Era un pelacanyes i tenia molt a agrair-li, però com solia dir a la taverna després d'unes cerveses de més, l'únic que havia fet Vermeer era treure'l de la misèria per portar-lo a la pobresa. Ja pots tenir un gran talent, que si no tens diners no hi ha manera de sortir del pou. Però si una cosa calia elogiar de l'artista, era el seu bon ull. De seguida que va veure un parell d'esbossos seus va saber que en podia treure profit i, efectivament, de la seva habilitat amb el pinzell havien sortit algunes de les grans obres que l'holandès s'atribuïa. No li molestava ser la mà executora mentre li pagués els quatre rals que li pagava per poder sobreviure, no tenia cap neguit per obtenir fama, ja li anava bé que els honors se'ls endugués un altre. El problema és que les seves obres eren cada cop més bones i la notorietat d'en Vermeer anava en augment, i a ell la fama sí que el feia delirar. Darrerament semblava que no tocava ni quarts ni hores, es creia el rei de la ciutat! Anava de festa en festa vantant-se del seu talent, un talent que en realitat no tenia, almenys no tant com els seus admiradors es pensaven.
L'última fatxenderia que s'havia tret de la màniga era seduir dames nobles prometent-los el millor retrat que mai els farien. Sorprenentment, l'estratègia li funcionava, el retrat rares vegades l'acabava, però poques joves s'escapaven del seu llit. No cal dir que això encara engreixava més el seu ego i va voler immortalitzar-se en un d'aquests moments seductors. Va ordenar al seu jove negre pintor que el retratés mentre ell feia veure que pintava una dama que pensava endur-se al llit, i així ho va fer, de manera magistral. De manera tan magistral que tothom es va adonar que el famós pintor, clarament representat al quadre, mai no hauria pogut pintar-lo, ja que no tenia ulls al clatell, i aquell quadre tenia el segell inconfusible de les les seves obres, o millor dit, de les que feia passar per seves. Des d'aquell moment ningú no va tornar a mirar Vermeer amb els mateixos ulls, especialment les dames.
Una nova proposta de Relats Conjunts, aquesta és la meva aportació.
Vermeer un impostor... o potser era tan normal tenir "ajudants" o negres. Ves a saber. Els entusiastes de Vermeer, potser no t'ho perdonaran, ;)
ResponSuprimeixEs clar el pobre home amb tanta femella al seu llit no se li aguantava el pinzell enlaire.....Per això havia de subcontratar la feina menys plaent
ResponSuprimeixUn tema una mica espinós jajaja però trobo interessant el teu relat!
ResponSuprimeixApa!! per fatxenda i presumptuós!! :-DDD
ResponSuprimeix(Pobreeeee Vermeeeeeeer!! ai, ai... que a mi m'agrada molt!!)
Sembla que tots hi veiem sexe aquí, eh XD
ResponSuprimeixTot és vanitat i encalçar el vent... el vent?
ResponSuprimeixM'agrada molt la teva història! Aquest joc amb la perspectiva del quadre, t'ha quedat que ni pintat ;) El personatge de Vermeer l'havia trobat a "La noia de la perla", m'hi has fet pensar.
ResponSuprimeixAixí que aquest quadre va servir com a "prova del delicte", eh?. El pintor, pintat ha esdevingut el caçador, caçat. M'ha agradat aquest joc que has fet amb els diferents punts de vista que ens mostra el quadre. :-)
ResponSuprimeixBon relat, la veritat tard o d'hora s'acaba descobrint.
ResponSuprimeixJa ho diuen que per mentir bé s'ha de tenir bona memòria, ara a més es veu que s'ha de tenir bona perspectiva ;P
ResponSuprimeixMolt bona història XeXu!!
N'hi ha que pinten molt poc, però tenen la llengua mooolt llarga!! :)
ResponSuprimeixMolt bon relat!!
Bessets.
Zwiterio!! en compte amb el que dius d'en Vermeer... a veure si ara haurem de canviar la història de l'art..
ResponSuprimeixbé, no estaria malament canviar algunes cosetes..
un relat boníssim!! felicitats!
La fatxenderia i la immortalitat no van mai agafades de la mà, per això li va sortir malament l'assumpte.
ResponSuprimeixMolt enginyós, el relat!
Ha quedat ben retratat!
ResponSuprimeixEs que no es pot estar per tot! Sempre va bé que algú en doni un cop de mà per poder tenir-ne alguna de lliure...però per pretensiós se li ha vist el "plumero".
ResponSuprimeixHehehe, bona idea per un relat! Només espero que a la vida real la cosa no anés així... Tinc un cert apreci a Vermeer, certament és inconfusible.
ResponSuprimeixQue bo! Ja és ben bé que s'atrapa abans un mentider que un coix :D
ResponSuprimeixCom diuen els italians: "se non è vero, è ben trovato".
ResponSuprimeixMolt ben trobat el relat....joc de pinzells jocs d'amor i d'engany....Molt bon relat!
ResponSuprimeixI les dames van començar a mirar-se amb uns altres ulls l'artista a l'ombra! Massa ingènua, oi?
ResponSuprimeixMoltes gràcies a tots els que heu llegit i comentat aquest relat. Naturalment, aquesta personalitat que mostro de Vermeer és completament inventada, desconec com era en realitat, encara que la imatge que posen d'ell a la Viquipèdia no em desperta massa simpatia precisament. Però això sí, era un pintor excel·lent, pel que he pogut veure. Ja ho sabeu a RC es tracta d'inventar, i aquest cop era una inventada amb totes les de la llei. Gràcies a tots!
ResponSuprimeixSempre s'agafa un mentider abans que un coix, oi?
ResponSuprimeixmolt bo, m'encanta....
ResponSuprimeixmmm la vanitat el va enfonsar. M'alegro pel negre talentós que pintava els seus quadres!
ResponSuprimeixBona història!
Al final tot se sap...
ResponSuprimeix