Relats conjunts, Obres de Sixena

L'alcalde d'aquella ciutat esperava que ningú se n'adonés. Havia donat suport a qui no tocava pensant que els problemes els tindrien uns altres, que aquell pacte només li portaria avantatges. Però a l'hora de la veritat, els del seu mateix partit i els seus socis l'havien traït i li havien expropiat algunes de les obres del museu més important de la ciutat. Els veïns i veïnes ja el perseguien amb forques per haver-se deixat entabanar d'aquella manera, estaven realment enfadats. I el pobre diable no sabia cap a on tirar, no podia reconèixer públicament que l'havien enganyat, i encara menys reconèixer que estava d'acord amb aquell espoli, tot i que en realitat a ell ni li anaven ni li venien aquelles obres. Per això va pensar en una alternativa arriscada, però que esperava que l'ajudaria a sortir del pas. Va contactar amb el seu cunyat, aquell que feia reproduccions d'obres d'art per encàrrec, perquè li donés un cop de mà. Total, els seus conciutadans tampoc no eren uns experts en art, precisament. I al cunyat sabria mantenir-lo callat pagant-li un bon preu (amb diners de l'ajuntament, és clar), i traient l'ampolla de whisky bo a la sobretaula dels diumenges quan vingués a dinar a casa. Dit i fet. Val a dir que el resultat l'havia sorprès fins i tot a ell, treballava fi el dropo del seu cunyat! En aquells moments l'alcalde es disposava a fer una roda de premsa per anunciar que, després de dures negociacions, havia aconseguit que les obres no marxessin de la ciutat. Quina medalla es penjaria! Ja es fregava les mans pensant en les properes municipals.

La proposta de desembre dels Relats Conjunts!