dijous, 18 d’octubre de 2012

Relats conjunts, Esmorzar a l'herba


Des d'aquell viatge a Paris amb els seus pares que havia estat obsessionat amb aquell quadre. Molt dur arrossegar un nen de sis anys per la meitat dels museus de la capital francesa. Ja n'estava tip i cuit quan van anar a parar a l'Orsay, però la veu se li havia trencat, just abans de reclamar un pipi per enèsima vegada, davant de l'Esmorzar a l'herba de Monet. Feina van tenir els pares per arrencar-lo de davant del quadre partit en dos. Va quedar com hipnotitzat per aquella pintura. Un infant no sempre sap perquè passen les coses. Anys després entendria aquesta atracció.

Els pares van estar contents que el fill s'interessés per l'art, una afició que compartien tots dos, per bé que mai no s'hi havien dedicat. Batxillerat artístic, Belles Arts i un doctorat centrat en els expressionistes. Per prosseguir els seus estudis, la seva destinació europea estava clara. Gràcies als articles que publicava en revistes d'art va poder costejar-se un àtic a Saint-Michel, prop del Museu d'Orsay. Els anys que va passar a la riba del Senna van ser plenament dedicats a l'estudi i l'erudició, no va deixar-se endur pels encants de la ciutat de les llums. Sabia de sobres què l'obsessionava tant del quadre que l'havia fascinat i que havia traçat el camí de la seva vida. Un quadre partit en dos, però de mides desiguals. A aquell quadre li faltaven fragments. Això ho va saber de seguida, però més tard es va assabentar de que res no se sabia de la resta del quadre. S'havia perdut. Era fum.

Les seva curiositat malsana el va portar a investigar aquell quadre fins l'extenuació, a seguir la pista dels fragments que faltaven, però tots els esforços eren debades. Fins i tot va intentar pintar el quadre de nou, però tot i que reproduïa els fragments coneguts de manera magistral, no podia extrapolar què continuava a partir dels límits. Sabia que la mirada perduda dels dos comensals asseguts enfocava a un mateix punt, i això és el que volia saber. Què miraven aquells dos personatges? Aquest és el detall que va captar la seva atenció quan era petit.

Després de molts anys d'investigacions infructuoses, va ser el quadre el que el va trobar a ell, i no a l'inrevés. Havia demostrat una devoció fora de mida per aquella pintura, cosa que no va passar desapercebuda pels custodis del quadre, que quan es van assegurar que no suposava cap perill per ells, van anar a cercar-lo per revelar-li el gran secret. Quan va tenir davant els fragments perduts, les palpitacions de l'emoció li van fer perdre els sentits momentàniament. Va entendre per què aquell quadre estava retallat, revelava secrets que no podien romandre a la vista de tothom. Els personatges aristocràtics allà representats compartien esmorzar alegrement amb faunes del bosc, éssers amb potes i banyes de boc, però cap d'ells no se n'estranyava. Un dels dos custodis que va introduir-lo al secret va mostrar la seva aparença per demostrar que l'estirp dels faunes persistia encara avui. Però el món no estava preparat per saber la veritat.

El nostre home, feliç finalment, va veure complert l'objectiu al que havia consagrat la seva vida, però no el va compartir amb ningú, ja que va desaparèixer sense deixar rastre. Ningú no n'ha tornat a saber res. 


La meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.

32 comentaris:

  1. Hi ha éssers enigmàtics en la imaginació i qui sap potser també al món real.
    A finsls d'octubre vaig a París i vull anar a veure la casa museu de Monet... a veure si no torno :)
    Molt bé el relat!!!

    ResponElimina
  2. típica conspiració de monstres alienígenes...

    ResponElimina
  3. El relat dóna peu a la imaginació.
    Crec fermament que el món és ple de faunes... Pobres nimfes!

    ResponElimina
  4. En realitat sí que va arribar a comptar-ho, però el van prendre per boig i el van tancar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia dir contar-ho. He de desactivar l'opció d'autocompletar paraules del mòbil, però no sé com fer-ho.

      Elimina
  5. òstres.... crec que no he entés res de res!!!
    M'ho tornaré a rellegir que avui estic molt espessa....

    ResponElimina
  6. Es va convertir en faune del bosc, va ser el premi que va aconsseguir pel seu interés de tants anys, i va ser feliç per sempre més...
    La meva versió del final és més infantil, com pots veure ;)

    M´ha agradat molt!!

    ResponElimina
  7. Ostres, que original! M'ha agradat molt!

    ResponElimina
  8. vols dir que va desaparèixer el solet? jo per mi que el varen ajudar

    ResponElimina
  9. OOOh, tot un món paral·lel, amagat, de faunes i nimfes i tota la patuleia...
    Quina imaginació, XeXu!

    ResponElimina
  10. Bé, ningú no n'ha tornat a saber res excepte tu, XEXU, que vas trobar la nota manuscrita on explicava aquesta estranyíssima història...

    Per cert, Monet no va morir... és amb ells.

    Hi ha més gent...

    Tu pots saber-ho... si tornes, clar.

    ResponElimina
  11. L'obsessió del nen en veure coses que no hi eren el va portar a la bogeria i en crear un món paral•lel dins de la vida del quadre perquè havia oblidat els animals extraordinaris que viuen en la real?

    ResponElimina
  12. Oooooh!! Que xulo! Ostres, aquest relat no sembla pas teu! M'ha semblat alegre, bé, com si fos un conte, més que un relat. I a més, amb el tema central d'aquest quadre (ja sé que això no ho tries tu), però que m'agrada força i que vaig veure últimament... Ains, París, París... ara em faràs posar nostàlgica! Res, que molt bé! I una resolució del misteri, la mar d'interessant! =D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahahahaha "no sembla pas teu! M'ha semblat alegre..." :-DDD

      Elimina
  13. I com era aquesta convivència entre humans i faunes? Ara m'has deixat ben intrigada, i com era el custodi-faune? representen la nostra part animal? I no seria ell mateix una mica faune? Un mèdium entre dos móns? Carambes, sí que em surten preguntes!

    ResponElimina
  14. He tingut el mateix pensament que la YÁIZA: És com un conte. I això està molt bé, no m'esperava gens aquest final tan imaginatiu però que tu fas ben creïble. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  15. Hi ha persones que tenen magnetisme amb objectes o altres persones i sempre és per alguna raó. Primer ell troba el quadre i, anys més tard, el quadre el troba a ell. És un relat fantàstic (o no) tan versemblant! I d'aquells que et deixen moltes preguntes, com la de la Gemma, com vivien els humans i els faunes? Qui va pintar el quadre i per què? Que amaga aquest convivència entre ells? M'imagino que relacions prohibides. Ai, ho veus... i no pararia... Genial, Xexu!!

    ResponElimina
  16. Una deriva interessant.
    I si les parts visibles del quadre amaguessin missatges ocults que donarien pistes de l'amagatall del protagonista?

    ResponElimina
  17. oooh! i se'l van endur cap al bosc amb la resta de custodis! segur que descobririra molts més misteris de l'art!

    Molt xulo i fas venir ganes de veure l'altra part del quadre. La veritat és que no el recordava gens, només que em va agradar molt més el de Manet quan els vaig veure. De fet, ni recordava que estava a Orsay tb.

    ResponElimina
  18. Res no és el que sembla i existeix el perill o la sort de descobrir-ho. Un relat molt imaginatiu.

    ResponElimina
  19. L'he trobat original i molt ben escrit.....ai quants secrets ....faunes i humans....

    ResponElimina
  20. espero que allí on sigui, trobi la màxima felicitat!!!

    ResponElimina
  21. Un relat amb un toc de màgia i secrets amagats.

    ResponElimina
  22. Encara ens el trobarem passejant per les sales d'Orsay el dia de nits blanques als museus.

    ResponElimina
  23. Saps què? Aquest coide quadre no m'inspira res, de moment...

    ResponElimina
  24. una història FANTÀSTICA en el sentit més literal del terme!

    ResponElimina
  25. m'encanten les històries així amb una mica de màgia! t'ha quedat molt bé! :)

    ResponElimina
  26. Osti, ara m'has deixat de pedra... quin gir de guió! I jo que em pensava que hi havia coses molt més terrenals a la vista d'aquests comensals...

    ResponElimina
  27. Gràcies a tots els que heu llegit i comentat el relat. Me n'alegro que us hagi agradat i l'hagueu trobat imaginatiu. Alguns us feu preguntes sobre el final, i sobre com interactuaven faunes i humans. Tot això ja seria producte d'un altre relat, no? L'únic que insinuo és que tot era ben normal entre ells, és a dir que l'escena representada a la pintura no era ni molt menys excepcional. I respecte al que va passar amb el protagonista... això és el més obert de tot, qui sap què se'n va fer? Millor no saber-ho.

    ResponElimina

  28. Ei, m'ha agradat molt! Saps? m'ha fet pensar en quines històries deuen amagar els quadres que veiem en un museu o allà on sigui? Potser passen coses dins el quadre que són invisibles als ulls humans. Això donaria per fer una història llarga.
    Molt original!
    ;D

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.