dimarts, 27 de novembre de 2012

El mocador

Havia de fer temps i me'n vaig anar a llegir a una cafeteria, amb una gran tassa de cafè davant. Una estona després, van entrar un grup de persones i van ajuntar dues taules per seure al costat d'on jo era. Immers en el llibre, no prestava cap atenció a la seva conversa, però alguna cosa al cervell es dispara quan sents una paraula familiar. Una de les noies va dir el nom de la meva empresa i va haver de callar en veure que jo me la quedava mirant amb els ulls com taronges.

Explicava als seus amics alguna cosa d'una ex-companya de feina meva, i va esmentar la seva procedència. Vam acabar parlant, resulta que tots ells són del ram, de diferents empreses del sector, i com que el món és un mocador, sempre coneixes algú que ha treballat a o amb qui sigui. La vergonya i l'hora van impedir que segués amb ells una estona i ens féssim cinc cèntims de qui érem, però hi va haver temps per parlar de currículums i per constatar que hi ha gent sense feina i que els que en tenen voldrien canviar. Com si a algun lloc regalessin duros a quatre pessetes. 

Abans es lligava als locals d'oci, però ara sembla que s'ofereixen també serveis laborals.  Vaig haver de dir que jo no tinc potestat per contractar ningú, que ja m'estaven explicant totes les seves virtuts...

27 comentaris:

  1. Diuen que és mocador ple de mocs ara mateix, tens raó ara ningú va a lligar als llocs, ara tothom hi busca feina. A casa tenen una botiga de queviures que ara mateix sembla una ETT, gent amb currículums amunt i avall, gent que busca feina i ens diu "si sabeu d'algun lloc o d'algú". De vegades hi ha sort, algun cop hem pogut caçar dues persones que s'han entès laboralment. I és que és veritat el que diuen del boca-orella, però últimament la connexió costa molt s'aconseguir.

    ResponElimina
  2. Es barallaren per pagar-te el cafè?

    ResponElimina
  3. No necessitaràs algú per treballar des de casa? Introduir dades a l'ordinador. Corregir originals (correccions mecanogràfiques, vull dir, eh? hehehe res de continguts)... Ho faig molt bé!! :-))
    I segur, segur que no ens barallem pel preu!

    Per cert... a que es llegeix molt bé a les cafeteries? Per mi és un lloc ideal on llegir ;-))

    ResponElimina
  4. Haver aprofitat i demanat que et paguessin el café perquè així tu els podries ajudar a entrar el seu currículum, i després no mous ni un dit...

    ResponElimina
  5. Sempre va bé tenir contactes del mateix ram....mai sabem on anirà a parar el nostre cul.

    ResponElimina
  6. Ara torna a venir el boca a boca. De currículums tothom en té i ben plens però ara es queden amuntegats als despatxos de recursos personals.
    Hem fet passes endavant en molts aspectes però tornaran moltes altres maneres de socio-relacionar-lligar-nos :)

    ResponElimina
  7. sí noi, el món és un mocador ple de mocs.... però a vegades va bé tenir contactes del mateix ram, mai se sap!!

    ResponElimina
  8. Contactes sempre van bé de tenir, però en aquests moments són gairebé imprescindibles per trobar una feina. Fins hi tot per una feineta miserable.

    ResponElimina
  9. La desesperació Xexu... el món està molt malament i ara més que mai convé obrir quantes més portes, millor. A més, no se sap mai, i si coneixes algú que a la vegada coneix algú altre que busca algú per treballar... Si sona la flauta...tararí-tarará

    ResponElimina
  10. Doncs si, el món és més petit del què sembla. Pots trobar-te amb connexions inversemblants en llocs inversemblants.

    Devies posar una cara ben expressiva xq els altres s'adonéssin, no? a mi em faria vergonya i m'arrauliria sense deixar d'escoltar.

    Bona experiència.

    ResponElimina
  11. Fins i tot ser escoltat ja és una esperança per a qui busca feina. Perquè el que és donar veus sempre s'ha fet.

    ResponElimina
  12. Sí, jo vaig aconseguir la meva feina perquè l'amiga de la germana de la meva amiga treballava amb una noia que buscava algú (i a més vaig encaixar, que no era l'única candidata), però sense aquesta feliç cadena de coneixences no tinc ni idea d'on hagués anat a parar... així que no m'estranya que aquestes persones et comencessin a cantar les seves virtuts, no fos cas que sonés la flauta... ha de ser molt desesperant haver de buscar feina ara mateix.

    ResponElimina
  13. Mai se sap qui et pots trobar i on el pots trobar...

    ResponElimina
  14. Jo no m'entretindré a explicar-te les meves virtuts... Començo a tenir la sensació que ja no serveix de res, que tan se val. Que no puc planejar res, que m'he passat quatre anys fotent l'imbècil per poder optar a quatre places de beques que convocaran, però que ojo! que me l'adjudiquin o no tampoc voldrà dir res, total, si després encara poden tenir la potestat de treure-me-la i deixar-me a l'estacada. I ningú et pot "rescatar" i contractar-te en cas d'haver iniciat el teu projecte en algún centre si et treuren la beca, perquè no hi ha ni un duro enlloc.

    En fi... desgraciadament tinc aquest tema massa fresc i massa present en discussions gairebé diàries com per tenir forces per parlar-ne a aquestes hores de la nit.

    PD. Com que l'esperança és l'últim que es perd... sóc molt treballadora! ;)

    ResponElimina
  15. Crec que tots tenim o coneixem algú del nostre entorn més o menys proper que no li aniria malament que algú en sentís a parlar i servis per a col·locar-lo. La situació demana aprofitar totes les oportunitats que surtin, encara que sigui una casualitat en una cafeteria i de la mà d'algú que no coneixes de res...
    A mi també m'agrada llegir a les cafeteries!!
    Bona nit!!!

    ResponElimina
  16. Que curiós! Ahir en un bar vaig escoltar com un noi feia una entrevista de feina a una noia. No sé com va acabar però pintava bé. Jo, d'ell, l'hagués contractada. Estan canviant tantes coses! Un petó!

    ResponElimina
  17. XeXu et puc deixar el CV? Ves, no sóc del sector però sóc molt polivalent, flexible, treballador.... CALLI!

    Ja és ben curiosa la coincidència. I confirma allò de que has de vigilar de qui xerres i com en xerres que mai saps qui et pot estar escoltant!

    ResponElimina
  18. Això d´anar de boca en boca, de vegades no és del tot dolent. Però avui, com estan les coses, ni que facis un míting et fan cas.
    El que no té treball se sent desesperat i fa el que sigui per aconseguir-ho. Hem de pensar que abans -en una casa familiar- si hi havia un que treballés, tots menjaven. Ara ni això és suficient, i en moltes cases ja passa que cap té feina. És una follia!
    I jo em pregunto si no faria qualsevol "ximpleria" en cas de no tenir-lo, qualsevol cosa per cridar l'atenció de qui em pogués col · locar?

    Pren nota, si us plau: sóc "chica para todo", és a dir, puc atendre als clients (sempre amb un gran somriure), passar comandes de materials, introduir dades a l'ordinador, imprimir-les, portar la centraleta, comptabilitat, arxiu, gestió de fabricació , coneixement de llengües diverses (domini perfecte del mim), i preparo un cafè que no has tastat altre millor! :). Els títols acadèmics tenen molta pols, però els puc netejar si cal...
    Apa, per si un cas!

    Aferradetes i bon dia!!

    ResponElimina
  19. Es el que te una tassa de cafè... convida sempre a compartir alguna cosa...

    ResponElimina
  20. una vegada ma germana, que viu a Girona, em va comentar que algú de la seva feina li havia explicat un meu viatge per terres africanes. Algú a qui jo no coneixia de res i que no sabia que estava parlant amb la germana d'una de les persones que havia viatjat. Això fa adonar-te de com es pot arribar a escampar el que es parla, fins i tot en aquest cas, que la realitat s'havia desvirtuat fins a extrems que lesionaven l'honorabilitat d'algunes persones (per sort no la meva). Això i que, ara, potser, val la pena començar a repensar-nos la possibilitat de cooperativitzar-nos i crear les nostres pròpies feines. Encara que imagino que en alguns rams és més difícil.

    ResponElimina
  21. Per això és tan important quedar bé als llocs (quan es tracta de feina) perquè el boca a boca funciona prou més ràpid!
    La cosa està bastant xunga,en tots els sectors,i suposo que és normal que la gent busquem aliats i ens sentim més propers als que viuen realitats semblants...com la d'estar buscant feina.
    Certament rl món és un mocador...i com diuen alguns: ''ple de mocs''!!!

    ResponElimina
  22. Això del mocador és ben cert!
    El que també és cert és que s'ha de tenir amics fins i tot a l'infern perquè mai se sap de qui, com i en quin moment pots necessitar un cop de mà! Però en contraposició amb això, l'amiguisme no funciona. El que hauríem de fer tots és buscar al millor candidat per a cada lloc i potser així aconseguiriem treballar bé i fer les feines com toca, i no tirar de coneguts que moltes vegades, a demés de fer les coses de manera bastant questionable et deisen a tu amb el cul a l'aire.

    ResponElimina
  23. No sóc pas del teu ram, però... tenint en compte que aviat se m'acaba el contracte i veient que t'estàs convertint en "orientador laboral", potser també jo t'hauria d'explicar les meves virtuts, jajaja... i de ben segur que trobaríem algun punt de contacte per algun lloc i, voilà, ja tens el mocador: que si un amic que em coneix, que si un company que coneix algú que jo conec, que si algun familiar ni que sigui llunyà...
    Estigues preparat, que la xarxa també té aquestes coses i no se sap mai! :))

    ResponElimina
  24. El que he explicat és una anècdota, però no sorprèn tant perquè tots coneixem casos d’aquests i les casualitats es donen sovint. El món de vegades és petit petit. En el que sí que estem d’acord és que avui en dia no es poden deixar escapar les oportunitats d’establir un contacte, mai se sap qui ens haurà de contractar en un futur. Moltes gràcies a tothom pels comentaris.

    Sílvia, potser aquesta és una de les solucions, que ha esdevingut de manera espontània, per cert. Com que no hi ha feina i ningú dels que manen no està disposat a facilitar la contractació, per ara, l’entesa a petita escala, l’ajut entre persones que volen treballar i altres que necessiten mans pot ser fonamental. I si es pot actuar de pont, doncs tot això que tenim. El cas que tu expliques estic segur que no és gens infreqüent a dia d’avui, i encara que només sigui en dos casos, ja són dues persones que han aconseguit feina gràcies a aquest boca-orella. Mica en mica s’omple la pica, oi? Això sí, algun dia haurem de posar el mocador a rentar, que comença a fer fàstic.

    Jpmerch, llàstima que era un d’aquests llocs que pagues abans... encara que si no tenien feina, tampoc era qüestió d’aprofitar-se’n, no?

    Assumpta, no em deixen contractar ningú ni per posar-lo al laboratori, cosa que m’aniria fantàstic, així que des de casa encara menys. A més, no tenim tantes dades que introduir, és una petita part de la feina, només analitzar les dades per posar-les una mica boniques i ensenyar-les. Ja veus. És més probable que m’acomiadin a mi, abans que la contractació d’algú més.
    Les cafeteries són fantàstiques per llegir, però jo llegeixo per tot arreu, així que no són exclusives. Amb un cafè davant tot es veu millor, però ja saps que jo llegeixo fins i tot caminant.

    Pons, no és el meu estil, no m’agrada aprofitar-me de la gent. A més, el cafè ja estava pagat.

    Joan Gasull, i el que és important és no quedar malament amb ningú, que mai se sap, com dius tu, qui ens pot salvar el cul en algun moment.

    Joana, això em fa pensar en la saturació del sistema, i suposo que per deformació professional, en les resistències. Quan ja tothom utilitza les mateixes vies, el sistema se satura i deixen de ser efectives. Ara s’ha d’optar per altres camins, els que se n’estan sortint són els que troben noves vies, i part d’aquestes consisteixen en recuperar el boca-orella, els mètodes més tradicionals. Sense tants intermediaris, ni tan virtuals, la cosa pot ser més fluïda. Si necessito contractar i tu em recomanes algú de la teva confiança, et faré cas abans que als trenta currículums que tinc sobre la taula.

    Alba, tots els contactes són bons, mai se sap quan pots necessitar una recomanació. De totes maneres, això va ser una trobada fortuïta que no crec que arribi enlloc.

    Glòria, funcionen millor les referències que un bon currículum. Que algú parli bé de tu ja et fa tenir bona part de la feina feta. I com que no sabem on acabarem, millor estar de bones amb tothom.

    Joan Canela, això està clar, els contactes són bons i deixar caure que estàs al mercat no és mala cosa. Mantenir el contacte amb gent que va a altres empreses, també amb els companys d’estudis... mai se sap. En el seu moment em vaig entrevistar en el grup d’una ex-companya de facultat, justament perquè la coneixia, si no no hi hagués anat mai. La flauta pot acabar sonant, i tant.

    ResponElimina
  25. rits, no solc escoltar les converses alienes, no almenys amb la capacitat que ho fa altra gent. D’aquests vaig sentir alguna cosa inconnexa, però anava llegint el meu llibre. Van dir alguna cosa sobre política, i després vaig deixar de sentir res, fins que vaig sentir anomenar el nom de la meva empresa. La sorpresa va ser majúscula, i justament la noia que el va dir estava asseguda de cara a mi. Efectivament, es va quedar molt parada de la cara que feia jo, que no sé quina era, però devia ser molt expressiva. Jo sóc molt vergonyós amb els desconeguts, però ells no ho eren gens, així que la cosa no va ser tan complicada. Però tampoc no em vaig quedar massa estona.

    Rafel, potser sí que sempre s’han enviat globus sonda a veure si algú sabia d’alguna feina, però les vies dels darrers anys eren sobretot via currículum i entrevista, si tenies la sort que et truquessin. Ara pot tornar a ser efectiva la via del boca-orella, com a mínim no la podem subestimar!

    Gemma Sara, com que és molt desesperant, alguns s’haurien d’imprimir el teu comentari i llegir-lo cada dia per no perdre l’esperança. Els contactes, els coneguts, no sabem mai d’on ens pot venir una oportunitat, i cal estar a l’aguait per aprofitar-la. Que a més, probablement encara haurem de competir amb algú altre, però si no hi som, segur que no tenim possibilitats. És trist que gent qualificada i amb molts anys d’experiència tingui aquestes dificultats, no hi ha manera d’aconseguir una estabilitat.

    Maria, per això cal estar ben a l’aguait. Els contactes no només els interessaven a ells, en qualsevol moment a mi em poden caldre també.

    Laia, no pensava que la situació estava tan magre en tema de beques. A més, pensava que tu ja ho tenies fet, que havies començat a fer el teu doctorat en immuno, i quan dic això no vull dir començat a investigar, sinó a cobrar! És una llàstima i una vergonya que la ciència del país funcioni així. Jo me’n vaig escapar i això que encara hi havia diners. Ara no hi ha ni un ral per la investigació, i fins i tot l’empresa privada se les veu negres per trobar finançament, això t’ho puc assegurar. Veus, a tu et recomanaria sense dubtar-ho, i això que no t’he vist treballar, però no dubto que ets molt treballadora i em sembles de fiar. Tant de bo et vagin bé les coses i puguis seguir pel camí que volies. Si no, doncs s’hauran de veure les opcions. Si m’assabento d’alguna cosa... però ja saps que és molt difícil...

    Lluna, doncs sí, les oportunitats avui en dia no es poden deixar passar. Bé, mai no es poden deixar passar, però amb la situació actual, cal estar a l’aguait. I si algú ens pot recomanar, millor. Fer soroll, que sàpiguen que som allà i que pensin en nosaltres a l’hora de recomanar. Com ens hem de veure oi? Però la competència és dura. Cafè i lectura, què hi ha de millor?

    Núria, una estona abans que entrés aquell grup de persones a la cafeteria, quan jo vaig arribar, hi havia tres homes amb vestits i un d’ells feia una mena de presentació amb el portàtil per als altres dos. Serà que ara els negocis es fan a les cafeteries? M’hi hauré de passar més sovint.

    Porquet, ni pots marxar malament d’un lloc, ni parlar malament de ningú amb gent que no tens prou confiança, com que tothom es coneix d’alguna manera o altra, pots estar-te posant de peus a la galleda. Al teu currículum hi tens la mateixa foto que a l’avatar?

    Sa lluna, em sembla que podria aprofitar ben poques de les teves virtuts, almenys per treballar al meu servei. A l’empresa ja hi ha gent que es dedica a aquestes coses, jo necessitaria algú que sabés tenir cura de les cèl•lules, tècniques de biologia cel•lular, molecular... les coses típiques. Però això del cafè sí, eh, això és important. Continua a baix

    ResponElimina
  26. No conec casos d’aquests que dius, només he sentit que existeixen. La situació és força greu perquè les empreses tenen molt fàcil l’acomiadament, i no ho fan quan tenen pèrdues, sinó quan no guanyen tot el que volen. No hi ha descans pels treballadors. Però tenint en compte com n’és de difícil trobar una feina, més val saber-se moure i fer soroll. Molts no et faran cap cas, però tard o d’hora apareixerà una oportunitat, i no saps mai qui te la podrà oferir. Així que això del somriure a la cara, també és molt important.

    Kira, molt benvinguda al Bona Nit. Amb el cafè es comparteixen moltes estones, però feines també? Estic veient que sí.

    Clídice, què fort el que expliques. Les històries volen, segur que has sentit casos també d’històries que tornen a la persona que la va explicar, després d’unes quantes estacions, i amb les pertinents modificacions. Si és que s’ha d’anar molt en compte amb el que expliquem, o a qui ho expliquem. Potser no té res a veure, però aquesta sensació la vaig tenir quan vaig entrar a la colla castellera. Havies d’anar en compte de no parlar de ningú amb algú altre, a saber si era família o fins i tot parella! La probabilitat de posar-se de peus a la galleda era altíssima.
    En el meu ram, certament, és difícil fer això que dius. Bàsicament perquè calen molt diners per fer qualsevol cosa, diners que no tenim i que venen dels inversors, de subvencions i de ves a saber on. Com ve saps, diners crida diners, i quan en tens uns quants sí que pots establir-te pel teu compte, especialment si tens contactes i saps tocar les tecles convenients.

    Persona, el que està clar és que no es pot marxar rebotat d’enlloc. De vegades és inevitable, però ens arrisquem a tornar-nos a trobar algunes persones en un futur, i més val que conservin un bon record de nosaltres. Ara s’han de fer servir totes les vies que es pugui, i no deixar cap oportunitat de donar-se a conèixer. Mai se sap, si fins i tot en una cafeteria pots trobar un bon contacte laboral, vol dir que cal anar amb els ulls ben oberts.

    Laura T, entre poc i massa. És evident que per un lloc de treball sempre hauries de contractar el millor qualificat, o el que té més experiència, o les qualitats que més et convinguin. Però també és cert que no tots els llocs de feina tenen la mateixa exigència, i de vegades n’hi ha prou amb fer la feina bé. No estic d’acord amb el nepotisme, que en diuen, però pensa ara que et quedessis sense feina. Estic segur que consideres que la fas bé, que pots anar a un altre lloc i exercir amb la mateixa capacitat. No acceptaries la recomanació d’un amic, conegut, contacte o el que sigui? I no penses que estaries eternament agraïda i miraries de no fer-lo quedar malament? Naturalment que hi ha molt penques posat a dit que no sap fer res de res, però pensa també en tanta altra gent capaç i desafortunada que es deleixen per una oportunitat. Almenys jo actuaria com t’he dit, no em negaria pas a tenir una empenteta, però com a contrapartida m’hi deixaria la pell per demostrar que no s’han equivocat, per deixar bé qui m’ha recomanat, i per guanyar-me el lloc, és clar. Jo no recomanaria qualsevol, t’ho puc ben assegurar. Si ho faig, crec que aquella persona aprofitarà l’oportunitat i a més em deixarà bé, perquè pensa que potser un altre dia seré jo el que necessitaré vendre’m, i aquell al que li hem recomanat una toia no oblidarà la jugada que li vam fer.

    Marion, home, i tant. Tu estàs en el ram de l’ensenyament, oi? Jo conec gent que s’hi ha dedicat, qui sap si te’ls has trobat a llistes, o ves a saber. Fins i tot conec una blogaire amb la que treballes, o això em penso! Lamentablement, no podré oferir-te cap feina quan se t’acabi el contracte. Saps cultivar cèl•lules?

    ResponElimina
  27. Cèl·lules? Ehem, ehem... són allò que tenim al cos... vull dir a dins... o és a fora? Glups... Però vaja, semblen molt interessants... ehem, ehem... :)))

    Amb Nimue no hi he treballat mai tot i que ens coneixem personalment i som molt bones amigues i del mateix àmbit.

    La Nimue té cèl·lules?
    Tu tens cèl·lules?
    Jo tinc cèl·lules?

    Doncs ja ho tenim: el punt de contacte que et parlava, ja l'hem trobat!! ;)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.