diumenge, 12 d’agost de 2012

Què vols ser de gran?

Al llarg de la vida ens creuem infinitat de persones com nosaltres, a l'escola, a l'institut, a qualsevol activitat de grup que fem. Algunes són efímeres, companys ocasionals, i d'altres es queden més temps. Sigui com vulgui, quan les coneixem, especialment a les primeres fases de la nostra vida, no som conscients d'on poden arribar aquestes persones. On podem arribar nosaltres tampoc ho sabem, però vist amb perspectiva, com sé que qualsevol dia no miraré una pel·lícula dirigida per un antic company de classe, o llegiré el llibre d'un amic d'estiueig, o quan veuré en un escó aquell company d'universitat? Una mica com cantava Sabina en aquesta cançó, a la seva manera canalla:

El blues de lo que pasa en mi escalera by Joaquín Sabina on Grooveshark
 
No tenim per què ser res, però generació rere generació alguns arriben a la fama per mèrits propis, i per estadística alguns d'aquests hauran passat per la nostra vida en algun moment. Sense anar més lluny, ma mare explica que un conegut i històric presentador de TV3 la perseguia a les festes del poble quan eren joves. Segons ella, era molt pesat i sonso, se'l va treure de sobre. Llavors no sabia que seria presentador de TV3, és clar.

A dia d'avui poca gent del meu bagatge ha transcendit per algun motiu, estan fent els primers passos, en tot cas. Però miraré d'estar al cas, a veure si es recorden d'antigues amistats. I pel que fa a mi, si no he arribat a res a aquestes alçades, ja no crec que hi hagi d'arribar. Viure, que no és poc.

32 comentaris:

  1. d'aixó es tracte, de viure per veure-ho, o de sobreviure, que ja és molt. Curiós, de petit frisava per ser gran i ara voldria no haver crescut. Menys mal que en ser un home, encara i ha molt dins meu del nen que havia estat.

    ResponElimina
  2. La teva pregunta era...què vols ser de gran?
    ara et contestaria que una nina un altre cop, pero sense créixer més.
    I seguint la teva exposició, sóc jo, què m´ha portat molta feina ser-ho, no et creguis!
    I pensant en algun moment de la meva vida, si et puc dir que ves volgut ser una gran concertista de piano, sense fer concerts en públic, sols pel plaer de tocar bé.
    I si he conegut algu que ara és famós? Una presentadora de IB3 i crec no recordar més.

    Bon vespre i fins aviat!

    ResponElimina
  3. Doncs, a mi quan siga gran, m'agradaria no causar moltes molèsties.

    ResponElimina
  4. jo em conformo amb esser feliç
    i per sort, per aixo..ja no em cal creixer mes...

    petonets

    ResponElimina
  5. Aquesta reflexió teva m'ha passat pel cap algun cop... Ha passat molta gent per les nostres vides i ara quan en retrobo algún i em diu: sóc això, treballo d'allò... a vegades penso que la vida no saps on pot anar a parar. El més tonto de la classe..... vés a saber què arribarà a ser!

    La canço del Sabina és molt bona.

    ResponElimina
  6. Reflexiones sobre un fet prou interessant. Jo sempre he pensat que alguna gent que conec, de la meva quinta o d'alguns anys més o menys, arribaran molt amunt. Que després encerti o no, ja ho veurem... però jo crec en ells! Només et dic que n'hi ha un que l'haurien de fer President de Catalunya... No aspirem a res, quasi! Doncs res. Espero que d'aquí uns anys ens expliquis si els teus coneguts, amb la fama assolida, han canviat o no.

    ResponElimina
  7. La vida és tan sorprenent i, a voltes, irònica...M'ha agradat la teva reflexió i m'ha fet somriure.

    ResponElimina
  8. Doncs jo volia ser mestra, i ho sóc. De petita alliçonava les nines, i sempre deia: "quan sigui gran seré "senyoreta". Em sento feliç d'haver-ho pogut realitzar i avui treballar en allò que és la meva vocació.
    Un dia li van preguntar a un amic del meu fill, tenia 6 anys, i va respondre "lladre", d'això fa 4 anys, potser ja veia venir aquest món de lladres, que en roba cada dia!!!
    De totes les promocions, tinc alumnes que són personalitats, i d'altres s´han perdut pel camí.
    He tingut coneguts a molt alt rang polític, qui m'ho havia de dir!!!

    ResponElimina
  9. Astronauta! Aquesta és la resposta al títol del post. Respecte a la reflexió que planteges jo me l'he feta algunes vegades. I si tal arriba a no sé on? I t'imagines que aquell altre triomfa en no sé què? La veritat, però és que en el dia a dia és difícil fer-se aquest tipus de reflexions ja que s'entraria en una mena de paranoia que et faria estar buscant cracks per tot arreu i, al final, potser t'oblidaries que tu ets el crack! XeXu, encara estem a temps de liar-la una de ben grossa! Salut!

    ResponElimina
  10. Jo de gran vull ser de tot i més.....el que no vull és precisament ser gran.
    ;ai sabem el que ens espera el demà, per tant hem de viure de la millor manera i mai dir que no hem arribat a res, superar el dia a dia ja és molt.
    El més important no és la fita, si no el camí que ens hi porta.

    ResponElimina
  11. Jo de gran, vull ser, senzillament. I cada dia ho tinc més clar. Vull ser millor persona i saber apreciar els moments senzills de la vida que emocionen i no ocupen espai, només al cor!

    ResponElimina
  12. Quan era petita no recordo què volia ser de gran, probablement senyoreta (m'he fixat que a moltes nenes -i ho veig actualment encara amb les xiquetes de catequesi- els agrada això de donar classes), també havia pensat a vegades en ser pintora o dibuixant (pobre de mi!)... Després, ja als catorze o quinze, sí que recordo que deia que volia ser advocat i, poc abans d'acabar COU, vaig dubtar molt entre estudiar Dret o Magisteri (que em seguia cridant l'atenció)

    El que passa és que el meu destí estava a Dret, sinó no hauria conegut en Josep Lluís, clar...

    Curiosament, mai he fet d'advocat... en canvi, acabada la carrera, sempre he treballat donant classes (de Dret, clar hehe)

    Però a mi el que m'agradaria és ser una artista bohèmia, anar amb el meu cabell blanc, amb una llarga trena i una indumentària hippie... tenir una botigueta petita on vendre tota mena de cosetes fetes per mi... mooooltes més que al Blog-botigueta... i viure d'això... I escriure un llibre... I aprendre a tocar la guitarra... encara que em facin mal totes les articulacions de les mans...

    Coetanis "coneguts"? En Jordi Jané, Diputat de CiU, era company de Facultat... el recordo com un tio molt treballador i molt honest, per cert, em queia genial, més d'una vegada l'havia votat per delegat perquè era dels que anava per feina... Ara el segueixo votant hehehe

    Així, escriptors, pintors, cantants... que jo sàpiga, no he coincidit amb ningú que hagi destacat en res així. Si recordo algú que hagi triomfat, tornaré :-)

    ResponElimina
  13. Ah, també tenia molt clar que volia tenir una família nombrosa. No, no vull dir set o vuit fills, però quatre, per exemple, m'hauria agradat :-)

    ResponElimina
  14. Però, per damunt de tot, el que jo vull a la vida és ser feliç.

    Saps? He estat millorant la tècnica de fer Tricotins. Ara he provat mullant la cartolina. Quan està ben tova, l'enrotllo, també i poso cola, i a veure si aconsegueixo que quedi com més compacte i poder posar els clauets millor. Ara s'estan assecant :-)

    ResponElimina
  15. Quan era petit tenia clar que de gran voldria dominar el mon. Ara que soc gran i soc més realista se que m'haig de conformar en tenir un gat persa i acariciar-lo mentre faig girs dramàtics de 180 graus amb la cadira cada vegada que algú entra el meu despatx mentre dic "Le estaba esperando señor X" on X es el cognom de la persona en qüestió.

    ResponElimina
  16. Precisament per la teva professió, encara és molt d'hora per assegurar que algun dia no arribaràs a res (vull dir a ser conegut, potser has fet petits passos que des de la perspectiva de científic ja són un què). El problema de la ciència és que encara que per mèrits propis arribis a fer alguna cosa important, aviat es perd en l'oblit, ets un crack uns dies i després, bon vent. Messi fa una vaselina i ens l'empassem dues setmanes senceres.

    Només espero que si arribes a ser famós i a sortir per tot arreu ens ho diguis, eh trapella! ;)

    Jo a algun company de carrera crec que algun dia sí que en sentiré a parlar... Potser no aquí, ja que m'ensumo que acabarem emigrant tots, però alguns transmeten molt bones sensacions.

    ResponElimina
  17. No conec o no ho sé cap "personatge famós" que fos company/a de cole....la veritat sempre fa gràcia allò de dir veus= aquest o aquesta anava amb mi a l'institut...però no...jo de petita volia fer-me gran ...i sovint deia que volia ser bomber ( a força de sentir que tenia unes idees de bomber)i de gran crec que vull ser com ara, amb cert humor, ironia i poder seguir llegint , escrivint...

    ResponElimina
  18. Suposo que fa gràcia haver coincidit amb algú que pugui ser conegut. Sempre es pot treure com a tema de conversa en qualsevol sobretaula, i quedes bé.
    D'una cosa estic segura. No parlaran de mi per sortir a TV3, ni per haver-me fet una entrevista a la ràdio una nit d'estiu a la Pedrera.

    ResponElimina
  19. Jo també vull ser feliç, com n'Assumpta. No em demanis què és ser feliç, que ja et començ a conèixer...vull viure tranquil.la i serenament, estimar i sentir-me estimada, i ara per ara no vull res més. B7s!

    ResponElimina
  20. Què curiós. Acabo de participar al nanorepte de Relats en Català i el tema actual és "Quan sigui gran..."

    ResponElimina
  21. Prefereixo no malbaratar excessives energies en pensar què vull ser quan sigui gran, i concentrar-me a viure l'ara el millor possible. "Ferransofia", com si diguéssim.

    PS: un excompany de la EGB, avui amic recuperat després de 30 anys de no contacte, és un afamat periodista de guerra. Qui ho hauria dit...

    ResponElimina
  22. Jo coincideixo amb l'Assumpta amb diverses coses: de gran vull ser feliç, també m'agradaria escriure un llibre i saber tocar la guitarra i tenir família nombrosa (de petita volia tenir 6 fills, ara em conformaria amb 4 o 3 jeje)!
    Per cert, de moment no he aconseguit res d'això... (a part de moments de felicitat, que sempre n'hi ha) potser que m'hi posi ja...

    ResponElimina
  23. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  24. Pel que fa al post anterior, estic fent un curs a Bilbao i estem a 24 graus al vespre a 22º, 'envio un a mica de fresqueta. Jo vaig estudiar periodisme i a la meva promoció hi ha gent força coneguda en els mitjans de comunicació, conec personalment a l'Espartac Peran, quan jo m'estava a punt de llicenciar, ell tot just començava la carrera i pujavem junts amb el meu cotxe, és una persona molt pròxima. En Toni Puntí que presenta el programa Ànima també anavem junts i erem molt amics, en acabar la carrera no l'he vist mai més, i jo mira vaig decidir no dedicar-m'hi no és una professió massa ètica ni l'informació que es dona objectiva. Ep Xexu tu ja comences a ser una mica famós i força conegut en el món de la catosfera!!!! No tinc masses oportunitats per connectar-me aquests dies, m'he enrotllat molt...és que us enyoro!

    ResponElimina
  25. Greu error posar aquest títol al post, o no, no ho sé. M’ha fet gràcia perquè és d’aquelles frases que sempre acaben apareixent a la nostra vida, però no era d’això del que volia parlar i em temo que molts, o alguns, no heu passat del títol a l’hora de fer el comentari. Us ho agraeixo igualment, deixar comentaris és un esforç que sempre agraeixo a tothom. Però avui agrairé especialment a aquells que sí llegeixen els posts a consciència a l’hora de comentar, gràcies per fer-ho.

    Francesc, almenys tenim això, viurem per veure com triomfen els altres. Jo no he tingut mai pressa per créixer, com no tinc cap ganes tampoc de tornar a ser jove, tenim el temps que tenim i ens hi hem de conformar. No diré que em queda dins força d’aquell nen que vaig ser perquè no ho crec, sempre he anat per endavant i el meu nen fa temps que va plegar cansat de que no li fes ni cas. Ara, si parlem d’immaduresa, això sí, com a home que sóc, aquest punt no el perdré mai tampoc.

    Sa lluna, com no em cansaré de dir, jo no tinc cap ganes de tornar a ser petit. Sí que de vegades desitjaria que el temps no passés tan ràpid, perquè no hi ha manera d’aturar-lo i tots tenim un límit, que a més no sabem quan arribarà. M’ha fet gràcia posar aquest títol, però més aviat volia parlar d’això, de les persones que hem conegut i d’on han arribat, cosa que no podíem intuir mai quan ens fèiem amb elles. En canvi, algunes que apuntaven maneres segur que no han arribat enlloc. Entenent enlloc com el que tu dius, i sense voler menystenir-ho, que tots tenim una vida i prou feina ens porta mantenir-la i alimentar-la. Una presentadora de IB3, no està malament. I què penses quan la veus per la tele? Ja t’hi deus haver acostumat, oi?

    Jpmerch, molt ben vist. També hi penso, eh? I tampoc m’agradaria ser un destorb per ningú.

    Sargantana, tens molta sort, doncs. Ara has de mirar d’aturar el temps, a veure si pots continuar sent feliç molt i molt de temps.

    Alba, qui més, qui menys, s’ha espavilat i ha fet carrera en alguna cosa, tot i la situació actual, molta gent ha trobat feines bones que ens poden sorprendre quan ens n’assabentem. Però no m’he trobat mai amb que algú em digui que és novel•lista, o actor, algú que hagi adquirit certa notorietat. Però tot arribarà. Sabina és un mestre, ningú no el guanya amb les lletres!

    Yáiza, no recordo haver tingut mai la sensació que els meus coneguts arribarien a res, de fet, em sembla que és perquè no hi havia pensat massa. Però quan veus que la gent del teu voltat es va espavilant, t’adones de que hi ha triomfadors i gent que passa més desapercebuda. Gent famosa no en tinc entre els meus coneguts, però sí que alguns han arribat a llocs molt notables a les seves feines, i probablement, en un entorn més reduït, són coneguts. Ja ho veurem, potser d’aquí uns anys faré recompte dels famosos del moment amb els que he compartit coses.

    Núria, benvinguda al Bona Nit, al Llibres ets habitual, però si no recordo malament, és el primer cop que deixes constància aquí, gràcies per passar. Sí, la vida sorprèn, és molt difícil predir que s’esdevindrà quan tots estem en (teòrica) igualtat de condicions.

    Dafne, està molt bé poder-te dedicar al que sempre has volgut ser, però això tampoc és incompatible amb aconseguir la notorietat en altres camps. Hi ha molts docents aquí als blogs i segur que podran explicar el mateix que tu expliques, ho teniu fàcil. Teniu un nen a classe, veieu com creix, marxa de l’escola, i com de sobte el retrobeu perquè ha fet alguna cosa digna de menció. Suposo que ha de ser un orgull com a mestra. El cas dels teus coneguts és més aviat al que em referia, gent que ha compartit una porció de temps amb tu i que arriben ben lluny, però això dels alumnes també em serveix. I finalment, això de l’amiguet del teu fill, aquest sí que era el més llest de la classe! Saps si ja l’han apuntat a les joventuts d’algun partit?

    ResponElimina
  26. Porquet, que típic, no? Astronauta? Bé, suposo que ho substitueixes per pujar ben alt a les muntanyes. Tampoc no cal emparanoiar-se, penso que serveix poc pensar qui arribarà a ser què, però la sorpresa que et deus emportar de veure que tal company o tal altre ha arribat ben lluny, deu ser majúscula. Tu i jo som coetanis, així que no et vull desil•lusionar, però em coneixent-me, em sembla que ja no en faré cap de grossa, jo. Què hi farem.

    Sr. Gasull, la voluntat no ho és tot, em sembla que no et lliuraràs de ser gran, però si ho mires per un altre cantó, millor arribar-hi que no. Sí, és clar, sempre em port trucar demà el Ridley Scott per protagonitzar la seva propera pel•li, però no hi compto. I mira que li sortiria baratet, que amb poc em conformo. De moment, qui dia passa, any empeny, però hi ha fites per les quals el camí és un autèntic calvari.

    Zel, molt maques les intencions, però ja m’explicaràs com ho penses aconseguir. Una mica de relaxació, i saber apreciar les coses petites, però de vegades agafem unes dinàmiques que són difícils de canviar.

    Assumpta, què hauria sigut de tu si haguessis fet magisteri, on series ara? La decisió que vas prendre, com has vist, va condicionar molt la teva vida, així que va ser la correcta. I total, t’has dedicat més a ensenyar que a altres coses, doncs tots contents. Respecte al que volíem i la vida ens ha acabat donant, doncs poca cosa, perquè ja se sap, les coses no surten mai com les preveies, però això no vol dir que siguin pitjors. El tema de la família nombrosa, doncs també va com va. I mira, una artista bohèmia potser no ho podràs ser del tot, però algunes coses ja les tens. No t’hi pots dedicar a ple rendiment, però vas fent. Com a mínim et distreus.
    Amb el post em referia més aviat a la part que parles d’aquest diputat de CiU. A la facultat la gent ja apunta maneres, d’alguns ja saps que arribaran lluny, o almenys ho intentaran. I ja se sap que el primer pas per aconseguir-ho és voler-ho. La majoria de gent, però, va una mica perduda, fins i tot a la facultat, no acaben de saber què faran, i per exemple, que estiguin al grup de teatre de l’escola no vol dir que s’acabin dedicant a ser actors, o si toquen algun instrument que seran músics. Gent d’aquesta n’he conegut molta, i no he sentit després que s’hagin fet un lloc en el panorama artístic. A veure si tu en recordes algun més.
    I qui no vol ser feliç? És clar, tots ho volem, però no tots tenim la sensació de ser-ho, per motius diversos, sovint pel grau d’autoexigència, i també perquè no som capaços de gaudir el que tenim, que és la base de tot. Has pensat d’afegir el tricotin al catàleg de la teva botigueta? Si et porta tanta feina com les peces d’artesania! Pot ser un producte més, no? Per qui vulgui provar de fer-se les seves polseres.

    Pons, de moment ja tens el kit per dominar el món, així que no perdis les esperances. Jo també he tingut aquestes idees alguna vegada, però és d’aquells somnis que la vida s’entesta a demostrar-te que no aconseguiràs. Maleïda.

    Laia, no no, que jo ja m’he retirat. A l’empresa privada és molt més difícil tenir notorietat com a científic. En tot cas, se l’emportaria qui em mana, jo només sóc una baula més de la cadena. No estic en el món de la investigació bàsica, com a empresa sí que és possible que fem alguna cosa, però el meu nom no sortiria per enlloc. Així que ja saps, a treballar molt i a escriure el teu amb lletres d’or. Com em coneixes, aquesta és una discussió que sovint he tingut amb mi mateix. I si faig alguna cosa? Ho diré o no...? Qui sap.
    Doncs a veure què fan els teus companys, si en coneixes que apunten maneres, mira de no estar massa lluny d’ells, hehehe. Mai se sap, tenir bons contactes és molt important.

    ResponElimina
  27. Elfreelang, vaja, no vau ser una promoció massa lluïda, hehehe. I entre els alumnes, gent que has portat? Algun que sigui conegut? També és gent amb la que et relaciones.
    Em sembla que a tots ens han dit algun cop que tenim idees de bomber! Almenys a mi sí, però no recordo haver volgut mai dedicar-m’hi. Objectius assequibles els teus, l’únic que has de fer és no canviar, i estaràs la mar de bé.

    Ariadna, i tant, un bon tema, segur que arrenques alguna expressió d’admiració, com si tingués algun mèrit propi haver compartit classe amb algú popular. Per alguna cosa es comença. Si mantens aquesta quota audiovisual, qui sap!

    Ventafocs, què et fa pensar que la meva idea de la felicitat és diferent a la teva? Et sorprendran les meves respostes de vegades, però en el fons, com la majoria, penso que la felicitat, l’estabilitat vital, bé marcada per això que tu dius, i potenciada per pics de felicitat que ens provoquen les petites coses i els detalls del dia a dia. L’únic que sempre em sentiràs dir és que tot això no és fàcil d’aconseguir, i mai, mai, no m’ho proporcionarà cap mestre oriental ni cap proverbi de cap mena. A qui us funcioni, sou uns afortunats, no ho deixeu escapar.

    Sergi, res a veure una cosa amb l’altra, t’ho pots creure.

    Ferran ciríl·lic, no estem debatent què volem o volíem ser de grans. Bé, menteixo, sí que ho estem debatent, però no perquè jo ho volgués. Cadascú és com és, a mi sí que m’agradaria tenir alguna idea del que puc esperar de la meva vida, encara que llavors estaria condicionat i tot seria diferent. M’agrada més l’altra part del comentari, perquè per aquí anaven els trets. Corresponsal de guerra? Caram, això està molt bé. A més, és company de professió teu, potser ni això podíeu intuir a l’EGB.

    Myself, ja saps que pots agafar l’Assumpta com a reflex, si voleu les mateixes coses! Bé, és clar, jo a algunes m’hi apunto, tret d’això de la guitarra, no em cal aprendre’n, ja us escoltaré a vosaltres. Sempre passa el mateix, volem algunes coses, i cada cop que fem recompte veiem que no em començat encara. Doncs sí, si les vols aconseguir, ves començant. O si de cas, espera a demà millor, no?

    MBosch, taxista volies ser? Caram, quines coses tens. És una vida força puta la de taxista, trobo. El que passa amb els teus coneguts músics els passa als científics també. Jo he compartit laboratori amb gent que pot fer-se un nom en la ciència, ser coneguts en el seu àmbit, però no transcendir pel gran públic. Són mons peculiars. Pots fer-te famós, però et cal saber-ne molt i probablement tenir padrins. I tant que tens temps. Però en parlem d’aquí a 10 anys, a veure si encara et sembla que tens tant temps.

    Marta, gràcies per passar-te per aquí tot i estar de vacances. Ets la primera que cita noms i cognoms! I de gent prou coneguda, els dos són clàssics de TV3, ja. Així que de més jove t’envoltaves de futurs presentadors, ja veig. Bé, si et serveix de consol, cap dels dos era el que tirava la canya a ma mare, hehehe. És cert que no és un món massa ètic, però suposo que hi ha maneres i maneres. Els que parlen d’actualitat són els que poden tergiversar més les coses, però si et dediques a l’entreteniment potser t’ho agafes d’una altra manera.
    Marta, un bon dia jo desapareixeré i els que us quedeu em trobareu a faltar un parell de setmanes, i en poc temps més oblidareu aquest lloc. La diferència és que aquí establim relacions més o menys estretes, virtuals, però properes, i pot saber greu perdre això, però no podríem dir que un blog sigui una obra perdurable i digne de referenciar. Ara que, al pas que vaig, el més probable és que al meu epitafi posi això: ‘Tenia un blog.’.

    ResponElimina
  28. Hola, xiquet.
    Jo volia ser mestra, o actriu o advocada. Com que del primer no n'hi havia tants com dels altres dos, vaig pensar que havia triat bé. De moment em guanyo la vida, tot i les retallades, i els comentaris, i la feina amagada (la de casa també).
    Els que van anar a escola amb mi, alguns s'han sabut trobar el company adequat per arribar a fi de mes (una està casada amb un empresari de la pintura), altres es van morir, i altres van fent. Sí que alguns de la universitat s'hi han quedat, i encara ens recordem, però poc més.
    De moment, el meu món és "casa-super-feina" i a l'estiu "casa-botiga-piscina-hort" (guai, oi?)
    Bé, ja està. Per cert, mai vaig dir que volia ser poetessa. No que jo recordi...

    ResponElimina
  29. sí, conec gent que ha estudiat amb mi que han arribat lluny, entenent "arribar lluny" com a triomfar professionalment o ocupar càrrecs de responsabilitat. i alguns no eren "lumbreres", però potser encara no s'havien il·luminat. en algun moment els he envejat, però he d'admetre que no sé si estaria fet per mi, això. vull dir que sempre he sigut una tastaolletes, m'interessen massa coses i sempre he volgut fer de tot, sense especialitzar-me. i clar, quan no t'especialitzes no pot ser especialista en res. potser faig una cosa millor que una altra, però vaia, a la categoria de crack no hi arribaré pas, no. i crec que m'està bé així. ;)

    ResponElimina
  30. Cantireta, vaja, així que de la teva generació els que han triomfat són els que s'han trobat bones companyies. És una altra manera, és clar. Ser mestre és un ofici molt digne, i molt important. Com més petita és la canalla, més necessitat de bons mestres tenim. I una cosa és el que som de professió, i una altra el que esdevenim. Hi ha coses que surten de dins sense que mai les haguem buscat.

    Pati, bé, alguns companys i amics meus tenen bones feines i dins la seva parcel·la tenen importància, però em referia més aviat a gent coneguda pel gran públic. Sempre n'hi ha de famosos, i algú ha hagut d'estudiar amb ells, per força!
    Em sembla que no es pot triar ser crack en res concret. O se n'és, o no se n'és. En podem saber molt, fer-ho molt bé, però els que són fora de sèrie, tenen alguna cosa innata que els fa estar per sobre. No cal ser com ells, nosaltres contents si sempre fem les coses el millor que sabem.

    ResponElimina
  31. Mmm, llegeixo aquest post després de llegir el de la zel, i és clar, mmmm, no sé què dir, jo de gran vull ser com ella!!! (apa, que aspiro ben alt!!!!)

    No sé. Tinc una antiga companya que surt a la tele, res, poca cosa, però quan te la trobes pel barri ella et mira amb uns aires, quan no era gens així. Ecs!

    I bé, l'important és que la gent que estimes pugui triomfar en allò que fa xq aquests si que els vols el millor reconeixement. Ja sigui públicament o anònimament. Xò de fet, ja triomfen sent com son.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.