Electrodomèstics moderns

No és la primera vegada que parlo de bodes, però és que quan arriba la calor, sempre n'hi ha una o altra a la vista. Torno d'un cap de setmana de comiat de solter, que ha estat més una retirada d''amigotes' en una casa rural que un comiat com el que ens vénen al cap, amb una prèvia de partit de futbol-bombolla força divertida, val a dir-ho.

Si ja he criticat el fet d'haver-se de casar per estar tranquil davant d'imprevistos, o la manera de vestir-se a les bodes, què em queda? Doncs el regal, és clar. Us adoneu que faig servir el blog com a teràpia per treure'm de sobre totes aquelles coses que no m'agraden, oi? El regal als nuvis és un altre mal de cap. Abans hi havia una llista de noces, perquè la parella estrenava casa i convivència, i calia omplir-la de vida (i d'electrodomèstics). Però ara les parelles ja porten deu anys vivint juntes i no els falta de res. I com que rebran 50 caixes d'experiències i estades en hotels rurals, cal ser una mica més expeditius i imaginatius alhora de regalar.

El regal, que ara tot sovint acaba sent un ingrés en un compte corrent, serveix per pagar les despeses de la boda i el convit. Hi haurà qui aprofitarà per fer caixa, és clar. Però un cop més has de combregar amb els desitjos de la parella, i si ells diuen que la boda es fa allà on Crist va perdre l'espardenya, i que ens hi quedarem a dormir, no pagaràs l'allotjament i els àpats, però els pagaràs indirectament amb el regal que faràs. I està socialment acceptat que fer regal és obligatori, i que no serà un regal barat. I la pregunta és la mateixa de sempre, quina culpa tenim els altres, que no anem sobrats de diners, que dos es vulguin casar? Per sort, aquest cop serà algú molt proper. Però si no ho és, no passa res, la despesa és la mateixa.

Experiment de privació vegetal

Dia 3253, 7:38 del matí.

Sembla que els ànims s'han calmat avui, però seguiré a l'aguait. Sé que l'acció va coure i que els dos subjectes d'estudi no s'ho van prendre bé, especialment un d'ells, el més antic. Van proferir diverses amenaces que fins ara s'han demostrat poc fundades, però no em confiaré, perquè aquest experiment és probable que porti al límit els subjectes, i encara no tenim dades suficients per saber com poden reaccionar.

L'anterior experiment d'aquesta mena va ser dut a terme fa anys, però no va aportar resultats concloents. No ha estat fins aquest nou període de temperatura alta que ha sorgit l'oportunitat de tornar a experimentar, com ja vaig anunciar. En aquests períodes, els subjectes permeten l'accés a l'espai exterior que ells anomenen 'galeria', que és on mantenen la vida vegetal, lluny del meu abast, però no prou lluny. Entenc que l'experiment de fa anys amb aquell gerani potser no va anar tan malament, i les conseqüències s'han anat observant al llarg del temps: sempre m'han restringit l'accés a la vida vegetal. Però com és d'esperar en unes formes de vida tan primitives, han subestimat les meves capacitats.

El protocol d'estudi incloïa un període inicial de confiança, en el que la porta de la 'galeria' romania oberta només algunes hores, i durant aquest temps no vaig ocasionar cap desperfecte a les unitats vegetals, perquè els subjectes pensessin que podien estar tranquils. Però passat aquest període, i a la data prevista, vaig procedir a eliminar la unitat vegetal 'Alvocat', fent caure el seu test des d'una alçada de 80 cm. Vaig disposar els fragments de test, la terra i la unitat vegetal de tal manera que demostrés el màxim dramatisme possible. Sí, d'acord, també em vaig menjar la majoria de fulles, febleses que te un.

El subjecte #1 va ser qui va trobar el cadàver de la unitat vegetal 'Alvocat' i va reaccionar amb impotència i estupefacció. De seguida va intentar replantar-lo en un altre test, amb l'esperança de que visqui, però sóc fi fent aquesta mena de feines. Queda comprovat que, per estrany que ens pugui semblar a la nostra raça, els humans professen sentiments cap a les unitats vegetals i en senten la seva pèrdua. La veritat és que són ben estranys. Adjunto foto de la meva feina, i de l'inútil intent de recuperació que ha fet el subjecte #1. 

Era un nap-buf...

Aquest any que alguns celebrem aniversaris blogaires, també es compleixen anys d'altres coses. Aquesta setmana va fer anys la primera filla d'un dels meus amics, la més antiga de totes. I en va fer 10. I després de felicitar-la, penses que ja han passat 10 anys més, i que han anat molt ràpid, però que aquella neneta que s'havia de dir Jana (que no es diu Jana), que va ser anunciada amb un 'Per cert...' en un sopar a casa meva de Barcelona, sopar organitzat presumptament per crear La Comunitat del Fosfat, però era fet a mida per fer l'anunci, aquella neneta, deia, ja és una preadolescent amb dos dígits d'edat. Vaig demanar una foto d'ella perquè fa temps que no ens veiem, i... mare de déu, però si era un nap-buf...

I així passa la vida, per cert, sense que ens n'adonem. Ens va fer gràcia recordar aquell 'Per cert...' original, i altres records que han sortit aquests dies. I vaig pensar que també ho compartiria amb vosaltres. Una cosa és veure que el blog fa anys. L'altra constatar que allà fora passen i pesen els anys.

Relats conjunts, El cavaller irritant

Si us plau, que pari ja. És molt molest aquest home, des que m'ha vist sola no ha parat de fer-me preguntes i llançar-se floretes a ell mateix, amb aquest posat de perdonavides. Es pot ser més fatxenda? A més, noto el seu alè a tabac i a whisky barat al clatell, i se m'estan posant els pèls de punta. No sé què es pensa, o amb qui creu que està tractant. El que està clar és que per un xitxarel·lo com aquest no ho engegaré tot a rodar. Suposo que es pensa que m'acabarà forçant d'alguna manera, si no és que cedeixo als seus 'encants'. Que una noieta tan poca cosa no es podrà defensar d'un homenot com ell. Gustosa li clavaria la Glock que porto a la bossa a l'engonal i li diria on es pot posar el seu assetjament si no vol acabar cantant com una soprano. Però no em puc permetre revelar la meva identitat per una minúcia així, posaria en risc tota l'operació, i no ens ho podem permetre. Em sembla que hauré d'aixecar-me i anar a seure a una altra banda, potser avisar el revisor que el senyor m'està molestant, però és probable que encara li rigui les gràcies. Sobretot, mantenir la serenor, no és moment de cometre una errada. Però ai si me'l trobo en un altre moment, i en una altra circumstància! S'està guanyant una nota a la meva agenda... 

La meva proposta pels Relats Conjunts de maig.

Que es matin entre ells

Ja se sap que la gent malparla dels altres i que les tafaneries corren com la pólvora. Juguis o no juguis a aquesta mena de jocs, sempre t'acaben arribant informacions que no hi ha manera de contrastar. Però pot passar que se superin alguns llindars i que els rumors escampats sobre algunes persones comencin a ser seriosos, ofensius i poden afectar a les seves relacions o la percepció que l'altra gent té d'elles.

Avui m'he trobat una persona que feia temps que no veia, i li he preguntat per la seva absència. M'ha dit que es deu, precisament, a la presència d'altres persones allà. I jo que em pensava que senzillament no tenia ganes de venir. I m'ha explicat els motius, força forts, per cert. El cas és que m'estava parlant molt malament d'una gent, com a manefles, com a inventors de rumors falsos, i com que l'havien perjudicat força. I ho feia explicant-me rumors que, evidentment, els perjudicarien a ells...

Dóna la casualitat que jo ja havia parlat amb alguna d'aquestes persones, i ja em van malparlar del que m'he trobat avui. I no sé si s'entén res del que dic, però la conclusió és que no et pots refiar de ningú que et ve malparlant d'algú altre, perquè de vegades ni sabent les dues versions en trauràs l'aigua clara. I encara diré més, potser val més no ficar-s'hi massa, tot i que no puc negar que em pica la curiositat, però la probabilitat de sortir-ne escaldat és massa gran. Millor que es matin entre ells.

Urnes

I segueixen, i segueixen, i segueixen. I ens tomben la llei de consultes i el comissionat per a la Transició Nacional. I amenacen a les empreses fabricants de metacrilat, no volen que facin urnes per al govern de Catalunya. Però l'únic que fan és el ridícul. El ridícul més espantós. Intents de frenar allò que no poden frenar; posar-se en evidència davant d'Europa, del món. L'Estat s'està esfondrant, té els fonaments corcats, i no ho saben parar. Quan Catalunya sigui independent, se'ls acabarà d'escapar de les mans.

Aquests dies he sentit que hi ha qui promou que apadrinem cadascú una urna, o fins i tot fer un verkami per pagar-les si no deixen que el govern les compri. Si us plau, demano que no fem el ridícul com ells. Som un país seriós, o no ho som? Fer això seria ser completament submisos al règim en decadència d'un Estat que tenim a la contra. Seria inventar-se una altra costellada com el 9N. I no ens rebaixarem a això. Que serà el següent? Si no tenim el cens, que ens anem a apuntar per votar? Per acabar aquesta tortura que és el procés cal fer un referèndum, amb totes les garanties democràtiques, i sense demanar permís. L'hem demanat i no ens el donen, punt i final. I si emprenen accions més expeditives que fins ara, només ens deixen l'opció de declarar unilateralment la independència.

Ja n'hi ha prou de ser mesells, ha arribat el moment de prendre les nostres pròpies decisions. Els agradin o no. Si volem votar, si volem posar urnes, és cosa nostra. I ho farem, ho farà el nostre govern, amb garanties, si ens ho creiem de veritat i no fem el ridícul. I ells que garlin.

Quan era moda

La proposta de la Carme de que li expliquem records blogaires per celebrar el seu desè aniversari m'ha despertat molta nostàlgia, perquè quan girem la vista enrere en aquestes pàgines les hem passat de tots colors. Jo ja li he fet arribar la meva participació, i us animo a que feu el mateix, però m'ha remogut això de mirar enrere, veure el que érem, o el que ens crèiem que érem, i el que som ara. I recordar tantes persones, tants blogs, tantes participacions, tants bons moments, complicitats i fins i tot enrabiades. Una vida paral·lela a la que vivim fora, amb tots els ets i uts.

Tant la Carme com jo hem complert els 10 anys aquest 2017, i això sembla molt de temps. En la virtualitat, sens dubte, n'és molt. Hem conegut moltes generacions de blogaires, i n'hem vist marxar molts. Però hi ha una altra catosfera, aquella que ja existia quan nosaltres encara no hi érem. Aquella catosfera no ha desaparegut, però mai es va voler adaptar a la gent que vam arribar 'quan era moda'. Encara hi és, fa uns dies vaig estar descobrint amb sorpresa que alguns d'aquells antics blogs encara funcionen. Llegint-los vaig sentir que no formo part d'aquell món, com si em barressin el pas. És una percepció absolutament subjectiva, no cal dir-ho. Però em fan sentir petit, part només 'del que va venir després', que no era ja la catosfera pura. Eta una altra cosa.

De vegades val més mirar endavant, i no intentar formar part d'un lloc al que no pertanys. De totes maneres, els meus records blogaires no me'ls treu ningú, i m'acompanyaran sempre. Res no es pot explicar sense ells.

Ginkgos 2017

Al desembre hi ha el Balanç de l'any, les llistes de llibres, de pel·lícules... i a la primavera toca actualitzar l'estat dels arbrets que tinc plantats a casa! Els 6 Ginkgo biloba que tinc plantats a la mini-galeria de casa segueixen evolucionant, encara que amb algun no les tinc totes. Com que s'estaven fent grans, just quan començaven a rebrotar aquesta primavera els vam trasplantar a testos més grans on espero que visquin una bona temporada. Ho vam fer amb poca convicció que sobrevisquessin, però ho van fer! Ja he explicat altres vegades que a l'hivern queden ben pelats i fan peneta, però amb la primavera arriba la festa. Per cert, que el setè Ginkgo encara està viu a ca la sogra. Ma mare es va carregar el vuitè. Una oració per ell.

Us estalviaré l'evolució estacional, que ja l'he posat altres vegades, i passarem a l'1x1 per veure com estan actualment, tot i que encara seguiran fent fulles i branquetes unes setmanes més. Com en el tercer any, en aquest quart tampoc han fet estirada, però sembla que el tronc es va engruixint. Feu clic a les fotos per veure-les més grans.

#1. El que no falla mai, el més alt i el que fa la copa més ufana. De moment no fa ramificacions, però aquest any torna a fer força goig.

#2. El més damnificat. No ha brotat després de ser trasplantat i sembla que té tota la part de dalt seca. Tot i això, té un borró verd i encara confio que se'n sortirà. Ànims! 

#3. No està actualment gaire lluït i sembla que no ha acabat de brotar a la part de dalt. Espero que en anys propers recuperi l'empenta.

#4. El nou preferit! Aquest any s'ha destapat fent una gran branca lateral que encara està tendre, i no content amb això, n'està fent una segona. Fulles grosses i el més expansiu de tots.

#5. El supervivent. L'any passat estava sec però va sobreviure fent una petita branca lateral. Aquest any aquesta no ha brotat, però n'ha fet una altra. S'aferra a la vida.

 #6. El veterà de les ramificacions continua en bona forma. El més rabassut, però amb una branca llenyosa, és el guapo de la casa.

Bonus track. Ja vaig anunciar l'any passat que per primer cop a la vida havia aconseguit que germinés un pinyol d'alvocat. Sembla que va més tard que els ginkgos, per això només us vaig poder ensenyar un micro-abret que tot just treia el cap, però va seguir creixent i actualment té aquest aspecte, amb les primeres fulles i branques laterals incipients.

En els propers mesos creixerà més i farà unes fulles ben grosses, i els ginkgos ja no evolucionaran gaire més, el seu període expansiu és curt. Veurem quina pinta tenen tots plegats l'any que ve, quan torni a arribar la primavera!

Delta

Bungalou. Platja. Vent. Bicicletes. Flamencs. Trabucador. La Banya. Arrossars. Tancada. Encanyissada. Poblenou. Arròs pelat. Ebre. Desembocadura. Zigurat. Ocells. Fangar. Far. Miratges. Sorra. Cap de setmana llarg al Delta, tornar més cansats i haver menjat meravellosament bé. Enyorant Islàndia, un any enrere. I fins la propera.