cim el camí es fa llarg. La grimpada final fa la ruta interessant, però no es pot dir que l'excursionista de pa sucat amb oli sigui massa expert en aquest terreny. Tot i així, la crestejada posterior fins el cim et porten a unes vistes imillorables de l'Aneto i tot el massís de la Maladeta a un cantó, tot Aigüestortes a l'altre... l'excursionista de pa sucat amb oli sospita que el Tuc de Molières és en realitat un mirador posat allà expressament pel Conselh Generau d'Aran.

I aquí em podeu veure a la fita del cim amb l'Aneto a l'esquena!

La tornada és matadora i molt llarga. Bé, és exactament igual de llarga que la pujada, perquè es baixa pel mateix itinerari, però es fa molt llarga. A l'alta muntanya baixar no és pas més fàcil que pujar. Però a l'excursionista de pa sucat amb oli li queda la satisfacció d'haver conquerit un altre dels 3000 catalans, un d'especial, amb cert regust a venjança.

Informe de danys: cruiximents a diversos músculs de les cames, extrems als quàdriceps. Cansament físic i mental que es va passar amb una bona dormida.

dijous, 8 d’agost de 2019

Visca la coherència!

Després d'un gran viatge l'any passat, aquest any estava previst fer sortides més a prop i sobretot més barates. Escapades que ens permetessin estalviar una mica per abordar algun altre destí llunyà l'any vinent. A casa, que som de no estirar més el braç que la màniga, això de viatjar 'en gran' dos anys seguits ens feia cosa. Però després de fer algunes escapades com estava previst, ens hem trobat amb un munt de dies de vacances no assignats encara. I què n'hem de fer?

Hi hem donat unes quantes voltes i no hem trobat res que ens convenci... així que hem decidit recuperar la idea i fer el gran viatge que havíem descartat per aquest any. Visca la coherència! El cas és que per un cop, cosa encara més sorprenent, ens hem mogut ràpid i hem pres la decisió, ja tenim els vols i ara cal bastir l'esquelet de la ruta i reservar cotxe i allotjament. Les circumstàncies acompanyaven i no ho hem deixat passar, bé per nosaltres.

Però encara queda molt per enlairar-se. De moment descansos curts, muntanya i relax. Perquè aquest pla sí que no ha canviat. Estem una mica xalats, però no hi ha com tenir quatre rals a la butxaca, cal gastar-los! De la destinació ja en parlarem més endavant.

diumenge, 4 d’agost de 2019

Amics amb nens

No, no tinc fills i no tinc intenció de tenir-los, no ara, i potser mai. Tots els amics de la meva edat ja en tenen, els darrers de fa poc temps. De manera que ja no és possible tenir una trobada entre amics sense que hi hagi la canalla pel mig. He de dir que en les últimes trobades ningú ens ha preguntat 'i vosaltres què?', cosa que és molt d'agrair. Però tot i així, i encara que sigui una 'unpopular opinion', voldria reivindicar com de difícil és per les parelles sense fills quedar amb les que sí que en tenen. N'hi ha de tot tipus, tenint en compte que els nens i nenes són el centre de l'univers, però amb sort pots mantenir una conversa més o menys normal amb els pares. Fins i tot d'algun tema que no sigui la maternitat o la criança. Però en alguns casos és inútil fer qualsevol intent de parlar d'una cosa que no sigui el propi fill. Compassió, si us plau. Que sí que és molt maco i que tothom és molt feliç, però la nostra vida no gira al voltant d'aquestes criatures. Ja em podeu tirar pedres si voleu, però no, em nego a ser considerat el raret i que ja ho entendré quan en tingui. Perquè aquestes actituds no fan altre cosa que fer-me passar les ganes encara més.

dissabte, 27 de juliol de 2019

Literalitat




No entenia per què li retreien sempre que espatllava les bromes i que s'ho prenia tot al peu de la lletra. Era cert que ell no en sabia de metàfores ni de retòrica, però les paraules tenen un significat, no veia per què se n'havia de fer un altre ús. Per això quan la seva dona, més que farta de les seves sortides, li va reblar un 'agafa la porta i marxa d'aquí!', ell, obedient, no va poder fer altra cosa que fer-li cas.


Aquesta és la meva humil aportació a la substitució estiuenca de la Carme!

dimecres, 24 de juliol de 2019

Plàstics

Els plàstics estan de moda. De moda perquè ens estem adonant que la quantitat de residus que generem és insostenible i que si continuem així ens ofegarem en la nostra pròpia merda. El 'progrés' és el que ens ha portat fins la situació actual, ho volem tot fàcil, tot ràpid i que no ens robi temps ni més diners del que és necessari. D'aquí que actualment tot es vengui envasat, en alguns casos fins l'absurditat, ja que de manera natural ja tenen la seva pròpia coberta. Desconec si la situació és reversible, però sí que sé que tenir consciència mediambiental, consciència en general, és pesat, feixuc i car. I això que de vegades només cal pensar com feien les coses les nostres mares i àvies fa temps (no dic avis i pares perquè aquests no feien res segur).

Partint de la base que eliminar el consum de plàstic és poc menys que impossible, sí que es poden anar fent petites accions per reduir-los en el nostre dia a dia. M'agradaria compartir els canvis que hem anat fent a casa per mirar de no generar tants residus, a banda de la recollida selectiva que això ja fa molt temps que ho fem. Per exemple, fa temps que vam deixar de fer servir bosses de plàstic al supermercat, sempre hi anem amb bosses de ràfia. Si comprem productes que han de ser agrupats o continguts, fem servir bosses de paper. Vam adquirir un filtrador d'aigua per no haver de comprar ampolles, però l'aigua a casa és força dolenta, així que no les hem pogut eliminar del tot. Naturalment, no entren a casa plats, gots o coberts d'un sol ús, mirem que tot el material sigui reutilitzable. També hem comprat porta entrepans de tela per no fer servir paper de plata. Darrerament estem canviant els productes d'higiene. Per no comprar sabó i xampú envasats, hem començat a fer-los servir en pastilla i estem explorant adrogueries a granel on també en venen de líquids, on pots portar el teu envàs i te'l reomplen. També tenen detergent i sabó de roba a granel, serà un camí que explorarem properament. I ens queda pendent, com a mesura a curt termini, deixar de comprar carn i altres productes frescos en les safates ja preparades.

No salvarem el món, però mirem de posar el nostre gra de sorra a la reducció del consum de plàstic, que tot i que sembla que comença a haver-hi consciència col·lectiva al respecte, no para de créixer i créixer. Espero que m'expliqueu les vostres petites accions (si són grans millor!), a veure si em doneu idees i podem reduir encara més el nostre consum.

divendres, 19 de juliol de 2019

La Rosi

A casa ens seguim modernitzant, ens havien parlat molt bé d'aquesta fornada de robots de neteja que hi ha ara, que escombren i freguen en alguns casos, i que se solen conèixer amb el nom re 'rumbes', ja que la marca que els va popularitzar es diu iRobot Roomba. Bé, la nostra no és d'aquesta marca, però és un model força avançat que ens ha donat bones sensacions en les nostres primeres experiències. La idea de no haver d'escombrar o aspirar regularment ens ha convençut i sembla que serà possible!

Li hem posat Rosi de nom, seguint la meva llarga tradició de posar noms femenins als ordinadors i altres andròmines que són més espavilats que jo. Els noms sempre els trio en funció d'alguna dona o personatge que estigui de moda en el meu univers, i hi ha algú que estigui més de moda avui dia que la Rosalia? Però bé, un dubte que ens generava tenir un aparell d'aquests era la relació que establiria amb el gat, que no es porta massa bé amb els aparells nous. No ha estat cap excepció, ja li ha bufat unes quantes vegades. Aquí us deixo un dels primers contactes d'en Blog amb la Rosi. L'inici d'una gran amistat...


diumenge, 14 de juliol de 2019

Relats conjunts, Galileu afrontant la Inquisició


He de dir, mestre Galileu, que ens teniu ben desconcertats. Els vostres treballs estan tan ben fonamentats i exposats que ens han fet dubtar, bé sabeu que no som un tribunal sospitós d'anar contra les idees de la santa Església, però ja us vaig fer saber a la darrera vista que estàvem disposats a passar per alt aquestes teories vostres perquè no tenim eines ni prou coneixements per dir que us equivoqueu. Que siguin les properes generacions amb els seus avenços qui decideixin quina de les dues postures és l'encertada. 

Però ara ens trobem que heu escrit un nou tractat i el presenteu en ple judici. Que no sabeu que no us ajuda i us fa passar encara per més heretge del que ja sou? N'hem fet una repassada minuciosa, com correspon a la nostra posició, i només hi hem trobat bestieses i apologia de la bruixeria, perquè el que exposeu no pot tenir un altre nom. Persones que podran parlar a distància de viva veu a través d'un fil? Ens voleu fer creure que podrem volar pels aires dins de grans màquines de metall? Tenir llum a dins les cases durant tot el dia i la nit, i sense necessitat d'espelmes? Que viurem molts més anys i serem capaços de curar totes les malures? Que els carros es podran desplaçar sols sense necessitat de bèsties de càrrega? Ximpleria rere ximpleria. Això que dieu només esta a l'abast de Déu. Us penseu que sou Déu, vós? Potser sí que us haurem de fer cremar a la foguera, al capdavall...


La meva aportació tardana als Relats Conjunts d'aquest mes!

dimecres, 10 de juliol de 2019

Pista: No

L'excursionista de pa sucat amb oli no és persona fins que s'ha pres un cafè amb llet. Després tampoc no és massa persona, però una mica més sí. Per això se li va posar fatal llevar-se d'hora i no tenir llet a la nevera, quina desgràcia! On podia trobar-ne a aquells hores? Potser al Puig de Fontlletera en trobaria. Però després de pujar els 2577m no en va trobar ni gota. Allò de després, pujar els 2585m del Balandrau, ja era per vici, només perquè va trobar que el nom era molt bonic.

La ruta seguida, gràcies a VU i a Wikiloc

La ruta seguida és una circular que parteix del Collet de la Gralla, on hi caben uns quants cotxes aparcats. Però per arribar allà cal remuntar una pista no asfaltada de 5 quilòmetres, teòricament apta per a turismes, però l'excursionista de pa sucat amb oli no opina el mateix. Si no porteu un 4x4, no hi aneu. Després de poc més d'un quilòmetre, van deixar el cotxe on van poder i van seguir pujant a peu (van fer uns 7km més del necessari en total). És una ruta que transcorre en bona part per pista forestal, però que s'ha d'abandonar per fer el Fontlletera i després a la tornada, no té camins marcats, es fa tot camp a través, per bé que tot està a la vista. És difícil perdre's, però no tant no trobar el millor camí possible.

Camí al Puig de Fontlletera. Si mireu bé hi trobareu la Fantástica Acompanyant!

La pujada al Puig de Fontlletera la van fer, doncs, deixant la pista un cop van tenir l'objectiu ben a la vista, muntanya amunt i sense pèrdua, però amb un pendent considerable que va fer suar de valent a l'excursionista de pa sucat amb oli, però no tant a la Fantàstica Acompanyant, que va sobrada. Des del cim hi ha bones vistes, però el que no es veu és un bon camí de baixada. Un cop més, se sap cap on s'ha d'anar per arribar al Coll dels Tres Pics, però ja t'espavilaràs. Terreny força descompost amb molta pedra petita.

Des de Fontlletera, el Balandrau espera. Rodolí.

L'ascensió al Balandrau sí que té el camí marcat i té menys pendent que el Fontlletera. Les possibles vistes a l'Olla de Núria prometien, però quan van arribar dalt es va alçar una mica de boira i pràcticament només veien el Torreneules, que està ben a prop. Hi havia l'opció de tornar enrere o acabar la circular. Es van quedar amb aquesta darrera opció i, com no podia ser d'altra manera, l'excursionista de pa sucat amb oli es va perdre. No gaire, perquè segueix estant tot força a la vista, però un grup d'excursionistes seriosos el van despistar i després van haver de revertir part del camí.

Al cim del Balandrau una mica de boira impedia veure el paisatge. 
En primer pla el Torreneules, darrere el cims de l'olla de Núria.

L'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant tenen més que explorat el Ripollès, però encara els queden cims per fer. Els serveix d'entrenament per les cames i el cap de cara a afrontar fites importants, ja s'acaba la pretemporada.

Informe de danys: Cansament a les cames amb cruiximents lleus. Una petita ferida de guerra a la cama de la Fantàstica Acompanyant, per una caiguda sense importància.

Pròxima estació: La bèstia negra.

dijous, 4 de juliol de 2019

Per sempre enyorada


Els que em coneixeu des de fa més temps recordareu que fa uns anys viatjava cada any a Escòcia, concretament a Edimburg, on hi tenia uns amics vivint. Només a la primera visita vam anar a fer plegats una ruta pels Highlands, les terres altes i inhòspites. Doncs ara, 10 anys després, he repetit aquesta ruta, arribant més lluny i descobrint nous indrets. Però trepitjant inevitablement alguns dels que em porten records inesborrables. Un viatge molt especial. Una terra molt especial. L'he volgut compartir ara amb la Fantàstica Acompanyant, que no hi havia estat. Per sempre enyorada Edimburg, comentada ara en la distància i en sentit contrari amb els amics. Em sembla que hi tornarem.

*La foto, del famós castell Eilean Donan, un dels més icònics del país.

diumenge, 30 de juny de 2019

En pilotes

Un bon dia estàs de vacances i allargues una mica la nit distret mirant el mòbil, mentre la companya ja dorm. I quan et lleves al matí, el mòbil decideix que ja no es desperta. Un mòbil de casa bona i força car, senzillament diu prou en menys d'un any i mig. Com que ets una mica addicte, comences a mostrar símptomes de síndrome d'abstinència, però després de provar-ho tot et relaxa, bé podràs passar un dia sense l'aparell, segur que tornarà a la vida en qualsevol moment. Fins que penses que allà tenies ja preparades les targetes d'embarcament pel vol de tornada, o gairebé totes les fotos del viatge, que esperes que s'hagin anat penjant al núvol durant aquests dies. 

Dóna la casualitat que la tauleta que us serveix de guia a les carreteres, per fixar els punts de la ruta i no deixar-se'n cap i per fer tota mena de cerques, va patir un accident uns dies enrere, de manera que és el segon dispositiu connectable que perdeu en pocs dies i la sensació d'aïllament digital augmenta. Per sort, encara us queda el mòbil més antic i atrotinat, precipitat incomptables vegades al buit, però indestructible i fidel, perquè gràcies a ell us en sortiu del petit inconvenient. 

I tot plegat no deixa de ser una reflexió de com n'ets de dependent de la tecnologia, de com en som tots. Es poden fer tantes coses ja amb un sol dispositiu que si ens falla ens pot deixar en pilotes, algunes de les gestions ja ni recordes com es feien abans. Sembla que, com que és de casa bona, el problema es podrà solucionar. Però fins que no tinguis el mòbil de substitució a la mà no t'ho creuràs...

Ah, que què tal les vacances? Molt bé, molt bé...

dijous, 20 de juny de 2019

Just a temps

Últimament no estic gaire prolífic pel que fa a posts, després de les eleccions no he recuperat el ritme que era habitual en aquest blog. Suposo que em costa cada cop més imaginar-me la vida en posts, com em passava abans i potser ara disposo d'altres formats que em semblen més adients per compartir segons què. Almenys, després de molt temps, he aconseguit posar-me al dia amb els vostres posts. Just a temps. Just a temps de tornar-los a acumular, perquè marxaré uns dies fora. A veure si amb unes vacances i lluny de la rutina em torna la inspiració per tornar a explicar coses en aquest espai. Feu bondat en la meva absència!

dijous, 13 de juny de 2019

Ginkgos 2019

Aquest any vaig tard amb un dels posts tradicionals del blog, però no vull deixar de fer-lo: l'actualització de com està l'arbreda de casa. Solia fer el post a final d'abril o principis de maig, i ja estem a mitjans de juny, però si encara no m'he posat al dia amb els vostres posts endarrerits, què espereu!

L'aspecte dels arbrets respecte a l'any passat no ha variat pràcticament gens, la veritat. No han crescut més. Sí que hem de lamentar la mort d'un dels dos alvocats, el que el gat va tenir a bé tirar per terra però després va reviscolar, ha acabat sucumbint. Tampoc està entre nosaltres el ginkgo #2, que ja no va superar el trasplantament fa un parell d'anys i estava sec. De la resta de ginkgos, que són 5 (dels 8 inicials), tots han tret força fulles i les parts seques han continuat igual, de manera que aquest any les he tallat i espero que serà per a bé. 


#1. El més alt de tots, segueix com l'any passat, no creix, moltes fulles, i encara no ha desenvolupat cap branca. Tot i així, és el patriarca.


#3. S'ha quedat petit, amb poques fulles, però aquest any ha fet una branqueta que encara està verda! Senyal que prospera.


#4. Segueix sense créixer cap a dalt i una de les dues branques se li ha assecat. És robust, però ha quedat descompensat.


#5. Ha quedat manc. Té el cos i una branca secs, però la branca amb fulles és llarga i cada cop més gruixuda. No sé si s'aguantaria dret sense la canya.


#6. El que sembla gaudir de millor salut i tenir un millor aspecte, ben poblat de fulles, però com els seus germans, tampoc creix.

El que sí que creix és l'alvocat, que ja fa prop d'un metre d'alçada. Li van sortint fulles grosses per la part de dalt i les de sota es van assecant, de manera que queda una tija molt llarga amb aparença de palmera. Tard o d'hora l'hauré de trasplantar perquè està en un test molt petit.


Com a comentari general, tot i que els ginkgos segueixen brotant cada primavera, no sembla que es vagin desenvolupant com un arbre normal, i a més a les fulles els surten uns piquets marronosos amb pinta de malaltia. No sé si duraran gaire temps més, però definitivament els hauria de trobar un lloc on plantar-los definitivament perquè puguin créixer lliurement.

diumenge, 9 de juny de 2019

Relats conjunts, L'ermità de la gruta


La primera referència que tenim d'aquestes ermites en coves data del 2036, encara que no és descartable que existissin amb anterioritat. Crida l'atenció que, en una època ja tan tecnològica, es muntessin aquests espais de peregrinació on es reunien autèntiques munions de gent. Segons es creu, és allà on va començar el culte. L'auge de la religió actual es va veure afavorit per la franca decadència dels déus antics: la gent havia perdut la fe. S'explica fàcilment, doncs, que la nova religió desbanqués ràpidament les altres i que els seus fervorosos creients abandonessin l'adoració d'altres ídols per centrar-se en la que, en endavant, seria l'única religió acceptada. El més curiós del cas és que no hi ha documentada cap guerra entre partidaris de les altres religions i els de la nova, el canvi es va fer de manera natural i sense disputes. Només una petita part de població de l'antiga Espanya s'hi oposava, van intentar fundar les seves pròpies religions, existeixen escriptures que documenten diversos intents, però les religions se solen estendre soles entre el poble, els ídols artificials no solen tenir bona acollida. Finalment van declarar-se ateus, però tampoc aquest moviment es va estendre i la nova religió es va imposar en tots els racons del planeta.

La tradició va fer que durant molt temps el còmput d'anys se seguís comptant com antigament, tot i no tenir ja cap sentit. Per això, en commemoració del centenari de la retirada de Déu, es va decidir canviar la notació i reiniciar el comptatge, això fa que, per exemple, enguany diguem que estem a l'any 146 d.m. 

Per avui ho deixarem aquí, no hi ha temps per més. Ens retrobem demà, i seguirem amb la lliçó. Que Messi sigui amb tots vosaltres.


Aquesta és la meva tardana aportació als Relats Conjunts de maig.

diumenge, 2 de juny de 2019

Diu que feia dia de platja

Després de les campanyes, l'excursionista de pa sucat amb oli tenia ganes de treure el cap, però en principi volia només desconnectar una mica, i per això va triar Alp, poblet de la Cerdanya on havia estiuejat durant quatre anys quan era molt petit. Per si de cas, va endur-se les botes, feia temps que tenia en ment fer la Tosa d'Alp, una muntanya de 2536m, però no pensava que fos en aquesta ocasió. Però en arribar a l'allotjament triat va resultar que l'hotel està al peu d'on comença la ruta a la Tosa des de Masella, així que més fàcil no li podien posar. Era un senyal.

El camí parteix de l'estació d'esquí de Masella i, en aquesta època que no hi ha neu ni esquiadors, es pot anar ascendint per les pistes amb l'únic inconvenient d'una pendent considerable durant tot el recorregut. L'únic punt en el que l'excursionista de pa sucat amb oli i la Fantàstica Acompanyant han trobat clapes de neu i una mica de dificultat per avançar ha estat en una canal ampla entre cingles, però després tot segueix sent pujada i més pujada fins el refugi del Niu de l'Àliga i el cim de la Tosa.

La canal que no pintava massa bé, però res, tu!

Des de dalt, vistes al Pedraforca i al Cadí cap a l'oest, el Puigmal i els cims de l'Olla de Núria a l'Est, i cap el nord l'Alta Cerdanya i Andorra.

El Pedraforca i a la dreta el Cadí. Què hi pot haver de més nostrat?

L'excursió no ha durat ni quatre hores, que encara haurien pogut ser menys si l'excursionista de pa sucat amb oli hagués estat en millor forma. La baixada, per evitar les clapes de neu, ha estat per una pista forestal per enllaçar més tard altre cop amb les pistes d'esquí i d'allà fins el cotxe. Un bon entrenament, una mica inesperat, per encarar propers objectius amb una mica més de garanties.

Informe de danys: Bàsicament cansament, i s'intueixen futurs cruiximents a les cames. Tot i el sol de justícia que queia, han evitat les cremades amb un adient ús de la crema solar. Targeta tremolant després de pagar dos cops el túnel del Cadí.

dimarts, 21 de maig de 2019

Platges amb cocos que suren

La campanya encara els seus darrers dies i una pausa inesperada em permet passar per aquí. Fa més d'un mes que no faig un post en el Bona Nit, com també fa més d'un mes que no passo per assaig de castells i que no puc llegir en condicions. Però volia compartir una petita reflexió que val per ara i val per totes les ocasions. Durant aquestes darreres setmanes he passat moments de molts nervis, tensió, enrabiades. He sentit frustració, he volgut agredir a gent (ganes no me'n faltaven) i he ocupat un percentatge de funcionament cerebral tan alt que acabava mentalment esgotat. He tingut un comportament agre davant d'aquells que no feien la feina, em desautoritzaven o directament no em feien cap cas. I no em sento malament, ho sento però hi ha gent que mereix tocs d'atenció. Però per mi era molt important no portar tota aquesta mala llet a casa o a la feina. La meva parella o les meves companyes de feina no tenen cap culpa del meu estrès. I tot i que de vegades les he fet servir per verbalitzar la meva frustració i m'ha ajudat fer-ho, he intentat sobretot no pagar amb ningú allò que no li tocava. Saber separar, trobar oasis al voltant i deixar-los verges. No seguir rondinant quan tot s'ha acabat. Penso que me n'he sortit, no he portat a casa les enrabiades ni he fotut esbroncades a les persones equivocades.

Com deia, això serveix per qualsevol circumstància. No cal fer pagar a ningú allò que ens passa en una altra banda. Practiqueu-ho, us ho agrairan. 

dimarts, 16 d’abril de 2019

La sèrie dels Trons

Els fans de la sèrie de ficció 'Joc de Trons' estem d'enhorabona. L'espera ha estat llarga, però per fi tenim sobre la taula la vuitena i darrera temporada, la que explicarà la conclusió de tants misteris i tants embolics en un món màgic i ple de terrors. Els amats de la saga literària no estem tan contents, els dos darrers llibres no sembla que hagin de sortir aviat i sabrem abans com acaba per la sèrie que pels llibres.

Volia parlar de l'expectativa que genera aquesta sèrie, que per mi no té comparació amb cap altra. Si en sou seguidors ja sabeu de què parlo, i si no, encara ho sabeu més, perquè esteu fins el capdamunt que l'altra meitat de la població vagi cantussejant tot el dia l'obertura musical i comentant la jugada de cadascun dels personatges. Jo personalment em vaig llevar abans d'hora dilluns per mirar el primer capítol de la vuitena temporada, abans d'anar a la feina! I si jo fos una excepció no passaria res, però conec una quanta gent que ho va fer, o que fins i tot va llevar-se a les tres de la matinada, hora de la primera emissió, i després van tornar a dormir. Les converses, el marxandatge (la meva tassa de la feina és de la Casa Targaryen), la bogeria que desperta aquesta sèrie, l'expectació que ens ha generat, com deia, no coneix comparació. Només recordo un cas similar, però puntual: quan la gent es va llevar de matinada per veure l'últim capítol de la sèrie 'Lost'. Jo ja ni la seguia, llavors.

Per això se m'ha acudit una comparació una mica estranya. 'Joc de trons' ve a ser com en Messi. També té detractors i gent a qui no interessa. Però quan intenten comparar-lo amb qualsevol altre jugador, no hi ha qui aguanti la comparació amb ell. Hi ha molts jugadors i se'ls pot comparar entre ells, però Messi és una altra cosa, està per sobre; és diferent. Com 'Joc de Trons', que també és una altra cosa per tot el que genera i per com de bojos ens torna a tothom que la mirem amb delit. Les altres sèries no poden competir-hi.

 Imatge d'aquí.

dijous, 4 d’abril de 2019

Percentatges

Ens estem acostant perillosament a les eleccions municipals, perquè per mi les altres no existeixen (però s'hi ha de votar, eh!), i això vol dir que els que fem política a nivell local parem bojos amb els preparatius i la campanya. Bé, paren bojos els que, com jo, som conscients de la feina que hi ha darrere i la fem. Com a tot arreu, n'hi ha que viuen molt bé. Això vol dir també que tinc moltíssimes coses al cap i els meus ritmes vitals habituals estan alterats. Quan noto que no hi ha manera de concentrar-me en la lectura. Quan noto que no estic pendent de la gent que m'envolta. Quan no se m'acudeix què escriure al blog. Senyal que el percentatge de cervell que he de dedicar a una activitat és tan elevada que emmascara les altres. I no m'agrada. Però ara per ara no tinc altra opció que tirar endavant. Ja em disculpo per les meves possibles absències d'ara endavant, si no física, potser sí mental. No dono per massa més.

diumenge, 31 de març de 2019

Parlo amb la ràdio

Ja fa uns anys vaig explicar que tinc una ràdio dins del cap. No, no és pas que me l'hagin d'extirpar, sinó que contínuament em sona una cançó o altra al cap. A més, em sona com si l'estigués sentint a la ràdio, no com jo la cantaria, que és tirant a dramàtic. Però és que la meva relació amb la ràdio no acaba aquí. Si sempre tinc algun tema al cap és perquè no paro de sentir ràdios musicals, gairebé sempre Flaixbac. La poso a totes hores, especialment a la feina, i com que repeteixen molt les cançons, se m'enganxen de tal manera que, fins i tot quan l'emissora està apagada, jo les sento igual. Ep, que a Ràdio XeXu també posen altres cançons diferents, però menys.

Bé, el cas és que jo la ràdio l'escolto, no només és un so de fons mentre treballem. Passo moltes hores en una sala tancada, amb bata, guants i ulleres de protecció, amb màquines que fan un soroll monòton i eixordador, tot i que no te n'adones fins que les apagues. Treballar allà sense música seria molt més dur. Però com deia, jo no només sento aquest soroll de fons: escolto la ràdio realment. Miro d'entendre què diuen les cançons, aprenc les dades que expliquen els locutors, estic atent als concursos que fan... i és clar... també interactuo amb ella...

Si un locutor diu una dada errònia, el corregeixo. Si fa una pregunta, li contesto. Dic les cançons que posaran a continuació i sovint no m'equivoco de massa. No ho faig contínuament, eh, no us penseu. Però quan contesto a la ràdio les companyes no entenen res de res. Però què diu aquest boig? 'Que no heu sentit què ha dit el locutor??'. Doncs no, és clar, elles estaven concentrades en la feina. Però a mi no em desconcentra pas, la ràdio. Si cometo errades no serà precisament per estar-la escoltant atentament. Al principi sobta molt, però he de dir que s'encomana. Darrerament he vist que una de les meves companyes també ho fa... A veure si seran aquestes màquines que ens envolten o tants productes tòxics que ens estan capgirant el cervell...

dijous, 28 de març de 2019

Donar sang

No tinc por a les agulles, però molts cops m'han punxat malament a l'hora de fer-me anàlisis o d'intubar-me per alguna operació. Tinc les venes molt estretes, no tinc grans vasos que em solquin el plec del braç i això dificulta la tasca de clavar-hi l'agulla, algun cop he acabat amb múltiples punxades sense èxit i fins i tot he vist com una via se'm desenganxava. El cas és que sóc una mica aprensiu, o almenys tinc tendència a les lipotímies, i en aquests casos que dic sempre acabava perdent els sentits.

És per això que no em passava pel cap donar sang, que em sembla un acte molt noble, però no volia passar la mala estona o fer un espectacle. Però he de dir que els darrers anys a la revisió mèdica de la feina, que són les úniques anàlisis que m'han fet, m'han fet sempre l'extracció a la primera i sense problemes. Així que quan la meva parella em va comentar que hi volia anar i que si la podia acompanyar, vaig decidir de provar jo també, sempre ets a temps de no tornar-hi més si et fan una desgràcia al braç, com m'havia passat algun cop.

Però val a dir que no, les professionals del Banc de Sang fan una gran feina i tot va anar rodat. Va costar trobar-me la vena adient, però quan es van decidir, oli en un llum. Em sembla recordar que algun cop havia donat quan venien a fer campanyes a la facultat, però d'això en fa 20 anys. Com que considero que és un bon gest i l'experiència no va ser pas traumàtica, ara a casa ens plantegem anar-hi periòdicament, almenys un parell de cops l'any. Us encoratjo a fer-ho, no deixa de ser una manera de salvar vides i mantenir les reserves de sang altes és important. I a més et donen berenar! Si això no us convenç...