dimecres, 2 de maig de 2012

El cicle de la vida

Fa un temps vaig explicar com el meu pare m'insistia tant de petit amb els Beatles que jo els vaig agafar molta tírria. Llavors ja feia molt que s'havien retirat, però és clar, tota música anterior era millor que l'actual! Posteriorment va girar la truita i es reia del meu germà i de mi si no coneixíem les últimes novetats que descobria ell a Radio 3. Tot un exemple de coherència.

Des d'aquells temps em vaig dir que miraria d'escoltar sempre la ràdio i d'estar al cas de la música que es fa. Per ara ho he anat complint, i a cada època he anat recollint grups nous que m'han agradat i he seguit. Però quan penso en les cançons que sento més meves m'adono que cada cop tenen més anys a sobre, si he d'enumerar les preferides, si és que això és possible, me'n vaig cap els '90 o principis dels 2000. Llavors penso que, un cop més, la vida em demostra que no sóc diferent, que no podré vèncer les tendències de sempre, les que ja he observat en els meus grans, aquelles de les que estava convençut de diferir .

Si mai tinc un fill, em veuré abocat a menystenir la música que escolti, a dir-li que no val res senzillament perquè està feta avui en dia. Li hauré de dir, sense remei, que tot el que es feia als '90 eren obres d'art, i que ja no hi ha grups com els Smashing Pumpkins o Placebo, i potser hauré de sentir-li dir, amb no poc criteri: 'per sort pare, per sort'.

36 comentaris:

  1. Em penso que tu ets d'aquests que, com més se t'intenta animar perquè escoltis/llegeixis/miris alguna cosa, menys ho faràs. M'equivoco? Segur que no: tossut!

    Jo crec que les cançons que ens queden com a especials són les que en un moment donat han tingut molta força. Segur que si del disc nou d'Antònia Font n'hi ha alguna que t'encanti, d'aquí 10 anys tindrà més valor que la que t'agradi ara de Smashing Pumpkins. Suposo que les cançons acumuluen història... per això les antigues les apreciem més!

    Pel que fa escoltar la ràdio, jo passo força. La veritat és que m'importa un rave el que facin la Shakira i el Pitbull. Intento estar al dia de música, però de la que m'interessa a mi.

    ResponElimina
  2. Certes pautes les repetim de pares a fills, com si les duessim escrites a l'ADN i no ens puguessim estar d'actuar així. Tanmanteix, et dic que si un vol, i està convençut, i és plenament concient, aquestes pautes es poden trencar. Dono fe. No, no sóc notari - ja m'agradaria- però jo ho he fet, per això ho dic. Aixi que si mai tens un/a fill/a, si no vols repetir la conducta de teu pare, no ho faràs. Depend de tu.

    ResponElimina
  3. I estàs al dia? Mira que intento escoltar la ràdio, xò quan estic amb les noies monitores joves de Sant Andreu o amb els adolescents de Sants, t'asseguro que no pillo res!

    Crec que és inevitable. No sé si és xq és la nostra joventut la que ens marca la manera d'entendre certes coses o si és el caràcter. I crec que hi ha part de totes dues coses. Xq x molt que vagi passant el temps i vagin sortint noves tendències, almenys a mi, sempre acabo escoltant coses similiars.

    En fi, que no cal que t'hi encaparris, el conflicte generacional hi serà, en música o en el que sigui. Només cal que ho portis amb dignitat i ben orgullós de seguir escoltant els Smashing. Avui he estat escoltant Pearl Jam,.... definitivament, res com els 90' ppis del 00'.

    ResponElimina
  4. Els fills s'assemblen als pares i el miniXeXu s'assemblarà al pare també! Ostres, i també tindrà bloc? :-)

    ResponElimina
  5. Ah! Anava a dir que els meus pares eren molt d'havaneres, jo el meu avi i para de comptar! També les vaig acabar odiant!

    ResponElimina
  6. Les cançons acompanyen moments, per tant queden en el teu record pel que han significat i no tant per la qualitat de la música.
    Hi han èpoques que marquen...potser per això hi han cançons que marquen per tota la vida...

    ResponElimina
  7. Parlant de música, el cicle de la vida m'ha recordat al rei lleó.

    Els Smashing Pumpkins no els conec pràcticament gens, només se que van sortir en el capítol que t'agrada a tu 7x24 Homerpalooza.

    En canvi Placebo encara en té algunes que m'agraden, com per exemple la que has posat, però la meva preferida es la típica The bitter end.

    Per cert, Placebo no ha sortit als Simpsons, de moment.

    ResponElimina
  8. No passa res, cada època té les seves cançons boniques, i les desastres; però tot és qüestió de gustos i de saber-los respectar. Comprenc perfectament el que dius!!!
    Ara, sóc mare, de dos fills, un comença a iniciar-se, tanca la porta de la seva habitació, i canta. Em recorda a mi; i callo, i recordo. Que tot torna!!
    Un dia el meu marit em deia, que sempre que passava per davant del lloc on treballa el seu pare, li deia: "Mira, aquí treballa el papa", i ell assentia cabrejat. Ara ho fa ell, amb els nostres fills. Què hi farem!!!

    ResponElimina
  9. la música és un art que no es pot inculcar a ningú i tothom regala les seves orelles de la manera que més li agrada

    ResponElimina
  10. Es poden repetir models o no... cadascú pot triar. Jo no he tingut (en qüestions de música, si més no) massa problemes generacionals. Ni els meus pares em van atabalar amb res. Ni jo amb els meus fills. Ni els criticava massa els gustos. Em limitava a tancar bé la porta quan sentia el hip hop del meu fill, això sí. :)

    I no em sembla cap obligació estar al dia de tot, cadascú està al dia del que vol i del què li interessa i això a qualsevol edat. I tothom gaudeix amb allò que vol i li agrada.

    ResponElimina
  11. Jo estic convençut que el meu fill escoltarà bona música... i això serà quan escolti la que m'agrada a mi, és clar ;)

    ResponElimina
  12. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  13. A mí m´agrada gairabé tota la música i sempre l´he sentida lligada al ball. De fet, crec que vaig aprendre a ballar abans que a caminar, això deia l`àvia!
    Em puc emocionar amb una peça clàssica com amb un rock, les emocions són diferents, però les dues en fan vibrar.
    L´únic que no puc suportar són les "cançons" que repeteixen una sola nota, jo en dic soroll.
    I sempre creurem que "tiempos pasados fueron mejores", és qüestió d´anys!
    Pots estar tranquil Xexu ;)

    ResponElimina
  14. És difícil entendre els gustos d'una generació a una altra. Hi ha cançons que t'acompanyen quan creixes i passen a formar part d'un mateix. Mentre tinguin bon gust musical cap problema, el problema està en que jo sàpiga què és tenir bon gust musical.

    ResponElimina
  15. Cada generació té els seus grups preferits, és normal :-))

    A mi el que em faria gràcia (hehehe) seria que al XeXu Petit li agradessin els Beatles!!... Oh, espera, espera, al XeXu petit no... a la XeXueta petitona (la Laia) i que et mirés amb aquella carona amb que les nenes miren als seus papis i et digués "Pare, escoltem una miqueta els Beatles?" i tu "i tant, princeseta meva" :-DDD

    ResponElimina
  16. Res de culpabilitat ni d'actituds gravades a l'ADN: el que passa és que la dècada dels 90 va donar uns fruits BO-NÍS-SIMS!!!

    ResponElimina
  17. A mi em passava una cosa curiosa: Als 90 escoltava sobretot dels 60 i ara m'agrada escoltar coses més o menys actuals amb barrejades amb cançons del 2000 cap endavant, i no em fa mandra afegir-ne d'actuals, tot i que darrerament no estic gaire posat en les novetats.

    Ara bé, et confeso que a l'escoltar segons què fan ganes d'anar-te'n uns anys enrere de cap !

    ResponElimina
  18. Li pots posar la música quan sigui un nadó, de banda sonora del son, així sense que se n'adoni l'anirà assimilant i segur que agafa bons gustos musicals. Bon dia, i bona música!

    ResponElimina
  19. Cert! Jo a vegades també en descobreixo amb comentaris tipus "el jovent d'avui en dia..." i nosaltres erem iguals o pitjors!!! Ais! L'edat no perdona i ens posa al nostre lloc.

    ResponElimina
  20. Hehehe! És llei de vida.... el cicle de la vida ens porta a fer les mateixes repeticions, o encara que no siguin les mateixes unes de molt similars....

    Quan jo tindré fills i descobriran la música que escoltava i escolto.... espero que no es posin les mans al cap!!!!

    Sexe, sense drogues, i molt punk!!! :P

    ResponElimina
  21. Al meu entendre, la música, com totes les arts, no es pot valorar de manera objectiva. A tothom li agrada el que li agrada, i hi té molt a veure el context en el que s'escolta la música. Jo m'he quedat una mica més enrere que tu, crec que la meva falca temporal no arriba ni al 2000. Amb el temps, fins i tot he incorporat més coses del passat que de l'actualitat. Bob Marley, per exemple, o Els Pets.

    El que sí que es pot valorar de manera objectiva de la música són fets diferencials. Per exemple, Nirvana va ser exponent de la moda grunge. T'agradarà o no t'agradarà, potser consideraràs que de l'època no eren els millors, però eren els que més impacte van tenir. Dels Beatles... què en podem dir? La paraula impacte els queda petita, i van ser exponent d'una (de fet vàries) modes, així com d'una època de molts canvis en la societat. Els Pets són els millors fent rock costumista (terme que he pensat jo mateixa). Altres destacaran per la qualitat sobre l'excenari o la capacitat d'innovar, com la Madonna o en Michael Jackson. Innovar, també innoven Belle and Sebastian, però d'una altra manera. Manel també van suposar un punt d'inflexió i per això se'ls ha de tenir en compte, així com Antònia Font, sense que aquests últims "agradin" tant en general.

    D'aquesta manera, podria seguir "ad eternum" enumerant les enormes qualitats objectives de molts grups, tant dels que tenen èxit com dels que no. I a cadascú li agradarà el que li agradarà. I això és el que compte, de cara al fill, vull dir. Faràs bé, si no t'agrada la seva música, de ser sincer i dir-li. I si us baralleu, doncs això el farà més fort. Com t'ha fet més fort a tu. Una altra cosa no t'haurà transmès, el teu pare, però l'interès pel què es cou en el panorama musical sí. I qui sap... potser era aquesta, la seva veritable intenció... que la capacitat per manupular també s'hereta!

    ResponElimina
  22. Ens fem grans, sí. Però no pateixis massa si tenen gustos diferents dels teus. Els Beatles i els Smashing no són excloents, t'ho asseguro. Ara, que si als Xexuets o Xexuetes (l'Assumpta és un crac!) els surt alguna vena estranya, no passis ànsia. Si són com tu, només cal insistir-los que és boníssima, que l'escoltin molt i molt... i deixaran de fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahahaha no sé qui és el crack, eh? "Si són com tu, només cal insistir-los que és boníssima, que l'escoltin molt i molt... i deixaran de fer-ho."... Ai, ai que les nostres cames perillen, JOAN!! ;-))

      XEXU, t'he dit alguna vegada que MURAKAMI és fascinant? De veritat, llegeix-lo, llegeix-lo... és més, insisteixo, rellegeix les seves obres, totes, que val la pena, i no tan sols una vegada no... de fet, jo faria una marató murakamiana i els rellegiria tots, seguits... En gaudiràs moltíssim!! :-DDD

      Elimina
  23. Jo escolto la música que s'escoltava a casa. El meu pare ens duia a molts concerts a la meva germana i a mi. Concerts de jazz, Paolo Conte, Van Morrison, Tom Waits, B.B King, Vinicius de Moraes, tota la bossa nova... I ara que és mort, noto amb molta força que l'herència que més me'l recorda és la musical. No puc escoltar res del que m'agrada sense tenir-lo al cap.
    Tinc dues filles, una de setze i una de dotze. Quan anem en cotxe ens posem d'acord per escoltar la "nostra" música (la dels pares i l'avi) i la d'elles, tot i que a elles també els hi agrada la música que escoltava l'avi i que ara posem nosaltres.
    El meu marit és molt obert musicalment. Ho escolta tot, està al dia i agafa grups nous que li agraden. A mi em costa més introduir música nova en la meva vida.
    També tinc la sensació que la música d'ara no és tan bona. Tot i que això sempre ha passat i seguirà passant.

    ResponElimina
  24. Sí, em sap greu confirmar-t'ho, carai de pèndol. Es veu que la naturalesa (humana i no humana) ha de funcionar axí. En fi. El meu pare es burlava molt dels Escarabats. M'ho has fet recordar. És gairebé com si el sentís, ara mateix. I el seu riure. Escorcoll de la memòria. Me'n vaig a la barberia, Xexu. I de bon grat, que consti.

    ResponElimina
  25. A mi m'agrada tot tipus de música. Rectifico, gairebé tot. Penso que la música va amb l'època i amb el significa cada peça per a tu. Abans hi havia bona música però ara també n'hi ha. I la que ens queda per a descobrir! És un món inacabable. I sempre hi haurà cançons que tindrem en la llista de preferides, tinguin els anys que tinguin, i de noves que afegirem si o si. I això ho podríem considerar general. Ara, després cadascú té els gustos que té i si pot triar ho fa segons el teu criteri. Per a gustos existeixen els colors, oi?

    ResponElimina
  26. Que en faríem sense la música?

    ResponElimina
  27. De vegades em poso a ballar música que escolten elles (fent bastant el pallasso, ho he de reconèixer) i la petita se'm posa a cridar "això no ho fan les mares!! No et moguis així!!
    Bé, sempre hi ha bona música, el que passa que cadascú ha de triar la seva.

    ResponElimina
  28. Moltes gràcies a tothom pels comentaris. Ja veig que es va confirmant que és difícil escapar-se d’aquestes tendències, però hi ha una mica de tot. M’ha agradat conèixer alguns dels vostres gustos musicals, això també fa gràcia, així com algun que altre conflicte generacional al voltant de la música semblant al meu. Compartir-ho sempre serveix de teràpia!

    Yáiza, el que no m’agrada és que m’insisteixin amb que una cosa és molt bona, perquè ‘bo’ en qüestió de gustos, no existeix. Només existeix ‘m’agrada’. Llavors, si algú em vol convèncer de que és imprescindible que consumeixi alguna cosa, jo li agafo tírria. Apunta-ho a la meva llista de defectes.
    Ja fa temps que vaig escoltant Antònia Font i moltes m’acompanyen, però crec que és una altra cosa. Almenys aquests grups antics que deia els veig diferents, formen part d’alguna cosa, de la meva adolescència i joventut. De quan anava tot el dia amb el walkman (he dit walkman) a les orelles. Ara escolto AF i els Amics al cotxe, quina diferència. No és que tingui records especialment memorables amb aquestes cançons que deia, simplement eren les meves.
    Jo sí que estic al cas de la ràdio, però quan dic això no em refereixo a Pitbull i Shakira, més aviat parlo de Amy McDonald o Adele, Maroon 5, The Killers... gent que pot fer cançons que quedin.

    Ariadna, encara tinc l’esperança de que canviaré coses, és clar que sí, i no vull anar tan lluny com en el tema dels fills. El que passa és que ja he rebut alguns revessos de situacions que han canviat i que jo pensava que mantindria. Això és sinònim de que em faig gran, i els del meu voltant també, senzillament. I que si els pares no conserven massa amics i no fan massa res, per alguna cosa és, saps. És agosarat pensar que a mi no em passarà?

    rits, estic al dia, almenys del que posen a Ràdio Flaixbac i a Rac105. Conec prou cosetes, però segur que me’n perdo tantes altres. De fet, els Smashing i els Placebo continuen cantant, però els he perdut una mica la pista, i a la ràdio que escolto no els posen, és clar.
    Jo he canviat, però podria dir que he fet una regressió a encara més enrere, ara escolto molta música en català, o millor dit, escolto molt, música en català. Com quan anava a l’escola, però són uns altres grups. Després van venir aquests que escoltava, i que escoltaves tu també, i es van quedar perquè són els de l’adolescència, una època que potser va molt lligada a la música i que es queden molt les coses que passen. D’això va el post, en part, de què ens passa pel cap quan pensem en música, fins que ens adonem que el que ens passa pel cap és de fa 20 anys.
    Ja n’hem parlat altres cops, precisament Pearl Jam no m’agradaven massa, de fet, no els vaig escoltar ni poc ni gens. Com Radiohead. Són dos grups d’aquells que triomfaven molt dels quals jo passava. Ja veus, hi ha gustos per a tot.

    Sr. Banyera, si mai es dóna el cas, intentaré que no s’assembli massa a mi, millor per ell. Si vol tenir blog, no li ho impediré, però espero haver-me retirat molt temps abans. Home, les havaneres no sé si és per odiar-les... però tampoc per escoltar-les! Vaja, jo no les tindria com a banda sonora de la meva vida... hi ha gent per tot, amb tot el respecte pels teus pares.

    Hania, no és que associï aquestes cançons a uns moments, en tinc algunes, que no tenen per què ser de les meves preferides, que sí que associo a algun moment o a algú, però és més aviat per una època, l’adolescència, que no sé si em va marcar massa, però que crec que és important. Aquesta música ve d’allà, i ha anat perdurant en el temps, encara que no l’escolto sovint, la considero meva.

    Pons, quina gran errada d’en Groening. Ja no sé si sortiran, a hores d’ara, encara que segueixen tocant. Els Smashing van tenir una gran època, a mi m’agradaven molt. De Placebo n’hi ha unes quantes de bones, i una que m’agrada molt i que no em trec del cap aquests dies és justament una mica més nova, del disc Meds del 2006: Infra-red. La trobo boníssima.

    ResponElimina
  29. Dafne, sí que són cicles, justament d’això ‘em queixo’. Fem les coses que no ens agradava que els nostres pares ens fessin. I amb això de la música, doncs bé, la gràcia és que tots la vivim, la nostra pròpia, no la que ens volen imposar. A més, si és en l’època de l’adolescència, més motiu encara per ser rebels. Investiga que escolta el teu fill i explica-ho, va, ens hem de posar al dia!!

    Sr. Gasull, però això no vol dir que alguns no ho intentin, com ara els pares, que en són experts! Tu hi tens alguna cosa a dir?

    Carme, no és obligació estar al dia, sinó voluntat. Així ho vaig voler, i així ho vaig complint, més o menys, i veurem fins quan. Per exemple, el cinema l’he deixat molt de banda i només sé coses de pel•lis antigues, però la música no l’he abandonada.
    Amb el teu comentari ja es veu que tots els testos s’assemblen a les olles. Els teus pares no et van influir, i tu has mirat de no fer-ho amb els fills. Llavors, és normal pensar en sentit contrari, oi? Així que pobre fill meu, si un dia existeix...

    Maurici, què mala persona. Perquè sé que ho dius en broma, que si no... perquè ho dius en broma, oi?

    MBosch, home, no sé si t’agradarien, a mi em segueixen sonant bé, però no sé si són per escoltar-los avui en dia i posar-los com als grans grups que a mi em semblaven quan els escoltava d’adolescent. Respecte a la música en català, jo he viscut les dues èpoques amb molta intensitat i amb l’única diferència de l’edat, i dels concerts, perquè ara hi puc anar i abans no. Els dos períodes han estat molt grans, el que hi va haver amb els grans grups de rock català no es pot explicar, s’havia de viure. Creu-me, era una manera de viure. Ha passat un temps sense música destacable, i ara fa un temps que hi torna a haver quatre grans, molt diferents als d’abans, però que enamoren igualment. En honor a la veritat, he de dir que no sóc seguidor de Mishima i Manel, i sí, i molt, dels altres dos. Vivim un bon moment i cal aprofitar-lo.

    Sa lluna, recordem amb estima els temps passats perquè són els que hem viscut ja, sabem que no tornaran, però molts cops ens autoenganyem endolcint els records, fins i tot els musicals. Jo hi ha molts estils musicals que no toco, tampoc no et sé definir els límits, però no ho escolto tot. I de ballar ni en parlem! Si jo hagués hagut d’aprendre a ballar abans que a caminar, encara aniria de quatre grapes, i per molt temps!

    Rafel, això del bon gust és personal, ja se sap, més que bon gust són les predileccions de cadascú, per més que alguns se les donin d’experts i ens vulguin vendre que unes coses són bones i altres no. Com es pot fer un dogma d’una cosa tan subjectiva com la música?

    Assumpta, tant que em coneixes per algunes coses i tan poc que em coneixes en unes altres. Si un fill meu escolta els Beatles, no el desheretaré, que ho faci si li plau, ja se sap que et pot sortir un fill farlopero, doncs millor que escolti música popular. Però que no me la faci escoltar a mi, ja s’ho farà si se la vol posar a la seva habitació. Potser un dia em menjaré les meves paraules, però segons el meu criteri, tenir un fill no és equivalent a tornar-se lelo, encara que començo a tenir dubtes.
    Respecte a l’altre comentari que fas en resposta a en Joan, no em fa gracieta la broma ja que em passeu per la cara un dels meus defectes, però bé, et diré que t’animis a fer aquesta marató que dius i espero que et plagui fer-la. Jo, saps què, és que ja me’n queden pocs per llegir com per fer-ne una marató.

    Montse Lladó, no li diguis a ningú, però jo penso igual! Com els ’90, cap dècada, tu!

    Carquinyol, ja veuràs quan en Micaquet comenci a escoltar música, espero que passis per aquí i ens expliques que t’has vist obligat a actuar com explico jo al post. Bé, esperaria que no fos així, però al pas que anem... Curiós el teu cas, però també s’ha de tenir en compte que els nostres gustos canvien amb el temps. Els ’80, per exemple, són una dècada per haver gaudit molt de la música i després avergonyir-se’n...

    ResponElimina
  30. Sílvia, però aquestes coses realment funcionen? Vols dir quan està dormint, o per fer-lo dormir? Mira que si per alguna cosa té malsons després relacionarà aquesta música amb el mal moment, i ja l’hem cagada!

    Deric, i què me’n dius de ‘el jovent d’avui van molt avançats’, com si nosaltres ens haguéssim mamat el dit fins els 25... Si és que tots els testos s’assemblen a les olles!

    Ui Alba, a mi tots aquests eslògans rockers, com aquell de ‘viu ràpid i mor jove’ no m’han fet mai punyetera gràcia, encara que diguis que drogues no. Hi ha coses en les que inevitablement ens assemblem, i d’altres que intentem evitar a tota costa, tant, que acabem a l’altre extrem i pot ser pitjor! Si és que ser pare no ha de ser tasca gens fàcil, que la canalla són esponges, tant de les coses bones com de les dolentes.

    Txari, el primer paràgraf és una gran veritat que subscric, la música és molt subjectiva, com tantes altres coses. Fa temps que defenso que això de dir bo i dolent, amb la cultura, s’ha d’evitar al màxim. Millor m’agrada o no m’agrada, i no ens barallem. Tot i que em em trobo gent que no li entra al cap que una cosa pugui no agradar-te. Gent molt tolerant. Ah, i si mires bé segur que veuràs que vas entrar als 2000, fixa’t-hi bé.
    Valoro molt els músics que són especials, pioners, m’agradin o no. Se’ls ha de reconèixer el mèrit, com sempre he fet amb els Beatles, davant teu més d’un cop i ho saps (o ho hauries de recordar, encara que...). Ells van ser pioners, el que passa és que els veig pioners d’una cosa que personalment no m’agrada massa, i no els puc valorar per la qualitat de la seva música. Però és una opció personal, i a més s’hi ajunta la insistència d’un progenitor, mala combinació.
    No coneixes massa el meu pare, oi? No crec pas que hagi heretat la capacitat de manipular d’ell, en tot cas podríem dir allò de que o bé és un ximple, o bé un geni, perquè a dia d’avui encara és hora que el vegi fer un comentari enginyós i amb intenció. Si ho ha fet per condicionar-nos, ho ha sabut amagar a la perfecció. No nego que ha tingut influència, a casa sempre hi va haver molta música, però em temo que no va ser la influència que ell volia.

    Joan, has vist, ara ja saps com enganyar-me. M’agraden les recomanacions i les escolto molt. El que no escolto són les imposicions. Per què una cosa que a tu t’encanta a mi m’ha d’agradar per força? Doncs hi ha gent que actua així. Això m’enerva. Smashing no van tenir ni la mil•lèssima part de la transcendència que els Beatles, tret de gent com jo, per qui la tenia tota i els Beatles no existien.

    Helena Arumi, veig que amb tu ho va aconseguir, potser et va fer estimar la seva música amb afecte, i no mirant d’imposar-la. Em sembla ben normal que la música que amb ell escoltaves te’l recordi moltíssim. El millor del cas és que són records alegres. Veig que a casa teva hi ha un poti-poti musical i que heu arribat a una entesa perquè no s’imposin els gustos de ningú. Ja suposo que ens fem més nostra la música que arrosseguem de fa temps, però també penso que no s’han de tancar les orelles a les novetats. Es fa molta música dolenta, senzillament perquè se’n fa molta, però també hi ha coses que valen la pena. De música dolenta ja n’hi havia juntament amb la que tant ens agradava, i bé que la deixàvem passar llavors i sabíem destriar.

    Jordi Dorca, suposo que tu has de ser més jove que el meu pare, uns quants anys, si més no, i això et posa en la generació a la que agradaven els Beatles, per tant el teu pare era al que li tocava dir que eren una bírria. Doncs ja es veu que els cicles es van complint, no hi ha manera d’escapar.

    ResponElimina
  31. Laura T, és una bona estratègia aquesta de no deixar res de banda, sempre hi ha perles musicals per descobrir. Una ment oberta dóna moltes alegries, reconec que jo no sempre la tinc. És cert que hi ha cançons que tenen significat per nosaltres, però en el cas del post em referia més a tipus de cançons, jo escoltava música ‘alternativa’, i sense que n’hi hagués cap que fos especial, era la música que m’agradava.
    Saps, un cop vaig fer una llista de les 100 cançons que més m’agradaven. Temps després vaig veure que aquella llista només havia estat vàlida pel dia que la vaig fer, que estaria contínuament fent-li canvis. És clar, les primeres eren cançons que m’agradaven molt, però no sempre les posaria en el mateix ordre. Depèn del moment que ens acostem a unes o a altres. És tan subjectiva la música...

    Maria, concentrar-nos més en la lectura?

    Jomateixa, així que són elles les que et diuen què has d’escoltar o ballar? Casa teva és el món al revés! Tu ni cas, si et vaga de ballar la Shakira, no te n’estiguis! El problema és saber què és bona música. Com que cadascú tria la seva, el que podem dir és si ens agrada o no.

    ResponElimina
  32. Ostres, pensava que tot el post anava una mica en broma, em semblava desenfadat. O sigui, no vull dir que tu parlessis en broma sinó que tot el tema en sí permetia certs comentaris...

    Doncs res, ho sento. I Murakami no, no, llegeix-lo tu que a mi no m'agrada.

    ResponElimina
  33. es del 2006 i dius que es nova? xD

    ResponElimina
  34. Jo crec que és una qüestió de que lliguem records i sensacions a certes cançons i grups. Per exemple, jo sóc incapaç d'escoltar "So lonely" de The Police sense emocionar-me i pensar en les grans farres que havia fet amb alguns amics, i com, especialment amb un sempre emprenyàvem el DJ de torn per a que ens la posés. I com aquesta podria mencionar els Red Hot, Extreme (i no More than words), etc.

    I com més anys passen, ja se sap, més estima li tenim a certs records i més bones vibracions i records ens portaran certs grups i cançons.

    Una cançó que jo descobreixi avui pot ser que pensi que és realment bona però no li tindré associada cap història personal ni record. Ara, aquesta mateixa cançó, d'aquí a 20 anys pot ser que ja passi a ser un clàssic com pot ser el "Give it away" ja que l'hauré escoltada en múltiples ocasions i ja li podré associar moments, cares, persones i sentiments.

    Per cert, i parlant dels Red Hot... crec que l'any 91 va ser quan va saltar a la fama mundial aquest grup... ja en fa més de 20 anys.... Jo sempre l'he considerat un grup "modern" però la canalla que puja ara els deuen considerar uns dinosaures! (però llavors, els Rolling com els deuen veure? com uns fòssils?)

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.