divendres, 12 d’octubre de 2018

Amb desatenció

Després d'un parèntesi casteller m'agradaria tancar la trilogia de la nostàlgia blogaire parlant de la resposta als comentaris. Ja vaig explicar que em costa arribar a comentar però que vaig fent, i que fa temps que no incorporo blogs nous a la meva llista. Una última cosa que vull destacar, perquè em consta que era una de les coses que agradava del Bona Nit, és que els comentaris sempre tenien resposta.

Cadascú gestiona el blog com vol. Hi ha blogaires que no responen mai els comentaris que reben, altres que només responen els comentaris que necessiten alguna rèplica i finalment aquells que donen resposta a tothom. Fins i tot n'hi ha que no permeten comentaris. Al Bona Nit i els meus altres blogs sempre he donat resposta. Trobo que les persones que comenten fan l'esforç de llegir-se el contingut del post i exposar un raonament a favor, en contra, o de la mena que sigui, però dediquen un temps a deixar la seva petja. El mínim que puc fer és tornar-los aquest temps en forma de resposta tan acurada com sigui possible. Però un cop més, anar de bòlit no ajuda a poder contestar els comentaris amb la calma que convindria. Generalment els vaig contestant a mesura que els rebo en una finestra de correu electrònic, de manera que, quan toca publicar un nou post, ja tinc les respostes preparades, o la gran majoria. Però de vegades no és possible, no hi ha manera, i si els he de contestar tots de cop generalment opto per fer una resposta única per a tothom, en tot cas destacant algun fet concret que requeria més atenció.

Em sap greu si ja no puc atendre els comentaristes com ho feia abans, miro de seguir amb aquesta pràctica, però espero que m'ho sapigueu perdonar si no sempre puc fer-ho. Com sabeu, mantenir un blog vol el seu temps i la seva dedicació. No poder mantenir els 'estàndards de qualitat' és sempre el  que et fa replantejar les coses. Sé que és absurd, però la sensació d'estar fallant a algú, a vosaltres, hi és.

15 comentaris:

  1. Si un dia no respons els comentaris que et deixen els blogaires t'ho sentiràs a dir sempre. Ja ho saps: "ni oblit ni perdó".
    Bromes a banda Xexu. Particularment mai no he tingut la sensació que desatenguis els teus lectors, al contrari: ens tractes molt bé.

    ResponElimina
  2. Des del primer dia, jo responc tots els comentaris (excepte els estirabots dels trolls). Cadascú és molt lliure de gestionar el seu blog com millor li sembli; però trobo que respondre els comentaris representa un mínim gest de cortesia envers els lectors.

    No passis pena si trigues una mica a donar resposta, senyal que tens una vida interessant fora d'internet. Crec que en general t'administres prou bé.

    ResponElimina
  3. Amb l'excepció de casos molt puntuals, com per exemple les respostes als comentaris d'alguns dels RC que faig conjuntament perquè si no serien massa repetitives, jo sempre he contestat individualment tots els comentaris que m'han deixat al blog. No m'he plantejat mai deixar de fer-ho perquè trobo que s'ha de contestar el que et diuen ni que sigui per demostrar una mínima educació. També respecto, és clar, qui no ho fa però no comparteixo gens aquesta actitud. Mira si sóc estrany que em "molesta" (entre cometes perquè en aquest món blogaire em molesto poc, ja ho saps), deia que em "molesta" més quan l'administrador contesta només alguns dels comentaris que li han fet al post. Ho trobo "discriminatori", com si hi hagués comentaristes de primera i de segona. En això, sóc molt més de o tots o ningú.
    En resum, comparteixo el teu neguit i entenc que, en alguns casos, no hi hagi temps o no es puguin donar respostes individualitzades. Aleshores la resposta conjunta és, per a mi, millor opció que no contestar i, en un cas extrem, no contestar és millor que fer-ho només a uns quants. Dit això, tothom (i tu també) ha de fer el que li vagi més bé, és clar, que cadascú ha de poder administrar el seu blog com vulgui, només faltaria.

    ResponElimina
  4. A mi també m'agrada respondre als comentaris. A més, així m'acabo d'aclarir.
    Tu tens molt en compte els comentaris, i si en fas algun de col.lectiu tampoc passa res, de vegades som com una unitat espiritual ;D

    ResponElimina
  5. Sempre pots escriure coses molt rares i sense sentit i com que qui ho llegeixi no entendrà res no gosarà comentar i no hauràs de fer l'esforç de contestar. Psicologia inversa...

    ResponElimina
  6. No penso que ens estiguis fallant...Si ja sé que cadascú gestiona el seu blog com vol o com pot, però en el teu cas penso que ho fas molt bé.
    Jo també contesto a tothom, encara que sigui per l'esforç que fa cadascú de compartir allò que pensa...
    Bona nit, XeXu.

    ResponElimina
  7. Veus? Per això mateix moltes vegades no comente res al teu blog, per estalviar-te la faena de contestar-me.

    ResponElimina
  8. Jo tampoc trobo que ens desatenguis gens. M'agrada que em contestin els comentaris tant com m'agrada a mi contestar-los, però amb flexibilitat, quan es pot i sobretot sense presses. No ve mai d'un dia.

    Per a mi la millor cosa dels blogs és aquest intercanvi de comentaris. I per això amb la gent que interactua, m'hi avorreixo una mica, encara que els seus blogs m'interessin. I quan dic interactuar, em conformo amb una de les dues coses o bé contestar els comentaris al seu blog o comentar als alttes blogs. La gent que no fa cap de les durs coses (mai, no vull dir uns dies o unes setmanes) m'acaba fent venir ganes de desconnectar una mica d'ells.

    Jo els prefereixo menys "considerats" que el Jp, que per no donar feina.... he, he, he... és un cas com un cabàs!

    ResponElimina
  9. Què t'has de sentir malament, home, si ets un pencaire bloguero empedernit!!!
    La veritat és que el teu blog te uns certs valors afegits, entre els quals està el que sempre contestes i això és d'agrair per la nostra part, com en els dels altres que també ho fan sempre. Jo no ho faig sempre i ara quan us llegeixo em feu sentir una mica malament a mi. Però en fi, jo ho faig perquè sovint no trobo el moment i no vull sentir que ho faig per obligació. Així que tu relaxa't si no pots seguir el ritme d'altres temps que ho entendrem de totes totes. I jo intentaré contestar sempre, sobretot ara que publico poc, anirà un esforç per un altre.

    ResponElimina
  10. Jo no tinc tans problemes com tu a l'hora de contestar els comentaris. És l'avantatge de tenir pocs seguidors, haha. En tot cas, també és un plantejament que em faig, perquè estic convençut que el meu bloc només pot fer que créixer i incrementar el nombre de seguidors i de comentaris, i aleshores no sé com podré manegar-ho... ;-)

    ResponElimina
  11. Jo crec que mai està de més una resposta a cada comentari, ni que sigui per donar les gràcies. En el teu cas, les respostes són sovint més elaborades que els propis comentaris!

    Serà divertit llegir com respons comentaris que parlen de la resposta a comentaris... ;)

    ResponElimina
  12. Respondre un comentari? Que t’empatolles?! Que coi es un comentari? Comentarista? Que coi es un comentarista? Em sona a animal mitològic! Això em sona a temps arcaics, quan hi havia neandertals! Llegendes urbanes sobre que abans hi havia gent que et llegia els posts i a sobre et deixaven la seva opinió escrita a sota! Au va! Si ja es prou complicat trobar algú que llegeixi blogs com per trobar algú que a sobre els comenti!

    A aquestes alçades cal que expliqui com tracto als comentaristes del meu blog? Tothom sap perfectament que si fan un comentari que es pugui contestar rebran una resposta meva i de regal una de l’ahse, i si no es així en rebran una de l’ahse i glòria eterna al Pons. En general els comentaris que rebo no son gaire llargs (hi ha excepcions) per tan tampoc m’allargo gaire amb les respostes (hi ha excepcions), per tan no tinc la feina que tens tu, suposo que per això em puc permetre el luxe de fer més posts que tu.

    A qui li agraden els blogs que no et responen els comentaris? A sobre que un fa l’esforç de llegir-se el post en diagonal i pensar una tonteria per dir! Em costa tornar a aquests blogs, de fet últimament fins hi tot em costa tornar als blogs que si que contesten, imagina’t com està la cosa! Hi ha un racó al infern per aquest tipus de gent, al costat d’aquells que t’aguanten la porta quan encara estàs massa lluny.

    PS: T’imagines no respondre als comentaris d’aquest post?

    ResponElimina
  13. He estat a punt de fer una única resposta col•lectiva en aquest post, però hauria estat una broma de mal gust! Moltes gràcies per ser-hi i pels vostres comentaris sempre edificants.

    Xavier, és el que procuro, però com en altres aspectes de la vida, ja no és el que et demana l'altra gent, sinó el que et demanes tu mateix. De vegades es confon i et penses que són els altres qui t'ho demana, però no.

    Allau, el mateix penso jo, respondre els comentaris és el mínim que es pot fer per la gent que gasta el seu temps fent-los. Faig el que puc, però això de vida interessant... bé, podríem dir que moltes coses sí que ho són, però algunes altres les canviaria gustosament per tenir més estona per contestar comentaris...

    McAbeu, estic força d'acord amb el teu comentari. Al post he exposat les diferents maneres de procedir amb els comentaris que he detectat, això no vol dir que jo les comparteixi. Li has posat un puntent més d'indignació del que hauria posat jo, però és cert que em sembla lleig que es responguin alguns comentaris i altres no. De fet, et diré que en algun post on els comentaris eren 'previsibles' i anava a fer una resposta conjunta, he canviat d'idea i els he contestat tots perquè n'hi havia un parell que no podia deixar de contestar, i per tant, per no fer distincions, he donat resposta a tothom, encara que repetís un munt de vegades el mateix. Penso que també m'ha passat al contrari: acabar fent una resposta única i deixar algú sense resposta concreta perquè amb una única resposta contestava a la majoria. Com tu, i com a norma de la casa, no contesto individualment els comentaris de relats que hagi fet, la majoria de RC, és clar. I mira que podria, perquè molts cops, els comentaris són imaginatius i més que dignes de resposta, però també és com si fos el descans mensual. El que sí que et diré és que el mínim, mínim, mínim que s'ha de fer és agrair als comentaristes la seva presència. Sempre hi ha un comentari meu en tots els posts per agrair a tothom que ha comentat, ja sigui amb respostes a tots per separat o un únic comentari general. Però no deixo un post sense resposta. Si algun cop ho he fet, que podria ser perquè de vegades escric un post de bòlit i marxo corrents, ha estat per total descuit, no per voluntat. Ah, i ja que t'estic fotent el rotllo, dir que una altra mania que tinc és que, en realitat, no m'agrada que hi hagi comentaris meus en els posts. Si contestés cada comentari a sota el blog tindria el doble de comentaris. Molt bonic per les estadístiques, però no m'agrada. Per això agrupo molts comentaris en cada resposta meva, fins als 4096 caràcters que et deixa blogger. Em penso que tu també ho fas així. En un principi ho feia per aquest motiu, després també hi ha influït que no obro el meu propi blog a la feina, però sí que vaig contestant de tant en tant els comentaris en una finestra de correu, com deia al post, així que m'és més fàcil tenir-los agrupats que contestar individualment a sota de cada comentari.

    Gemma Sara, és que de vegades, pel que s'explica, no hi ha massa opció que els comentaris siguin gaire diferents. Per repetir les mateixes coses a cadascú potser no hi fa res fer alguna resposta col•lectiva de tant en tant, però no puc negar que em sap una mica de greus. Això que deia de sentir que estàs fallant...

    Peix, he de reconèixer que això és el que em passa al teu blog... jo ho intento, eh... però és que normalment no sé de què estàs parlant i no vull dir ximpleries que no tinguin res a veure...

    M.Roser, pensem igual, doncs. L'esforç que fa cadascú per comentar penso que mereix una resposta, això m'ha mogut sempre a mirar d'atendre a tothom que ha volgut dir alguna cosa a casa, fins i tot a aquells que, comptades vegades, han dit alguna cosa inconvenient, que no vol dir no estar d'acord amb el que s'exposa i dir-ho, sinó fregar la mala educació o directament superar-la.

    ResponElimina
  14. JPMerch ets molt considerats, te'n dono les gràcies.

    Carme, coincideixo molt amb tu, La gràcia dels blogs és precisament que sense comentaris perden la gràcia. De vegades tinc la impressió que a twitter alguna gent intenta fer com quan tenien blogs, i és un altre rotllo. Allà el que es busca principalment són RT i likes. Aquí sense els comentaris els posts queden orfes, t'obliguen a llegir amb atenció el que es diu, a respondre de manera meditada, o qui sap si una ximpleria, però en tot cas a fer servir una mica l'enginy, i penso que és un magnífic exercici per fer moure el cervell. Si a sobre respons aquests comentaris i s'estableix un diàleg, encara que només sigui de dues parts, és molt enriquidor i molts cops m'ha ajudat a entendre millor allò que jo mateix estava explicant. No entenc massa els blogs que només estan allà per vomitar alguna cosa, però després no interactuen de cap manera més. És una opció personal, és clar, però no és la mena de blogs i de blogaires que prefereixo seguir.

    Laura T, no era pas l'objectiu d'aquest post fer sentir malament a ningú. Cadascú va triar les dinàmiques del seu blog en el seu moment, i les ha anat canviant a conveniència o en funció de les circumstàncies. Alguna gent aquí ha comentat que sempre contesten i que no entenen que altres no ho facin. Sempre ens costa entendre que no tothom pensa i fa les coses igual, la nostra manera sempre ens sembla la millor. Però tu has de fer la teva, les prioritats de tots han canviat i ara dediquem menys temps als blogs. No et posis més pressió de la necessària. Si respons els comentaris bé, però si no també. Per altra banda, gràcies per les teves paraules tan comprensives referents a aquest blog.

    Risto, aquest blog va viure èpoques millors en el que la normalitat era estar sempre per sobre de 20 cometaris per post, sovint 30 o més. En part és per això que he fet aquesta sèrie de tres posts nostàlgics, perquè ja no és així però ara tinc més dificultats que abans per seguir el ritme. També són moments vitals personals i que les prioritats canvien, ja se sap. Tot i que els blogs 'ja no estan de moda', el teu pot augmentar de seguidors, és clar que sí. Ja comentàvem l'altre dia que la gent ja no fa tant l'esforç de saltar de blog a blog per descobrir nous blogaires (i amb nous vull dir que no coneixem), però encara passa. Així ho vaig fer jo des del blog d'en Pons, per exemple i et vaig trobar. Així que a poc que comentis aquí i allà segur que et vindran a comentar, que expliques coses interessants. Prepara't per ser un blogaire d'èxit!

    Maurici, com deia a la capçalera, vaig estar a punt de fer una única resposta conjunta per a tots i totes, però hauria estat una broma de mal gust. Miro de respondre al que comenteu i de vegades m'enrotllo una mica massa. Si pogués ser una conversa no escriuria tant i hi hauria més intercanvi d'impressions, però en una resposta he de dir tot el que em desperta el que comenteu!

    Pons, no et queixaràs que tu ho tens molt bé. Jo ja sé perfectament com contestes els comentaris i també sé que no t'agrada la gent que no els contesta. Però és que a més, si volguessis, a tu no et caldria contestar res, perquè ja tens qui (o què) t'ho fa. Potser no són les respostes més agradables que es poden esperar, però què més es pot demanar a una màquina, oi? Vols dir que el racó a l'infern de les persones que no contesten els comentaris no està al costat del d'aquells que acaben totes les frases amb una rialleta nerviosa?
    Doncs mira, he estat a punt de no contestar els comentaris d'aquest post per fer la gràcia. Però m'ha semblat que no en feia, de gràcia.

    ResponElimina
  15. Aquesta trilogia m'ha servit per veure que a tots ens passa el mateix o similar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.