Et lleves un dia qualsevol i tot sembla normal, fins que veus un petit comentari que t'estranya. Penses que deu ser broma i busques confirmació, però no la trobes enlloc, cosa que et tranquil·litza. Passen els minuts i fas la teva, però t'arriba el missatge d'algú que et mostra l'enllaç a la notícia que no hauries volgut llegir mai: Antònia Font pleguen abans d'acabar l'any.
Els que passeu per aquí sovint ja sabeu que aquest grup mallorquí és important per mi i que en sóc molt fan, però és difícil que pugueu entendre què ha significat la seva música pels meus amics i per mi durant tots aquests anys. I és difícil que ho entengueu perquè jo tampoc ho entenc, només ho he viscut, i creieu-me que ha estat intens. Ara ja puc dir ben alt que els he vist 33 vegades en directe i que sempre ha estat un bàlsam, un plaer. La quantitat de records, de sensacions i d'emocions que el grup i la seva música ens ha proporcionat, tant junts com per separat, s'escapa de tota comprensió. Tant és així que la història de la nostra amistat no s'explica sense Antònia Font, impossible, res no hauria estat igual.
Avui és un dia estrany i trist, un dia que pràcticament seria per oblidar. Em sento com si nedés en una piscina que vessa de flam i iogurt natural. Com un post que parla d'un grup de música pot ser tan rematadament personal? Potser en un altre moment em sortiran paraules més coherents. O potser ja és això el que demana la situació, la poca coherència de les seves composicions es trasllada ara a les meves paraules. Adéu, no puc dir altra cosa. Avui tothom es recordar de 'Viure sense tu', però jo vull acabar amb una altra cançó, una de molt menys coneguda que es diu 'Final', perquè això potser és un final, però em nego a viure sense ells, seguiran estant en mi, en nosaltres. Seguirem escrivint la història acompanyats de la seva música.