diumenge, 8 d’abril de 2012

Activitats de parella

El darrer partit del Barça que van fer en obert el vaig anar a veure a casa d'un amic, amb la seva parella i ell. Intentem veure tots els partits, i si pot ser els veiem còmodament en el seu sofà i amb el seu tros de tele. Un cop acabat, jo desfilava cap a casa quan vaig veure que ella ja tenia a les mans els dos comandaments de la Wii, aquesta consola de Nintendo que funciona amb sensors de moviment. Es veu que ara s'han aficionat a un joc al que poden jugar alhora i que és molt divertit, gaudeixen de passar les pantalles plegats i es fan un tip de riure.

Ahir, en un altre partit, aquest cop al bar, em comentaven que s'han quedat encallats a la darrera pantalla i que no hi ha manera de passar-la. De la manera que en parlen me'n fan fer venir ganes i tot, que jo abans era molt aficionat als videojocs, però fa anys i panys que no hi jugo. Però sobretot em van fer pensar que les activitats de parella ja no són el que eren, la gent s'adapta al que hi ha i als temps que corren. Ells fan moltes altres coses, però han trobat una bona activitat conjunta el jugar a aquest joc, i s'ho passen la mar de bé. I la veritat és que em va semblar entranyable, per què no? Segur que alguns estaran pensant en altres jocs per jugar a casa (Sr. Gasull, contingui's), però trobo maco que es pugui gaudir de coses tan petites i senzilles amb la persona que tens al costat, i probablement aquest sigui el motiu pel qual en gaudeixes. Quan jo era petit deien que els videojocs eren perjudicials...  

36 comentaris:

  1. Tot és trobar coses per fer plegats, que agradin a tots dos. I què hi ha més còmode i tranquil que escarxofar-se al sofà i fer una partideta? Jo mai no he estat de videojocs, però m'he fet la imatge al cap i m'ha semblat força entranyable. Un punt de competició, i alhora una cosa a fer entre dos.

    ResponElimina
  2. Jo sóc partidària dels relats del Sr Gasull, però està bé això de tindre activitats conjuntes ... menys divorcis, segur!

    Una partideta Xexu? ;)

    ResponElimina
  3. La parella que juga unida es manté unida, diu el refrany :-)

    Els meus pares estaven acostumats els caps de setmana i, més endavant cada dia, quan ell ja estava jubilat, a fer una partideta de pinacle (Joc amb dues baralles de cartes d'aquelles de piques, trebols i tal)... A mi m'encantava veure'ls jugar... per mi era una imatge entranyable veure'ls allí, tranquil·lament asseguts a la taula i que si "vas per escala?", que si "no puc obrir, que estic barbelé", que si "he tallat exacte, cinquanta punts" :-))

    (XEXU, ja saps que el meu pare llegeix tots els meus posts i tots els comentaris que poso als altres blogs... quan vegi aquest segur que riurà hehe... Per cert, el València va empatant)

    ResponElimina
  4. Això està molt bé. Activitats en comú eviten molts conflictes a la parella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jotapé, ets del València? Diuen per la ràdio que està jugant millor. A veure si ens doneu un cop de mà! ;-))

      Mitja part, zero-zero.

      Elimina
    2. FINAAAAAAAAAAAAAAAAAL!!!

      ESTEM A QUATRE PUNTS!!! Uaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaauuuuuuuuu

      Elimina
    3. Enguany, a la vista les resultats he decidit eixir-ne fugint.

      Elimina
  5. Ah, i en Josep Lluís i jo juguem a que som una parella d'anglesos moltes vegades quan ens prenem un te, i fem tota la comèdia de dir coses tipus "ui, la cuinera cada dia fa les galetes més bones"... "aquest te m'anirà genial, he passat un disgust terrible"... "segui, segui milord"...

    Bé, què passa? Cadascú juga al que vol, no? :-DDD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Boníssim, Assumpta!!!! Hehehe, m'ha fet molta gràcia, us hi he vist. Però has d'admetre que això és tot culpa de Dickens! ;)

      Elimina
    2. Bé, si et sóc sincera, la culpa és d'Agatha Christie... però Dickens no és del tot innocent... de Dickens hem après que moltes vegades hem de prendre el te amb "pa i mantega" :-)))

      Elimina
    3. O sigui, quan juguem a Milords i a comandants retirats, hi hi ha cuineres i altre personal de servei com majordoms i tal, llavors és un te tipus Agatha Christie.

      Però quan som molt pobres, només tenim pa amb mantega (i de mantega, poca)... fa molt de fred a fora, està tot nevat, el vent bufa amb força... i ens prenem el te per entrar en calor... llavors és te tipus Dickens :-)

      Hi ha moltes variants... I a vegades frases en castellà (bé, ho sento) tipus "El te está delicioso, querida"... això és d'alguna pel·lícula...

      És greu, doctora?

      Elimina
    4. Hahaha, Assumpta, mentre sigui un joc no em sembla pas greu, dona. =P Ho trobo divertit! Cada parella té les seves històries, no?

      El pa amb mantega, suposo que el talles posant-te el pa contra el pit i untant-lo primer amb mantega per la part de dalt. Llavors, amb el mateix ganivet en deus tallar una llesca ben gruixuda i la passes al Josep Lluís. I repeteixes el procediment per preparar la teva. Oi? =P

      Elimina
    5. Per descomptat!! És que es pot fer d'una altre manera? :-)) Així ho feia la germana d'en Pip! hehehehehe

      Bé, jo em retiro per avui que és tard! :-)

      Elimina
    6. Iupi! S'ha entès! Bona niiiit!

      (Bona nit, XeXu, ja parem, de debò...)

      Elimina
    7. Dona, és clar que s'ha entès! hahaha la descripció era perfecta!! A més "Grans Esperances" va ser el primer llibre de Dickens que vaig llegir i em va atrapar tant, que... no sé, és com màgic per mi :-))
      Jo imaginava la germana, tan dura, en Joe Gargery, un dels personatges més entranyables de Dickens i en Pip, menjant aquell pa amb mantega amb el te :-))

      Elimina
  6. Cada generació troba la manera més "actual" de fer coses en parella. Jo personalment no comparteixo jocs de consola (perquè no hi tenim afició ni l'un ni l'altre), però compartim caminates, suzuki experiences, bola de drac... hehehe! Ara que.... millor no provar-ho això de la Wii que sinó segur que ens hi enganxem!!

    ResponElimina
  7. Nosaltres també som de jugar: carcassone, catan, scrabble... jocs de taula en general. Les consoles no són "lo meu". Això sí, juguem a les grangetes amb un ordinador al costat de l'altre.
    Crec que és important que les parelles trobin alguna activitat ( joc, esport, hobbie) que puguin fer juntes. És una bona manera de passar el temps lliure plegats fent coses que agraden als dos.

    ResponElimina
  8. Doncs em sembla molt divertit jugar en parella, no és que nosaltres ho fem gaire. Durant una època (fa molts anys) havíem jugat al Backgamon i al Master mind... però no hem trobat massa coincidència de jocs que ens agradessin...

    ResponElimina
  9. Sense reprimir-me diré que quantes coses junts fem més acostats estarem i podrem encara trobar més activitats que ens vinguin de gust.
    Segons un estudi propi en relacions anteiors i actual, he pogut observar que quan més juguem de dia menys dormim de nit.........
    Sigui el que sigui, juguem.

    ResponElimina
  10. Lo maco que seria trobar una parella que li agradés el SC2! i que tingués un mínim nivell es clar...

    ResponElimina
  11. El tipus de jo a què juguen les parelles és el de menys, el més important és que es comparteixin activitats. Esper que hagis passat unes bones festes, Xexu. Jo he estat un poc desconnectada, però de tant en tant vaig pegant alguna ulladeta.
    Per cert, tot i que el negre té connotacions negatives en el món occidental, en certs àmbits i cultures esdevé un color carregat de positivisme. En les tribus Massai, el negre s'associa als núvols de la pluja, símbol de vida i de prosperitat. És un color clarament elegant (moda), de prestigi (pensa amb les limusines), d'autoritat i seriositat (la vestimenta dels jutges d'alguns països, graduats universitaris, alguns vestits religiosos,...). El rang màxim en diverses arts marcials es representa amb un cinturó negre. Els càtars utilitzaven el negre com a símbol de la perfecció... I com ja t'han dit molts, és un color que hi pega que ni pintat en el teu blog.
    Aquest cop m'he passat... supòs que ja enyorava una mica això de comentar. Una abraçadeta somrient!!!

    ResponElimina
  12. A mi em passa quelcom de semblant. Fa anys i panys que no hi jugo. Perquè el fill se m'ha fet gran i ja no el tinc gaire per aquí. I a la parella no li agraden gaire els jocs de pantalla. Ens agraden més els de tres dimensions.

    ResponElimina
  13. Ja va bé coincidir en alguns jocs de parella ( perdó, en parella). Però malament si sempre es va jugar al bar a la botifarra, alguna cosa falla.

    ResponElimina
  14. És clar que és entranyable i bonic. És part del conviure, complicitats de dos, úniques i intransferibles. Siguin quines siguin.

    ResponElimina
  15. El problema d'aquesta mena d'històries és quan una persona les fa individualment i es va tancant en aquesta mena de món. Si jugues sol però ho fas amb mesura. Fantàstic. Si jugues amb la parella, doncs això ja és molt millor i encara més divertit.

    Com en moltíssimes coses en la vida, en la justa mesura està el secret.

    ResponElimina
  16. Jo trobo molt bé que les parelles trobin el que sigui per passar una estona entretinguda plegats i si són videojocs són videojocs...els temps canvien....

    ResponElimina
  17. Ostres, recordo tardes a casa dels meus pares jugant al PC Futbol (con Michael Robinson) amb un amic. Molt grans aquelles tardes!

    ResponElimina
  18. També recorodo de petita que mons pares es nevagen a comprar-me qualsevol videojoc perquè deien que menjaven el tarro. Només vaig poder aconseguir la Game boy. I fa uns anys vaig modernitzar-me i em vaig comprar la wii. Realment serveix per passar bons moments tant en parella com en grup :)

    ResponElimina
  19. És clar! És igual el què, el què importa és fer coses junts. Algunes, no totes. I a vegades t'adones que ara fas coses que potser abans no t'agradaven gaire només perquè l'altra les fa i sense adonar-te t'hi has unit. I no és bonic, l'amor?

    ResponElimina
  20. tambe diuen que els joves no son sociables perque pasen masses estones devant del ordinador
    i es just el contrari crec...

    compartir mai pot esser dolent i si es amb la parella menys

    ResponElimina
  21. Nosaltres vam estar un temps enganxats al "Buzz" de música, aquell videojoc d'endevinar cançons, grups... però ara fa temps que no hi juguem... mmm em sembla que faré una proposta en ferm, serà veritat que tens un blog de servei públic? :-). El que sí que compartim són les ganes d'anar al cine, i de vegades hi anem i tot!

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Com molts heu dit, el què és el de menys, el que importa és compartir i fer coses plegats que omplin. Cadascú trobarà les seves i aprendrà a gaudir-ne entre dos.

    Yáiza, es tracta de saber trobar el que et pot unir a l’altre, a passar-ho bé plegats. A mi també em va semblar una cosa entranyable. Pot haver-hi un puntet de competició, que pot ser divertit, però en aquest cas era una cosa conjunta, compartida, els dos juguen amb el mateix objectiu, i això també està molt bé.

    Sa lluna, les activitats de les que parla el Sr. Gasull als seus relats ja es pressuposen en les parelles, així que no té sentit parlar-ne ni en fa cap falta. Per això destaco altres coses que no tenen altres parelles i que, efectivament, la seva manca porta a més d’un divorci. Home, si s’ha de jugar, ara només ho faré amb la meva parella!

    Assumpta, que tafaner el teu pare!! Segur que aquest no se li despistarà una mica? Deu estar pendent del Madrid des d’allà dalt, com nosaltres! I jo que mai els feia ni cas... i ara cada jornada a veure si perden aquesta gentussa. Bé doncs, amb el permís del teu pare, que ve a ser la mateixa cosa que descrivia jo, no? Els jocs canvien, però la motivació no. Jugar a jocs, els que siguin, de vegades inventats i tot, està molt bé. I si hi ha un puntet de competició sana és molt divertit. O col•laborativa, com en el cas que jo descrivia. Són coses que uneixen.
    Comentari 2: Havia escrit la resposta al teu comentari abans de rebre el segon, i justament a això em referia quan deia ‘jocs inventats’. Ho podem anomenar jocs, o representacions, o com vulguis. Però quan és compartit, també uneix molt. Segur que us feu un tip de riure imitant els anglesos, tan tocats i posats. Encara que, pel que veig, els anglesos que imiteu són una mica més clàssics.

    Jpmerch, està clar que quan cadascú va a la seva, les coses comencen a fallar. I no només compartir les desgràcies està millor!

    Alba, justament és això que deia. La qüestió és gaudir en parella d’aquestes activitats compartides. Un pot entrar al món de l’altre i fer-se’l seu, però hi ha una gràcia especial a descobrir coses plegats i aficionar-s’hi. Bé, no sé si és el cas, ni tampoc és necessari que sigui així, només que els dos gaudiu d’aquestes experiències, i sobretot de viure-les plegats. Compartir és molt maco. No proveu la Wii, no...

    Mireia, també és molt saludable que cadascun dels membres gaudeixi del seu temps i les seves coses, però compartir activitats que agraden per igual és molt agradable i uneix molt. Els jocs són una cosa senzilla i fàcil de compartir, siguin de la mena que siguin. Ara, és clar, si tant en Martí com tu jugueu a les grangetes, aquí no llegeix ningú, no feu ressenyes i tampoc no comenteu! Fatal, no? Ja t’ho dic jo que això de les grangetes és fatal.

    Carme, la qüestió és compartir, tenir coses en comú de les que pugueu gaudir plegats. Això dels jocs va com va, ja saps, si no hi ha coincidència s’han de buscar altres coses. I qui sap, també deu haver un moment que et canses de jugar a coses intranscendents.

    Sr. Gasull, espero que no t’hagi molestat que et mencioni, em va fer gràcia advertir que no parlava amb segons sentits, cosa que tu fas amb molta gràcia. M’ha agradat la teva frase, justament la que parla d’això, tens raó. Si es fan coses junts i es gaudeix, més ganes es tenen de fer-ne més, i això repercuteix en tots els àmbits. Així que si, juguem tant de dia com de nit, però de moment parlem dels jocs diürns, que són més entranyables.

    Pons, aquí has estat bé! Però en el meu cas, si la meva parella tingués un bon nivell de Star Craft 2, hauria de jugar sola!

    ResponElimina
  23. Ventafocs, els jocs són ideals per compartir coses, si se’n sap, que també he vist parelles jugant que s’acaben barallant més que divertir-se. És força trist. Aquests dies han passat amb molta calma, però sense desconnectar-me.
    Déu n’hi do quantes virtuts cantes del negre. Ja sé que les té, a mi com a color m’agrada força, per diverses coses i àmbits diferents. Però no sóc amant de la simbologia i m’importa més el que significa per mi, li escau al meu blog per com és i pel títol que té, i també li escau a qui escriu per la seva manera de ser i de veure les coses molts cops. M’agrada que m’acompanyi, també forma part de mi. Ja saps que no em fa res que escriviu tot el que vulgueu, tot el que dieu és benvingut.

    Jordi Dorca, el que importa no és de quantes dimensions és el joc, sinó que sigui compartit i agradable de jugar. Jo em viciava molt de jovenet i sóc d’aquests que pensa que si mai té canalla, tornarà a tenir excusa per jugar a videojocs...

    Rafel, en la varietat està el gust, diuen. I en una parella ja s’acaben establint les coses que agrada fer junts i les que no. Quan cadascú va a la seva i no es comparteix res és quan toca patir.

    rits, la gràcia és que siguin coses petites, coses compartides que agradin als dos, no parlem de les grans emocions ni sentiments, sinó d’allò que fa la quotidianitat més agradable i entretinguda, la complicitat.

    Porquet, en certa manera sí que és un món perillós perquè t’hi pots enganxar molt, però jo jugava moltíssim quan anava a l’institut i les meves notes no se’n van ressentir pas. I de més gran, penso que te’n vas desenganxant de manera natural, tret de casos extrems. A mi em va passar. Ara, la Wii aquesta està pensada d’una altra manera, no és agafar el comandament i deixar la cara fixada a la pantalla durant hores, sempre s’han de fer moviments estranys, i només per això ja és més divertit i convida a gent més gran a jugar

    Elfreelang, es tracta de compartir, i ens ho podem prendre com que tot s’hi val quan es tracta d’això. Si són videojocs, doncs això. I si no, doncs una altra cosa. Però compartida!

    Jordi, però aquell joc era més aviat individual, de passar-hi l’estona sol. Jo també hi vaig jugar molt i no ho compartia. Tot es pot jugar acompanyat, és clar, i se’n gaudeix més, no cal que sigui amb la parella, però llavors no és tan entranyable!

    Ipon, a casa meva les consoles van entrar i jo hi vaig jugar molt i molt, vaig demostrar que no eren incompatibles amb treure bones notes, i els meus pares em deixaven fer. De fet, la meva mare va ser la que més es va viciar a la game boy, jo tenia les grans. La Wii ha canviat totalment la perspectiva. Es criticava molt de les consoles que acabaven sent una cosa molt individual, i que la canalla s’enganxava a la pantalla, però amb la Wii la gràcia és compartir-ho, pot ser gairebé una activitat social. Això la faria gairebé recomanable.

    Susanna, és important tenir un espai propi, això és segur. I després, igualment important tenir interessos comuns i compartir-los. Poden ser creats pels dos, o heretats, tant és, compartir és molt maco.

    Sargantana, a dia d’avui es fa molta vida social a través de la xarxa, potser podríem convenir que massa, però almenys s’interactua amb altres persones i la gent no es queda tancada en activitats individuals. Si vols tenir contacte amb gent, encara que sigui virtualment, és ben fàcil. Ah, i compartir coses sempre està bé, mentre no siguin totes.

    Gemma Sara, compartir les ganes de fer una cosa és maco. Ja, arribar a fer-la, ha de ser increïble, hehehe. Home, doncs estaré content si us empenyo a recuperar una activitat de la que gaudíeu, el Buzz és força divertit, i el que el fa divertit és justament compartir-lo amb altra gent, aquell puntet de rivalitat sana. Hi he jugat poc, però m’ho vaig passar molt bé.

    Jomateixa, tu ho has dit.

    ResponElimina
  24. Doncs deu ser qüestió de gustos, perquè nosaltres tenim la wii, i jo, passo...
    Prefereixo compartir altres coses, tot i que si algun cop hi hem jugat, ells riuen de veure com la "cago" constantment!!! Això és el més divertit del joc.
    La veritat, el més important, és poder compartir coses plegats, sinó la monotonia mata. A mi, ja em va matar un cop, i ara procuro cedir, i compartir més, perquè sinó, malament!!! Hòstia, sembla una confessió!!! Déu ser que venim de la setmana santa, hahahah!!!! :)))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.