diumenge, 29 d’abril de 2012

Necrològiques musicals

Sempre havia estat un gran amant de la música, un estudiós, es podria dir. Els seus amics desistien de parlar amb ell de temes musicals perquè podia invertir tardes senceres parlant d'un únic solo de guitarra. L'admiraven, semblava saber fins l'últim detall de la història dels seus músics favorits, però era massa per ells; tanta informació els aclaparava. S'ho prenia bé, ell, no volia atabalar ningú. Però per donar sortida a tot el que li agradaria compartir, va trobar una solució en el món dels blogs.

Els inicis van ser difícils, un nou món per aprendre. Però mica en mica va anar aglutinant una colla de seguidors que llegien amb interès les seves cròniques, amb pas ferm es va anar convertint en una referència entre els blogs musicals de la xarxa. Tothom esperava, en especial, el seu apartat periòdic de necrològiques musicals. Quan un artista moria, fos conegut pel gran públic o no, ell li dedicava un escrit documentat amb pèls i senyals, un panegíric on incloïa vida i miracles del malaurat. La morbositat de l'assumpte feia, precisament, que aquests fossin les entrades més seguides i aplaudides. Li sortien ben naturals, però els seus lectors semblaven sorpresos i admirats dels seus coneixements, a qui no li afegiria un puntet d'orgull, això?

El comentari va arribar fora d'hores, quan ja estava a punt d'apagar l'ordinador. Un dels seus seguidors li preguntava astorat com era possible que sabés tal quantitat de dades dels finats dels que parlava. Va dubtar si contestar-lo, però una llambregada al rellotge el va fer desistir, no volia pas perdre el vol. Ja contestaria a la tornada. Tenia passatge a Birmingham, i ja anava just de temps. Allà havia concertat cita amb el baixista d'un grup indie que havia triomfat a mitjans dels anys '90. El pobre incaut no ho sabia, però estava a punt de convertir-se en material per la seva propera necrològica. Mentre tancava la maleta, mentalment va començar a imaginar com trenaria, aquest cop, el seu escrit.


Aquest petit relat li dedico a en Babunski, tot un crack en això de la música, i qui sap si en altres coses...

24 comentaris:

  1. quina dedicació més maca! Me'n vaig a fer una ullada a cal Babunski que m'ha fet picar les ganes!

    ResponElimina
  2. No acabo d'entendre la història. O més ben dit, li he vist un final macabre però com que l'Alba diu que és una dedicació maca, ara no sé què pensar. Una de les dues no ha entés la història....

    ResponElimina
  3. Un final ben sorprenent i inesperat, XeXu!

    Una història blocaire amb un final... jo, com la Laura, m'he pensat que anava a omplir-se de tota la informació possible per després, carregar-se'l... per una entrada de blog! mare meva! :)

    ResponElimina
  4. Com a experta intèrpret en Posts-XeXuencs puc assegurar -i asseguro- que el protagonista del relat es disposa a liquidar al pobre baixista del grup que havia triomfat a mitjans dels 90 ;-))

    He de dir que he començat a llegir amb un interès totalment innocent, pensant que potser parlaria d'una història real... però aviat he vist que no, que aquest és un dels relats sorpresa que de tant en tant ens ofereix en XeXu (veure etiqueta "somni o vigília)... però no sabia com s'ho faria anar per arribar a un final espectacular, dels que li agraden... però sí... quan he vist aquesta frase "El comentari va arribar fora d'hores, quan ja estava a punt d'apagar l'ordinador. i he pensat "tate!! aquí hi ha gat amagat!!"...

    I, efectivament, aquest blogaire-boig es dedica a entrevistar grans o petits músics i ex-músics, treure'ls el suc, esprémer-los i després els mata... I és que, amics i companys tots, tenir un blog d'èxit no és fàcil.

    La frase final "li dedico a en Babunski, tot un crack en això de la música, i qui sap si en altres coses..." és una pregunta irònica (o no!!) sobre si potser en Babunski també és expert en "formes alternatives d'obtenir informació per nodrir el blog" :-DDD

    Conclusió: La dedicatòria és maca... o sigui que l'ALBA te raó: Ha de fer il·lusió que et dediquin un post ;-))... LAURA, el tema va en broma, dona! hehe jo crec que ho has entès bé... exactament com la CARME, també experta en posts-XeXuencs :-DD

    ResponElimina
  5. mai tindria l'acudit del protagonista del teu relat...! no sé perquè, anava llegint i he intuït per on aniria...pobres músics...quina mala baba.....!!! un relat molt bo Xexu!!!!( ostres potser començo a conèixer-te una mica...si més no els teus escrits...)

    ResponElimina
  6. O sigui que lo del saxofonista dels The Killers no ha estat un suïcidi!!
    Humor negre en 3,2,1: Ara es canviaran de nom? ara es diran "The self-killers" xD

    ResponElimina
  7. MOltes gràcies XeXu... m'he sentit descrit en aquest relat. Jo sóc més o menys tal i com defineixes el teu personatge. Quan els meus amics volen saber el títol d'alguna cançó, volen algun disc en concret o necessiten alguna recomanació musical sempre em truquen a mi. I, evidentment tal i com diu el pons007 ara toca l'article pels The Killers.
    Una salutació molt forta i moltes gràcies! Les estadístiques del bloc m'han pujat notablement.

    ResponElimina
  8. Ja era hora. Per un moment vaig tenir la temptació de creure que se t'havia passat la vena psicòpata, però sembla que em vaig precipitar.
    I a sobre li vols carregar el mort a un altre... No tens remei.

    ResponElimina
  9. Doncs jo crec que faria molt bona parella amb un amic meu del quan ens en riem sovint ja que a la llista del seu ipod no hi figura cap artista viu. Sembla que sigui un requisit per a ell que hi hagi hagut una necrològica per a passar a formar part de la seva llista de favorits!

    ResponElimina
  10. Pell de gallina. Procuraré no fer gaires solos de guitarra.

    ResponElimina
  11. He al·lucinat, potser fa poc que et segueixo, i al principi, m'he pensat que era de debò. Redéu, cada cop tinc menys temps per escriure, però encara menys per ingeniar trifulgues com aquesta. Passaré per cal Babunski, i així contribuiré en el seu marcador, curiositat, mera curiositat!!!

    ResponElimina
  12. Em sembla absolutament comprensible l'actitud del teu protagonista. Jo, per aconseguir una bona entrada, mato maaaatoooooo! :D

    ResponElimina
  13. quin yuyu, no? si és que mai sabem què ens pot passar!

    bon relat!

    i bon motiu per descobrir blog i saber lo del saxo de The killers! no en tenia ni idea.

    ResponElimina
  14. M'agraden aquests tipus d'històries... uixxx...

    ResponElimina
  15. Segur que tenir un blog de referència serà un eximent quan l'enxampin... si l'enxampen!

    ResponElimina
  16. Enginyosa entrada per donar a conèixer un blog. Què genial compartir allò que ens apassiona!.

    Bon vespre!

    ResponElimina
  17. ...traigo
    ecos
    de
    la
    tarde
    callada
    en
    la
    mano
    y
    una
    vela
    de
    mi
    corazón
    para
    invitarte
    y
    darte
    este
    alma
    que
    viene
    para
    compartir
    contigo
    tu
    bello
    blog
    con
    un
    ramillete
    de
    oro
    y
    claveles
    dentro...


    desde mis
    HORAS ROTAS
    Y AULA DE PAZ


    COMPARTIENDO ILUSION
    XEXU

    CON saludos de la luna al
    reflejarse en el mar de la
    poesía...




    ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE THE ARTIST, TITANIC SIÉNTEME DE CRIADAS Y SEÑORAS, FLOR DE PASCUA ENEMIGOS PUBLICOS HÁLITO DESAYUNO CON DIAMANTES TIFÓN PULP FICTION, ESTALLIDO MAMMA MIA,JEAN EYRE , TOQUE DE CANELA, STAR WARS,

    José
    Ramón...

    ResponElimina
  18. Un bon relat i un final sorprenent. sempre que fas un relat començo pensant que és un post ( perquè és un relat, oi?)

    ResponElimina
  19. Tristes pèrdues queden doncs ben homenatjades amb les seves cròniques.

    Salutacions, Xexu, i bon dimecres.

    ResponElimina
  20. Deunidó, jo també em pensava que parlaves d'un fet real i com has girat la truita. Molt bo, molt!

    ResponElimina
  21. Moltes gràcies a tots pels comentaris en aquest text, que sí, que era un relat, però ho era sobretot en el desenllaç, és veritat que en Babunski en sap un niu de música i que fa aquestes necrològiques musicals que sempre em sorprenen. En el seu blog li vaig dir que m'havia inspirat un relat i així l'he escrit. No era ben bé per presentar el seu blog, però si li han pujat les visites millor que millor! No sé si tots heu entès el relat, però bé, tant és, que cadascú interpreti el que vulgui. Per cert, que per contra del que pensava, en Babunski no ha desmentit que el desenllaç del relat sigui fals, així que em quedo amb el dubte de si, en realitat, no encerto el seu procedir. Això, sens dubte, de ser cert, em valdrà una visiteta seva algun dia, encara que jo no n'entengui ni un borrall de música...

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.