dimarts, 2 d’octubre de 2018

Amb retard

En els bons temps dels blogs solia ser el primer a comentar a totes bandes. Em connectava molt sovint i sempre tenia el meu lector de feeds a punt per avisar-me quan algú publicava post nou, i allà que me n'anava. De fet, això encara ho faig, tinc el feedly obert tot el dia a la feina, però no sempre puc comentar. I com que faig moltes coses a les tardes, molts vespres ja no obro l'ordinador.

Dic tot això perquè se m'acumulen els posts per llegir, molts dies no m'acabo els que hi ha i continuo el dia següent, les estones que puc. Recordo quan no me n'anava a dormir fins que el google reader quedava buit, i això que abans la gent publicava molt més. Bé, hi havia molta més gent, més ben dit. Però ara no passa, ni una cosa ni l'altra. I els posts es van acumulant. Però jo segueixo fent, no us penseu. Potser rebreu comentaris meus en posts de tres o quatre dies enrere, però m'hi trobareu. Vaig contestant per ordre cronològic (generalment), que així no se m'escapa res. Ja no seré el primer, potser, però sempre que el post em desperti alguna cosa coherent (segons els meus estàndards) per dir, no el deixaré passar. Una mica de paciència.

Ja veieu, adaptant-me a nous ritmes i meditant com fer evolucionar els meus mons virtuals. Però encara aferrant-me amb ungles i dents a aquest espai i a tots vosaltres.

16 comentaris:

  1. Encara que tardis t'estimem igual. Els blogs no serien el mateix sense els teus comentaris!

    ResponElimina
  2. El primer és el primer Xexu. En el mon dels blogs es podria aplicara llò que deien els capellans: primer és la feina i després la devoció.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Xavier que et faré anar a classes de català:" Primer és l'obligació que la devoció" Que les expressions s'enfadaran, he, he...I no només ho deien els capellans, recordo que s'utilitzava sovint!
      Perdona, que sóc una mica perepunyetes!!!

      Elimina
  3. Crec que a tots ens passa una mica el mateix. Jo també era comentadora compulsiva, he, he, he... potser no la primera com tu, però sí durant el mateix dia. Ara quasi em sorprenc quan vaig a llegir un post i em trobo que era del dia abans o de fa dos dies... i m'adono que no he mirar la meva barra lateral (jo sempre us he seguit per la meva barra lateral) durant un o dos dies.

    Però hi som! Cap problema!

    ResponElimina
  4. A mi fa temps que ningú em comenta. Potser és perquè no publico? ;)

    Gràcies per ser-hi, company!

    ResponElimina
  5. Potser tindries més temps per comentar si no el perdessis escrivint posts dient que no tens temps per comentar...

    És broma, evidentment. T'entenc perfectament. Jo ja fa temps que vaig adonar-me que no podia arribar a tot arreu a l'hora de comentar i, sabent-me molt de greu, vaig deixar de fer-ho al ritme que ho feia abans. Comentar, com qualsevol altra cosa que tingui a veure amb els blogs, no es pot convertir en una obligació. Almenys, jo ho veig així i és la manera que he trobat per continuar "viu" per aquí. En el teu cas, sabem que hi ets (comentis més tard o més aviat) i això és el que compta.

    ResponElimina
  6. Tota resistència es inútil, acabaràs per deixar de comentar en molts llocs, cada vegada trobaràs coses més interessants que els blogs, abans prioritat número u. Els blogs que solen ser més del teu interès encara els tindràs vigilats (com ara el meu!) però d'altres en mica en mica deixaràs passar un post, després dos...

    Si la opció anterior et sembla depriment la opció més realista encara es pitjor, perquè aviat no caldrà patir per no arribar a tot arreu, aviat tornaràs a donar l'abast de comentar tots els post nous bàsicament perquè ningú publicarà. Pons's Blog, alegrant la catosfera des del 2006 ^^

    ResponElimina
  7. Tens tota la raó. Jo fa molts anys era molt més activa, en això dels blocs... i em fa pena que la immediatesa hagi guanyat al temps... volem aplicacions ràpides, llegim en diagonal, si es un pots llarg ja no parem l'atenció... Hem de fer una pausa, llegir-ne més, entendre que no tot ha de ser curt i ràpid. Comparteixo plenament la teva reflexió. No desapareguis!

    ResponElimina
  8. No et preocupis, el bo fa de bon esperar, a més com que jo no publico gaire, tothom qui vol té temps de sobres per posar comentaris...
    Bon vespre, XeXu.

    ResponElimina
  9. Que no siguis el primer a comentar, rai; el que seria motiu de preocupació és que no comentessis, que amb el meu ritme pausat tens totes les facilitats i cap excusa (bé, sí, que el que escric no t'inspiri res coherent, com apuntes).

    M'encanta la teua última frase. En els temps que corren, de tanta volatilitat, aquest blog és una àncora. Gràcies per tenir sempre oberta aquesta casa.

    ResponElimina
  10. Llegir posts com aquests són d'aquells que et reconforten perquè veus que molts estem igual. I penso que jo estic molt menys.
    Tb tinc el feedly obert a la feina, però no el miro. I no tinc ordinador a casa des de fa mesos i no crec que me'n compri un altre.
    Com evolucionen els móns virtuals és molt interessant. Fa temps que li dono voltes i voltes com poder mantenir el blog sense que sigui una mica un llast que no vull tancar. I no me n'acabo de sortir.

    ResponElimina
  11. Si una cosa tinc clara és que sense vosaltres segur que no hauria aguantat tant en aquest món. Gràcies, moltes gràcies, de veritat, per ser-hi sempre i fer-me costat.

    Risto, quina gràcia m'ha fet el teu comentari. No veia res de tan divertit des que em van fer un cartell de Free... amb la meva foto i la meva cara. No és conya, com que em va l'humor negre em vaig fer un tip de riure.

    Salvador, tu tingues vigilats els teus dimonis i allà em tindràs!

    Xavier, sempre diem el mateix, però els blogs per mi durant molt temps van ser el primer i també la meva devoció. No me'ls treia del cap.

    Carme, i tant, tu també hi eres sempre. A banda de la manca de temps, segurament hi hem d'afegir el cansament del format. Mantenir un ritme de publicació i de seguiment de blogs com teníem en algunes èpoques és molt difícil, es pot fer una temporada, però no per sempre. Com ja hem dit altres vegades, ens hem de saber adaptar als nous ritmes, als del format i al propi, per seguir sobrevivint. De moment ho estem fent.

    Maurici, sempre que pugui hi seré. De vegades posts molt llargs també em costa comentar-los, perquè el cansament diari fa que em costi concentrar-me molta estona. Ja veus que això comença a anar a la deriva.

    McAbeu, encara li trobo la gràcia a anar visitant les altres canses i deixar-hi petja, no és una obligació, però mentiria si digués que tots els blogs em vénen de gust per igual, alguns em fan més mandra que d'altres, no hi puc fer més. Però això que deia, ni tan sols als que em ve de gust comentar sempre hi vaig aviat. Però ja ho deien d'en Gàndalf, no? Un comentador no arriba mai tard. Ni aviat. Arriba quan ha d'arribar.

    Pons, ja conec la teva vessant pessimista dels darrers temps, però no puc dir que t'equivoquis. Viurem el moment i aniré deixant que això que expliques passi per si sol, si ha de ser que sigui. Com comentava més amunt, i tu tampoc t'estàs de dir, no tots els blogs ens agraden per igual, i pot ser que alguns vagin caient del programa, però de moment, el sentiment de culpabilitat d'arribar tan tard a comentar fa que no me'n salti gaires. Cadascú es consola amb el que pot, ja veus. Si la gent deixés de publicat no em sentiria culpable per no comentar!

    Eva, t'agraeixo aquest gest tan desinteressat, però també es troben a faltar els teus posts!

    Kira, tot plegat ha patit una evolució que potser era lògica per a alguns, però pels qui els blogs eren un tot en algun moment encara ens fa mal. La necessitat de 'dir coses', d'expressar-nos en algun format o altre, es manté intacte. Els mitjans escrits permeten que tothom pugui opinar, fins i tot sense exposar-se massa. I per fer-ho la gent ha preferit aquests mitjans més immediats, que a més faciliten molt la compartició de material audiovisual, que encara els fa més atractius. Potser tornaran els temps de calma i llavors tothom desenterrarà els seus blogs difunts.

    ResponElimina
  12. M. Roser, com dic, vaig recuperant els posts perduts per ordre cronològic de quan es van escriure, així que aviat o tard, arribo a tot. Si escriviu poc m'ho poseu més fàcil!

    Pati, si que m'ho poses fàcil: publiques molt menys del que a mi m'agradaria. Intento no faltar mai a la cita, encara que la desconnexió fa que no entengui sempre el que expliques. Aquesta casa segur que no estarà sempre oberta. Tard o d'hora s'acabarà, com tot. Però mentre en tingui ganes aquí em tindreu. El que em sorprèn és que seguiu llegint les ximpleries que dic després de tant temps.

    rits, tot canvia i evoluciona. Els blogs van ser una obertura al món per moltes persones, vam poder donar sortida a moltes coses que ens passaven pel cap, o a les nostres passions i aficions que fins llavors es quedaven tancades a casa o entre la gent amb qui parlàvem. Ara hi ha moltes altres maneres de comunicar-se i expressar-se, i els blogs són massa laboriosos, costa mantenir-los, perquè no només és escriure i rebre likes, és també comentar, contestar comentaris, tenir cura de la barra lateral, del disseny, tant com vulguis dedicar-t'hi. És una cosa molt més personal. A dia d'avui faig servir molt twitter, però no li tinc estimació, li tinc vici. En canvi els blogs me'ls estimo, els meus i els dels altres. És per això que ens hi aferrem, són molt especials. Qui sap si algun dia tornarà la calma i tornaran a posar-se de moda. No se sap mai.

    ResponElimina
  13. A un altre ritme però encara en som molts que hi continuem sent i això és el que compta. De fet, passa això mateix, que jo també vaig tard, que vaig llegir el teu post l'altre dia i fins ara no trobo el moment per a comentar-te'l quan ja has publicat una altra cosa i tot... i així a vegades ja ha perdut potència i actualitat la resposta i ja no la faig. Però aquesta sí, i sobretot a tu! Tu sempre hi ets i això és d'agrair. I per això, et confeso que amb tu (i amb alguns altres "fidels") tinc una deferència especial i miro de contestar-vos sempre que puc. Hem de mantenir la flama viva! En tot cas vull dir-te gràcies per posar-hi tant carinyo i transmetre'l. No he llegit totes les respostes anteriors però he llegit el teu comentari a la rits i m'ha encantat, és talment el que penso i sento. Seguim en contacte!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.