dijous, 25 d’octubre de 2018

Dir prou

Sempre he sentit dir que és molt necessari saber dir que no. Diria que n'he parlat en aquest blog alguna vegada i tot. És cert, hi ha persones que no se saben negar davant de propostes o demandes, els suposa un problema dir no i acaben acceptant i sentint-se encara més malament. No és el meu cas, no és que em negui a fer les coses, però la meva honestedat personal em marca quan alguna tasca se m'escapa de les mans, quan em supera, així que si he de refusar perquè no me'n veig capaç, o perquè ja no quadra amb la meva agenda, no em suposa un problema.

No obstant, darrerament diria no a moltes coses, però el problema és que no me les demanen ara, les porto fent una bona temporada. Un comentari sobre això de no saber dir que no em va fer pensar com era que, si a mi no m'havia costat mai, no era capaç ara de desempallegar-me de tasques que ja no tinc ganes de fer. Llavors vaig arribar a la conclusió que no és que em costi dir no, el que em costa és dir prou. 

Quan em responsabilitzo d'alguna tasca em costa deixar-la, encara que m'adoni que no la faig amb l'empenta d'abans, ni amb les ganes, ni probablement tampoc amb tant encert. No sé dir prou, fins aquí hem arribat. Així que em tocarà treballar aquest aspecte. Es pot estar una temporada fent una feina pels altres, per ajudar i perquè creus que la teva participació és important. Però quan només ho fas pels altres i a tu ja ni tan sols t'interessa, potser és millor mirar per un mateix i buscar allò que et pot motivar.

13 comentaris:

  1. Potser encara costa més dir prou després d'un temps de fer o col·laborar en una tasca, que dir no per endavant.

    ResponElimina
  2. I tant que sí, hi ha temps per a tot i el propi és vital per mantenir un cert equilibri!

    ResponElimina
  3. D'això se'n diu "sentit de la responsabilitat". Et sents responsable del compromís que has adoptat i et costa deixar-ho. De vegades, però, és necessari fer-ho i entendre que això no vol dir necessàriament que estem "fallant" ni als altres ni a nosaltres mateixos. Estic d'acord amb tu, quan un mateix s'adona que aquella tasca ha deixat d'interessar-li, és un senyal clar que has de dir prou.

    ResponElimina
  4. Tot va lligat. Si no dius no, després costa més dir prou.
    Jo també era dels que els costava dir que no i acceptava per no haver de lluitar per mantenir-me ferm en la meva decisió, potser per covardia. Ara ja n'he après i dic que no costi el que costi, però això no vol dir que després em sàpiga greu haver-m'hi negat. Som com som i això no canvia amb els anys.

    ResponElimina
  5. És un segon pas, primer vaig haver d'aprendre a dir que no, que a mi sí que em va costar i més tard m'ha calgut aprendre a dir prou. Les circumstàncies canvien, les coses també, els interessos que tenim també i les motivacions es desplacen cap a altres llocs. I per molt que estiguem compromesos amb una feina o una responsabilitat, que vam agafar de bon grat, quan veiem que ja no volem continuar fent-la, tenim dret a dir prou. I tant, tot és qüestió de buscar el moment de plantejar aquest prou.

    ResponElimina
  6. Aquests problemes només li passen a la gent empàtica que ajuda als altres, tu et penses que això es una bona qualitat però es totalment perjudicial per un mateix. Si fossis més egoista no t'imposaries aquestes responsabilitats i faries la teva vida més tranquil, però no, tens por de tenir mala consciència de deixar de fer una cosa que ja s'ha tornat una costum encara que no et pertoqui. La vida es massa curta com per desaprofitant-la ajudant als altres quan no en treus benefici. Ja pots canviar la cursilada de la frase de l'amor que tens a dalt la barra lateral per la meva frase anterior. De res.

    ResponElimina
  7. la clau sempre és la motivació d'un mateix.

    ResponElimina
  8. De vegades és difícil dir que no a una cosa quan te la proposa algú que aprecies...
    He agafat per costum, que si em veig amb cor de fer-ho dic que si, però si no m'hi veig en cor, dic que no, per més que hi hagi una amistat pel mig...Segurament és la por de fer el ridícul,el què em fa dir que no!
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  9. El problema amic Xexu és que en ocasions, saps que si no ets tu qui fas aquella tasca, potser no la farà ningú, i la responsabilitat i compromís pot més que la escassa motivació.

    Jo tambe he anat aprenent a dir no, ja que sóc dels que els costa fer-ho, però supsoso que a mesura que anem fent-nos grans i veient com actua la resta de la gent, aprenem a ser una mica més egoistes i a pensar més en el nostre interès.

    ResponElimina
  10. Molt encertada la teva reflexió, Xexu, de diferenciar el saber dir no del saber dir prou. Jo encara tinc lluites internes quan he de dir que no, i ja he arribat als seixanta, així que quina vergonya... Dir prou també és ben difícil, perquè després cal gestionar l'agressivitat de qui se sent penjat, però també és qüestió, suposo, de valor i aprenentatge...

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies pels comentaris que heu deixat i per la comprensió mostrada. Dir no pot ser difícil, però per mi dir prou a alguna cosa que en el seu moment vas acceptar amb un sí ben convençut no és el mateix. Personalment em costa més, penso que estic fallant, i potser que m'estic fallant a mi mateix. En tot cas, en algun moment cal començar a pensar en nosaltres mateixos.

    Xavier, definitivament, a mi m'ho sembla. Dir que no per endavant no em costa pas tant.

    Maurici, aquest és el problema que em trobo, dedico molt temps a fer coses pels altres i massa poc a fer el que m'agradaria, o potser m'emmerdaria amb una altra cosa, però que em vingui més de gust.

    McAbeu, me n'adono, és clar. Ja no em sento com abans, amb tanta empenta, amb ganes de tot. Però encara faig feina, i tinc la impressió que a mig gas encara faig més feina de la que faria qualsevol. Aquesta percepció pot ser errònia, és clar. Però segueixo pensant que fallaré a la gent que confia en mi i segurament no és el millor moment per plegar. Però per si fos poc, a les meves poques ganes s'ajunta la participació d'algunes persones amb qui no tinc ganes de compartir res. I tot i així, la lleialtat a altres fa que em costi apartar-me, quan seria el més assenyat i sa per mi. Quin desastre això del sentit de responsabilitat.

    Deric, no trobo que sigui la mateixa cosa. Podem dir que sí molt convençuts quan ens fan una proposta i després d'un temps pensar que ja n'hem tingut prou i plegar. Tot el que fem dura un temps, més llarg o més curt, però tand o d'hora s'acaba. Quan és una cosa que triem nosaltres mateixos és més fàcil, però quan la decisió afecta a molts altres ja costa més. Com deia, a mi dir que no a una 'oferta' no em costa. Si dic que sí és perquè n'estic convençut. Però quan arriba l'hora que saps que ja no dónes més de tu mateix, m'està costant dir prou. Segurament altres vegades m'ha costat menys. Precisament per això, perquè ara em sento malament pensant que hauria de dir prou però que així afectaré negativament a tercers, és el motiu que m'hauria de demostrar que aquesta relació amb aquestes tasques ha començat a ser tòxica per mi.

    Carme, el teu comentari em diu que m'has entès perfectament, has entès molt bé què volia dir i que per mi són coses diferents, perquè quan reps una proposta pots acceptar o refusar. Hi ha qui li costa refusar, però si acceptes per convenciment, que és el meu cas, això no vol dir que hagi de ser per sempre, com bé apuntes. Tot va canviant i arriba un moment que ja n'has tingut prou i s'ha de saber parar. Els interessos i motivacions es desplacen, efectivament. Tenim dret a dir prou, però quan i com...? Això és més complicat, sobretot quan penses que altres persones depenen de la feina que fas i que no tens cap relleu natural.

    Pons, no puc discutir-te el teu comentari perquè probablement tens molta raó. Però a 40 anys ja no crec que pugui canviar la meva manera de funcionar. Això s'edifica amb més temps. Segurament puc millorar i aprendre a dir prou quan toca, però la mala consciència no me la traurà ningú. Ara que ho dius, és veritat que fa molt temps que no canvio la frase del blog, des que em preocupava de tenir la barra lateral actualitzada. Però sento dir-te que no la canviaré per la teva perquè no puc compartir-la completament, no acaba de fer per mi. Bàsicament, per la part de treure'n benefici.

    ResponElimina
  12. Eli, justament. I porto massa temps desmotivat amb el que faig, fent-ho només pels altres.

    M. Roser, però aquesta ja és una fase superada per mi, com deia al post. Independentment de qui t'ho proposi, hem de ser conscients de les capacitats que tenim i honestos per saber si podrem fer una feina i si la volem fer. Aquest punt per mi no és cap problema, com a molt puc tenir dubtes de dir sí o no quan és una cosa que m'atrau però que em suposaria un sobresforç que ja conec. El meu problema principal ve quan ja vaig dir que sí en el seu dia, amb tot el convenciment, però al cap d'un temps ja no en tinc ganes. Dir prou quan tu vols no sempre és possible quan t'has compromès amb una gent i unes tasques.

    Risto, la teva primera frase és per emmarcar. Amb això vull dir que penso exactament igual. Per la resta, ja dic que dir no no m'ha costat mai, una altra cosa és que amb el temps vagi refusant més coses que les que accepto, per això que dius, perquè els que acaben tirant del carro són sempre els mateixos i també tenim dret a fer allò que ens omple, com per exemple, no tenir l'agenda plena.

    Galionar, vergonya no, dona. Només faltaria. A mi no em resulta difícil dir no, però no totes les propostes són igual de fàcil de refusar, algunes et toquen la fibra, però si no es pot, no es pot. I a l'hora de dir prou passa això que dius, algú se sent penjat i ens farà xantatge emocional perquè no ho deixem. Però què hi ha de nosaltres? Hem de seguir fent allò que no volem només perquè els altres sí que volen? En quin moment ens hem de posar a nosaltres per davant?

    ResponElimina
  13. XeXu, no sé si diré cap bestiesa, però a vegades els relleus, naturals o no, surten quan hi ha la necessitat. Potser plantejar-los-hi que plegues, sense moltes urgències, per veure si poden trobar un relleu, sabent que el necessiten per com més aviat millor.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.