diumenge, 11 de març de 2012

Se l'endurà el tro

Fa pocs dies em parlaven de la gelosia que sent un nen quan neix el seu germanet i totes les atencions passen al més menut. No és cert, és clar, però el gran se sent desplaçat i pot adoptar una posició de rebequeria constant. Em pregunto si això pot passar-nos també de grans a altres nivells, quan ens sentim desplaçats per algú altre.

De totes maneres, el que vull escriure és un record que tinc al respecte, que de fet, no és un record meu. Tenia dos anys, per tant no ho puc recordar, però és d'aquelles coses que sents explicar tants cops que és com si estiguessin a la teva memòria. Quan va néixer la meva cosina-germana es veu que jo em vaig posar gelós i devia fer les típiques coses que es fan, fer-se veure, fer burla de la nena, burxar-la... no ho sé. El cas és que els de casa em deien que m'havia d'estimar la cosineta, que si no un dia se l'enduria el tro, i que em sabria molt greu. Evidentment, això a mi m'era igual, ja em feia el xulo de petit, sembla ser.

Un dia que tronava vaig anar a veure la cosineta i no la vaig trobar, no era al seu bressol. Em vaig espantar molt i em vaig posar a plorar, a la cosina se l'havia endut el tro! Era una tragèdia! Una tragèdia que en realitat era un escarment per mi perquè deixés la cosina tranquil·la i per demostrar-me que l'estimava més del que deia. L'havien tret del seu lloc per fer-me un ensurt, o senzillament van aprofitar l'avinentesa. Quins tips de riure que es feia la família a costa meva.

32 comentaris:

  1. Sembla ser que sí, que els nens tenen gelos dels germanets que neixen, però tampoc tots. Jo no recordo haver-ne tingut gens de la meva germana petita i tampoc m'han explicat mai batalletes pel que fa aquest tema.

    he, he, he... no sé si ho devien fer expressament... potser va ser casualitat! Aixín que de tant petitó ... ja et feies el xulo...

    ResponElimina
  2. Quin record més entranyable! Jo no he tingut germans, així que res de gelos d'aquesta mena. Cosins petits n'he tingut 12, però ens veiem molt de tant en tant i no pot donar fruit a gelosies. Més aviat, companys ocasionals de joc i poc més.

    Vas seguir burxant a la cosineta, després que se l'hagués endut el tro?? =P O vas començar a ser més bon nen?

    Pel que fa al que dius al primer paràgraf, estic ben segura que de grandets també podem tenir gelosia si algú ens "pren" el nostre lloc en el cor d'algú, sigui qui sigui. Però saps? És lleig, i ja no som nens petits. Així que... ens fotem! (vull dir, ens fotem i no fem rabietes, que ja tenim una edat).

    ResponElimina
  3. Oh! Pobret XeXu petit, quin ensurt tan gran et van donar!! M'has fet llastimeta i tot!

    I ara... hi ha bona relació amb la cosineta?

    Quins records! Entenc això que dius de "gairebé recordar" una cosa que t'han explicat un munt de vegades... Ara m'has animat a fer un post, a veure si em surt! :-))

    En quant a la gelosia... sí, estic segura que de grans també es pot sentir, clar. Quan penses que Tal o Qual és el teu amic o la teva amiga i, t'adones de Tal o Qual agafa molta confiança, que està content o contenta amb una altre persona, doncs potser tinguis una mica de por de quedar desplaçat. Ho he explicat fatal, però crec que s'entén :-)

    El que passa és que les persones adultes (a no ser que parlem d'una gelosia patològica, és clar!) podem racionalitzar les coses, controlar aquests sentiments que, moltes vegades, també poden néixer d'una autoestima baixa... Ostres, quina barreja de temes estic fent ara jo! :-)

    ResponElimina
  4. XeXu, jo hauria pagat quan era petita que un tro s'hagués endut la meva germana petita, però segurament m'hagués agafat un patatús si m'hagués passat una cosa com la que expliques, la gelosia, però, no es pot controlar massa bé, és dur veure que a una li han pres el tron de reina... Quan ets una criatura no pots racionalitzar i actues per treure't de sobre aquella nosa sobrevinguda pensant que tot tornarà a ser com abans, però per sort, és passatger i l'amor/l'estimació guanya sempre la partida... d'adults, però, la cosa canvia, com molt bé diu l'Assumpta i, aquí, ja no m'hi poso perquè és un fangar.

    ResponElimina
  5. Boníssima la història, i molt lògiques les teves reaccions infantils. M'ha fet riure el final.

    ResponElimina
  6. Quins records i això del tro m'ha agradat! la gelosia, penso que tots n'hem tingut de gelos, però com tu dius, que no li passi res a la víctima dels meus gelos quan som petits. A mida que passa el temps i ens fem grans els gelos ja són figues d'un altre paner i la cosa es complica. Jo també n'he tingut de gelos del meu germà quan era petita. Ara de gran els gelos ja són més complicats de treballar i en temes de parella encara més, ja que moltes vegades ens pensem que les persones que estimem són propietat exclusiva nostra i no és així ni per casualitat. Feliç setmana Xexu!

    ResponElimina
  7. Possiblement als dos anys vas entendre les consequències de les teves accions i per tant les responsabilitat d'aquestes... :)

    ResponElimina
  8. Si vares aprendre alguna cosa del fet, potser va estar ben fet i tot, i la teva cosina et podria presentar alguna de les seves amigues.....com a premi per deixar de molestar-la de petita

    ResponElimina
  9. Tinc una foto que explica el que dius, en què sembla que mon germà cridi telepàticament a ma mare: "No em deixis més als braços d'aquesta nena!". Ho entenc perfectament.

    ResponElimina
  10. S'ha de dir que la teva família es va currar la "mala" passada! Molt bona!

    Com tu, jo tinc un record d'aquests que no hauria de tenir, ja que era recent nascut, però mons pares en l'han explicat tantes vegades a mi i a mon germà...

    Resulta que jo sóc el petit de la casa. El meu germà és gairebé dos anys més gran. Doncs ell sempre s'havia portat molt bé, sense fer cap trapelleria... fins que vaig néixer jo! A partir de llavors va canviar l'actitud. I el símbol d'aquest canvi va ser el pobre paper de paret (que abans es posaven) d'un racó del menjador. Es veu que, des del mateix dia que vaig arribar jo a casa, va començar a arrencar el mateix tros de paper del mateix racó del menjador. De forma obsessiva i repetidament!

    Suposo que era una manera de cridar l'atenció!

    ResponElimina
  11. La cara que deuries posar .... i segur que si ho expliquen encara riuen.

    ResponElimina
  12. Molt bona i una mica bèstia! Benvingut als reis de la casa destronats per petits ;)

    ResponElimina
  13. Ja m'imagino el pànic que et devia agafar, i què divertit que s'ho devien passar els grans.
    Perquè després diguin que no som cruels amb els nens...

    ResponElimina
  14. Això del tro m'ha agradat. Ja torno.

    ResponElimina
  15. el tro? on es el clàssic home del sac?

    ResponElimina
  16. Aiii Xexu xexu... entre això de ser un xulo de petit i un líder negatiu de més grandet, aquests dies ens estàs ensenyant el teu cantó fosc!! ;)

    I sí que de grans hi poden haver enveges d'aquesta manera, deixant de banda qualsevol vincle amorós. A mi m'ha passat i no fa pas gaire. Resulta que tinc unes amigues que malgrat ser uns solets se m'han fet biòlogues "de bota" i fan animals, plantes i ecologia, així que a principis de l'any passat vaig començar a anar a classes sola. Més o menys ens coneixem tots de vista, i a mi m'agrada xerrar, així que de seguida em vaig relacionar amb gent. Vaig conèixer una noia fantàstica, és un solet, que s'ajunta amb la mateixa gent des de primer de carrera. I dins d'aquest grup hi ha una altra noia de caràcter fort, que es veu que per la meva presència es va sentir com envaïda (com que jo parlava amb la noia que és un solet, inevitablement vaig conèixer a la resta del grup). Jo no en vaig ser conscient fins que un dia, conversant amb la noia que és un solet, m'ho va dir i em va comentar que m'hi fixés. I la veritat és que de vegades em tallava quan jo parlava, si em preguntaven alguna cosa de vegades s'avançava per respondre abans que jo, i algun cop em va donar la sensació que mentre jo explicava alguna cosa, feia comentaris per reconduir la conversa cap a un altre tema del qual en portés la paella pel mànec. Però amb les companyes de sempre no ho feia pas. Sempre m'he considerat bastant innocent, no m'havia pres pas la seva actitud com una mena d'atac cap a mi, però després de parlar-ho amb aquella noia vaig començar a veure les coses d'una altra manera. Em vaig quedar força sorpresa, la veritat...!!

    I com a germana... sóc la petita, així que això de tenir nouvinguts no sé què és!!

    ResponElimina
  17. Quina malícia que tenen a casa teva! Ja està bé! que als gallets se'ls ha de picar la cresta de tant en tant! ;D
    Ara parlant seriosament; pobret... quina mala passada que et van fer! Sort que no te'n recordes!
    Doncs jo crec que aquest sentiment de gelosia és propi de la persona i per tant el tenim sempre. No crec que hagi d'anar lligat a cap etapa de la vida ni a cap edat. El que passa és que quan som petits no sabem controlar els nostres sentiments de la mateixa manera que quan som més grans i per això se'ns fa més evident aquest sentiment.
    Per cert... Hola! :D

    ResponElimina
  18. Doncs a mi em sembla un susto molt gran!

    ResponElimina
  19. La gelosia, prefereixo no parlar-ne; és tan cruel que pot arribar a destrossar les persones i el seu entorn. Aquest any, a la meva classe estic patint, i molt, arran d'una nena que no suporta els èxits d'una altra. Saps tot el merder que vaig patir aquell cap de setmana, tot és fruit de la gelosia; i jo al mig, com que sóc la tutora, s'encarnissen amb mi, la família. Tot s'acaba sabent, però el que més em dol, és veure com l'educació dels pares fomenta aquesta ràbia i no s'adonen que això passarà factura, i més aviat del què es pensen.
    Avui, jo vaig amb crosses emocionals, per les ferides que he rebut, penso que aquest curs ja falta menys perquè s'acabi, i a la fi, els pugui perdre de vista i oblidar. Mai a la vida, havia tingut tants problemes en una classe per culpa del tema que avui treus.
    I com diu algú, per aquí dalt, a mi em parlaven de "l'home del sac"!!!

    ResponElimina
  20. Un dels llibres que més em va agradar llegir quan anava a l'escola és de Miguel Delibes: "El príncipe destronado" (http://es.wikipedia.org/wiki/El_pr%C3%ADncipe_destronado)

    Els nens som així: potser ens estimem els germanets o les cosinetes, però no ha nascut encara el nano a qui li agradi que li treguin la trona!

    Deu n'hi do, la lliçó que et van donar. En sap un rato, la teva família!

    ResponElimina
  21. Jo tampoc havia sentit això del tro... però sembla que va ser efectiu, si encara "te'n recordes"! Sap greu perquè la gelosia comporta patiment, jo per exemple ignorava la meva germana petita i llençava les meves joguines pel celobert (suposo que em sentia culpable). Això després d'haver martiritzat els meus pares demanant una germaneta, eh? El fet és que no ho recordo, els records que tinc amb ma germana ja són posteriors al mal rotllo dels gelos... però d'adults també hi poden ser, esclar, més o menys racionalitzats.

    ResponElimina
  22. Amb tots els respectes, penso que abans feien servir uns medis molt poc pensats per fer creure a las criatures!!... Ja m'imagino el teu mal moment amb la gelosia i a més desprès el de l'ensurt!!...
    Aquestes coses penso deuen marcar molt!!
    Moltes vegades penso què, desprès de tot el que hem viscut, encara ens n'hem sortit prou bé!!

    ResponElimina
  23. Carai, pobre Xexu, quines estratègies s'utilitzen de vegades per aprendre la lliçó.

    Salut!

    ResponElimina
  24. Deu n'hi do!, quin ensurt et van donar...Suposo que a vegades no som ben bé conscients de com ens estimem a algú, fins que passa quelcom sobtat!. La gelosia no és exclusiva dels menuts...

    Bona setmana!

    ResponElimina
  25. He vist que a alguns us ha sorprès això del tro, la veritat és que jo no ho he sentit enlloc més, a casa meva s’inventen coses... Els comentaris han anat molt en el sentit de la gelosia infantil, i també extrapolada a quan ja estem més granadets, sense entrar en altres tipus de gelosia. Un tema prou interessant, gairebé tothom que ha tingut germans petits n’ha experimentat d’una manera o altra. Moltes gràcies a tots pels comentaris.

    Carme, segur que no li passa a tothom, generalment no hi ha motius per sentir gelosia del germanet, però com ho expliques a algú que era el rei de la casa i que ara ha de compartir el tron. Pot costar. Ara mateix no sé dir si em van fer la broma expressament o van aprofitar que s’havia donat el cas, però mira, com a anècdota no està malament. Em sembla que és ara quan menys em faig el xulo! De petit tenia els meus moments, com es va veure al post anterior.

    Yáiza, tenir germans és una bona experiència. No quan s’és tan petit, però això de compartir atencions, joguines i tantes altres coses acaba ajudant. Generalment ensenya que la vida no és tan fàcil i que sovint no ens toca tot per nosaltres, que s’ha de repartir. Però bé, cadascú ho aprèn a la seva manera, això es sol dir dels fills únics, però també conec cada element amb germans que no vegis.
    Com que els records no són meus no t’ho sabria dir del cert, però crec que em vaig portar millor amb la nena des de llavors, així que l’ensarronada els va funcionar.
    Sí, a mi també em sembla que de grans ens podem sentir desplaçats per algú altre i sentir-nos malament. Pot haver-hi una component de baixa autoestima, com diu l’Assumpta, però no crec que sempre es gestioni tan bé com dius, fotent-se i callant. El que passa és que ja no és un problema dels pares, és un problema nostre que no se’ns escapi de les mans.

    Assumpta, has imaginat l’escena, oi? Amb el pobre nen desconsolat. Si és que la canalla s’ho creu tot. 32 anys fa d’això! A dia d’avui tinc molt poca relació amb la família, fins i tot la més propera, i a la cosina la veig només durant el nadal. Ara ella té un fill el doble de gran del que era jo en aquell moment.
    Barreges tants temes com jo he barrejat en el post, no m’estranya que us maregeu. Sí que és possible perdre l’atenció d’algú, deixar de ser el predilecte, per dir-ho d’alguna manera. Es pot relativitzar més, però costa, i és feina nostra sobreposar-nos. Segurament fem el ridícul també, mirant de cridar l’atenció de l’altre. Una mica tema d’autoestima sí que deu ser, i això fereix el nostre petit orgull.
    A veure aquest post! Me n’alegro d’haver estat font d’inspiració.

    Carina, millor del que ho has explicat, no es pot. És aquesta la sensació, ja sabem que estem perdent el protagonisme, el temps de glòria que teníem ha acabat. I no estem disposats a perdre’l és clar. Però no hi ha altra remei. Per sort és passatger, sí. I suposo que no li passa a tothom, com deia la Carme, però per com ho descrius es nota que ho vas viure en primera persona. De grans la cosa canvia, però crec que igualment a ningú no li agrada perdre la seva posició de privilegi. Sempre demostrem que no ens agrada deixar d’estar a dalt.

    Carquinyol, en part també em feia gràcia explicar-ho per això, no sé d’on s’ho van treure els meus pares i avis!

    Salvador, segur que tu has emprat alguna presa de pèl amb l’hereu per aconseguir alguna finalitat. Amb mi funcionava, sembla ser. Els pares la saben llarga. Però més els val, que si no la canalla...

    Marta, sembla estrany però és així, els petits senten una mena de gelosia, però per altra banda tenen devoció pels seus germanets. La gelosia de grans és tota una altra cosa, aquest sentiment de propietat fa que no ens agradin moltes coses, massa coses, i no hi ha cap persona que ens pertanyi ni a la que pertanyem, així que ens ho hauríem de fer mirar. Però com ho evitem? No em sembla trivial. La gelosia em sembla un sentiment tan primari com tants altres, el portem molt arrelat a dins. I prou problemes que ens porta.

    ResponElimina
  26. Somriure, no sé qui ets, però igualment benvingut o benvinguda al Bona Nit. Segurament vaig aprendre d’aquesta ensarronada que em van fer, però era massa petit per recordar exactament el què.

    Sr. Gasull, com a lliçó segur que va estar bé, els nens aprenen coses amb ensarronades com aquesta. Però ja et dic ara que espero que la meva cosina no em presenti cap de les seves amigues. La gent evoluciona de maneres molt diferent, i la seva colla no és del tipus de persones que m’agrada tenir a prop.

    Porquet, ja veus com són a casa meva, i jo que encara no tenia enteniment. És molt curiós la manera com un nen pot intentar cridar l’atenció, em sembla que n’hi ha tantes com nens. Això del teu germà era una protesta en tota regla, però no arribo a entendre el procés mental. És clar, per entendre’l cal ser un nen d’aquesta edat, segurament no es tenen massa armes per aconseguir els propòsits. Quina gràcia això dels records heretats, oi? Algun dia haurem d’explicar records de quan encara érem dins de la panxa.

    Anna, doncs sí, em temo que encara riuen. I més que cara, segur que vaig plorar com una magdalena.

    Alyebard, tampoc és per tant, em van ben enganyar, però era del tot benintencionat. Jo sóc el gran de la meva generació, en van venir tres més després, així que...

    Joma, prefereixo pensar que no era crueltat, que només van aprofitar per donar-me una petita lliçó i demostrar-me que m’estimava la cosineta més del que deia. Crec que els va sortir bé.

    Dorca, a mi m’encurioseix, no sé d’on s’ho van treure els meus pares, no és comú, oi?

    Pons, a casa l’home del sac no el deixàvem entrar. No fos cas que prengués alguna cosa que no tocava.

    Laia, si segueixo per aquest camí em sembla que ja no em mirareu més amb bons ulls. Però no pateixis que em sembla que el post que faré a continuació us tornarà a demostrar que sóc bon nen. Ets germana petita, ja ho sé, i això és gairebé tan greu com ser d’Organismes i Sistemes. Bé, tampoc exagerem, hehehe.
    La història que expliques segur que et resulta força desagradable i inesperada, però l’has descrit perfectament perquè me’n faci una idea. No seré jo el que critiqui mentre no pugui demostrar que jo no em comporto així també, però com deia la Yáiza al seu comentari, ja som grandets per segons quins comportaments. La gelosia de parella és una altra cosa, però la que tu descrius és una rebequeria que no duu enlloc. Tret que hi hagi uns altres interessos per part d’aquesta noia de caràcter fort, que pensi que tu li estàs guanyant terreny no només en el pla amistós. Però aquí ja no hi entraré, que és un jardí una mica espinós.

    Guspi, benapareguda! Quin goig veure’t el pèl! O les cames, en aquest cas. Em van ensarronar, però era a fi de bé. Segur que vaig plorar desconsoladament, però així també s’aprenen les coses. Ja comentava més amunt que això de la gelosia és un sentiment molt primari, però m’agrada com ho expliques tu. Evidentment quan som canalla els mecanismes de control de les emocions són tota una altra cosa, no sabem com amagar quan una cosa no ens agrada, encara que de grans tampoc ens estem de res, eh? Que les mostres de gelosia adulta són força més destructives del que ho poden ser les d’un nen.

    Kweilan, ho va ser, a la cosineta se l’havia endut el tro!

    Dafne, no estic segur de que parlem del mateix. Parles d’una mena de competència a classe, i si n’hi ha una que és millor que una altra, actua l’enveja. La frontera potser és molt tènue, però crec que l’enveja és una cosa, i la gelosia una altra. Gelosia podria ser si és que tu prestes més atenció a una que a l’altra, i aquesta segona ho nota. Sigui com sigui, una situació així no deu ser fàcil de portar i entenc que estiguis una mica cansada. A més, tractar amb els pares és encara més difícil que tractar amb la canalla, cosa que no hauria de ser així, però un fill és sempre un fill, i per ells perden tota noció de coherència i sentit comú.

    El tacte, em va servir de lliçó segur.

    ResponElimina
  27. Ferran, més clar que la teva segona frase no es pot dir. És talment així. A mi m’ho van fer entendre d’aquesta manera, però com que no és un record meu, tampoc no sé dir si va ser definitiu. El llibre que dius em sona, però no l’he llegit. Potser és una mica tard per fer-ho, i et reconeixeré que em fa una mica de mandra...

    Gemma Sara, els records van i venen i qualsevol cosa ens els pot fer tornar, fins i tot quan no són nostres. Els comportaments que descrius em semblen clàssics, si és que n’hi ha algun que ho sigui, i en tot cas, exemples perfectes d’això que estem parlant. El que sigui per fer la murga a la criatura i cridar l’atenció d’alguna manera. Potser hi ha una mica de que l’única manera de que et facin cas és fent maleses, encara que sigui per renyar-te, però almenys estan per tu. La gelosia no s’acaba quan som patits (malauradament!) però sí que canvia de forma, o som més capaços de controlar-la i canalitzar-la. Però tenint en compte que hi ha casos fins i tot en germans adults, ja podem dir que n’hi ha que no han evolucionat gaire des que eren canalla.

    Montse, tot el que vivim de petits ens ensenya coses. Vist amb perspectiva, trobo que van tenir una bona sortida fent servir aquesta carta, em van demostrar que m’estimava la cosineta més del que demostrava, i com que de petits ens ho creiem tot, quan em van dir que, finalment, a la cosina se l’havia emportat el tro, natural que em posés a plorar. Marcar-me no sé si em va marcar, però té certa gràcia, i és una d’aquests records col•lectius que encara triomfen a les reunions familiars.

    Gemma, si Maquiavel tenia raó, els meus pares i avis eren uns cracks en els seus mètodes. Em van ensarronar bé, però era per una bona causa.

    Audrey, la gelosia no és exclusiva dels menuts, ni tampoc aquest valorar poc el que tenim fins que ho perdem. A més, de nens no atenem a raons i necessitem fer-nos veure, així que anar contra qui ens treu la corona ens sembla normal. Ara, que no ens el toquin és clar, que el defensarem fins la mort!

    ResponElimina
  28. Ja el faré, ja el post... No és que tingui molt a veure, però també és un record ("explicat") de petita ;-))

    ResponElimina
  29. Jo a les poques setmanes d'haver nascut el meu germà em vaig començar a afartar de que tothom només tinguès ulls per a ell. Un dia es va pixar a sobre la falda de la meva àvia i jo, bruixa subtil com era ja de petita, vaig trobar que era una bona ocasió per protestar i vaig sentenciar que aquell nen que es pixava quan volia i mullava les mitges de l'àvia era millor tornar-lo a la botiga. Com si fos tan fàcil això de despendre's del qui no interessa, eh?
    Però això va ser un detall que ara recordem sempre com a divertit, encara que la processó anés realment per dintre.
    En defintiva jo no sóc massa conscient de si he estat gelosa o no. Ara crec que no ho sóc. Sempre vius algun episodi, en moments especials, però no me'n considero. Però he tingut gent al costat que si que ho era i és impressionant el malament que ho passen i el malament que ho fan passar a qui tenen al costat. La gelosia no és gens bona companya de viatge, no.

    ResponElimina
  30. Assumpta, doncs llavors ja té prou a veure, és del mateix tipus de record.

    Laura T, quina gran pensada! És clar, tornar el crio, que ens ha sortit defectuós! Però com no se'ls acut això a altres nens? Em sembla una idea brillant, però em temo que els pares no són tan fàcils de convèncer. Segur que encara t'ho treuen de vegades, són detalls que fan gràcia. Però fan gràcia amb els anys, quan som petits no en fan gens ni mica.
    I una altra cosa és la gelosia que sentim de grans, especialment per temes de parella. El post no anava d'això i gairebé és millor no entrar-hi, però sigui del tipus que sigui, que ja s'ha dit que es pot tenir entre amics de manera semblant a la que tenen els nens, no puc estar més d'acord amb la teva darrera frase. Ara que, jo mateix no en quedo lliure, eh? Les coses com siguin. També em porta problemes.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.