dimecres, 23 de maig de 2012

Relats conjunts, Sunglasses (II)


Anar a la platja li agradava, sobretot acompanyat. Darrerament gaudia molt de baixar-hi a la tarda amb la seva parella, passaven una bona estona passejant o estirats a la sorra, jugant a algun joc, llegint o fent algun bany a l'aigua tèbia del capvespre. Viure prop del mar era una delícia, una de les millors decisions que havien pres. Però la platja li portava un cert sentiment de tristesa, no sabia per què. Estar-s'hi amb la Magda, o quan els acompanyaven alguns amics era fantàstic, però quan es quedava sol o s'aïllava amb el moviment hipnòtic de les ones, una melancolia estranya l'assaltava i més d'una llàgrima li havia rodolat galta avall sense que ningú se n'adonés.

En Jaume no en sabia el motiu, però per alguna raó no volia perdre aquelles estones de platja. Gran part de la seva infància i joventut no hi havia posat ni un peu i ara recuperava el temps perdut. No ho havia tingut fàcil, el seu pare era un home cruel i esquerp i no havia estat massa per ell tots aquells anys. Ara feia moltes coses que li havien mancat temps enrere.

Una tarda de setembre, la Magda i ell passejaven per la vora del mar com tantes altres vegades. Anaven distrets i fent broma, fins que en Jaume va veure, a pocs metres, un objecte negre mig enterrat. Encuriosit, s'hi va acostar. Eren unes ulleres de sol de dona. Quan les va tenir a les mans, la Magda va haver d'agafar-lo perquè estava completament pàl·lid i semblava que anava a caure. Era evident que li havia fet un salt el cor. Ella ho va saber més tard, però el que l'havia deixat en aquest estat de xoc va ser la formació d'un record a la ment, un record que havia estat completament perdut fins aquell moment.

La imatge d'aquelles ulleres de sol a terra, caigudes, i d'una dona marxant d'allà per no tornar mai més: la seva mare. Les ulleres, tan pròpies d'ella, havien quedat oblidades als seus peus i semblava que conservaven encara la seva mirada. Ell era només un marrec de tres anys, completament inconscient del que acabava de viure. Només el pare parlant amb la mare, algunes paraules confessades i el canvi sobtat en l'expressió de la seva mare, una foscor que li va envair el rostre. Les ulleres van caure i ella va desaparèixer per sempre. 23 anys després, aquelles mateixes ulleres tornaven a caure a la sorra, ara de les mans d'en Jaume, que acabava de fer-se conscient de la vida que li van arrabassar.


No me n'he pogut estar de fer una segona contribució a Relats Conjunts d'aquest mes. I vosaltres, ja heu participat?

25 comentaris:

  1. Una gran història, de les tristes com a mi m'agraden, perquè a la vida sovint no tot són flors i violes.

    M'agrada quan la mirada de la mare que ha marxat ha quedat reflectida en les ulleres, com una penyora per al record.

    ResponElimina
  2. Quants moments queden soterrats en la memòria fins que un dia, un detall, una veu, una imatge ens retornen el record. Generalment oblidem els moments que no entenem o que no volem que es repeteixin.

    Molt bon relat!

    Bon dia, nin!!

    ResponElimina
  3. Hi ha records que vivim de petits que ni ens en recordem i ens marquen per sempre. M'agrada molt que el protagonista tingui aquesta sensació de solitud i por quan es troba sol a la platja, l'abandó de la mare en aquest mateix lloc ha pouat aquests sentiments. És un relat, com diu l'Helena trist, però amb un punt d'esperança. Res no es perd per sempre. M'agrada molt aquesta segona aportació (més que la primera, que era potser més impactant però sense tan fons).

    ResponElimina
  4. tràgic, molt tràgic.......en un primer moment pensava que les ulleres serien d una ex núvia.

    ResponElimina
  5. Un relat trist, però molt ben narrat, XeXu... m'ha agradat molt i conté aquella sorpresa que sempre ens agrada trobar, encara que sigui dramàtica, la transmets molt bé. Bravo, XeXu!

    ResponElimina
  6. M'ha encantat la història que ens expliques, de debó, clara, senzilla, colpidora.... jo també havia pensat en una ex.... (em quedo amb el principi del relat, que bé s'hi viu arràn de mar)
    Petons XeXu :)

    ResponElimina
  7. Mentre llegia, anava pensant quin paper tindrien les ulleres però no ho he encertat. La sorpresa final m'ha agafat d'això, de sorpresa i te'n felicito. El relat és molt trist, és cert, però també està molt ben fet.

    ResponElimina
  8. Has descrit la sensació que tots hem tingut alguna vegada per diverses causes, records desdibuixats d'altre temps. Crec que és bo esbrinar-ne les causes que, per una altra banda, no és una tasca fàcil.

    Bona participació.

    ResponElimina
  9. Xexu, que bonic, l'has vestit d'una tristesa que arrossega aquests dies de pluja...m'has fet pensar i recordar...

    ResponElimina
  10. No sé si és bo o no és bo això de rescatar l'origen d'una tristesa, mai he tingut clar això de capbussar-se en el passat, en records gravats de petits en el subconscient i que el conscient no recupera fins que no hi ha quelcom que els treu a la superfície...

    M'agradaria saber si, a partir d'ara, el noi és més feliç o si era més feliç abans...

    Jo, personalment, crec que hauria estat millor que no trobés aquestes ulleres que han despertat aquell moment... En fi, Magda, se't gira feina, xiqueta... Sort!! :-))

    ResponElimina
  11. Molt bo Xexu, bo com un cop de puny als morros. Com la vida.

    ResponElimina
  12. Ains. M'agrada la història que ens has deixat aquí! Aviam... anem per pams. M'agrada com descrius el plaer que sent en Jaume per anar a la platja. I com introdueixes subtilment que alguna cosa no és normal, però. El que més m'agrada és que tot i el final sorprenent que has trobat, el relat és completament realista. El subconscient humà és una cosa estranyíssima i que no entenem gens. Em crec perfectament el malestar d'una persona al trobar-se sol en un lloc perquè ho relaciona amb records de la infància dels quals no és conscient. (Aquí és quan el psiquiatra diu allò tan suat de "parli'm de la seva mare").

    Doncs res, una història captivadora i ben portada, i, com sempre, molt ben escrita. Enhorabona!

    ResponElimina
  13. Una gran casualitat trobar les ulleres de la mare de fa anys enterrades a la sorra! Una història ben tristota... però molt ben explicada! Felicitats!

    ResponElimina
  14. Un gran relat, escrit amb una prosa precisa i efectiva, una història a la que no calen més paraules, molt bon relat.

    ResponElimina
  15. Caram! Quina història més trista, però el relat m'ha agradat molt! Ets un crack XeXu! Quan t'hi poses t'hi poses! Ara, que jo hagués fet que aquestes ulleres veiessin a la gent despullada...

    ResponElimina
  16. Felicitats, Aquest vidres bruts de pols només deixen veure els mals records, prova de netejar-les i apareixeran els bons records.

    ResponElimina
  17. Un relat que reflecteix realisme i lirisme ,tristor i melangia...ostres crec que m'ha agradat encara més que el primer relat XeXu...molt ben narrat

    ResponElimina
  18. M'agrada perquè crec que he viscut algun cop aquesta experiència del record-flash. En el cas del Jaume, a més, l'element que provoca el flash, les ullleres, simbolitzen allò que s'ha vist, que s'ha descobert, i que es deixa caure de la mateixa impressió. Però la conciència ja s'ha instal.lat... esperem que sigui per bé!!

    ResponElimina
  19. aquests records que et venen al cap de cop son molt peliculeros, no? a la realitat vols dir que passen?

    ResponElimina
  20. Un petit detall torna els records, que també s'han de treure per a que no facin mal. Relat trist, però molt bo.

    ResponElimina
  21. El pare cruel li donà, de fet, una segona oportunitat. Cal prendre-s'ho així des de la sorra de la platja.
    Aquest ha acabat essent el poema-prosa de les segones oportunitats.

    ResponElimina
  22. Un relat molt ben escrit i amb molt de sentiment, això si, un sentiment molt trist. Hi ha dolor que no sabem que el tenim, i pot sortir el moment més inesperat, o en el millor moment. Ara, al costat de la Magda podrà desprendre's del dolor.

    ResponElimina
  23. Hi ha molts objectes que ens recorden determinades persones. I al recordar aquestes persones, recordem un munt d'històries, algunes tan tristes com aquesta. Bon relat!

    ResponElimina
  24. Moltíssimes gràcies a tots els que heu comentat aquesta segona aportació al relat conjunt d'aquest mes. És clar que és trist, si no no seria meu, però d'alguna manera és esperançat també, com a mínim en Jaume s'ha desfet aquest nus que ni tant sols sabia que tenia, que no és poc!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.