dimarts, 14 d’agost de 2012

Doctors

Durant els anys de doctorat, és molt comú anar a fer una estada a algun laboratori estranger; comú i recomanable. Aprens noves formes de funcionar, noves tècniques, obres la ment, t'espaviles i a més fa currículum. És una oportunitat. Quan jo em vaig haver d'enfrontar a aquesta decisió, no em vaig veure amb cor d'anar-me'n. No estava rebent el suport que necessitava i em sentia incapaç de deixar el meu grup en bon lloc si me n'anava a un laboratori estranger, pensava que faria el ridícul i no volia deixar malament el meu equip i el meu cap. Es pot dir que va ser una decisió presa amb honestedat, i potser fruit de la meva baixa autoestima potenciada molt amablement pel meu director.

Finalment, no em vaig doctorar, pel poc suport que vaig seguir rebent, per la meva manca d'empenta, per no saber-me sobreposar a situacions adverses, tant és, no ho vaig fer. En aquells moments pensava que els meus anys d'investigador havien estat una pèrdua de temps.

La realitat que veus amb el temps és encara més crua. I no, no me'n penedeixo gens de no acabar, com tothom em va dir que faria, ho dic justament pel contrari. Ensopego amb cada doctor que fa pena. N'hi ha que no, també he treballat amb gent realment bona i que fan honor al seu títol, però quan veus que algú no té ni idea de dissenyar experiments, que et fan perdre temps i diners (sortosament no propis), que es prenen a conya una manera de treballar rigorosa i metòdica, que han perdut totalment la perspectiva del que és treballar en un laboratori, et preguntes com van tenir els sants collons de doctorar-se i d'on van treure el morro per fer les seves estades i escriure els seus treballs. Amb la de gent que hi ha a l'atur, caram!

25 comentaris:

  1. Doctor Xexu? definitivament no queda bé...

    ResponElimina
  2. Estic amb en pons007: XeXu a seques fa tú ;) Seriosament, el que té de bò el que expliques és que no te'n penedeixis de no haver fet aquella passa endavant; les coses són com són, hem fet el que hem fet i no serveix de res fer-se mala sang per això. Endavant amb el camí que vas triar!

    ResponElimina
  3. I, de tota manera, un es pot doctorar gairebé del que vulgui, un cop feta una carrera, vull dir, que no garanteix ser més savi, més espavilat, més trempat, més...
    Tu deixa't de manies, amic Xexu!

    ResponElimina
  4. Saps? Això de la baixa autoestima m'ha arribat al cor...

    Quan jo era petita dibuixava molt bé (per l'edat que tenia, vull dir) tot el que era "vessant artística" se'm donava bé... El meu pare, que sempre em valorava molt, em va proposar, quan fos una mica més gran, d'apuntar-me a l'escola Massana i a mi gairebé em va agafar un "atac de pànic" (ho dic entre cometes, eh?) Jo em valorava poquíssim a mi mateixa en quant a aquestes capacitats...

    El temps m'ha donat la raó, perquè no vaig evolucionar gens ni mica... De fet, crec -sincerament- que dibuixava millor als onze o dotze anys que ara... A l'Escola Massana hauria fet el ridícul més espantós.

    Pel que veig que expliques, això del Doctorat, alguns s'ho prenen com per tenir una cartolina per emmarcar, no? :-) Estic convençuda que, amb la pràctica, amb la feina de cada dia, amb l'experiència... en saps més tu que ells, tinguis el "Doctorat" o no el tinguis...

    ResponElimina
  5. I el que es farda amb una tirallonga de "títols", eh?

    ResponElimina
  6. la responsabilitat fa l'ofici, els títols obren el camí......la llàstima és que hi ha poca gent que els combini adequadament.
    Sempre pots millorar el que tens, però s¡ha de valorar

    ResponElimina
  7. Jo també en conec cada un amb títol que fan una por...

    ResponElimina
  8. Hahaha! Efectivament un títol és només un títol, però la vàlua s'ha de demostrar (i una cosa no sempre va lligada amb l'altra).

    ResponElimina
  9. Està clar que hi ha gent que no serveix per a res per molts títols que tinguin....

    ResponElimina
  10. Hi ha gent que mai ha fet el doctorat i són molt més doctors que els que es doctoren....el món n'és ple de doctors/res que després no saben fer el que toca....jo vaig estar a punt de doctorar-me ( en psicologia) al final entre una cosa i una altra ho vaig deixar estar, no em podia permetre hipotecar el meu temps un parell d'anys, havia de guanyar-me les garrofes...no me'n penedeixo...potser algun dia ho faré...

    ResponElimina
  11. El problema és que es dona massa valor a un títol nou i flamant. I el que dieu: l'esperiència, el rigor, el mètode, l'esforç, la constància,... de vegades llueixen per la seva absència...

    ResponElimina

  12. Segur que la teva forma de ser ha fet que hagis triomfat en el teu àmbit laboral. Hi ha doctors fantàstics, i hi ha no doctors fantàstics. I el mateix en negatiu.
    Estimar la feina i l'esforç de fer-la cada dia una mica millor no té preu ni títol que ho reconegui.

    ;)

    ResponElimina
  13. El més important és que no te´n penedeixis; per tant, senyal que la teva elecció era la que en aquell moment et va fer decidir no doctorar-te. No podem valorar les persones per les seves titulacions, perquè hi ha veritables ineptes doctorats. Respecte el tema de l'autoestima, aquí ja hi intervenen altres factors; de vegades tenir determinades persones al nostre voltant no és gens enriquidor, ans el contrari!

    ResponElimina
  14. Està molt i molt bé que no et penedeixis del que vas fer ni del que no vas fer... trobo que tens raó: molts títols no garanteixen res.

    ResponElimina
  15. I si algun dia te n'arribes a penedir, això rai que té remei!!!!

    (consti que, en el fons, jo tinc una certa titulofòbia... [ara anava a posar-ho amb "o" però m'ha sonat pornogràfic!])

    ResponElimina
  16. Em sembla que t'entenc... Hi ha un conte que m'encanta, que és "El valor de l'anell, d'en Jorge Bucay (http://www.singlesbarcelona.es/profiles/blogs/el-veritable-valor-de-lanell) Acaba dient:
    Tu ets com aquest anell: una joia, valuosa i única. I, com a tal, només pot avaluar-te un autèntic expert. Per què vas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu veritable valor?

    ResponElimina
  17. Gràcies a tots pels comentaris. De doctors n’hi ha de totes menes, com de la resta de professionals. Penso que va a cadascú que un s’esforci més o menys, o a la pròpia capacitat independentment del títol que es tingui. Però és clar, si el currículum posa doctor, per força estàs per sobre de gent, tant si ho demostres com si no.

    Pons, definitivament ho vaig fer per això, no m’agradava com quedava el tractament al meu nom.

    Ferran i Zel, us contesto plegats perquè comenteu coses semblants. Jo estic bé com estic, va anar com va anar. Amb un altre director potser ara seria doctor i content de ser-ho, però no tornarem enrere. Aquests records han sortit en veure que hi ha gent molt inepte que té un títol, gent que fa que coses fàcils es tornin difícils, per no saber comunicar ni organitzar. I jo que pensava que no donava la talla mentre estudiava...

    Justament Assumpta, anar a una escola de dibuix t’hauria permès evolucionar la teva tècnica, i almenys estar contenta a dia d’avui de com saps dibuixar, si no és que t’hagués portat per altres camins vitals, mai se sap. Però sí, el sentiment és semblant, pensar que de cap manera pots estar a l’alçada d’unes expectatives mínimes, i fer-se enrere. Oportunitats perdudes.
    Cadascú sap del que sap. El que penso és que es perd la perspectiva. Jo no sé en què consisteix la feina que fan els doctors que hi ha per sobre meu, tot i que estic segur que és molta. Tenen moltes tasques que no ens arriben a nivells més baixos, i s’han de fer. Però llavors deixen de ser conscients del que és el treball manual, això per una banda. Tot sembla fàcil, és clar, t’ho fan els altres! Però si entrem ja en experiments mal pensats i dissenyats, llavors em sembla més preocupant, perquè justament aquest és un dels aprenentatges més importants que es poden treure del doctorat.

    Glòria, això sí, queda molt bé dir que un és doctor, sona important, eh?

    Sr. Gasull, un títol t’obre portes, però no diu que siguis millor o pitjor. Gairebé tothom que entra es doctora, i no pot ser que tothom sigui igual de bo. S’aprenen coses, però alguns arriben a un bon nivell amb una base sòlida, i altres només aprenen a trampejar. Veient alguns exemples, com a mínim penso que no sóc pitjor en alguns aspectes. En altres em poden passar la mà per la cara fàcilment, és clar.

    Salvador, per descomptat tu deus conèixer una bona colla de cracks, però segur que has topat amb més d’un inepte amb poques llums. I a que era cum laude?

    MontseLladó, per què afegir res més si en dues línies resumeixes perfectament el que vull dir?

    Alba, tampoc no vull dir que no serveixin per a res, tothom té les seves coses i els seus punts forts, però d’un doctor en ciències esperes algunes habilitats que si no hi són canten molt.

    Elfreelang, el títol no et fa un crack perquè sí, si ho ets ho has de demostrar, i això és independent del tractament que se t’hagi de donar. Per exemple, la meva companya de feina no és doctora, però si ha de muntar experiments ho fa amb molt més criteri que la nostra cap. I se suposa que està dos graus per sota. A veure què fas tu, si encara és possible que te’l treguis, i et ve de gust, ja saps. Però no crec que et calgui, tampoc.

    ResponElimina
  18. Thera, se suposa que aconseguir el títol porta el seu esforç intrínsec, i que tot el que cal fer per aconseguir-lo, ja et forja com a bon investigador i pencaire. Però sembla ser que no, que els que valen sí que demostraran el que saben, però tothom que té prou nota i ho vol s’acaba doctorant, i això ja et diu que no tots poden ser igual de bons.

    Helena Arumi, no no, no t’equivoquis. Que faci un post així no vol dir que jo em cregui millor que ningú. Només dic que jo vaig pensar que no era prou bo i em vaig rendir, i que és evident que altres que tampoc eren bons, van tirar endavant i van rebre el títol. Jo no sóc millor que els doctors dels que parlo, sóc treballador i prou. Però espero d’ells, que per això estan per sobre, que facin bé la seva feina, que no m’hagi d’adonar jo de com ho fan de malament, ja que ells cobren més i són ells els que m’han d’ensenyar a mi a fer les coses bé.

    Dafne, el factor més determinant que va fer que no em doctorés va ser que no em van deixar, bàsicament. Tenia poc material i volien que fes més, però sense pagar-me. No volien presentar qualsevol cosa, i jo no pensava donar més del que havia donat, anava contra la meva salut mental, molt desmillorada per culpa d’ells. Em sentia molt menystingut, i sé que en bona part era culpa de la meva manca d’empenta, però considero que no vaig obtenir l’ajuda i el suport necessaris. Què hi farem. Un element que estava allà al mateix temps que jo sí que es va doctorar i això em dol, perquè era més ruc que una sabata. Però queia en gràcia al cap del grup, i alguna cosa més a la noia que m’havia de supervisar i que curiosament el supervisava a ell.

    Carme, al final és la qualitat de la persona, la implicació, la destresa i la seva capacitat. Hi ha tècnics de laboratori, que són de formació professional, que fan molt bé la seva feina i arriben a muntar experiments de manera força fiable, cosa que se suposa que han de fer doctors. No tots són així, com tampoc no tots els doctors són uns patates, per això importa més la persona que el títol que té.

    Jo rai!, això de titolafòbia també seria possible, tot depèn de com sigui! No crec que tingui remei, ja. Em suposaria tornar a començar, i ja no tinc edat.

    Ventafocs, no exagerem. Jo sóc un qualsevol, de joia res. Ni sóc millor que ningú. Només dic que d’algú amb un títol important com aquest s’ha d’esperar molts coneixements i pocs errors de principiant, que per això han estudiat molts anys. Que jo m’adoni d’algunes carències no vol dir que jo no en tingui, però tampoc tinc el títol, en teoria se m’exigeix menys.

    ResponElimina
  19. La joia és el de menys Xexu... el que jo trec del conte és que no em de deixar que qualsevol ens digui si valem o no valem. Tots som més o manco bons en la nostra feina, i tenc clar que no depèn del títol que tenim. Les circumstàncies ens marquen una mica el camí, què hi farem, però supòs que el més important és fer la nostra feina el millor possible i anar a dormir content amb el que un ha fet. La teoria i la pràctica no sempre van lligades de la mà i a la llarga, en una empresa, es sap bé qui fa la feina ben feta i qui no.

    ResponElimina
  20. Hi ha millor títol que ser un mateix, responsable i conseqüent??
    La pràctica és molt diferent a la teòrica...i està bé empapar-se de llibres, però si no hi tens experiència no vas molt lluny.

    Arribo de vacances, ja ho saps!;)

    ResponElimina
  21. Xexu, si et consola jo vaig fer els cursos de doctorat i ho vaig engegar tot a pastar fang....per no dir paraules més gruixudes, sempre hi ets a temps de reprendre un projecte que vas deixar penjat. Pel que fa al post anterior el tema de l'epitafi que tu dius: Tenia un blog,,,jo hi afegiria i ens arrencava sempre un somriure! Fins aviat!

    ResponElimina
  22. Saps que jo, durant un temps, vaig estar a punt a punt d'iniciar un doctorat? Finalment, però, potser per alguna sensació similar a la que expliques tampoc m'hi vaig llençar. Durant anys vaig creure que el meu futur havia de ser un doctorat, m'hi sentia molt a gust investigant, però el negre futur que em van pintar sumat a algun d'aquests factors, com ja t'he dit, que potser vam compartir van decidir que ho deixés córrer.

    Ara mateix no sé que seria de la meva vida si hagués seguit amb el doctorat, però sí que sé com és la meva actual i, tot i que hi ha un munt de coses que milloraria, tampoc em queixo... així que, doctorat oblidat!

    Del que comentes del nivell de certs doctors... doncs no m'estranya... com a tot arreu hi ha d'haver de tot, i jo he vist gent molt bona deixant doctorats per la manca d'estímuls rebuts per part dels seus caps o la manca de polítiques que estimulin les ments realment creatives i intel·ligents. He vist a alguna universitat perdre gent molt bona... i en canvi d'altres casos... bé, què t'he de dir, tu mateix els pateixes1

    ResponElimina
  23. El teu post reafirma una cosa que vaig dient fa temps. Ara tenir un títol ja no vol dir gaire cosa. Ni un doctorat tampoc, com tenir mil masters. Ara tothom té una gran formació acadèmica però quan t'han de contractar hi ha tantíssima gent amb tantíssima titulitis que s'han de començar a mirar altres coses.

    En el cas de la ciència, és veritat que molts han hagut de marxar, xò tb és cert que BCN s'està fent un nom. Que molts bons científics venen, confien en nosaltres i la comunitat científica es comença a respectar i ja no cal marxar. De fet, dels meus propers, dos ja han tornat i una tercera qui sap.... ho té difícil xq s'ha fet un cert nom on està, xò x situació personal ho voldria.

    Així que res de tirar-se per terra i a seguir treballant amb força! que en el fons és el que compta.

    ResponElimina
  24. Ventafocs, malauradament, els que tenim per sobre solen donar-nos mostres de si valem o no, almenys als seus ulls i això a efectes pràctics, és el que compta al final. Potser en un altre lloc ens valoraran diferent, però en aquells moments, el que compta és com et veuen. En aquells moments jo sabia que no era ben vist, que em tenien per molt poca cosa, i m'ho vaig ben creure, era perfectament conscient de les meves limitacions, tant com era conscient que si m'haguessin donat més suport no m'hagués pogut convertit en un crack, per descomptat, però hauria pogut treballar molt més i molt millor.

    Sa lluna, és clar, però se suposa que tot doctor ha hagut de passar per una fase pràctica, per força, el títol ho exigeix. Parlo de doctorats en ciències, i és cert que n'hi ha de millors i pitjors, gent que et preguntes com és possible que acabi el doctorat, però ho fan, i per això han hagut de fer treball manual. Amb el temps es perd la perspectiva d'aquest treball i et dediques a això, a planejar de manera teòrica, i després no tot acaba quadrant entre teoria i pràctica.

    Marta, home, és que els cursos de doctorat eren per tallar-se les venes! Quina cosa més avorrida! Però bé, ja és això, ara pots fer un màster que equival a aquells cursos, i després associar-ho a un doctorat, o passar de tot. Les coses han canviat, però jo ho vaig fer com tu, suposo, però vaig continuar. I no, en el meu cas no puc tornar a aquell projecte, això segur.
    Home, ja m'agrada que ho vegis així, però aquest no és el millor blog per venir a buscar somriure. Menjades de cap i paranoies diverses encara, però somriures se n'aconsegueixen de molta més qualitat a altres llocs.

    Porquet, mentre estudiava la meta era el doctorat, la investigació, és clar. En tenia ganes, i podríem dir que era el principal defensor de seguir aquesta via, ho recomanava a tothom. Però després d'enfrontar-m'hi durant quatre anys, la meva percepció va canviar. No és tot bonic i genial a la investigació, a banda de que és molt frustrant, si a sobre no caus en gràcia al teu director, tens molt de perdut. I pots arribar a sentir-te molt malament, com em va passar a mi, però també hi ha l'opció de que en surtis molt ben parat, és clar. Així que no podràs saber mai com t'hagués anat, depèn de moltíssims factors. El cas és que si ara mateix estàs prou content de la marxa de la teva vida, no cal ni dedicar-li un pensament al que hagués pogut ser.
    Podríem concloure que aquells que no són tan bons s'aferren més als seus llocs de feina, com unes paparres? Els bons necessiten estímuls, i si no en tenen els cal buscar un altre camí. Però si ets limitadet, tens números de quedar-te molt temps en algun lloc, si has fet sort un cop, ningú no t'assegura que hagis de fer-ne un segon cop. En canvi, els bons sempre són a temps de triomfar, si els acompanya una mica la sort. Què et sembla? M'ho acabo de treure de la màniga, però no sona malament, no?

    rits, ara tothom té un gran currículum, que així s'exigeix, però no sempre es tradueix en més formació acadèmica, perquè molts títols els regalen. És clar que s'han de mirar altres coses, però el més fàcil sembla ser objectiu i quedar-se amb el que té més mèrits. Com saps, no té per què funcionar, però és una manera més senzilla de triar que tenir-los a prova una temporada a tots.
    Aquí es fa bona ciència, això t'ho puc garantir. Hi ha gent molt bona i n'he conegut uns quants. El que passa és que no es dóna massa suport ni subvencions, diners criden diners, i si inverteixes en ciència, al final et rendirà. Per contra, institucions molt bones acaben sent un pou sense fons, perquè la gran inversió inicial no té continuïtat, i no es facilita la feina als investigadors. Fora d'aquí se'ls tracta millor, no a tot arreu, però a molts llocs sí.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.