divendres, 18 de gener de 2013

Electrocardiograma

Avui m'han dit que la vida ha de ser com un electrocardiograma, ha de tenir pujades i baixades, perquè si es manté en una línia estable significa la mort. I no és una idea descabellada, no pas, em sembla un símil força encertat. A més, té una part molt bona, encara que estiguem en una baixada, sabem que en qualsevol moment tornarem a pujar.

35 comentaris:

  1. Sí, senyor! La meva mare ja deia sempre un vell refrany: "Al capdamunt d'una pujada ve una baixada" i així anem fent...

    ResponElimina
  2. Sí, i més si és com aquest gràfic que les pujades són més i més altes!

    ResponElimina
  3. Anava a cometre l'error d'escriure el meu comentari sense llegir els altres, però per sort m'he aturat a temps, perquè volia dir exactament el mateix que en Deric!

    Que quedi clar que el plagio sense contemplacions!

    ResponElimina
  4. no em barrufen les sorpreses, soc un noi de costums, potser serà per això que el meu bloc està tan "ben numerat"?

    ResponElimina
  5. I no saps el bé que em va el teu post d'avui XeXu.... dilluns em van comunicar que em quedava a l'atur (amb unes paraules molt i molt lletjes) i tot se'm va fer una muntanya..... però m'agrada pensar que no passa res, que ara estic de baixa, però d'aquí poc tornaré a remuntar. Com un electrocardiograma! Gràcies!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I és clar que sí, xiqueta!! Força, molta força!! I una mega-abraçada!!

      Elimina
  6. Està genial el teu post d'avui, XEXU... pel que dius, per com ho dius i, a més, per què negar-ho: estèticament queda moníssima la gràfica en verd llampant sobre el negre! M'encanta! :-))

    Si no riem, si no plorem, si no estimem, si no patim... és que no estem vivint!!

    ResponElimina
  7. Ara suposadament estem a baix no? Doncs apa que ara ja anirem a millor. Si vols que des de la experiència et digui el què, et diré que és cert, molt cert.

    ResponElimina
  8. És una bona comparació. M'agrada!

    ResponElimina
  9. És veritat, sempre penso que els contrastos són vida, encara que quan ets a baix costi més de creure. No es pot trobar un equilibri si no has estat als dos extrems, si no has tocat el terra amb els peus i el cel amb una mà. La imatge de l'electrocardiograma és molt ben trobada, l'activitat elèctrica del cor.

    ResponElimina
  10. dons mira..m'agrada enfocat aixis
    ja em va be !!
    amunt toca!
    un peto de bona nit, Xexu

    ResponElimina
  11. Ara m'he recordat del pallasso Monti (molt bo, el Monti), que en un espectacle va dir:
    -A la vida hi ha alts i baixos. I gordos i lletjos.
    No, seriosament, si la vida fos plana seria un horror, la mort, sí. No cal que sigui patològic com en el cas dels bipolars (per cert, tinc moltes ganes de veure "El lado bueno de las cosas", que va del tema), però és inevitable i necessari que hi hagi pujades i baixades, de diversos graus i de diversa durada, i encara que quan estàs molt bé molt bé dius ui això no durarà gaire, quan estàs molt malament t'has d'esforçar a pensar el mateix, perquè acostuma a ser veritat...
    M'agrada molt el post, perquè em toca de prop. I curiosament em sembla que mai ho havia relacionat amb un electrocardiograma!

    ResponElimina
  12. Un miussatge clar i concís i mooolt encertat. Certament la vida és així i que així continui sent, que si no caus no aprens a aixecar-te i que de tot se n'ha de treure un aprenentatge, del bo i del dolent.
    Au, que ja està tot prou ben dit, no ho vull espatllar.

    ResponElimina
  13. El refranyer diu que "tot el que puja, baixa" però és ben cert que en la vida també pot ser al revés. Si no tenim esperança en la remuntada, segur que no remuntarem.

    ResponElimina
  14. Ho trobo ben encertat !!.... de les derrotes se'n apren i els èxits no ens han de fer perdre el cap !
    Bon dissabte !

    ResponElimina
  15. Tens tota la raó.
    Tots tenim baixades, però hem de pensar que també hi ha moments d'aquells on se't desboca el cor i et fa aquelles pujades d'adrenalina.
    Suposo que si que la vida necessita alts i baixos.

    ResponElimina
  16. Comparteixo el diagnòstic al 100%. Això sí, costa més de veure-li la gràcia a l'invent quan suem una pujada que quan llisquem una baixada.

    ResponElimina
  17. La vida flueix continuament, així és com de vegades sembla tant costa amunt, i de vegades ets tan avall, que penses que ja no podràs tornar a pujar. Amunt i avall, mentre això passi, rai, que serà mostra que tombem per aquí. De vegades t'agafen ganes de cremar l'aparell!!!!

    ResponElimina
  18. Ostres, doncs no m'ho havia plantejat mai així, i crec que tens tota la raó del món! I és bo que pugi i baixi, així aprenem a entendre'ns i a valorar cada moment que passa, ja sigui alt o baix. M'apunto el símil!

    ResponElimina
  19. Aquesta és la gràcia de la vida. Precisament perquè hi ha baixades, valorem tant les pujades. Si no, segur que estaríem al cim i ni ens en adonaríem.

    Res millor que una passejada per l'infern per, així, valorar el cel!

    ResponElimina
  20. Sí, d'acord, però som molt avall, eh? Ostres Xexu, ja voldria ser optimista, ja, però nen, no puc més! La baixada m'està deixant sense alè ni alegria...

    ResponElimina
  21. M'agrada, me l'apunto!

    això si, què diu sobre les arrítmies?

    ResponElimina
  22. M'agrada la idea. I sempre deu ser més divertit una vida amb arrítmies i taquicàrdies de tant en tant que no pas un electro sa i monòton(però no sempre, per favor!)

    Cadascú de nosaltres es farà el seu propi electrocardiograma de la seva vida, i valorarà si està en un punt alt o en un punt baix. El meu únic problema ara mateix crec que és que el meu electrocardiograma va per una banda i l'electroencefalograma per una altra, i no sabria dir-te si pujo o baixo!

    ResponElimina
  23. I també que " la vida s'ha de ballar al ritme que toca!...és semblant a l'ECG.Més ràpid, més lent, amunt i avall però res de "pla" ni "quietud"

    ResponElimina
  24. Més val procurar estar sempre cap amunt si és possible !!

    ResponElimina
  25. Una visió molt optimista de la vida.
    Ja convé.


    ResponElimina
  26. La vida tan sols és una estona, i està molt bé que hi hagin pujades i baixades, el més important però...és que la vida bategui a un bon ritme, sense arrítmies accelerades ni lentes palpitacions, senzillament viure a un bot ritme! Feliç setmana Xexu!

    ResponElimina
  27. Quin és el punt més alt i el més baix??? Qui ho sap!!
    No sé si és bo anar amunt i avall, però si això és la vida, jo visc!

    Salut i força per anar pujant!!
    Aferradetes, per si ajuden. :)

    ResponElimina
  28. Una bona manera de mirar-s'ho! De tota manera esperem que hi hagi més pujades que baixades!!!

    ResponElimina
  29. M'has fet pensar en aquesta cançó del Guillamino: http://www.goear.com/listen/b4662dc/la-vida-guillamino
    Les baixades em fan por... però sempre hi hauran pujades per compensar-les. Bona setmana!

    ResponElimina
  30. M’alegro que us hagi agradat el símil, a mi em va semblar molt encertat quan me’l van dir. La vida és això, pujades i baixades, però sobretot, viure-les amb intensitat, aprofitar els moments bons i combatre els dolents. No hi ha altre remei. Gràcies a tothom pels comentaris.

    Carme, quan pugem sabem que baixarem, i quan baixem sabem que hi haurà caiguda també, o almenys aturada. La qüestió és viure per no quedar-se sempre igual i conformar-se amb tot.

    Deric, el gràfic no seria precisament fidedigne amb el que seria un electrocardiograma, però tot el que sigui pujar ben amunt està bé!

    Maurici, ningú no et pot culpar de voler pujades ben pronunciades a la teva vida, tots ho volem! Però ja t’entendràs amb en Deric!

    Pons, a mi tampoc m’agraden les sorpreses, que m’agrada tenir les coses controlades. Però la vida ens en dóna, tant positives com negatives, i ens hem de saber adaptar a cada moment, no hi ha cap altre remei.

    Alba, em sap molt greu això que t’ha passat, quina putada! En moments com aquests és difícil veure res amb positivisme, però és cert, ara és un moment baix, però tornaràs a pujar per força, encara que costi, no es pot davallar de manera contínua, oi? A més, segur que altres coses ho poden compensar i fer que no sigui un moment tan baix. Ànims!

    Assumpta, m’alegra que t’hagi agradat, quan m’ho han comentat li he trobat el sentit de seguida. Pensava escriure una altra cosa, però m’he imaginat aquesta comparació com a post, i he pensat que podria servir a algú altre també. És difícil pensar en això quan ho passem malament, però és cert, no hi ha desgràcia, ni tampoc cap alegria, que duri sempre, tot va fluctuant, i ho hem de saber entomar de la mateixa manera, tant per bé com per mal.

    Sr. Gasull, un problema pot ser que ningú no ens ha dit que haguem tocat fons. Potser encara haurem de baixar més, però sembla força clar que la situació reflotarà algun dia, no? Pura lògica.

    Maria, a veure si ens ho aprenem i ens és més fàcil recuperar-nos quan calgui.

    Sílvia, més que trobar l’equilibri, és difícil saber valorar les coses bones si no hem passat mals moments. Si ho tenim sempre tot fàcil, les coses bones perden valor, perquè sempre estan allà. Però si ho hem passat malament sabem quan estem molt millor. El símil a mi també m’ha semblat molt encertat, s’hi pot trobar relació i tot.

    Sargantana, amunt sabent que no durarà per sempre, així encara en podem gaudir més. Si estem de pujada, aprofitem-ho, que tard o d’hora s’acabarà.

    Gemma Sara, la veritat és que en pensar el post, quan em van dir aquest símil, no se’m va passar pel cap un altre estat que no sigui el de salut, per dir-ho d’alguna manera, ja que sempre tenim pujades i baixades de diferent consideració i per mil i un motius. No vaig tenir en compte que aquestes pujades i baixades hi ha qui les pateix de manera descontrolada i per malaltia, espero que no ho consideris una desconsideració per part meva. És difícil posar-se a la pell d’algú o alguna cosa que no acabes d’entendre, i que generalment ni hi penses, és clar. Però sense anar a extrems, tots tenim aquesta mena de gràfica, i està bé, perquè si no no hi ha manera de donar valor ni importància a les coses que ens passen. Segur que hi ha alguna malaltia o trastorn que et fa estar en aquesta línia recta, però ara mateix no sabria dir quin.

    Laura T, estar a la cresta o a la vall ens ensenya coses i aprenem a aixecar-nos o que no tot dura per sempre. Això ens ha d’ajudar a sobreposar-nos a qualsevol situació, no? Segur que evolutivament no hem obtingut un ànim estable perquè d’alguna manera no sortia a compte.

    McAbeu, el refrany el podríem estendre a la part contrària, és clar, tot el que baixa també haurà de pujar. Però això sembla que contradiu les lleis de Newton, i de vegades no ens acaba de quadrar. Però passa, passa.

    ResponElimina
  31. Artur, és una idea que ens pot fer relativitzar tant èxits com fracassos, i passar-los de la manera més pertinent en cada moment.

    Jomateixa, és millor tenir clar que podem caure per saber que ens caldrà tornar a pujar, i que quan pugem estem molt bé i ho sabem valorar molt més.

    Ferran, però si és al revés! Això no és com pujar muntanyes. Parlem d’ànim. Quan estàs pujant no costa gens, és molt agradable. És quan notes que baixes que ho passes malament. Però cal tenir clar que res no dura eternament. Si som baix, tornarem a pujar, encara que ens costi veure-ho.

    Dafne, és difícil intuir canvis quan vas molt de pujada o de baixada. Et sembla que una cosa bona es mantindrà, però sempre passen coses, i també et sembla que no hi ha manera de sortir del pou, però al final passa. Això és viure. El contrari ja sabem quin és.

    Nymnia, em sembla que ens hem emportat una impressió similar en sentir aquest símil, tampoc m’ho havia plantejat així, però quan m’ho van explicar em va semblar molt encertat.

    Marion, pensem igual. Tot i que no havia comparat mai aquesta manera de pensar amb un electrocardiograma, sí que he dit moltes vegades coses com les que tu dius. Per poder valorar els bons moments en la mesura justa n’hem hagut de passar de dolents. Si sempre estem bé, no li donem importància, és l’estat de sempre i prou.

    Zel, cadascú sap les seves coses i no m’hi fico, però també és cert que nosaltres ens posem molts pals a les rodes també. Pensem que estem fatal i que no hi ha manera. Potser en alguns casos és veritat, però estem fent tot el possible per sortir-nos-en? I si parles de la situació general, encara que no ho estem passant bé, tampoc cal creure’s totes les desgràcies que ens diuen als mitjans.

    rits, les arítmies són encara millors! Inesperades, arriben quan menys t’ho esperes, i a veure quines sorpreses porten!

    Laia, ho veig més aviat com una idea teòrica per exemplificar els estats, per entendre que no es pot estar sempre estable, que la vida ens va portant coses bones i hem de saber viure-les i aprofitar-les perquè després en vindran de no tan bones. De la mateixa manera, quan anem de baixada, tenir la certesa que ens recuperarem, encara que no ho podem deixar tot a l’atzar, és clar, hi hem de posar de la nostra part. Ja veig que tu tens les teves ones descontrolades, a veure si et decideixes!

    Joana, saber el ritme al que cal ballar en cada moment també té el seu què, saber-nos coordinar amb la vida no és cosa fàcil.

    Carquinyol, si estem sempre cap amunt, ens acostumem a la bona vida i després no en tenim mai prou, res no és suficient. Hem de tenir mals moments per saber valorar els bons de manera convenient.

    Glòria, més que optimista, pretén ser una visió sensata. Hi ha alts i baixos, ho hem de saber. Quedar-se sempre igual no és possible. Doncs si ho sabem, hem de saber reaccionar en conseqüència tant si estem a dalt com a baix.

    Marta, no parar, suposo que ja és això, anar fent i mirar d’entomar el que ens ve en cada moment, ja sigui bo o dolent, i així saber valorar les coses bones perquè sabem que existeixen les dolentes.

    Sa lluna, aquest és el problema. Quan tenim una tendència, sabem que es revertirà tard o d’hora, però no sabem quant ens queda de pujada o de baixada. El símil és bonic i pot animar, però mentre hi estàs ficat de veritat la cosa canvia. Qüestió d’anar-s’ho repetint, anar vivint. Quin remei ens queda?

    Thera, sempre és esperable, que les baixades siguin petites, just per valorar que bé s’està al cim!

    Els d’Otis, ja veig que els Guillamino també ho tenen ben clar. Hem de tenir clar que les baixades hi són, per força. Assumir-ho ha és un primer pas per, quan hi som, començar a mirar cap amunt.

    ResponElimina
  32. Em retrobo amb el blog amb una entrada que jo em quedo com a positiva, encoretjadora... després de la tempesta, sempre torna la calma!
    Bona comparació amb un electrocardiograma, si senyor!
    Una abraçada!

    Judith

    ResponElimina
  33. Doncs a veure quan comença el cony de pujada...

    ResponElimina
  34. La veritat és que és una filosofia a tenir present a l'hora de jutjar la pròpia vida... M'agrada. Això sí, no desitjaria tenir aquest electrocardiograma de la foto (ni en sentit literal)!

    (Què agradable és llegir blocs des de l'ordinador ;) )

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.