Plàtans

Quan ho vaig veure per primer cop vaig arrufar el nas, què redimonis es menjava el Dani Alves abans de servir el corner?? Per la facilitat amb que treu l'embolcall, vaig pensar que era alguna mena de xocolatina o similar. Però no, era un plàtan. Un plàtan que un brètol li havia llençat per tractar-lo de mico, de manera racista i ofensiva. Cansat de la mateixa cançó de sempre, Alves recull el plàtan i se'l cruspeix. Un gest estrany, però si hi penses, molt significatiu.

El jugador, molt criticat darrerament pel seu joc, va començar a rebre elogis a les xarxes socials, la conducta de l'aficionat ha estat reprovada per tothom, el Vila-real l'ha localitzat i expulsat del camp de per vida. Un al·legat contra el racisme imperant als camps de futbol i un acte que no ha passat en absolut desapercebut, que tants altres famosos han reproduït en solidaritat i per demostrar el seu rebuig contra la discriminació racial. I no només famosos, fins i tot jo m'he fet fotos amb els de la colla menjant plàtans. El plàtan s'ha convertit en un símbol, qui sap si d'aquí uns anys estarà globalment estès, i per un cop sabrem d'on ve. Tota lluita és poca per combatre els conflictes racials. Bé per Dani Alves, aquest cop el partit el va guanyar ell.

Les puntuacions castelleres

Sempre es diu que els castells són una exhibició, que no són per competir, però com ja he comentat altres cops, a tots ens agrada sortir de plaça havent fet millors castells que les altres colles participants en la diada. Què marca que uns castells siguin 'millors' que d'altres? Doncs per una part la dificultat que té cada construcció, però no es pot menystenir la taula de puntuacions que el Concurs de Castells de Tarragona atorga a cada estructura. Els dos factors estan relativament lligats, perquè la dificultat d'un castell no és un factor absolut, sinó que depèn de la colla, dels seus castellers clau, del gruix de gent, etc.

Generalment per valorar un castell es segueix la taula de puntuacions que marca el concurs, els humans som molt d'atorgar valors numèrics a les coses i no es pot negar que marca directrius. A més, oblidem que, com tota competició, té unes normes que no tenen per què aplicar fora d'allà, però que sovint s'apliquen també. Actualment hi ha diversos rànquings castellers, com aquest o aquest altre, que calculen la classificació de les colles a partir dels seus propis criteris, però per anar al Concurs t'has de classificar, i només val el seu sistema, és clar. Un altre dia ja parlaré del Concurs pròpiament dit, avui volia incidir en el fet que crear una classificació de colles fomenta la semblança dels castells amb els esports, i això genera una gran controvèrsia.

Jo que sóc de classificar-ho tot, precisament en el tema dels castells no m'acaba de fer el pes. No ho puc evitar i miro els rànquings, però si ho penso fredament no m'agrada que estigui tot tan tabulat i que el Concurs sigui una cita tan important. La majoria de colles volen assistir-hi, perquè a més hi ha premis segons la posició en que quedes, però no totes hi van. Per exemple, els Minyons de Terrassa, una de les cinc millors colles que hi ha, renuncia a anar-hi per convicció.

Com a norma general, en castells bàsics l'estructura del quatre (quatre castellers per pis), és més fàcil i menys puntuada que el tres. La torre (dos castellers per pis) i el cinc són més difícils i més puntuats. Parlem d'igualtat de pisos d'alçada, és clar. Per no avorrir, podeu consultar la taula de puntuacions que he enllaçat, i si teniu qualsevol dubte em podeu preguntar.

NOTA: El Concurs es fa cada dos anys (aquest toca) a la Plaça de Braus de Tarragona.

Empentes

Em sorprèn poder ser tan cafre de vegades, posar-hi tant de morro, i en canvi en algunes situacions concretes ser tan vergonyós. Com una persona capaç de dir les coses clarament i oberta, a qui sigui, i fins i tot generar certa admiració per això, es caga a les calces en circumstàncies molt més còmodes? Es tractava de plantar-se davant d'algú que coneixes, que hi has parlat molt, però només virtualment, i que et genera admiració, però que en cap cas t'ha posat mai distàncies. Arriba el moment i dubtes, i apareix la vergonya, potser de saber-se petit, potser de no creure estar a l'alçada del que de vegades projectes. M'ha passat en altres casos i he girat cua, o no he sabut què dir. Però ahir tenia algú al costat que m'empenyia i que em va deixar anar una frase que ho va canviar tot: 'tu també m'obligues a fer coses que em costen molt'. I amb aquesta empenta, en comptes de fugir corrents, vaig fer el que tocava, el que era més fàcil, en realitat. I n'estic molt content. Però sobretot agraït.

Relats conjunts, Passeig sota la pluja

Havia començat gairebé per casualitat, com un impuls. Primer eren uns esbossos fets a llapis i després va passar al carbonet. Desconeixia aquell talent, no havia estudiat belles arts, sinó matemàtiques, i ni tan sols havia provat mai de dibuixar res que no tingués formes geomètriques. Però se'n sortia bé, trobava que sabia representar bé les imatges que li evocava el seu cap. Però sobretot, la pintura li servia com un embornal per donar sortida als pensaments més foscos, a la melangia que sentia per la vida mediocre que, segons ell, vivia. Per això va triar el blanc i negre per les seves representacions, com si de velles fotografies es tractés. Escenes tristes, sempre plujoses, tardorenques. Així se sentia, així ho expressava. I com que pintava bàsicament per ell, per necessitat, no pensava que aquelles obres valguessin res. Les guardava a casa, lluny de mirades alienes.

Però un cop més, l'atzar va jugar un paper a la seva història. Un lampista que va venir a arreglar-li una canonada embussada va veure els seus quadres escampats per tota la sala de camí a la cuina, i va quedar meravellat. Ell no n'entenia massa, però resulta que el seu germà era marxant d'art i algunes coses s'enganxen. A instàncies del lampista, el marxant va fer una visita al pobre home que no se'n sabia avenir. Capficat en les seves pintures ja ni recordava la canonada embussada, ni que algú hagués vingut a reparar-la. El marxant va constatar que el seu germà no anava errat, el que tenia aquell home allà era una mina d'or. Va oferir-se a vendre alguns dels quadres, i si funcionaven tan bé com pensava, n'hi demanaria més. Les lloances estranyaven molt al pobre homenet, estava convençut que aquell mercader s'havia begut l'enteniment, però s'hi va avenir, no tenia res a perdre-hi.

Pocs dies després, el marxant tornava entusiasmat amb un bon feix de bitllets pel pintor (ni punt de comparació amb els que s'havia quedat ell) i reclamant més quadres per vendre, amb la promesa d'anar pujant el seu valor cada cop una mica més. Els seus quadres, deia, alegraven a tot aquell que els veia, aquella vivesa de colors, aquella il·luminació, eren un reclam infal·lible, li havien tret de les mans. Una mica massa de pluja pel seu gust, però això no semblava desagradar els compradors.

Colors? Llum? El pobre pintor estava completament astorat. Va mirar els quadres que encara restaven escampats per tota la casa, foscos, grisos, completament tristos i melancòlics. Què hi veia la gent d'alegre en la seva obra? No ho podia entendre. Llavors va fixar-se bé en la sala, tot eren tons de gris. Va mirar a través de la petita finestra que donava a l'exterior i fora va veure els mateixos tons, potser una mica més brillants. I en fixar la mirada en el marxant que esperava delerós una resposta, semblava tret d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre. En quin moment havia deixat de veure els colors? Podia ser que tota aquella tristesa, la seva, que plasmava en els seus quadres fos en realitat un esclat de color que alegrava tots els altres? Va adonar-se llavors que encara tenia la paleta a la mà. En ella hi havia dotzenes de taques, totes elles de diferents tons de gris. No eren fora, però probablement els colors ell els portava dins.

Ja ho tenim això, la meva participació al Relat Conjunt d'abril. 

Santa Klara

L'Illa de Santa Clara es pot veure des de qualsevol angle, a bastament fotografiada i admirada com la perla de la Concha, estendard d'una ciutat que val la pena visitar almenys un cop, i que per mi ja era el tercer amb consciència, sense comptar les vegades que els meus pares m'hi van portar de petit. Donostia, un lloc preciós, aquest cop acompanyada d'uns escuders de luxe: Hondarribia i Zumaia. Una escapada molt recomanable que acaba quan la majoria de gent comença les vacances. La ciutat era plena de catalans. Qui sap si algú de vosaltres farà cap allà aquests dies.

El mite de Prometeu

Una de les cançons noves dels Amics de les Arts es diu 'El mite de Prometeu'. És d'aquelles que quan la sents per primer cop penses que no pot funcionar de cap manera, que s'han begut l'enteniment, però sé que m'acabarà agradant, i després de sentir-la unes quantes vegades em va entrant cada cop millor. Em cal analitzar-la una mica més per saber què hi pinta Prometeu allà, però aquest tità de la mitologia grega em porta records, vaig fer un treball sobre el seu mite a l'institut, i és de les feines que més recordo perquè va ser força reeixit, em va marcar com anys més tard ho faria el bacteri Clostridium botulinum, del qual també vaig fer un monogràfic ja a la carrera. 

Prometeu era fill de Jàpet i Clímene, i segons algunes versions va fer els homes amb les seves pròpies mans a partir del fang. El problema és que s'estimava massa la seva creació i va entabanar el totpoderós Zeus per afavorir aquells éssers tan insignificants. El déu del llampec, enfadat (com gairebé sempre), va prendre el foc als humans a mode de càstig, però Prometeu va robar-lo altre cop i els el va tornar. Aquí sí que Zeus s'ho va prendre malament i va decretar un doble càstig, per una banda va encadenar Prometeu a una columna i cada dia una àliga se li menjava el fetge, per la nit li tornava a créixer, i el dia següent Sant Tornem-hi. I per altra banda, als homes els va enviar una dona massa curiosa: la Pandora. En realitat, Zeus va enviar Pandora i una caixa (i instruccions de no obrir-la) al germà de Prometeu, que es deia Epimeteu. Aquest no era massa espavilat, i tot i les advertències del seu germà, va acceptar el regal. La Pandora, com no podia ser d'altra manera, va acabar obrint la caixa i de dintre van sortir tots els mals que l'home encara no coneixia. Dins la caixa només hi va quedar l'esperança, per això és sempre la darrera cosa que es perd.

I fins aquí, el conte d'avui. M'encantava la mitologia grega, m'ho passava de conya. Com també m'encantaven els dinosaures, i curiosament, el nou disc dels Amics es diu 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure'. Tot en ordre.

*****

Me'n vaig uns dies de setmana santa. Feu bondat i no publiqueu gaire, que després en tornar tinc massa feina a contestar. Fins la tornada!

Vuit cognoms

Aquests dies hi ha a la cartellera la pel·lícula 'Ocho apellidos vascos'. Aparentment, és una comèdia poca-solta farcida de tòpics, a saber: un noi andalús de Sevilla s'enamora d'una noia basca, i tot i que en principi no tenen res en comú, ell la va a buscar a la seva terra. Per circumstàncies, s'haurà de fer passar per basc, i aquí ja tenim la comèdia i els tòpics dels que parlava. Doncs amb aquest argument, ja es tracta de la pel·lícula en espanyol més taquillera de la història a l'estat. I s'ha de reconèixer que és divertida, està plena de bajanades, però desdramatitza una mica els prejudicis que es tenen uns i altres, els exposen sense complexos, però penso que també sense malícia. I és que amb l'ambient de crispació general que vivim, i amb la manca d'informació que patim, tot i viure en l'era de la tecnologia, val la pena que ens riem una mica de tot plegat, especialment de nosaltres mateixos.

En aquest sentit, el director Emilio Martínez-Lázaro ja ha anunciat que al 2016 estrenarà 'Nueve apellidos catalanes', una seqüela que suposo que estarà ambientada a la nostra terra. Lluny de semblar-me perillós i de tirar-me enrere que facin mofa del nostre tarannà, la veritat és que tinc ganes de veure-la. I és més, estic segur que em farà riure quan em senti identificat amb les bromes. Riure's d'un mateix és molt sa, i per més que sigui una pel·lícula poc profunda i hilarant, miraré de no perdre-me-la.

Petits compromisos

Si em fan descriure, una de les paraules que solen sortir és 'compromès'. M'implico força en les coses que faig i no m'agrada deixar projectes a mitges. Penso que ho sóc, i que els que em coneixen hi estaran d'acord. El que passa és que de vegades porto aquest compromís una mica massa enllà. Perquè a la vida hi ha grans compromisos dels que no t'has d'escapar, però també hi ha petits pactes, acords que es fan sense pensar massa amb els que potser no cal ser tan estricte. Però jo ho sóc igualment, i que els altres no els compleixin no se'm posa bé. Parlo, per exemple, de quedar amb algú que veureu una pel·lícula plegats, i que uns dies després l'hagi vist sense tu. O de quedar per començar un llibre alhora, i que la següent vegada que us trobeu et diguin la pàgina per la que passen. Ja no parlem de si et diuen i t'asseguren que seran a un lloc, i després no hi són, sense avisar. Petits compromisos que jo segello amb tot el convenciment i donant prioritat al que s'ha pactat, però que he vist que no tothom respecta de la mateixa manera. No dic que estigui bé la meva postura, perquè em prenc les coses massa seriosament, però també qüestiono la lleugeresa d'algunes persones. Reconec que m'ofèn, que no m'ho prenc bé. Segurament la meva reacció sorprèn l'altre, el que ha infringit el pacte, però la seva sorpresa no és més gran que la meva per la manca de compromís, encara que sigui un compromís petit.

Grues

T'odio, no saps com t'odio. Jo abans era un home normal: llegia els meus llibres, feia els meus comentaris... el que fa la gent normal, vaja. Però des que et vaig conèixer que ja no faig res de bo, només... grues d'origami! Quina malaltia, tu, és un no parar! Ja no puc mirar un tros de paper sense veure'l en forma de grua, com en els dibuixos animats un afamat veu tothom en forma de pollastre rostit. Ara sóc el primer a recollir els fulletons que donen a la sortida del metro, els pobres repartidors m'adoren. Sóc feliç si em deixen propaganda al parabrisa del cotxe. I tots aquells bitllets no premiats de l'Euromillones? Ara tota la publicitat de la bústia puja a casa. I si em fan un regal, el que em fa més il·lusió és l'embalatge! I tot això és culpa teva, eh!

I per si no fos prou, resulta que hi ha una antiga llegenda japonesa que diu que si fas 1000 grues una d'elles et concedirà un desig. Reptes a mi? Aquestes coses no se'm poden explicar! Doncs res, que ens posem a fer grues, no? Anem a mitges amb el desig, o que sigui compartit. Ei, però espera a que acabi el post!

Actualització: 06/04/2014 a les 22:10h
Per petició popular, un tast de grues:

 

Menys que un club

M'agrada el futbol, gaudeixo molt veient els partits i sóc un fidel seguidor del Barça (que no soci). Per altra banda, també m'interessa la política i miro d'estar al cas de l'actualitat, saber què es cou en el panorama actual. El que ja no m'agrada tant és barrejar els dos conceptes, i no ho dic pel fet que el Barça exporti la seva catalanitat, que em sembla molt bé. Anar a veure els partits i celebrar les victòries és una distracció agradable, però es tracta d'un esport, un joc en el que només participo d'espectador, i no m'interessa tant saber els diners que s'hi mouen i les relacions institucionals entre clubs. A mi dóna'm 22 paios corrent darrere una pilota (preferentment 10 han d'anar vestits de blaugrana) i ja en tinc prou. Quan s'acaba el partit, cap a casa a pensar en altres coses. I sí, també estar a l'aguait de la informació esportiva, una altra distracció.

Darrerament el Barça com a institució ha patit uns quants revessos, i fins ara jo he anat argumentant el que deia més amunt, que m'importa poc el que facin (perquè tenim temes més cabdals dels que preocupar-nos), no deixa de ser un club, una empresa, no un tema d'interès nacional. No m'interessa qui és el president i què fa. Em fixo en l'entrenador i els jugadors. Però si hi penso, fa uns anys teníem un club àmpliament respectat a nivell mundial amb una gestió modèlica, i ara mateix semblem la riota d'aquest esport. És difícil tancar els ulls a tantes desgràcies, i seguir donant suport a l'equip de manera incondicional per culpa d'una directiva incompetent i corrupta. 

Un president que plega a la primera atzagaiada, que a més té històries tèrboles a Brasil. L'estrella de l'equip sospitosa de frau fiscal. Relacions econòmiques amb països àrabs dictatorials. Un fitxatge que ens convencen que ha costat la meitat del seu preu real (i la meitat ja era una barbaritat). Un club imputat. I ara una sanció de prohibició de fitxar per contractar menors d'edat il·legalment. Aquesta és la imatge que volem projectar? Potser sí que ens hem de fixar més en què fan els que porten les regnes del club, no tot s'hi val, i quan veus que el funcionament d'aquesta bonica distracció no dista tant dels procediments de la política actual, és per preocupar-se.

Diran que hi ha una campanya contra el Barça, que tots els clubs tenen un all o una ceba, però això no em consola. Creia que teníem un club sanejat, un prestigi institucional fora de tot dubte. Ara m'avergonyeix força ser seguidor d'aquest club, igual que m'avergonyeixo de vegades de viure en aquest país per culpa del seu govern. No m'estranya que els socis estiguin que trinen. Almenys jo no em jugo els diners amb aquesta gentussa.