Potser has sentit a parlar de mi

De vegades, amb un rampell de follia i de riure'm de mi mateix, em sento com si fos en Kvothe, el protagonista de la Crònica de l'Assassí de Reis.

He aguantat tones de pes a les meves espatlles fent castells. He pujat muntanyes ben altes després de 35 anys de sedentarisme. Vaig mofar-me a la cara d'un paio que em treu 40 cm d'alçada i prop de 100 kg de pes i vaig sobreviure (per poc). He convertit en possible allò que ni els meus caps creien en matèria de cultiu cel·lular. He cantat les quaranta a qualsevol que ho ha merescut, independentment del seu càrrec o posició. Vaig enfrontar-me a Déu en un combat desigual i em va guanyar, però no per golejada, ni molt menys. Potser has sentit a parlar de mi (segurament malament).

No m'ho tingueu en compte, si us plau.

Si no volies caldo...

Internet és un lloc dolent. L'excursionista de pa sucat amb oli va descobrir una pàgina web que li va deixar els ulls com taronges, la del CEC. Allà proposen una gran quantitat d'activitats, però la que li va cridar l'atenció va ser una de prendre un caldo d'una marca molt cara en ple agost. Encuriosit, s'hi va apuntar. Però resulta que no, que Aneto no és només una marca de de brous, sinó un cim de 3404 metres, el més alt dels Pirineus.

Primera vista de l'Aneto (esquerra) acabat de passar 

el Portillón. A la dreta, el Pico de Coronas.

Ja li va estranyar a l'excursionista de pa sucat amb oli que per prendre un caldo calgués un xerpa, però quatre desconeguts i ell en van contractar un que els havia de portar a la correcta degustació, a bon port. Ara, l'excursionista de pa sucat amb oli segueix sense saber cuinar, però ha après l'ús correcte de grampons i piolet, entre d'altres coses.

El sol sortint, i nosaltres amb hores de camí a l'esquena...

L'ascensió a l'Aneto per la via clàssica està catalogada com a fàcil, fins a dalt de tot no té massa complicació. Això sí, amb neu es fa molt més senzilla, la falda d'aquelles muntanyes, quan no està colgada, és un pedregal que no s'acaba mai i que ho complica tot una mica. Roques, pedres, pedretes, roques, pedres, i finalment, alguna pedra més.

Des del cim de l'Aneto, tota la carena, Coronas, Malditos, Maladeta...

Es fa nit al refugi de la Renclusa (2149m), després d'arribar-hi a peu des de l'aparcament de la Besurta. Els punts de referència de la ruta són el Portillón Superior, un coll a 2870m, pel que es creua la cresta de les Maladetes, el Collado de Coronas (3198m), el coll entre l'Aneto i el Pico de Coronas (3293m), i el mític Pas de Mahoma, una cresta completament aèria i exposada que et porta del replà abans del cim fins el sostre dels Pirineus. Impressiona, per què negar-ho, però més val no pensar què et pot passar, el creues i prou. Ara, hi havia tanta gent allà que l'excursionista de pa sucat amb oli va haver d'esperar torn per poder creuar-lo de tornada.

Detall del Pas de Mahoma. No sé si s'observa bé, però 

la caiguda des d'aquí no seria cap broma.

En definitiva, un cim d'entitat, fet al ritme que tocava segons el xerpa i amb una gent que segurament no veurà més, però que van demostrar aptituds a la muntanya, per tranquil·litat de l'excursionista de pa sucat amb oli. Un dia meteorològicament molt bo. També una excursió per aprendre i adquirir experiència, cosa que no li va gens malament. Tot i que després d'això, augura un llarg descans, qui sap si definitiu, per dedicar-se a les coses que li són més pròpies.

Informe de danys: molt cansament en acabar la ruta, genolls una mica ressentits, dolor muscular molt lleu i molts posts per llegir a l'arribada. 

El barret groc

Estava molt nerviós. Era la primera vegada que feia una cosa així i es debatia entre l'emoció del moment i les ganes de fugir corrents. Què pensaria ella quan el veiés? Preferia no saber-ho. No s'havien vist mai, només es coneixien d'aquell xat en el que es trobaven cada matinada, llargues hores insomnes de xerrera en les que s'havien arribat a entendre molt bé. Era tanta la dependència generada en aquelles trobades nocturnes que al final s'havien rendit a l'evidència: s'havien de trobar físicament. Dos tímids en les arenes de la realitat, no sabia què en podia sortir d'allà, però li tremolaven les cames. El neguitejava el simple fet de veure-la i haver-se d'apropar cap a ella, serien uns instants que es farien eterns! També tenia por de no ser del seu gust, de generar-li rebuig i de perdre una bonica amistat. Però era massa tard per fer-se enrere. No havien volgut donar-se cap imatge, tot i que s'havien descrit a bastament, però no volien condicionar l'altre. Havien quedat en un lloc prou cèntric, fàcil d'arribar-hi, i per poder-se reconèixer la clau era portar un barret groc ben llampant, una conya que arrossegaven de feia moltes nits i que havien convertit en l'objecte per descobrir-se. Però en arribar a la plaça en qüestió, el que va poder veure va ser això:

Maleïda marató fotogràfica!

Una previsible participació a les propostes estiuenques de la Carme, en substitució de RC.

Humiliar-se per diners

Em van parlar d'una idea de comiat de solter que consisteix en emmanillar el nuvi a un nan i que hagi d'anar tota la nit així. D'entrada diré que em sembla una idea absurda, com la majoria de comiats de solter, de fet. Però pensant-ho una mica millor, i des d'una altra vessant, no estic del tot d'acord amb les opinions de les companyes de conversa. Trobaven molt denigrant pel nan haver de fer aquest paper, humiliant i d'una gran baixesa. No ens enganyem, no crec que sigui una feina somiada, però aquest home cobrarà uns diners per fer el burro tota la nit.

Quines oportunitats laborals té un nan? Només per la seva condició ja té certes limitacions. Molts s'han de dedicar a ser objecte de burla per guanyar-se la vida, i suposo que ho assumeixen amb resignació. Denigrant? Sí. Necessari? També. Molta gent fa feines desagradables per poder subsistir. Comentaven les companyes que si l'emmanillada fos una dona encara seria més denigrant. Però que no seria el mateix cas? Que no seria una persona que guanya uns diners a costa del seu temps? Estem discriminant dones i nans? No poden rebaixar-se a la humiliació per guanyar un jornal?

Fins aquí es podria pensar que no, que no s'ha de denigrar ningú per diners, però la meva opinió canvia quan veig els còmics de la tele, sense anar més lluny, fent el ridícul en directe, humiliant-se fins a extrems insospitats per fer la seva feina. Que són actors? Que ho inclou el sou? Jo sento la mateixa vergonya aliena davant de segons quines actuacions, com la sentiria per un nan emmanillat al nuvi. Tothom es guanya la vida com pot, i massa sovint, no com vol. Per què és més lloable el còmic de la tele que s'humilia igual que una dona o un nan fent altres feines? Els estem discriminant per la seva condició?

De picar, sí que Pica

Una mica desolat, l'excursionista de pa sucat amb oli mirava la llista dels 212 tresmils del Pirineu i el seu recompte personal de reptes aconseguits: l'escandalosa quantitat de 1. A aquest pas, mai no podria aconseguir una xifra destacable. Però espera, per què anar sumant d'un en un, quan es pot fer de sis en sis? L'excursionista de pa sucat amb oli va proposar al seu Soci una ruta molt temptadora trobada per internet, la de la Pica d'estats per la via del Gabarró.

A punta de dia, després d'una bona estona 

de caminar, l'entorn era increïble.

Aquesta no és la via clàssica per pujar a la Pica, inclou una ruta alternativa que permet coronar quatre tresmils d'una sola tirada, i fer-ne dos més de propers si les ganes, les forces i el temps ho permeten. Les tres condicions es van complir, i l'excursionista de pa sucat amb oli i el seu Soci van completar una jornada d'onze hores i mitja amb una mica de tot (zones amb neu, grimpades, tarteres...) i sis pics d'entitat al sarró, amb un desnivell acumulat de 4100 metres.

 Des de l'Estany de Sotllo, la Pica i els seus 

companys treuen el cap per intimidar-nos.

La ruta comença a l'aparcament de la Molinassa, d'on també surt la via clàssica. Després d'una llarga caminada s'arriba als estanys de Sotllo i d'Estats. En aquest segon, la ruta es desvia cap el nord-est per enfilar la carena de la Pica per la vessant oriental. Primer et trobes el Pic Rodó de Canalbona (3004m), sense massa problemes. Després cal enfilar-se al Gabarró (3115m), però ho vam fer per la tartera, no per la cresta. Llavors el plat fort, una cresta molt distreta i força aèria per arribar all sostre de Catalunya: la Pica d'Estats (3143m). Una gran sensació, tant pel lloc on es trobaven com per haver-hi arribat per la cresta.

Perdoni, on són les escales mecàniques 

d'aquesta cresta, si us plau?

Semblava que el pitjor havia passat, però a l'excursionista de pa sucat amb oli i al seu soci els quedava molt per caminar encara. De la Pica al Pic de Verdaguer (3131m) és un moment de no res, i com que les forces no fallaven, ràpidament cap el Montcalm (3077m), al que es puja i baixa en mitja horeta. Ja demanant l'hora, quedava el Sotllo (3072), i per què no? També el van pujar i va resultar ser molt més complicat del que semblava.

 Massís de la Pica d'Estats amb el Montcalm 

de fons, des del cim de Sotllo.

Ja només quedava recuperar el llaaaarg camí cap el cotxe, i la no menys llarga tornada a casa (sota la pluja i amb molta guerra al cos). Però sobretot, la satisfacció d'haver realitzar una ruta destacable que manté l'estatus d'excursionista de pa sucat amb oli, però que demostra una bona condició física i una capacitat de sacrifici per estar-ne content.

Informe de danys: cansament nivell expert, genolls ressentits, cruiximents moderats als quàdriceps.

Escapar

Si sóc sincer, em rondava pel cap escriure un post molt reflexiu que es deia 'el passat en el present', perquè m'adono de la meva poca capacitat de lliurar-me de les experiències viscudes, recents o llunyanes, i no en termes de no oblidar, sinó d'una vigència molesta. Tinc la impressió d'arrossegar molts i molts anys de vida i de remuntar-me fins a temps remots com si haguessin passat ahir, i exerceixen una influència que no té cap sentit ni lògica, perquè he viscut molt pel camí.

Si sóc sincer, no tinc cap ganes d'escriure aquest post. Si sóc sincer, necessito unes vacances mentals. Si algú inventa una màquina que permeti escapar de nosaltres mateixos, ni que sigui per unes hores, amassarà la fortuna més gran que mai hagi existit.

Jeroni

En molt poc temps hem tingut dos casos d'esportistes catalans que han estat linxats públicament per mostrar la seva catalanitat i els seus anhels d'independència. Malauradament, això no és gens estrany quan l'atleta competeix amb la selecció espanyola, es demana que doni el millor de si mateix, però sense mostrar les seves idees. Sorprenentment, però, el darrer cas ha estat expulsat de la selecció catalana de futbol platja per mostrar la samarreta de la imatge.

Foto extreta de Vilaweb

En realitat, avui no vull fer denúncia d'aquest fet, tot i que donaria per parlar-ne, i el missatge de la samarreta em sembla genial. Em vaig quedar molt sorprès en mirar la imatge perquè... jo el conec aquest noi! És de Torredembarra, i quan érem jovenets havíem compartit algun cercle a l'estiu, podria dir que era conegut dels meus amics. Era un noi simpàtic i rialler, d'aquests que cau bé a tothom, però era raper, i per tant les seves pintes tiraven una mica enrere. Recordo que solia jugar a futbol a la platja i se'n sortia bé, ja veig que ha arribat lluny practicant aquest esport. Si la imatge em podria confondre, el nom m'acaba de confirmar que és ell, Jeroni Rañé, no era un nom que passés desapercebut. Un personatge completament oblidat en les profunditats del meu cervell, qui m'havia de dir que reapareixeria guanyant-se notorietat en defensar uns ideals que comparteixo.

L'únic que tinc

Últimament he rebut tota mena de consells i suggeriments sobre què fer o com actuar en aquest moment concret de la vida. Alguns són encertats, d'altres fan pensar. Però en alguna casos em conviden a comportar-me com no sóc, o a abraçar idees que no són les meves. Em canso, em canso a mi mateix, ho he dit molts cops. Em sembla que pago un preu molt alt per mantenir-me fidel a mi mateix, i de vegades em pregunto si val la pena. Però en definitiva, no és això l'únic que tinc? Em penso que sí. Sóc de penedir-me de les coses que he fet, i en tinc unes quantes, però no de les coses que no he fet, que en molts casos ha estat per seguir sent jo mateix. Només puc aspirar a ser conseqüent, si alguna paraula m'ha de definir, que sigui aquesta. Però això no vol dir que de vegades no ho vulgui engegar tot a la merda. Em van preguntar quines coses em permetia. No és una pregunta banal, crec que me'n permeto poques, des de sempre. Sóc poc flexible amb mi mateix i això segurament no és cap avantatge. Però la flexibilitat també s'aprèn i estic disposat a aplicar-me-la, obrir una mica les mires per engrandir el meu petit món. Això sense deixar de ser jo mateix i seguir creient fermament en el que faig. Tot un repte.

El baix del pilar

Vaig estar una temporada retirat dels castells i l'any passat vaig tornar, però em vaig fer mal i no sabia si allò seria l'adéu definitiu. Aquest any, però, en un moment immillorable del món casteller en el que totes les colles presenten un nivell sorprenentment alt, torno a participar de manera activa, en altres posicions i amb noves motivacions. Queda enrere tota la meva trajectòria en la posició de baix, és a dir, la persona que està a la base de les rengles que formen el castell, sota de tot, aquell que ningú no veu, el primer pis.

Relacionat amb això, hi ha una petita anècdota que personalment és un orgull i que em fa sentir bé. En tornar, he vist que moltes coses segueixen igual, i d'altres han millorat. Hi ha força gent nova que no té els prejudicis i els complexos dels més antics, només miren cap amunt. I per descomptat, molts nens han crescut i ara són pre-adolescents, els conec des que no aixecaven ni un pam de terra. És precisament la canalla més granadeta i alguna gent que porta pocs anys la protagonista de l'anècdota. He vist que em coneixen, em recorden, i no perquè sigui algú que crida l'atenció. La frase que em va sorprendre feia així: 'no sé com et dius, però tu ets el baix del pilar de sis, oi?'.

Jo vaig ser el baix del primer pilar de sis descarregat de la colla (una sola rengla, sis pisos, un castell important). Ens van fer una foto als sis integrants d'aquell castell que no sé ni si he vist, però que deu haver passat a la posteritat, ja que la gent em recorda per això, m'ho he sentit dir més d'un cop. El nom no perdura, però els fets sí. Em fa sentir que vaig fer alguna cosa important, que encara que sigui a petita, ínfima escala, ja sóc un bocí de la història de la colla. Ara les coses van bé, estem en el millor moment i de vegades sembla fàcil, però tot això data de quan no ho era tant. I per més que en fem, sempre quedarem aquells que vam descarregar el primer.

Quinze dies

Doncs bé, només queda la signatura i el contracte quedarà rescindit. Com posa aquí, se l'avisa amb quinze dies d'antelació, que és el temps que ha de romandre encara en el seu lloc de feina. El dia indicat és el que expira la relació laboral. Sí, ja sabem que signaran una no conformitat de l'acomiadament per ero, però de moment les coses estan així. Rebrà la indemnització acordada, i haurà de recollir la carta de quitança i el certificat. I em sembla que això és tot.

Malauradament, les quatre frases de dalt no són part de cap relat inventat.