dimarts, 29 de maig de 2012

Agafa el toro

La qüestió és criticar. I és que aquell m'ha dit que tu... i després li ha dit a l'altre que jo... Si no t'agrada, si et fa posar nerviós... per què t'hi fiques? Jo visc perfectament tranquil sense estar garlant dels altres tot el sant dia, i assumint que el que faig jo no sempre és millor i que la resta de gent no ho fan tot malament. I tampoc estic sol en aquesta croada, hi ha gent que passa d'aquesta mena de safareig que es dóna a totes les empreses.

Avui m'ha fet gràcia com tres persones intentàvem 'instruir' una quarta per poder fugir d'aquesta espiral, per enfrontar-se als que viuen en permanent estat d'estira i arronsa amb la resta. Tres versions diferents per solucionar una única situació que se li escapa de les mans: 1) L'enfrontament directe i posada en evidència davant d'altres companys. 2) Fer el buit fins que s'adonin de que si t'allunyes és per alguna cosa. 3) Parlar-ho amb el cor a la mà esperant la bona reacció dels altres. Totes viables, potser cap d'elles útil, però totes provinents de gent que sap reaccionar i agafar el toro per les banyes. Però de què li serveix això a algú que sempre fuig dels problemes perquè té pànic a enfrontar-s'hi? Molt fàcil ho veiem alguns, sense tenir en compte que si hi ha tres versions n'hi pot haver moltes més, i una d'elles és la de la quarta persona: no fer res. Es pot aconsellar a algú com actuar, però si està acostumat a fugir no adoptarà les maneres dels que s'hi tiren de cap. Ha de trobar la seva pròpia, però ha de ser diferent de quedar-se de braços creuats. Altrament, les queixes no tenen cap sentit, si no estàs disposat a canviar les coses, per què queixar-se?

32 comentaris:

  1. Ser assertiu és molt difícil i saber agafar el toro per les banyes.... costa lo seu! Però com tu ben bé has dit sempre hi ha aquelles persones que ho saben fer i no entren al joc de la mala sang, perquè no hi ha res pitjor que que en un lloc de treball es respiri el mal rotllo!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, si tens un problema i no fas quelcom per solucionar-ho, aquest seguirà allà, latent i tard o d'hora acabarà petant per algun lloc o altre. Així doncs, agafar el brau per la banyes, però ara el dubte és: per quina de les tres maneres??

    ResponElimina
  3. Pfffff... un tema complicat. He crescut en un entorn on sempre hem dit que criticar és molt lleig sense deixar de fer-ho. Maco, oi? Suposo que no puc dir que jo no m'hagi apuntat mai a la crítica fàcil, seria mentida. Però crec que hi tinc menys tendència que altres i que igualment vaig a la baixa. (Espero que m'absolguis dels meus pecats). Jo sóc molt de parlar amb els meus "íntims" de les altres persones. D'analitzar-ne el que fan, el que diuen i el perquè de tot plegat. No sé si això és criticar o "parlar dels altres", però en tot cas no ho faig amb intenció de crear problemes, ni merders, i suposo que si no els creo és perquè trio bé amb qui parlo les coses. La discreció també té el seu lloc, en tot això.

    I res, en realitat aquest no era el tema principal del post, no?? El tema era sobre com agafar el toro per les banyes i si fer-ho o no. Home, jo crec que si hom es queixa perquè una situació no li agrada, no pot anar-se queixant i no fer res, no? És una mica hipòcrita, aquesta actitud. Cadascú a la seva manera, a solucionar el seus problemes. Jo, en el meu cas, suposo que posaria distància i si em preguntessin la causa diria que "jo passo de tant criticar". Clar que això vol dir perdre bones companyies i esdevenir diana de crítiques, i això no sempre és el més desitjat...

    ResponElimina
  4. I normalment aquesta gent és la que més feina té a arreglar la seva pròpia teulada. Però de sempre el millor és agafar el brau per les banyes, encara que costi.
    La pregunta és........aquesta gent s'ho passa bé fent això o a sobre hi pateixen?

    ResponElimina
  5. Ui, acabes de topar amb una de les persones que ignora de forma més supina qualsevol fotesa d'aquestes que corren pels passadissos, despatxos i màquines de cafès de les empreses. Jo la feina me la prenc com el que és, feina. Hi vaig a treballar, si puc (i darrerament no gaire) passar-m'ho un xic bé, i tota la resta... morralla. No m'interessa ni gens ni mica. Amb mi els rumors del safareig troben un mur que no traspassen ni a pedrades!

    Sobre el donar consells a una altra persona... mmm, sempre m'ha fet un xic de quimera. No sóc molt partidari a donar consells, potser més a escoltar i a acompanyar l'altra persona en les seves pròpies conclusions i raonaments.

    ResponElimina
  6. Home, depèn de què vulgui dir no fer res... en aquest cas que expliques "no fer res", però res, ja vol dir molt, vol dir no afegir-s'hi, vol dir que estàs expressant que no t'interessa ficar-t'hi ni afegir llenya al foc... potser no fer massa atenció al què diuen. Segons què vulguis dir amb no fer res, crec que en molts casos ja és fer alguna cosa. És prendre partit d'alguna manera.

    De les tres maneres, s'ha de triar la que s'adigui més a la nostra manera de ser, sinó tampoc no ho farem bé. Enfrontar-s'hi no ho sap fer tothom i si no ho fas bé, encara pots sortir-ne amb la cua entre cames. La millor manera, sense enfrontar-se si no es vol, marxar de la conversa, sense dir gran cosa. No es tracta tant de fer el buit permanentment a ningú, sinó apartar-se de les situacions i converses on es critica obertament.

    ResponElimina
  7. Has donat malauradament en el clau, per què estarà tan estesa aquesta manera de fer?, però al cap i a la fi cadascú de nosaltres pot pendre-hi part o no en aquest joc, de criticar i criticar. Sobre els consells, només si te'ls demanen..., penso.

    Bon vespre!

    ResponElimina
  8. Estic totalment d'acord amb el que diu la CARME... Sense arribar a fer el buit, pots fer notar molt clarament quan una cosa no t'interessa. A la que surten determinats temes, has de marxar... al lavabo, a buscar unes fotocòpies, a buscar una mica d'aigua, a... i casualment, sempre que surten aquests temes és quan marxes...

    Si et veus "enganxat" enmig d'una conversa d'aquestes criticones sense possibilitat de fugida, també es pot optar per la tàctica de no aportar res a la citada conversa dient coses tipus "ah, jo no sé"... "mmm no sé què dir-te"... "ah, jo no m'hi fixo en aquestes coses"... "ni idea"...

    Això ho faig jo a vegades. I, si m'empipen massa, adopto ja directament la postura de defensar la persona criticada. Per principi. Senzillament per equilibri. Per això has de tenir ja una mica més de nassos, però a vegades és l'única solució:
    "Sí, ja sé que té mal geni, és perquè és molt nerviosa, però és molt bona persona, a mi m'ho ha demostrat moltes vegades"... I ja està.

    Ostres, què tard! :-DD

    ResponElimina
  9. Totalment d'acord amb tu: no fer res és una opció totalment respectable, ara bé, no martiritzis als demés amb les conseqüències de no fer res !

    A mi no m'agrada gens aquests safareijos !

    ResponElimina
  10. Abans aquesta actitud de no fer res em posava molt nerviosa, no ho podia entendre. Ara m'hi trobo i no va amb el meu caràcter però és que no veig factible cap més opció, sé que d'aquí a res ja no treballaré on sóc, per tant no fer res és el més fàcil. I no vol dir que sigui el més adequat, simplement que hi ha opcions per a tot. Els safarejos, ben lluny!

    ResponElimina
  11. Això no només passa a les empreses, si visquessis en un poble petit com el meu...
    Resulta difícil esquivar les converses on uns es critiquen als altes, per no dir impossible. I vaig a dir que evitar-les és indispensable per no rebre pels dos costats. Per sort treballo fora i tinc molt poc temps per anar xerrant amb els veïns i així m'estalvio disgustos.

    ResponElimina
  12. La segona opció em sona i la tercera és la que em sembla més correcta.
    Crec que se'ns ha donat el gran tresor de la paraula, per aclarir situacions difícils, a part de regalar flors.
    Els meus pares tenien un forn i la meva mare sempre em deia que no semblava del poble, perquè quan els / les clients criticaven a algú, mai sabia de qui parlaven, ni més remota idea!!. M'encanta el contacte amb la gent, no més enllà del que lliurement vulguin explicar-me ... estrany? si, ja sé que sóc rara.

    Una aferradeta!

    ResponElimina
  13. Si hi ha alguna possibilitat de solucionar el problema s'ha de fer tot el possible! criticar per criticar és lleig, sobretot perquè tots podem acabar passant a l'altra banda. Les coses de cara i el toro per les banyes! :)

    ResponElimina
  14. Amb la llei (prevenció de riscos laborals), escapar-se, no respondre pot ser no tant senzill. Segons el grau en que passi pot ser moriu d'intervenció per part dels serveis de prevenció. I ull de parlar de "fer el buit".

    Personalment no suporto el safareig i per això intento intervenir-hi per desmuntar arguments públicament i desfer-ho... m'he guanyat antipaties però és millor això que suportar certes coses.

    ResponElimina
  15. Això que planteges és la salsa de la vida. Vull dir que es dóna en molts dels cercles en els que ens movem, deu ser que forma part de la condició humana. I com tu bé dius, no hi ha millor manera d'afrontar-ho, depen de cadascú. Jo que sóc visceral de mena m'hi enfrontava però vaig aprendre a posar fre, mossegar-me la llengua i a esperar el moment. Moltes vegades les coses amb una mica d'espera es resolen soles i no has de passar calorades. Si no és així, evidentment s'ha de parlar però intentant ser empàtic i assertiu, que a vegades tenim una vena als ulls que no ens deixa veure més enllà dels nostres nassos. La serenitat és una bona consellera.

    ResponElimina
  16. A mi sí que m'agafa el toro. Despistat com sóc, no m'havia adonat que tenies plantejat aquest trilema tan cru. I ho dic, sobretot, perquè sóc dels que em costa decidir-me a plantar cara a segons quines situacións. Suposo que és cosa genètica, però també veig que, en passar els anys, també acabes tenint més valor i més recursos que fer-te fort. Però insisteixo: jo crec que la genètica pesa molt.

    ResponElimina
  17. això, això... més pràctica i menys teoria... ja fa massa que veig companys rajant de tot i de tothom, enrarint ambients, però a l'hora de la veritat són incapaços d'enfrontar-se al problema i acotxen el cap. MOLT MALAMENT! Acció, ja!

    ResponElimina
  18. no sé què dir-te..encara que m'agradaria saber-ho.. abans creia que plantar cara era el millor, i cada vegada ho dubto més perquè sovint no té resultats, però si no es planta cara no ha de ser per traga-s'ho tot..

    si no m'interessa la conversa, passo.. potser per això diria que d'aquestes converses ni en tinc, si parlo d'algú ha de ser constructiu i si no és així és perquè m'hi cago directament.. i els que directament me'ls carrego acostumen a ser gent que no tracto en persona (polítics etc) si els tracto personalment em costa molt engegar-los a dida, no per valor o no sino perque en persona sempre intentes entendre l'altre, des del seu punt de vista..
    crec que es nota quan algú no li interessa el que li diuen..

    ResponElimina
  19. També hi ha una quarta opció, però s'ha de procurar que semble un accident.

    ResponElimina
  20. una altra opció es esquarterar-los a tots amb el ganivet del pa

    ResponElimina
  21. Xexu, sé que queda molt bé dir que no m'agraden les crítiques, ni tampoc criticar... però és que és així . Desconfio plenament de la gent que critica per criticar. Les crítiques si s'han de fer que es fasin al davant, i que almenys siguin contructives. Per aquí deim que és molt fàcil fer els comptes a fora casa, però cada qual ha de saber el que pot i ha de fer i el que no, encara que sigui no fer res. Les crítiques solen venir de les persones que solen tenir més problemes interns, problemes d'inseguretat, i d'autoestima... solen criticar als altres perquè els fa sentir que ells són millors. Que hagis tengut un molt bon DIMECRES!!! ;-)

    ResponElimina
  22. N'hi ha que viuen per això, criticar, i fotre la resta. Aquest patró crec que és universal. Jo en dic les víbores, i el meu cunyat, en diu el terrari, i ell viu a Barcelona, i jo a Valls. Per tant, queda confirmat, que tan a poble com a ciutat, abunden.
    Bona nit i bona lectura!!!

    ResponElimina
  23. Criticar és jutjar a una altra persona en circumstàncies diferents de les nostres. Tot el que és judicar -això està bé, això no...- sempre respon a un patró de subjectivitat i de prejudici adquirit. Hi ha maneres de ser i de fer diferents a les nostres, la gent sortosament és diversa i diferent. Sovint ens costa admetre allò que s'aparta del que fem nosaltres. No és ni millor ni pitjor, és una altra forma de viure o de veure la vida. La gent que critica molt està molt tancada en sí mateixa, no admet que algú discrepi, és poc democràtic i poc empàtic perquè no veu que la seva realitat és molt personal i subjectiva. N'hi ha d'altres igual de respectables encara que no les compartim.
    Penso que la clau rau en el respecte a la diferència, només això ja ens frenaria en aquest afany criticaire. Per criticar als altres s'hauria de fer primer l'exercici de mirar-se un mateix i arreglar allò que no ens agrada. De fet, qui som per criticar/judicar sobre els demés? Ningú segurament.

    ResponElimina
  24. Això em recorda l'únic llibre d'autoajuda que he llegit en la meva vida, 'El poder de l'ara'. I explicava més o menys això. Davant d'un problema: tres possibles respostes 1-Rendir-se, però en el bon sentit de la paraula; és a dir, assumir-ho... 2-Queixar-se, la pitjor, només generes energia negativa... 3-I rebel·lar-se. Fer alguna cosa per provocar el cani. Hi estic força d'acord. Una abraçada, XEXU.

    ResponElimina
  25. Ostres Xexu,no tothom té el mateix grau d'implicació a la feina, i la feina no és res més que feina, potser la persona que agafa l'actitud de no fer res té els seus motius i ja té prou el cul escaldat de fer coses. No és que intenti recolzar alguna de les actituds però m'has fet reflexionar i posar-me al lloc del que no fa res davant d'una situació, jo he passat situacions personals difícils (com tothom) i aleshores vas a la feina, a fer la feina i punt. Pel que fa a les tres versions, no estic massa d'acord amb el que dius que són de persones que saben reaccionar, el fet de no fer res també és una reacció, hi han reaccions actives i passives, jo particularment trobo que és una reacció molt agressiva l'enfrontament directe i posada en evidència....jo particularment penso que no sóc ningú per donar consells a la feina. Potser el que ens falta és respecte amb els companys de feina.

    ResponElimina
  26. Com és d’esperar, quan es parla d’algun comportament que no ens acaba d’agradar, aquí tots som molt macos i el reprovem. Però alhora reconeixem que són comportaments molt comuns, tots coneixem algú així. Curiós, sí senyor. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Sort que els heu fet, que si no us criticaria després!

    Alba, em temo que és difícil trobar un lloc de treball amb unes quantes persones on no hi hagi mal ambient per alguna cosa. Pots tenir bon rotllo amb alguns, però generalment quan ajuntes unes quantes persones, sempre acaben sortint les desavinences. Després, cadascú entra a la roda si vol, això és una altra cosa, però tampoc pots evitar que parlin malament de tu.

    Sr. Banyera, probablement, cap de les tres li serveixi a aquesta persona i hagi de buscar la seva pròpia. Ni tant sols estic segur d’haver fet la proposta que hagués fet un altre dia, només l’ha que m’ha sortit en aquest cas. Si vols actuar, sempre hi ha moltes maneres, i depèn molt de l’estat d’ànim, també, o de com et sents de forces. Jo espero que sàpiga agafar el toro per les banyes, que el tema ens cansa una mica a tots.

    Yáiza, no t’he d’absoldre de res, dona. Si digués que jo no ho faig mai mentiria, ja sabem que sí, i de fet, el simple fet de debatre el que parlàvem ja és una forma d’estar criticant a algú o alguns. Intentem almenys que no sigui gratuït, encara que de vegades tots hi caiem. Però és una mica com el que dius, si no vas a burxar o a fer mal, o simplement a tafanejar, tampoc no hi veig res dolent en parlar de les persones que coneixes. Ara, s’han de saber bé les coses de les que parles, i si es poden dir o no.
    Jo no sé si es pot considerar hipòcrita una situació així, em decanto més cap a dir que és covarda. No és que ho faci amb malícia, és que senzillament no s’atreveix a fer res per arreglar el que li molesta. Com actuar en cada cas requereix conèixer bé la situació i la persona amb la que t’enfrontes, i aquesta opció que dius tu justament portaria les conseqüències que endevines al final. Però saps què? No ho he dit al post, però és justament l’opció que jo vaig proposar aquest cop, i mira que jo sóc més d’enfrontaments directes, però de vegades penso que no val la pena.

    Sr.Gasull, ara no sé si et refereixes a la gent que no sap reaccionar o als que critiquen. Per mi l’opció és sempre fer alguna cosa, però sembla que n’hi ha que no ho tenen tan clar, o que no s’hi atreveixen. Ah, i fer alguna cosa implica fer-ho amb sinceritat, no amb bones paraules i després criticar per l’esquena.

    Porquet, no sempre puc ser tan impermeable, però admiro la teva capacitat. A mi m’agrada implicar-me una mica amb la gent, i potser llavors et menges unes quantes coses d’aquestes, però tinc clar que pel que fa a la majoria de gent, només són un ‘dany col•lateral’ de la feina, que tant podrien ser-hi com no ser-hi.
    Respecte als consells, m’agrada la teva manera de veure-ho i intento fer-ho també. M’adono que en casos com aquest em puc extralimitar una mica, prefereixo quedar-me en fer pensar una mica l’altre, i en aquest cas ens podríem haver quedat amb fer-li veure que cal actuar, sense donar-li opcions on triar. De fet, dubto que segueixi cap dels consells, així que igualment ens els podríem haver estalviat.

    Carme, no ho veig ben bé així això de no fer res. El teu no fer res vindria a ser l’opció 2, desmarcar-se i demostrar que no t’interessa, com a mínim al nivell d’algunes persones. El problema és que aquestes persones estan presents tots els dies i encara que no vulguis t’ho menges. En aquest cas, no fer res és seguir permetent aquests comportaments en la nostra presència, ja que ens molesten molt i ens incomoden. Jo no hi tinc tanta relació, així que quan em cansen marxo, però la persona que aconsellàvem no ho té tan fàcil perquè des de sempre que va amb aquesta gent. Per això cal, ara que comença a no suportar-ho, faci alguna cosa per revertir la situació, o almenys intentar-ho. Continua a baix

    ResponElimina
  27. El que qüestiono en el post és que realment cap d’aquestes opcions que hem donat valdrà. Però no només perquè aquesta persona se li fa una muntanya dur-les a terme, sinó perquè les persones amb qui ha de parlar no són fàcils i intueix que ho tindrà difícil per establir una comunicació en aquests termes. Són molts factors a tenir en compte i és molt probable que d’alguna manera en surti perjudicada. Però bé, es va fent mala sang i si no fa res anirà a pitjor, així que s’ha de trobar un remei que no sigui pitjor que la malaltia, que ja és prou difícil.

    Audrey, cadascú pot entrar o no en aquest cercle viciós, però de vegades t’hi entren encara que no vulguis, és el problema. Respecte als consells, tens raó. Potser no ens els ha demanat explícitament, però generalment no sap com actuar i busca el nostre suport. Intentem ajudar-la, però al cap i a la fi és un mateix que ha d’acabar prenent les decisions, seguint el que ens diuen o no.

    Assumpta, bé, el que descrius al primer paràgraf seria el que jo entenc per fer el buit. Potser no m’he expressat bé, el que volia dir era esborrar-se de la situació quan es doni. No participar en la conversa o directament marxar, però el problema és que jo puc fer-ho tranquil•lament i de fer ho faig, però a la persona que aconsellàvem no li seria tan fàcil, perquè té molta més relació amb els altres. Aquests comportaments, que no serien gens propis d’ella, es notarien molt, i no per bé precisament. És bona solució el que dius després, però això no evitarà que passi, i també es notarà molt, ja que potser has estat participant altres vegades i de sobte ja no tens res a dir, seria estrany. I ja l’últim cas és fer d’advocat del diable, cosa complicada, però bé, depenent de com, també està bé. On jo no em callo i defenso a qui critiquen és quan em toquen a algú més proper. Puc fer-me el sord quan parlen de gent que no m’importa, però quan l’agreujat és algú amb qui em porto bé, no m’estic callat.

    Carquinyols, molt ben expressat! Si decideixes no fer res, no et queixis que no tens dret. Altrament no fas altra cosa que involucrar altres persones i fer-les parlar quan estan la mar de tranquil•les alienes a laes tafaneries.

    Sílvia, la teva situació demostra que l’actitud a adoptar depèn molt de la circumstància de cadascú. Si saps segur que tens els dies comptats en un lloc, potser no cal emmerdar-se massa i aguantar el temps que tinguis. Fer-se mala sang perquè sí tampoc no és el que desitgem. Però bé, aquesta persona porta temps ja allà i no té cap intenció de marxar, així que el problema se li fa més gros.

    Jomateixa, ho podem resumir en un grup prou gran de gent com perquè hi hagi postures enfrontades, unes sempre parlaran malament de les altres i ja tenim l’embolic muntat. Fugir-ne tampoc no t’assegura salvar-te’n, amb certa gent ja es veu que si no ets com ells i jugues al seu joc, segur que seràs criticat. Segur que en coneixes d’aquests.

    Sa lluna, per aplicar la solució de la comunicació cal tenir en compte qui és l’interlocutor. Hi ha persones que si els vas de bona fe encara se’t mengen, i temo que aquest pot ser un dels casos. Com a poc, si es fa això cal tenir capacitat de reacció i no deixar-se trepitjar davant de la intransigència.
    Aquest cas que explica a mi m’alegra quan em parlen de gentussa que surt per la tele, d’aquests que s’han fet famosos per sortir fent el ridícul en programes absurds. En sento a parlar i no tinc ni idea de qui són, i em sento bé. No deus ser tan rara, o almenys ja en som dos!

    Nimue, em temo que en aquest cas, intentar solucionar la situació et pot fer passar directament a l’altre cantó. Hi ha gent que és així de simpàtica. Saps què, se’t nota com molt contenta, no sabria dir per què. Me n’alegro molt.

    ResponElimina
  28. Jordi De Tot, la teva manera d’actuar em recorda a la meva, sovint callo, però alguns cops he arribat a ser desagradable perquè es deixin de posar amb algú (que no hi és, és clar) sense cap altre intenció que riure-se’n o fer safareig. Si volen dir alguna cosa, que ho facin a la cara, a veure si tenen pebrots. El que no acabo d’entendre és la primera part del comentari, no crec que deixar de fer casa a algú o no parlar-li perquè no et dóna la gana sigui res punible.

    Laura T, no és mala cosa saber-se controlar i entendre quan està bé actuar i quan, si xerres, et poses tan o més de peus a la galleda que els que estan criticant. Passa molt, és cert, i si ens hi fixem bé, tots ho fem en alguns moments. Potser només ens sembla que quan nosaltres fem un comentaris és sense malícia, i en canvi, quan el fan altres és amb tota la mala llet. Per què això? I realment podem passar de tot com dic jo al post, no entrar mai en el joc? Penso que no, però seguiré creient que hi ha maneres i maneres de fer-ho, que unes bromes innocents no es poden comparar a escampar rumors, siguin certs o no. La serenitat no sempre és possible.

    Jordi Dorca, la genètica sempre pesa, és normal. Després podem aprendre i millorar però l’herència que hem rebut només és una mica modificable, no podem canviar del tot, i encara menys de la nit al dia. A força d’anys segur que hom aprèn, però com ja he dit altres cops, no s’ha de voler ser com altres si això implica deixar de ser com som. Només podem mirar de millorar, no d’imitar-los.

    Carina, en aquest cas és una barreja de tot plegat. Uns que xerren de tot i de tothom fent safareig, i d’altres que se’n cansen, tot i haver participat molts cops a la xerrameca. El que deia jo fa referència a aquests que se’n cansen, han de dir d’alguna manera als que critiquen que això els incomoda, però és difícil. Llavors és quan venen les queixes constants, però si no fas res per arreglar la situació, ja pots anar queixant-te, que és com cridar al desert.

    Lolita, sempre es pot fer una resistència passiva, però menjar-se tot el que ve acaba sent molt contraproduent. Però pel que descrius, el teu comportament s’assembla força al meu. Jo també parlo de gent, és clar, però quan ho faig sol ser per bé, o per cagar-m’hi molt, generalment per comportaments força reprovables, almenys al meu entendre. Parlar per parlar, de ximpleries o tafaneries, ho evito tant com puc. Sempre ens agrada saber coses, és clar, però es pot rebre informació sense amplificar-la ni emmerdar-la. Ho estenc una mica a la gent coneguda, perquè jo sí que ho faig sí s’escau.
    La teva darrera frase també m’ha agradat, jo també ho penso, però també crec que hi ha gent que això els és igual, si han de parlar parlen, i tu els escoltes o et fots.

    Jpmerch, massa gent a l’empresa, i a més hi ha càmeres, és molt arriscat.

    Pons, no et pensis que no ho he considerat, però al menjador de l’empresa només hi ha uns ganivets lamentables que me les veuria negres per amputar una sola extremitat.

    Ventafocs, em resulta difícil de concebre, però sembla que hi ha gent que gaudeix del simple fet de parlar malament dels altres a les seves esquenes, fer safareig. No ho entenc. Naturalment, no tenen valor ni necessitat de dir les coses a la cara, una cosa és que tinguis una crítica per un fet concret que es podria arreglar parlant, que pot costar més o menys de dir, però quan cada dia et rius en privat de com vesteix aquell o tal altre, per posar un exemple, no són coses que hagis de dir a la cara perquè no són cosa teva, ni està gaire ben fet.
    Estic d’acord amb això que dius dels problemes d’autoestima, ja se sap. Potser hi ha altres motius, però si no és per sentir-se superiors d’alguna manera, no entenc per què fer-ho.
    Ah, això de fer els comptes a cada (o fora) ho tinc sentit d’una cançó d’Antònia Font!
    Però què dius, si avui era dijous! Dijous, oi? Hehehe.

    ResponElimina
  29. Dafne, em penso que sí que és una cosa comú per tot arreu. I saps, això em porta a fer la reflexió de que, ni que sigui per estadística, molta gent de la que passi per aquí poden ser de la mena xerraire. Però és clar, quan comentem tots som la mar de macos i no fem mai coses dolentes!

    Helena Arumi, algunes de les coses que dius les trobo molt sensates. Això de no acceptar altres realitats és justament del que estem parlant. O ets com jo, o em riuré de tu. O fins i tot, si ets com jo, ja et trobaré alguna cosa. Per aquí han parlat de baixa autoestima, que també pot ser una explicació, tenir la necessitat de sentir-se millor que algú altre. El respecte sempre és bàsic, acceptar que tenim peculiaritats igual que els altres, i ja que a nosaltres no ens agrada que es riguin de les nostres, hem de suposar que als altres tampoc. No em sembla tan difícil d’entendre, no? I bé, ja no parlem de coses dolentes a corregir, jo parlava de peculiaritats, però està clar que ens hem de mirar a nosaltres mateixos abans de criticar el que fan els altres. El més fort és que de vegades critiquem a la gent coses que nosaltres també fem. Suposo que és difícil de veure, però sembla de comèdia, qui ens sent nota perfectament que allò que critiquem també ho fem nosaltres, és absurd.

    Jordicine, de les tres opcions, jo em quedaria amb la tercera, és clar. Si una cosa et molesta, més val que facis alguna cosa, si és possible. Assumir-ho no ho veig massa factible, potser en alguns casos, però no sempre. Generalment portarà a fer-se mala sang, i com a conseqüència, al punt dos. Així que em quedo amb el tres, tirar pel dret.

    Marta, vist com tu ho dius té sentit, però segurament et portes la situació al teu terreny i, és clar, sense conèixer bé el cas concret, es fa difícil valorar. Bé, potser pensaries igual de conèixer-lo de primera mà, és clar. En aquest cas parlem d’una persona que sol fer els àpats i els descansos amb un grupet, ja des de fa temps. Aquests són els típics de criticar tota la resta i riure’s de les diferències dels altres, el que es coneix com ‘rajar’. Doncs aquesta persona se n’ha cansat, ha vist que es passen i que a més són falsos i hipòcrites. Són els seus companys de sempre, però comença a no tolerar-ho i se li posa malament. No sé si explicat així et semblarà que seria una bona cosa emprendre alguna acció. Potser l’enfrontament directe no està bé, o no sempre, però almenys parlar-ho, perquè la situació és desagradable i va a pitjor. No és que sigui fàcil, però si t’importen, s’ha de fer. Doncs per aquesta persona és particularment difícil afrontar aquesta mena de situacions, fuig del compromís d’aquesta mena. Per això l’aconsellàvem. D’acord que no som ningú, i que potser no ens ho va demanar explícitament, però confia en nosaltres ara i quan ens ho va dir semblava talment un crit de socors. No hi ha hagut novetats des de llavors, però en tornarem a sentir a parlar segur. Per això jo advoco per moure fitxa, de la manera que pugui, però és l’únic solució que hi veig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I estic totalment d'acord Xexu, jo també mouria fitxa i escac i mat! Bon cap de setmana!

      Elimina
  30. Buà quanta tela i quant de suc en aquest post i comentaris.

    Completament d'acord amb tot el que dius, tot i que crec que és impossible que ningú no critiqui alguna vegada. No crec que ningú no ho faci. Però és cert que hi ha qui sempre està igual, i és força trist.

    M'agraden les opcions que planteges, xò algunes em semblen violentes, o si més no, que a mi em violentarien amb mi mateixa. Crec que va pel que dius al final, ha de ser és la pròpia persona qui ha de voler deixar enrere aquesta dinàmica. Simplement, deixant-ho de fer, passant i buscant nous espais de relació ja es trenca la dinàmica i no cal enfrontar-se amb els altres. Val en aquesta situació?

    Per cert, el que em frepa més de tot el post és la frase final: "les queixes no tenen cap sentit, si no estàs disposat a canviar les coses, per què queixar-se?". Em diu que me l'he d'aplicar, xò em costa saber en quin sentit, en canviar les coses o deixar de queixar-me?

    ResponElimina
  31. Amb la llei PRL pot ser punible el fer el buit a una persona. Es podria interpretar de diferents maneres tot i que aquestes coses són difícils de demostrar l'empresa està obligada a detectar-ho i actuar (identificació de perill i el seu control).

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.