dilluns, 25 de juny de 2012

DEP

Ahir es va saber que en Brian, un company blogaire, ha mort recentment. La seva família va penjar un post al seu blog per fer l'anunci, i uns quants blogaires se n'han fet ressò a les seves pròpies cases. No era seguidor d'en Brian, només l'havia vist aquí i allà, seria hipòcrita si digués que el seu decés m'afligeix profundament, però a alguns sí que els afecta com el de qualsevol altra persona propera. No cal dir que lamento la seva mort, i envio el meu condol a la família.

En el que m'afecta aquesta situació, i espero que ningú se senti ofès perquè en parli en aquests moments, és en el fet que tots tenim una fi, i ho sabem. Tard o d'hora tots acabarem deixant aquest món (esperem que més tard que d'hora). Em sembla que queda demostrat que les relacions que s'estableixen virtualment poden arribar a ser fortes i el contacte constant, sovint més habitual que amb les amistats de fora la pantalla, estableix uns vincles que no són pas de nyigui-nyogui. L'afecte que agafem pel nostre cercle virtual més proper no crec que tingui massa a envejar al que professem per altres coneixences. Una cosa és que algú deixi el blog perquè ja no el motiva, però assabentar-me de que un dels meus blogaires propers ja no hi és em sembla que se'm posaria molt malament.

Mirat des d'un altre cantó, perquè ens pot passar a tots, podria ser jo el que desaparegués. Em plantejo si voldria que vosaltres ho sabéssiu, o si simplement seria millor que penséssiu que me n'he cansat. La veritat és que no voldria preocupar ningú, així que seria millor que la notícia transcendís, és millor saber que no pas la incertesa. De vegades hi he pensat, potser serà qüestió de confiar les contrasenyes a algú, o deixar dit que ho comuniquin via comentaris. Preparar un escrit tipus carta al futur em sembla massa perillós. El que tinc clar és que no desapareixeré sense deixar rastre. Si algun cop m'he posat nerviós perquè algú de vosaltres anava de vacances i no avisava, no vull ni pensar el neguit que m'entraria si passa el temps i no hi ha notícies. No voldria que ningú tingués aquests dubtes sobre mi.      

41 comentaris:

  1. ja tampoc el coneixia....però sempre és una llàstima perdre una persona.
    Sempre penso que si em passés alguna cosa....m'agradaria que algu tanqués el meu espai amb un bon comiat....hauré de deixar instruccions.

    ResponElimina
  2. Uf, ens posem trascendentals, i no és per menys. He vist la notícia, i tot i que jo no coneixia en Brian, entenc una mica com es poden sentir els que si que el seguien. I una pèrdua sempre és una pèrdua.

    Entrant en el que comentés tu, em penso que tots hi hem pensat algun cop. Jo, de moment, si m'arribés la mort de cop i volta, penso que preferiria que la majoria de gent pensés que simplement me n'he cansat. Només els més propers s'assabentarien (ho farien!), del que ha passat realment. No vull donar un disgust (ei, perquè us disgustaríeu una mica, no!?) a ningú més! Tot i que si passés a algú altre, crec que sí que m'agradaria saber-ho...

    L'altre cosa que em plantejo és què passa amb el blog. Vull que quedi eternament obert? Que les meves reflexions segueixin sent públiques un cop jo no hi sigui? De moment no sé respondre-ho, i en tot cas així seria, ja que ningú disposa de les meves contrassenyes per canviar-ho.

    Són temes complicats. En tot cas, esperem no trobar-nos-hi aviat...

    Una abraçada! El proper post, d'un tema més banal, siusplau...! =)

    ResponElimina
  3. Ostres... jo ara que ho dius he estat temps desapareguda... saps que la meva activitat no ha estat gaire en els últims temps... temes personals. Però d'aquí a que algú desapareixi i assabentar-se que ha mort. És dur. jo aquest any no l'he començat amb bon peu i a mesura que ha passat el temps espero que millori, però he perdut dues persones, de la família en pocs mesos de diferència i sí que et puc dir que tot això fa pensar.... i molt. Jo ho estic pensant a nivell global fa temps enrere, no ho havia pensat a nivell de "comunitat blogaire"... Tu si ho has fet. Gràcies. Espero que de nou poguem compartir més estones i més bones en aquest any.... Una abraçada!

    ResponElimina
  4. També he vist la noticia a través d'un post d'un amic seu... Jo no coneixia en Brian ni el seu blog.
    Crec que el que ha fet la família està molt bé... a mi potser també m'agradaria que us ho diguéssin... tot i que no sé si a vosaltres us agradaria igual o preferiríeu pensar que me n'he cansat i prou.
    Tens raó quan dius que els vincles virtuals són molt forts, jo fa poquet que volto per aquí (d'aquí a tres mesos ja farà dos anys!!) i si desaparegués ara potser no us sabria tan greu que si desaparegués algún blocaire que ja fa anys i panys que té un blog, no??

    Aix...... m'has fet posar tristota!!!! una abraçada xexu!

    ResponElimina
  5. Jo tinc bastant clar que o en Josep Lluís o la meva germana deixarien algun comentari en algun o alguns blogs de confiança, i així tothom que ho llegís, doncs ho sabria.

    Jo no coneixia en Brian però si que la seva imatge de perfil m'és molt familiar perquè el veia a alguns blogs en els que comento. Encara que no hi hagués relació directa, sap greu.

    ResponElimina
  6. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  7. Tots tenim una vida virtual ara, hem de pensar en un testament virtual. A mi m'agradaria deixar les coses lligades a tots dos mons.

    ResponElimina
  8. Jo preferiria de molt saber la veritat, si un blocaire amic desaparegués, saber que se n'ha cansat o saber que s'ha mort amb la tristesa que això pot comportar. Però preferiria saber-ho, segur.

    Si és un blocaire proper (Brian, jo no el coneixia) doncs això poder fer un post només d'un, poder parlar-ne aquí en la virtualitat, com en la vida real parlem dels que s'han mort amb els que els coneixien.

    Jo no sé a qui donaré la contrasenya, de moment no la té ningú. Però com he dit sempre que es parla d'aquestes coses. Jo mai no marxaria sense dir res... vull dir que si no dic res un més seguit, malament.

    Hauré de pensar com ho lligo

    ResponElimina
  9. Jo tinc un apunt programat amb data 07-03-2100 dient-vos que després de molt temps meditan-m'ho (i per això no escrivia) me'n vaig al Carib i que canvio això dels blocs pel reggae, així que no et preocupis !!

    ResponElimina
  10. Jo no el conexia és la primera vegada que el veig. Xexu, la mort sempre comporta tristesa i dol. El que dius es ben veritat pel que fa a les relacions virtuals a vegades són molt més fortes que quasevol relació presencial. A mi m'agradaria quan no hi sigui, que us en assebentessiu, de fet a casa tothom sap la meva contrassenya del bloc, però el que m'agradaria més és que algú el continués a la seva manera, escrivint, penjant fotografies, sentiments. quan caminem per la vida sempre porten la mort agafada de bracet i no saben pas quan ens estirarà. Gràcies Xexu per aquest escrit.

    ResponElimina
  11. De fet, han estat dos els blogaires catalans traspassats, en Cesc Ginesta i en Toni Mont (en Brian). En el cas que parles s'ha fet l'apunt corresponent, en el d'en Cesc, la família ha enviat un correu electrònic a totes les persones que havien interactuat amb ell. Quin és el millor sistema? Com en tot, cada família té els seus rituals i en el nostre món 2.0 també se'n generen de nous.

    ResponElimina
  12. Del mateix tema, però des d'una altra òptica, en vaig parlar al meu blog.

    M'afegeixo al parer d'algun blogaire que t'ha comentat que cal deixar-ho tot arreglat. I, sobretot, cal tenir el cap fred i no deixar aquesta tasca pel final!

    ResponElimina
  13. Vaig veure la notícia de la mort d'en Brian a uns quants blogs ahir i, encara que jo tampoc hi tenia contacte, és una cosa que sempre sap greu.

    En quant a l'altre tema, doncs jo tinc clar que tampoc marxaria sense dir res. Si un dia me'n canso del Xarel-10 o alguna cosa m'impedeix tirar-lo endavant us ho diria. Però en cas de que jo no pugui ser el que us avisi, no he deixat cap encàrrec a ningú per fer-ho en el meu lloc. De moment, no m'ho he plantejat.

    ResponElimina
  14. Jo crec que no hem de preocupar-nos massa per què passarà quan no siguem ací, perquè per més plans que facem la vida sempre acaba prenent la iniciativa.

    ResponElimina
  15. No m'havia parat a pensar-hi. Tinc una vida virtual molt curta però si desapareixés m'agradaria dir adéu i explicar-ne els motius. Darrere dels perfils, els posts i les paraules hi ha persones i de vegades no hi pensem. No coneixia el Brian però és una llàstima també pels coneguts blocaires amb qui tenia contacte. Com tu dius néixen llaços afectius entre nosaltres i és normal que ens faci tristesa perdre el contacte. He pensat que si ara mateix em passés alguna cosa ningú podria dir adéu de part meva, ningú sap les meves contrassenyes. No sóc gens previsiva i mai penso en la possibilitat de la mort. La veig llunyana, al meu voltant però no em passa pel cap que jo també en formo part.

    Gràcies per aquesta entrada que ens ha fet pensar a tots sobre un tema que acostumem a defugir o a ignorar.

    ResponElimina
  16. Em sap greu per Brian, per la seva família, pels seus amics -perquè encara que no el conegués- pel que he estat llegint és una injustícia més de la vida i poc podem fer.

    Jo no ho tinc previst, però si puc dir que estava més enllà que aquí (amb un ictus) i el primer que vaig fer quan vaig poder parlar amb el meu fill, va ser dir-li que enviés un email a un molt estimat amic. Feia més d´una setmana que no sabia de mi e imaginava que ho estava passant malament.

    Abans em costava parlar de la mort, ara hi penso molt relaxada.

    ResponElimina
  17. És difícil fer-se a la idea d'aquestes coses a nivell virtual, on tot sembla etern.

    Desenganya't, tu no deixaràs mai les contrassenyes a ningú. Jo de tu obtaria més per alguna cosa més peliculera: deixar les contrassenyes en una caixa de seguretat on només hi tingui accés una persona de confiança i un notari.

    ResponElimina
  18. Jo tampoc n'era proper, però sempre el veies rondant per aquí o allà. Et fa pensar en les relacions virtuals. En el coixí que representa saber que hi ha algú a l'altra banda.

    De vegades he pensat en la possibilitat de deixar-ho lligat al bloc. No ho sé, deixar les claus en un sobre tancat i escriure un apunt de comiat... Però em passa com amb el testament estàndard. Sé que m'hi hauria de posar, però no trobo el moment. Mai penses que una cosa així hagi de passar aviat, suposo.

    ResponElimina
  19. Ufff, jo no hi havia pensat mai! I suposo que és pel fet de no tenir cap malaltia... Vull dir que és una d'aquestes coses en les que crec que hi penses quan hi ha altes probabilitats de que et pugui passar, jo no deixaria les contrasenyes pensant en que un dia em pot atropellar un autobús pel carrer i tal dia farà un any. Però per l'ús que en faig, del bloc, tampoc m'agradaria dir que me n'he cansat si no és realment així. Qui als blocs adquireix un rol determinat, intentant-se allunyar de qui és, potser sí que podria ser una opció. Però per mi el bloc ha estat una mena de calaix de sastre on hi he explicat el que m'ha vingut de gust, a nivell personal i no personal, però sempre des de meu punt de vista i éssent sincera (fet que ha estat relativament senzill perquè la majoria de la gent del meu voltant en desconeix la seva existència). Per tant, comunicar-ho com déu mana seria una mena de cosa que em deuria a mi mateixa i a tothom que en algun moment o altre m'ha seguit.


    M'ha fet molta gràcia el comentari de la Txari, que em sembla que és de les que et coneix millor dels que correm per aquí, hehehe! Has de fer un criptex, com el del Codi da Vinci! I a dins hi guardes les contrasenyes. Així t'assegures que qui pugui accedir al teu bloc en sigui digne i tot, que et conegui bé :)

    ResponElimina
  20. Jo hi he pensat molts cops.
    Escriure un comiat i que les meves filles el publiquessin si em passava alguna cosa. Després no ho faig perquè em sembla cridar al mal temps.
    També penso que elles, que són grans lectores, potser un dia continuarien amb el bloc, però encara són petites... desapareixeria abans que poguessin o volguessin continuar?? Quan temps segueix viu un bloc si ningú hi escriu?

    ResponElimina
  21. Val la pena sempre la veritat encara que no ens agradi escoltar-la.

    I es cert que es creen vincles virtuals, jo de fet fa poc que volto per aquest mon i entre tos heu fet que em senti com a casa!

    ResponElimina
  22. És una molt bona reflexió XeXu, com sempre. Crec que tots hauríem d'escriure una mena d'epitafi pel bloc perquè el dia que morim, automàticament es publiqui al bloc. Ostres, quines coses no? Llavors t'acomiadaries de la gent, els agrairies tot i jo, segurament jo, acabaria amb la cançó aquella de la Lina Morgan de: "Agradecida y emocianada, solamente puedo decir... gracias por venir!". Pensa-ho, pot ser una bona iniciativa blocaire. Que posaries en el teu darrer post??

    ResponElimina
  23. Crec que sí, que cal un comiat... Se m'acaba d'acudir que en el meu cas no caldrà perquè la Sara seguirà el blog amb la seva filla/fill i la seva filla amb la seva i així arribarem a una mena d'immortalitat virtual.
    Coneixia poc en Brian però m'ha sabut greu, i em sap greu per la gent que li tenia carinyo, el carinyo virtual també és carinyo.

    ResponElimina
  24. A mi una amiga blogaire em va deixar les seues contrasenyes en un moment de crisi personal per si li passava alguna cosa... Per sort no ha calgut mai que jo les fes servir! Però si que són temes que fan pensar una mica... Les relacions i els lligams virtuals acaben sent de vegades tan intensos o més que els que no són virtuals. Ens expliquem tantes coses per aquí!

    ResponElimina
  25. He vist per alguns blocs la fatal noticia de la seva mort...no tenia el gust de conèixer-lo, i vaig pensar en que si em passés alguna cosa...com es sabria? debò ho vaig pensar, egoistament vaig pensar en la meva desaparició d'aquest món ( del real i del virtual)...qui avisaria? també m'ha passat inquietar-me per algú que sense avisar de cop deixa d'escriure....també prefereixo que es deixi alguna noticia algun avís , un cartellet que digui estic de vacances o deixo el bloc alguna cosa...la incertesa la trobo , per a mi, més dolorosa que la certesa, per molt trista que pugui ser....però au va no ens posem més tristos encara....la mort sempre o quasi sempre ens porta a pensar en ella

    ResponElimina
  26. Per deixar les contrasenyes a algú hi ha el PassMyWill que et pregunta periòdicament si has mort. Per sort, arrel del meu pacte amb el Príncep de les Tenebres™ jo no moriré mai.

    ResponElimina
  27. Sap molt de greu tot això.
    Fins ara no m'ho havia replantejat. Ningú proper a mi sap de l'existència d'aquest blog o sigui que ho tinc una mica difícil per deixar les contrasenyes. M'ho pensaré...

    ResponElimina
  28. Sap greu quan mor algun blogaire o algun relataire al que hem llegit molt. Jo tenia una amiga que es deia Olga, parlàvem per mail cada dia. El seu nick a relats era 'Lilith' i 'Marla'. Un dia, va deixar d'escriure'm i passat un temps la seva cosina va veure els seus mails i em va enviar un missatge dient que havia mort. El sotrac va ser dels forts. Encara l'enyoro i mai no ens havíem vist. Ara, m'has fet pensar. Jo, suposo que desapareixeria sense deixar rastre. Però potser és millor pensar-ho bé.
    Una abraçada

    ResponElimina
  29. A mi m'agradaria saber-ho!
    El que em fa plantejar aquesta situació és, si la meva desaparició fos sobtada, inesperada, com es podria tancar el blog i el compte de facebook? Qui ho faria si ningú més que jo té els passwords...?

    I no m'agradaria que quedessin oberts per sempre més, si et mors, que es tanquin totes les finestres, que no quedin obertes perquè si no és com si no poguessis abandonar aquest món i si em moro, el vull abandonar, no quedar-me com un esperit errant perquè ningú pot clausurar el meu blog... Eing???? Ostres, tu!!! Quin argument per una novel·la!!!!!!!

    ResponElimina
  30. La mort encara és un tema no massa agradable per tractar, per això us agraeixo molt tot aquest munt de comentaris tan seriosos i estructurats. Tant si hi havíeu pensat com si no, hem aportat unes quantes solucions per abordar aquest problema. La majoria apostem per fer-ho saber d’alguna manera, i per deixar-ho arreglat amb temps. Jo no era el primer cop que hi pensava, així que potser hauré de començar a moure’m, ni que sigui per donar exemple. Gràcies a tots.

    Sr. Gasull, pot semblar una mica tètric tot plegat, però si la gent es fa testaments amb temps i aquestes coses, per què no deixar lligat també el comiat blogaire? És per anar-hi pensant, s’ha de quedar bé fins el final!

    Yáiza, em temo que és d’aquestes coses que pensem i tenim molt clares en un moment, i ens tornen a preguntar un altre dia i pensem diferent. Dir-ho? No dir-ho? Quin dilema. Però sí que t’agradaria saber-ho d’un altre, oi? És el que hi ha. Va, una mica de greu si que ens sabria si no hi fossis! Però home, que tu ets del jovent que ha d’aixecar la catos en un futur, prohibit morir-se!
    Pel que fa a la eternitat del blog... tampoc sabria què dir-te. Jo potser sí que el voldria deixar visible, qui sap qui pot llegir alguna cosa que el pugui ajudar d’alguna manera, ja no pel que he escrit jo, sinó per molts comentaris molt encertats que s’han fet en aquest blog. No deixa de ser una obra que deixes per la posteritat.
    Els temes venen com venen, noia. Acabo de fer un poema presumptament divertit, no diràs que no hi ha variació...

    Martulina, de vegades pel ritme de publicació d’algú i per les coses que explica ja veus que els motius són més aviat falta de temps o de ganes que no pas algun problema. Bé, també pot ser que l’entorn propi de cadascú influeixi molt, com és el teu cas. Pensa que jo passo moltes hores per aquí als blogs, i estableixo relacions amb molta gent, per això penso en aquestes coses, tant com puc pensar-les per fora. Però interpreto que el meu entorn s’assabentaria de manera fàcil si em passés alguna cosa, i en canvi els blogaires no tant. A veure si és veritat que a partir d’ara se’t pot veure una mica més el pèl, si la circumstància ho permet.

    Alba, de vegades no hi fa tant el temps que fa que correm per aquí, sinó la implicació que tenim amb els altres. Hi ha gent que es fa estimar de seguida, i si a sobre passa el temps i continuen estant allà, els vincles s’enforteixen més. Home, em sabria molt greu rebre una mala notícia per part de la teva família. Però de totes maneres, prefereixo saber-ho que quedar-me amb el dubte. És un mal moment inicial, i després per força ho assumeixes. Per sort, tot això només és teoria. Hi podem anar pensant, però és desitjable que no haguem de lamentar massa pèrdues...

    Assumpta, és una bona estratègia, alguna cosa així penso jo també. Tinc coneixences que podrien deixar comentaris o enviar mails a gent concreta, o al mateix Bona nit. Algú ho acabaria veient, suposo, i potser ho podria explicar als altres.
    La imatge de perfil d’en Brian és de la pel•lícula ‘La vida de Brian’ dels Monty Python, a banda de veure’l pels blogs, potser et sona d’això.

    MBosch, espero que em quedin molts anys, però entenc que amb l’edat que tu tens no et plantegis desaparèixer, és clar. Potser en un futur faràs un post similar. Qui sap si jo encara hi seré (en el món dels blogs, vull dir!) per llegir-lo.

    Salvador, com ens compliquem la vida, oi? Com si no fos prou complicat deixar lligat un món, que ara en tenim un altre que tampoc no podem oblidar ni menystenir. Estem tan lligats a un com a l’altre. Jo també miraré de fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no... ja sé que la imatge del Brian és de la pel·li... deia que em sona la seva imatge com a blogaire, que l'havia vist comentant a altres blogs :-)

      Elimina
  31. Carme, com tu, pel que fa als altres, jo preferiria saber-ho. Qui va, qui ve, i si algú ja no ha de tornar, que passem plegats la pena i ho assumim. Em sembla que pensem molt semblant respecte aquest tema, segurament ja s’ha parlat altres cops, però ara venia a tomb. Sempre em sembla que no deixo prou clar això que dius tu. Com que no marxaria sense dir res, per més bona voluntat que tingui, si desaparec per un temps llarg sense avisar temeu el pitjor. Almenys, si ningú més llegeix això, el teu comentari i el meu (a banda de l’Assumpta, que segur que ho llegeix), tu ho saps de mi i jo ho sé de tu. I bé... ja saps que fa no massa ja vaig témer una mica. Si se t’acudeix una bona manera de lligar-ho, t’agrairé que la comparteixis.

    Carquinyol, aprecio la teva previsió, així que no pateixo per com ho tens tu lligat. Ara el que em fa patir és que no crec que arribi a veure el teu missatge per estar tranquil!

    Marta, també havia pensat de deixar el blog en herència, algun cop n’havíem parlat per aquí... però qui voldria el blog d’un mort? No sé si ningú es veuria amb cor de continuar la teva, o la meva feina. Algun cop he pensat de tenir un blog etern, un blog que passi de generació en generació i no acabi mai. T’imagines? No sé si això s’ho ha plantejat algú, és una idea que maduraré. En tot cas, el que sé segur és que m’agradaria que us n’assabentéssiu, tant si deixo el blog per avorriment, com per forces de causa major. D’alguna manera ho faré.

    Clídice, no coneixia aquest altre cas, que he conegut abans pel teu comentari que pel post que has fet, ja que no l’he pogut llegir fins més tard. No tinc cap altre cas al cap que hagi tingut lloc anteriorment, però sí que ho havia pensat algun cop, ni que sigui per probabilitat, de tant en tant ens ha de tocar a algú dels que correm cap aquí. El mètode que tingui cadascú de fer-ho saber serà molt personal, cadascú de nosaltres és un món.

    Maurici, com que no sabem pas quan ens arriba l’hora, aquesta tasca no la podem deixar ‘pel final’! Malauradament, hi ha accidents inesperats, però ja entrem en el debat de si val la pena fer-ho ara, que en teoria ens queden molts anys per davant, a risc de semblar macabres, o deixar que passi una mica més de temps. Per cert, no recordava el teu post, i no fa pas tant! Mala memòria que tinc...

    McAbeu, t’apunto a la llista dels que no marxarà sense dir res segur, com la Carme i jo. Per tant, si faltes un parell de dies em començaré a preocupar... però és que sóc patidor, jo! En cas de força major, de moment jo només m’he plantejat que cal fer alguna cosa, però encara no sé massa bé el què. Si t’empesques algun sistema original, ja el compartiràs!

    Jpmerch, tampoc no és mala manera de veure-ho, segur que s’acabarà sabent d’una manera o altra. Però tampoc està malament deixar-ho dit a algú. Per exemple, la meva família no sap que tinc blog, així que si per ells fos, vosaltres no rebríeu cap informació. Ho hauré de dir a algú altre.

    Sílvia, en cas de desaparèixer només de la catos, per feina, per manca de ganes o el que sigui, a mi també m’agradaria explicar-ho. Penso que seria just per la gent que passa tot sovint per aquí, tenir una explicació i no un silenci etern. Si ja entrem en temes de defunció, també m’agradaria que hi hagués una explicació, encara que jo no pugui donar-la, però encara no he fet cap pas perquè algú se n’encarregui. Alguns amics passen per aquí de tant en tant i diuen la seva, segurament són els millors candidats a poder donar la notícia, en forma de comentari o de la manera que sigui. Potser només cal que ho sàpiguen un parell de persones dels blogs perquè ells ho puguin fer extensible a la resta de blogaires. No és la millor notícia per donar, però prefereixi això a que algú estigui patint i tingui la incertesa de si ha passat alguna cosa, que penso que és encara pitjor.

    ResponElimina
  32. Sa lluna, la vida és com és. Podem pensar que és injusta, però llavors ho és per tots. A tots ens acaba arribant el moment. Llàstima que per alguns arriba abans del que hagués pogut ser. Expliques una experiència força compromesa, me n’alegro que al final tot sortís bé. Em sembla normal que després de passar-hi estiguis més predisposada a parlar d’alguns temes, assumir que a tots ens arriba em sembla que molts ho diem de paraula però no sé fins a quin punt ens ho creiem. Alguna cosa em diu que, de trobar-me en una situació així, segur que de les primeres coses que demanaria seria un ordinador per tranquil•litzar tothom que no tinc a prop, o en el seu defecte, faria que algú es mogués per fer-ho.

    Txari, com em coneixes. Ho he considerat, perquè això de deixar les contrasenyes no em fa gaire gràcia. Però tampoc no ens arruïnarem contractant tanta seguretat per això, no? No sé, alguna cosa faré. T’animes a ser la que dona la mala notícia, ni que sigui a base de comentaris, si algun dia falto? Segur que tu ho sabràs abans que d’altres.

    Alyebard, és llei de vida...

    Joan, davant d’una mort és inevitable pensar en nosaltres mateixos, sabem que algun dia ens tocarà, i cada cop en som una mica més conscients. I si pensem que el món virtual és diferent del que vivim diàriament, anem errats, perquè rere les pantalles, hi ha persones, les mateixes, o del mateix tipus, que ens creuem cada dia (no cal dir que nosaltres som més guapos!). Molt d’acord amb la resta del comentari, mai penses que ha de passar. O més aviat esperes que no passi. I el que va passant així és el temps, i potser algun dia, després d’algun ensurt, veurem que va sent hora ja de fer un pensament...

    Laia, per cruel i dur que soni, en un cas com aquest patir una malaltia et dóna molt marge de maniobra per deixar totes les coses lligades. Ara, et val la pena tot el temps que patiràs per poder deixar a tothom avisat, o seria millor que un dia t’enganxi un autobús i no t’assabentis de res? Però bé, tampoc entrem en maneres de morir, que això seria un altre tema. A mi em passa com a tu, en aquest blog hi ha tanta vida meva que donar les explicacions pertinents em sembla de justícia, primer per mi mateix, he explicat la majoria de fets importants que he anat vivint, com no hauria d’explicar això? Però també com a deure amb els que cada dia passeu per aquí i seguiu el que dic, no explico mentides ni coses que no són aquí (tret de quan faig relats!), així que no podria explicar una altra cosa que no fos la veritat.
    Efectivament, la Txaro és una bona amiga i massa bé que em coneix. Però que dius tu, ets molt inconscient! Un críptex com els del Codi da Vinci? Però que no saps que per aquí corre en MacAbeu?? Home, no dic que ell no fos digne per accedir al Bona nit i fer els honors, naturalment que sí, però tant si era ell l’escollit com no, el tio et trenca qualsevol codi que puguis inventar!

    Jomateixa, el que planteges és molt interessant i ja ha sortit en un altre comentari. Estaria molt bé que un blog es pogués heretar, no creus? Potser sí que les teves filles voldran agafar-te el relleu, i no cal que tu el deixis, però potser pots començar amb permetre’ls fer-lo servir i compartir-lo, i mica en mica que se’l facin seu. Potser tu te n’avorriràs i elles continuaran, i el dia que tu faltis, podran exposar-ho elles mateixes, i segur que hi haurà qui et recordarà. Ei, que tot això són supòsits, eh? Per totes aquestes coses queda molt, però hi podem anar pensant. Si mai tinc fills, aquesta idea no la descarto.

    Levanah, si portes poc i ja t’adones del que es cou per aquí, imagina la gent que ja portem uns anyets. Hem tingut temps d’agafar afecte a una bona colla de companys blogaires, que en alguns casos poden ser considerats amics a tots els efectes. I sent així, penso que encara és més necessari dir la veritat, per més difícil que sigui sentir-la.

    ResponElimina
  33. Sr. Banyeres, dues coses per començar. Si segueixo parlant de morts i desaparicions blogaires em guanyaré una fama que no és amb la que vull passar als anals de la història blogaire. I en el teu cas, pensa si la Lina Morgan és l’últim record que vols que tinguem de tu. Pensa-hi, de veritat! Bé, a banda d’això, una de les opcions, està clar, és deixar un post programat dient això. Si aquest post es publica és que ja no sóc entre vosaltres. Però això té riscos. Pensa que el programes a poc temps i vas endarrerint la data. Si t’agafa una ‘pajara’ de les teves que desapareixes una temporada, qui et dius que no et despistes i anuncies accidentalment la teva mort, sense que sigui veritat? Un descuit i dónes un disgust a més d’un. I amb la memòria que tens tu... un bon dia reapareixes tan feliç i ens pensem que hem vist un fantasma!

    Gemma Sara, uns comentaris més amunt comentava aquesta possibilitat que tu descrius com una molt bona opció de futur. Tu ho tens més fàcil que ningú perquè la Sara ja participa activament en el blog aportant la seva particular visió de la vida. Farà gràcia quan llegim un post de la Sara amb una frase teva per començar, i continuï ‘això em va deixar anar la meva mare l’altre dia. I si us hi pareu a pensar...’. A més, ella signarà, per exemple, com a Sara Júlia, no?

    Nimue, ara que ningú ens sent... estàs parlant de la Fada? Ostres, si la veus, li donaràs records? Som xerraires de mena, massa que ens expliquem. I com no ens hem d’agafar afecte quan tens una comentarista que viu en una casa en un arbre i té un gat invisible. Si és que això no passa enlloc més.

    Elfreelang, com que som de mena egoista, la mort sempre ens porta a pensar en la nostra mort. Com a mínim ens fa ser una mica més conscients cada cop que tard o d’hora ens arribarà. Sense voler posar-nos macabres, no fem malament si hi anem pensant, per què no? Hi ha coses que més val tenir en compte, i si es poden deixar enllestides, doncs millor. Fa poc parlava sobre el testament que han fet els meus pares, i vam concloure que total, és un paper, un cop està fet ja no cal que hi pensem més. Encara que quedi temps, poder deixar-ho fet, i te n’oblides. Com tu, penso que la incertesa és molt pitjor que saber-ho del cert. Si algú que és ben actiu desapareix sense avís, el normal és pensar que li ha passat alguna cosa. Podem escriure mails o el que sigui, però potser ens quedarem amb el dubte. En canvi, rebre la notícia és definitiu. Agradable no, però més val, per la nostra tranquil•litat, saber què li ha passat i que ja no tornarà.

    Pons, no coneixia aquest servei, és una opció a tenir en compte, però com que n’han sortit d’altres, en tenim moltes per triar. Jo sí que em penso morir, quin pal viure per sempre! De tu ja ho sospitava que no podies ser normal...

    Maria, la meva família no ho sap, però sí els meus amics propers. En tot cas, ho sabríeu per ells, o per la meva parella. Sempre està bé tenir algú de confiança per explicar-li aquestes coses, encara que el blog sigui tan personal.

    Helena Arumi, ha de saber greu perdre una persona amb la que has tingut tant contacte, encara que no l’hagis vist mail. No deixa de ser una amiga, oi? I encara sentint-te com et vas sentir tu en saber la notícia, preferiries desaparèixer sense deixar rastre? Potser és una manera, però tinc la impressió que això és no pensar gaire amb la gent que es queda. Bé, cadascú té la seva manera de veure-ho, és clar.

    Deric, per això alguna gent plantejava l’opció de deixar les contrasenyes a algú, ni que sigui tancades en un sobre que no obri fins el moment indicat. Ens sembla que ha de faltar molt per aquest moment, però mai no ho sabem, i no està malament anar-hi pensant.
    Jo el blog no tinc clar que volgués tancar-lo o fer-lo desaparèixer. També és una manera de deixar un llegat, qualsevol hi pot arribar per casualitat i trobar interessants coses que s’han parlat aquí, això m’agradaria que passés. Ei, si escrius una novel•la amb aquest argument, no oblidis on t’ha vingut la idea, eh!

    ResponElimina
  34. Si algun dia l'escric, te la dedico!!!

    ResponElimina
  35. No coneixia en Brian, xò és la primera vegada del cert que sé que algun blogaire a mort. I és ben estrany. Xq quan algú desapareix temps i temps, sense raó aparent, sense saber xq, fa molta cosa, com bé dius. Son ben curiosos els llaços que es creen a la catosfera.

    Però no és la primera vegada que parles de tot això al blog, oi? o potser relacionat. Xq a més em sona haver-te deixat algun comentari semblant. Fa un temps m'ho vaig plantejar, què fer amb el blog si em passés alguna cosa. I si, tinc totes les contrasenyes apuntades, de la mateixa manera que tinc una llista de les meves "cosetes" importants que vull que es quedi algú. I crec, això encara no ho he fet, que escriuré el post final. A mode de rèquiem, explicant com s'ha de penjar.

    Això si, no sé si voldria tancar el blog o no, que quedi perdut per la xarxa.... ais, no sé, no sé....

    ResponElimina
  36. Deric, home, i també me'n podries regalar un exemplar, no? Que et faré propaganda!

    Assumpta, ja m'ho penso que et referies a que havies vist la imatge pels blogs, però igualment, jo dono informació general!

    rits, abans de res, dir que probablement sí que havia parlat d'això en alguna altra ocasió. Els temes em venen en funció dels estímuls que rebo, de vegades estic escrivint un post amb una idea que he tingut i em ve a la memòria que algun cop ja n'havíem parlat. Però són molts posts ja, i em sembla impossible no repetir-se algun cop. Cadascú té els seus temes recurrents, i la mort ha sortit de diverses maneres en aquest blog. De vegades és només una manera diferent d'abordar les coses. Però bé, em sap greu repetir-me. Els que em seguiu de fa tant temps ho patiu.
    Anant al tema, penso que en Brian és el primer blogaire del que tinc certesa que ha mort. Per això m'impressiona i em fa pensar. A més, hi ha persones que per la seva participació blogaire no t'estranya que de sobte desapareguin i no diguin res. Però si jo ara de sobte desaparec del mapa sense avisar us estranyaria a molts, oi? Doncs com ja he dit, no ho faré, mai ho deixaré sense avisar, així que si passa, temeu el pitjor.
    De moment jo no he estat tan previsor, no he deixat res preparat. Però tinc idea de fer-ho. No tinc massa clar el què, però ho intentaré. I sobre deixar el blog obert o tancar-lo... jo crec que el deixaria obert. Potser a algú li pot interessar alguna cosa del que hi llegeixi, en aquest blog s'han discutit coses molt interessants, gràcies a la vostra participació. Seria el meu llegat en aquest món.

    ResponElimina
  37. Fet! Quan hagi acabat les 4 novel·les que tinc mig empantanegades, m'hi poso! ;)

    ResponElimina
  38. No ho sabia vaja... ho sento molt per la família.

    Jo ja fa un temps que tinc una persona que té les meves contrasenyes no se sap mai...

    Per desgràcia ja he vist desde fa un temps missatges de comiats a blogs de gent que ja no està...

    365 contes
    Terra de llibres

    ResponElimina
  39. La veig cada dia a la Fada ;) Som veïnes i companyes de feina. Sí! Està molt molt bé ara, per fi!! no patisques, que li donaré records de part teua! :)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.