dijous, 31 de gener de 2013

Raptes

Una vegada em volies raptar. Des de la teva aparent ingenuïtat, em vas demanar 24 hores, només 24 hores per guanyar-te'm. Jo et prenia per boja, que a més em volies portar vora el mar, tot i saber que a mi la platja no m'agrada massa. Poques vegades he vist tanta determinació, i per determinació la meva, que em crec de voluntat forta, però que em feies tremolar tots els fonaments. No vaig accedir-hi, sóc tossut, i el record que em queda és poc més que un 'tu t'ho perds'. Però aquestes són les coses que no s'obliden, perquè a un no el volen raptar cada dia. Al final no et va caldre aquell segrest, però ara, molt temps després, em pregunto per què no em vaig deixar raptar.

25 comentaris:

  1. Jo de vegades també em pregunto pq no li vaig acceptar el cafè a aquell noi que em va aturar al Bd Haussmann al mig de Paris quan tenia 21 anyets...
    Bona nit XeXu!!

    ResponElimina
  2. Ja te val!!
    Mira que no deixar-se raptar per una noia tan decidida. Pobreta, ella que ja ho tenia tot previst, la platja, possiblement lluna plena (fiuuuu!), unes espelmetes, un ampolla de cava i dues copes ... solets i amb poca roba :)
    Doncs si encara et preguntes per què, és perquè ho vas fer molt malament!! ;)

    Nanit!

    ResponElimina
  3. de vegades la nostre pròpia sobreprotecció ens fa perdre moments que haguessin pogut ser memorables, però som així i no hi han masses explicacions lògiques. Potser la propera vegada....

    ResponElimina
  4. XeXu... no tens perdó! Mira que no deixar-te raptar! És que això és una cosa que no s'entén... :D

    ResponElimina

  5. T'hauries d'haver deixat raptar i emmanillar per una noia que al final es va sortir amb la seva.

    ResponElimina
  6. El primer cop que vaig passar una oportunitat en que el "i si..." m'ha perseguit sempre ha fet que ara em tiri de cap. Prerereixo arrepentir-me del que he fet que del que no vaig fer. :) Bona nit!

    ResponElimina
  7. Jo de cagades d'aquestes en vaig fer dues i encara me'n penedeixo. Qui sap com haurien anat les coses si li haguès confesat al meu company d'institut que ell a mi també m'agradava quan m'ho va dir ell, enlloc de quedar-me muda, i li haguès tornat el petó que ell em va fer abans de marxar de vacances i anunciar-me que es canviava d'institut... o qui sap si quan l'Amadeu em va dir que també li agradava una altra i que no sabia amb quina quedar-se, m'haguès rebaixat una mica i haguès fer alguna cosa per decantar la balança cap al meu costat. Prou que va fer l'altra per decantar-la al seu favor! I va guanyar. I a mi em va tocar plorar molt. Encara em sap greu que tot acabés així. Que acabés també, però que acabés d'aquella manera encara més. Quan alguna vegada he tornat a veure a l'Amadeu, encara m'ha fet un salt el cor! Aihs, l'adolescència! Jo, tonta de mi, tampoc m'hauria deixat raptar!

    ResponElimina
  8. Si quan jo dic que és tossut, tossut, tossut...

    ResponElimina
  9. 24 hores haguessin donat per a molt. Perquè no? Un cop em van preguntar què passaria si no tornàvem a la feina... érem en un poble preciós. Ja veus, algunes també som ruques (i tu ets un encant, xiquet).

    ResponElimina
  10. De vegades no cal pensar-se tant les coses i llançar-s'hi més sovint. La vida són 4 dies i 3 ens els passem dormint. Deixa't raptar més sovint!

    ResponElimina
  11. Això t'ha de servir perquè en una altra ocasió, fes-ho, i així esvairàs el dubte que pot acompanyar sempre. També hi cap el penediment per tota la vida, per haver-hi accedit.
    O sigui, que si no ens complau tant com esperàvem, som tant rucs de menjar-nos l'olla, tant per si com per no.
    Ostres tu, mira que el dia és clar, però reconec que estic força espessa!!!
    Que tinguis un bon dia!!!
    Si algun dia vinc a Barcelona, em deixaries raptar-te una estoneta???? :)

    ResponElimina
  12. Hi ha oportunitats que sol passen un cop a la vida.... Si llavors no et vas deixar raptar ara no te'n arrepenteixis perquè no serivirà de res, sol et fas mal i crees un sentiment molt lletjot. Penso que això et servirà perquè quan et torni a sortir una oportunitat similar recordis aquell rapte que al final no va ser i t'hi llençis de cap!

    ResponElimina
  13. Que ben escrit, Xexu. És molt maca aquesta història del no rapte, a mi m'ha arribat al cor. No et vas deixar raptar aquell dia però d'alguna manera el rapte va succeir igualment.

    ResponElimina
  14. És preciós Xexu, a vegades hem d'aparcar la ment intelectual i la ment racional i deixar-nos portar...potser encara hi ha la possibilitat que tu la raptis a ella.....

    ResponElimina
  15. Animal!!! Mira que deixar passar aquest tren!! Que era un d'alta velocitat!!!

    M'acabes de recordar una nit d'Erasmus, en una festa a Estocolm... que "burro" vaig ser...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xò Porquet, quants trens has deixat passar? entre aquest, els dos del tren que expliques a casa,.... estàs fatalico!!!! xò no crec que fossin trens x deixar escapar, havies de conéixer la porqueta! (ais, no m'agrada gaire dir-li així xò crec que alguna vegada l'has dit així, oi?)

      Elimina
  16. Vols dir que cal pensar-hi? és passat. I de fet, si dius que et va guanyar després, què més dóna? així et va conquerir lliurement!

    ResponElimina
  17. .... perquè ens agrada, ens agrada. Fent un rol o l'altre.

    ResponElimina
  18. Una noia que et volia raptar?
    Molt agosarada, la noia, ja ho veig.

    ResponElimina
  19. mai se sap ....si poguéssim fer i desfer allò que no vam fer o que si....vaja a mi no m'han volgut raptar mai .....

    ResponElimina
  20. Doncs a mi m'encantaria que em raptessin!! Està clar, que depèn de qui, que "no estamos tan mal!".

    A mi també m'has fet pensar en un d'aquells "nos" que de tant en quant em vénen al cap... Un no taxatiu. Raonat. Vaig ser poc valenta. La persona en qüestió es va matar poques setmanes després en un accident de cotxe, i això encara ho fa més dramàtic. Què hauria passat? Jo crec que si encara fos viu, no hi donaria tanta importància. La meva vida ha estat més marcada pels meus nos que pels nos dels altres. Seria un de tants?

    M'agraden els teus posts.

    ResponElimina
  21. Diuen que ens penedim més de les coses que no hem fet que de les fetes.
    No sé si és veritat, però penso que vas perdre una ocasió, una experiència.
    I el que dol és que ja no es pot recuperar.

    ResponElimina
  22. Només alguns de vosaltres heu assenyalat que aquella oportunitat perduda no va significar la fi de res. Alguns laments de trens que passen i no tornen, però per alguna cosa es van inventar els horaris, i de trens n’hi ha cada dia en un munt d’estacions, cosa que passa a la vida també, pocs són els trens que no podem agafar si no els agafem el primer cop que passen. Gràcies a tots per comentar aquest record que avui se’m presenta com agradable, no com un lament d’oportunitat perduda.

    Lluna, tenia molt mala pinta o va ser qüestió de timidesa? Jo tampoc no l’hagués acceptat, de fet, no es parla amb desconeguts!

    Sa lluna, molta imaginació tens tu! No sé si hi havia tantes coses previstes, però no sona malament el que planteges tu, no. He fet moltes coses malament, i tant que sí. Potser aquella va ser la primera, o potser ja n’havia fet altres malament. Però sempre som a temps d’esmenar alguns errors, no creus? Tu dóna’m temps.

    Sr. Gasull, malauradament, de moments memorables sempre se’n perden, però també en tenim uns quants al sarró, no et pensis. Potser la propera vegada seré jo el que voldré raptar.

    Home Carme, i si em volia esquarterar i deixar-me allà tirat a la platja?

    Helena Arumi, home, això d’emmanillar ja em sembla més fort... però cadascú fa el que vol a casa seva!

    Levanah, jo no sé si estic d’acord amb aquesta tesi. Generalment, i dic generalment, estic prou content de les meves decisions, hi crec. Si no he fet una cosa, no me’n penedeixo, perquè sé que vaig decidir que no per múltiples motius. També m’he tirat de cap alguns cops pot funcionar i en gaudeixes, però si no funciona la patacada pot ser important.

    Laura T, t’he de donar les gràcies per obrir-nos el teu cor d’aquesta manera. Quin parell d’històries, tu, se’n podrien escriure relats i llibres sencers! D’oportunitats perdudes crec que en devem tenir tots, o alguna situació d’aquestes en que vam anar en sentit contrari. Sobretot moments d’aquells que amb un simple canvi d’actitud la nostra història hagués pogut canviar radicalment. Estan en el calaix dels records, potser classificats com a punxades al cor, però són passat, al cap i a la fi. En realitat la cosa tampoc no t’ha anat tan malament, no? Deixem gent enrere, però en coneixem de nova, és la vida. En el meu cas, no em vaig deixar raptar, però posteriorment sí que em vaig deixar convèncer per altres coses. Que sigui un record no vol dir que la cosa es quedés allà...

    Assumpta, sóc capricorn, què t’esperaves!?

    Cantireta, seré un encant o no, però el sentit del deure també el tinc desenvolupat. Si es tracta de perdre hores de feina, per més bé que s’estigui, jo també hagués dit que no. En aquest cas va ser pura tossuderia, i pensar que no tocava.

    Maria, però això va ser només una vegada, si no em volen tornar a raptar ja no em puc deixar fer!

    Dafne, tu mateixa t’has adonat que això d’accedir-hi sense més tenia els seus inconvenients. Sembla que ens hem de deixar portar més, però i si no funciona? Ah, la cosa canvia, oi? No sabem mai com anirà, així que pensar-ho una mica no està mai de més. Que jo sigui més reticent que la majoria ja seria una altra història. I bé, em sembla que no sóc massa aficionat a trobades blogaires, intento no deixar-me enredar per les múltiples que es fan, així que ja veus...

    Alba, em sembla que mai seré d’aquests que es llencen a les coses sense estar-ne una mica segurs. Per sort, això dels trens és només una llegenda urbana, aquest tren va passar altres vegades, com la majoria dels que deixem passar. Potser aquell cop no hi vaig pujar, però això no vol dir que no hi pugés en altres ocasions. No dic que no hagi de millorar la meva actitud, eh? Però que pensar una mica les coses tampoc no va tan malament.

    ResponElimina
  23. Sílvia, sempre tinc la impressió que els millors escrits que em surten són els que he viscut d’alguna manera, són els que puc expressar de manera més encertada. Em costa més fer creïble una història que sigui en gran part inventada, aquí tu te’n surts a les mil meravelles. El rapte no va ser, però em va captivar igualment.

    Marta, a mi em costa aparcar aquestes vessants de mi mateix, sempre m’ho miro tot molt amb el cap. Però tampoc no m’ha anat tan malament. Raptar-la a ella? En això estem...

    Porquet, et dono la raó que era un tren d’alta velocitat. Potser per això a mi em costava pujar-hi. Però com ja he dit més amunt, em sembla que els trens no sempre passen només una vegada. Potser aquell teu de la festa Erasmus sí, però estic segur que després tampoc no t’ha anat tan malament. D’oportunitats perdudes tots en tenim al sarró, però no vol dir que siguin les úniques que hem tingut, ni les últimes.

    rits, és només un record, un record que en realitat és bonic. Em va venir al cap i el vaig escriure. No sé com percebeu els meus escrits, però jo sé com els faig, i no era un lament, ni em retrec res. Sóc d’aquesta manera, i de bogeries en faig, però no tantes com altra gent, m’agrada pensar les coses. Hi penso com un record agradable, ja et dic, no passa cada dia que et vulguin raptar.

    Josep, el paper que juguem depèn de cada cas. Una mateixa persona pot estar dels dos cantons en un moment o altre.

    Marion, dels covards no se n’ha escrit mai res, no? Si un és una mica soca, més val que una noia ben decidida el vulgui treure de casa.

    Elfreelang, ara recordo que a mi em van raptar una vegada, però res a veure amb aquesta que recordava al post. Va ser un rapte en tota regla, em van fer entrar a un cotxe sense jo voler-ho i se’m van emportar... de festa. Ja veus, estic molt sol•licitat pels raptes. Però bé, aquest que dic ara me l’hagués pogut estalviar perfectament.

    Txari, has captat la importància del tema. Que et vulguin raptar té mèrit, no? Vol dir que d’alguna manera tens una importància per la persona que et vol raptar, que no és poc. La història que expliques és trista, però. Suposo que sí que ho tens al cap precisament pel que va passar, si encara visqués aquesta persona potser seria una petita anècdota sense importància, però ara penses què hagués passat. Com ja he comentat més amunt, em sembla que molts devem tenir històries d’aquestes al sarró i múltiples situacions que ens podrien haver capgirat la vida si no haguéssim triat un camí concret.
    A mi m’agraden els teus comentaris!

    Glòria, en el meu cas miro de no penedir-me de res. Quan no faig una cosa és perquè estic convençut que no l’haig de fer. Si això s’hagués quedat allà potser sí que me’n penediria, o potser a hores d’ara ja ni me’n recordaria. Per sort, no va ser un tren que no tornés a passar, i si avui ho tinc com un record agradable, no com un lament.

    ResponElimina
  24. 24 hores per guanyar-te'm... i vora el mar... però que romantic! (no m'estranya que sigui un record agradable ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.