Relats conjunts, Ruïnes

La guerra havia acabat. L'immens saló de la cort estava ple a vessar de nobles i cavallers. En el lloc d'honor, el Rei aixecava el seu corn de cervesa i esperonava els seus vassalls, estava d'un humor immillorable, havien esclafat els invasors i aquella victòria es cantaria en mil poemes des de llavors fins a la fi dels temps. Un rei de ferro per la fortalesa més imponent de tot el món, ja no hi havia ningú que li pogués fer ombra.

"Beveu i piqueu els corns, que tremoli tot el castell, més del que cap enemic el pot inquietar!". Els brindis s'anaven succeint, "a la salut del Rei!", "a la salut de les nostres muralles!". L'eufòria era patent i el Rei va voler potenciar-la encara més amb un petit discurs: "Juro per la meva sang que la Fortalesa Grisa no caurà mai, que els fills dels meus fills governaran l'imperi més gran que mai ha existit i que aquestes parets romandran dempeus per sempre més. Bevem!"

Però després de l'esclat de joia una veueta es va imposar entre la cridòria. Al Rei li va costar saber d'on provenia l'ofensa que sentien les seves orelles, però va saber determinar que venia del racó dels presoners encadenats, la vintena de supervivents dels invasors que obligaven a veure la celebració, però no deixaven participar de la festa, naturalment. Un home escardalenc i amb barba blanca, en ser preguntat, va repetir de nou "Això que dieu no és cert, majestat", amb cert temor però també amb fermesa. "Explica't, abans que et faci tallar el cap!". La veu del Rei era atronadora. "Si vós voleu... si us hi atreviu... jo us podria mostrar com serà la vostra fortalesa d'aquí a 50 anys majestat". El Rei es va prendre aquest comentari com un repte, no es podia acovardir per res davant dels seus súbdits. Va fer tanta mofa com va poder del pobre home i el va instar a ensenyar-li aquest futur que deia poder mostrar. No se'l creia, però no es faria enrere.

Ara el Rei es troba sol davant d'una fortalesa en ruïnes, la seva. No hi ha ningú, tot està devastat. No pot creure's la destrucció que veuen els seus ulls, això és massa per ell. Però el pitjor del cas no és que aquella mena de bruixot l'hagi enviat al futur per observar la caiguda de la seva estirp, sinó que l'ha ben ensarronat. No li ha explicat pas com tornar d'aquest viatge. Comença a intuir com s'esdevindrà el que ara veuen els seus ulls.


La meva participació al relat conjunt de febrer. Us hi animeu?