Havia començat gairebé per casualitat, com un impuls. Primer eren uns esbossos fets a llapis i després va passar al carbonet. Desconeixia aquell talent, no havia estudiat belles arts, sinó matemàtiques, i ni tan sols havia provat mai de dibuixar res que no tingués formes geomètriques. Però se'n sortia bé, trobava que sabia representar bé les imatges que li evocava el seu cap. Però sobretot, la pintura li servia com un embornal per donar sortida als pensaments més foscos, a la melangia que sentia per la vida mediocre que, segons ell, vivia. Per això va triar el blanc i negre per les seves representacions, com si de velles fotografies es tractés. Escenes tristes, sempre plujoses, tardorenques. Així se sentia, així ho expressava. I com que pintava bàsicament per ell, per necessitat, no pensava que aquelles obres valguessin res. Les guardava a casa, lluny de mirades alienes.
Però un cop més, l'atzar va jugar un paper a la seva història. Un lampista que va venir a arreglar-li una canonada embussada va veure els seus quadres escampats per tota la sala de camí a la cuina, i va quedar meravellat. Ell no n'entenia massa, però resulta que el seu germà era marxant d'art i algunes coses s'enganxen. A instàncies del lampista, el marxant va fer una visita al pobre home que no se'n sabia avenir. Capficat en les seves pintures ja ni recordava la canonada embussada, ni que algú hagués vingut a reparar-la. El marxant va constatar que el seu germà no anava errat, el que tenia aquell home allà era una mina d'or. Va oferir-se a vendre alguns dels quadres, i si funcionaven tan bé com pensava, n'hi demanaria més. Les lloances estranyaven molt al pobre homenet, estava convençut que aquell mercader s'havia begut l'enteniment, però s'hi va avenir, no tenia res a perdre-hi.
Pocs dies després, el marxant tornava entusiasmat amb un bon feix de bitllets pel pintor (ni punt de comparació amb els que s'havia quedat ell) i reclamant més quadres per vendre, amb la promesa d'anar pujant el seu valor cada cop una mica més. Els seus quadres, deia, alegraven a tot aquell que els veia, aquella vivesa de colors, aquella il·luminació, eren un reclam infal·lible, li havien tret de les mans. Una mica massa de pluja pel seu gust, però això no semblava desagradar els compradors.
Colors? Llum? El pobre pintor estava completament astorat. Va mirar els quadres que encara restaven escampats per tota la casa, foscos, grisos, completament tristos i melancòlics. Què hi veia la gent d'alegre en la seva obra? No ho podia entendre. Llavors va fixar-se bé en la sala, tot eren tons de gris. Va mirar a través de la petita finestra que donava a l'exterior i fora va veure els mateixos tons, potser una mica més brillants. I en fixar la mirada en el marxant que esperava delerós una resposta, semblava tret d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre. En quin moment havia deixat de veure els colors? Podia ser que tota aquella tristesa, la seva, que plasmava en els seus quadres fos en realitat un esclat de color que alegrava tots els altres? Va adonar-se llavors que encara tenia la paleta a la mà. En ella hi havia dotzenes de taques, totes elles de diferents tons de gris. No eren fora, però probablement els colors ell els portava dins.