dimarts, 13 de març de 2012

Flor simbòlica

La setmana passada van fer fora a dues persones més de l'empresa. Aparentment no és per motius econòmics, tot i que això no deixa de posar-nos la por al cos. Una d'elles va ser molt inesperada, dona de mitjana edat de l'equip de secretaria, sempre atenta i riallera, i penso que força treballadora. No vull pensar què l'ha portat al carrer, però el cas és que em va saber greu. Parlant-ho al despatx, vam decidit tenir un detall simbòlic, imprimir una fotografia d'una flor i deixar-la al seu lloc. Concretament, la foto era aquesta:

 Treta d'aquí.

Jo la vaig pujar i la vaig deixar sobre el teclat de l'ordinador que havia quedat lliure. Ningú no em va veure fer-ho i ella ja no hi era, ni hi seria més.

Ahir una altra companya de la planta de secretaria em va aturar per les escales i va deixar anar un 'vas ser tu, oi?', i va aclarir que es referia a la flor davant la meva cara interrogativa. Ho vaig reconèixer i va dir que no podia haver estat un altre. Es veu que havia parlat per telèfon amb l'acomiadada i li ho havia explicat. Sense saber-ho li va dir que pensava que era cosa meva. 

Aquestes coses m'estoven una mica. En una empresa amb una bona pila de treballadors algú pensa que un gest així només pot haver estat meu. Va ser una acte espontani i que no pensava que tindria més transcendència, però per mi en va tenir molta, vaig rebre un bon regal amb aquest comentari. No tothom em té el mateix afecte, però almenys sé que veuen quelcom en mi que m'agrada, capaç de fer coses molt grans de tan petites com són. Em quedo sense paraules per definir com em fa sentir.

44 comentaris:

  1. És que els afalacs inesperats i de qui menys t'ho imaginaves són els millors de tots.

    Jo en recordo un de molt bonic que em van dir fa més de quinze anys, que encara m'estova quan hi penso... no, no el posaré pas aquí ;)

    ResponElimina
  2. un flor? ara resultarà que els tios tenim sentiments! Estàs donant mal exemple xD

    ResponElimina
  3. Aaaai... que t'has quedat tovet. Que maco. El que vas fer, i el que va passar després, no? Almenys per aquest post (i potser per d'altres, però ara no els tinc tan presents) sembles una persona detallista i que aprecia la gent que té al voltant. Està bé ser així, però també està bé que de tant en tant algú et reconeigui aquestes virtuts!

    ResponElimina
  4. Detalls així són tendres i bonics però agraden i deixen bé a qui ho rep. No tot ha de ser desagradable o fred amb els temps que corren.
    Molt bé, XeXu!

    ResponElimina
  5. moltes vegades son molts els que pensen fer alguna cosa i pocs el qui tiren endavant i fan que un acte tant senzill porti una mica d'alegria al personal.
    No ens hauria de costar tant decidir-nos a fer actes d'aquests.

    ResponElimina
  6. Bé, jo també puc donar fe que ets una persona detallista... I ho dic amb tota sinceritat :-)

    I ara un comentari diferent :-P Després de dos posts "xuletes" (el de les campanes i el del petit XeXu empipat amb la cosineta) en XEXU ens demostra el seu cantó sensible!! :-DD

    ResponElimina
  7. Quin detall més bonic. Com diu en Joan moltes vegades pensem en fer detalls d'aquest tipus i poques vegades ens decidim. Que algú es decideixi diu molt d'aquesta persona, en aquest cas tu. I també diu molt de tu que algú pensés que ho havies fet tu. I diu molt d'aquesta persona que t'ho agraís! O sigui, que hi ha gent molt maca a la teva empresa! Felicitats!

    ResponElimina
  8. Anava a dir el que més o menys ha dit el joan gasull, i a part de tendre i detallista i tenir sensibilitat, ets DECIDIT, i sense aquesta qualitat no hagués arribat la flor a lloc. :-)

    ResponElimina
  9. Un bon amic meu a aquests detalls els diu signes d'humanitat, i diu que son tan importants per qui els reb com per qui els fa. I és ben cert. Tb diu que tendim a oblidar-nos, que el dia a dia, els neguits fan que deixem aquests detalls de banda, com que no son importants, i al contrari, ho son moltíssim. Però que per sort, tb hi ha qui els fa de manera completament gens pensada i que llavors ja son fantàstics.

    Ostres, ell deia que jo els feia, i aquest finde m'he adonat que els he perdut una mica. Serà qüestió d'anar-ho recuperant, per qui els reb i tb pel què ens recomforta.

    Ànims a la feina! Està tot fatal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ummm..m'agrada aquest teu amic...cuida'l

      ;-)

      Elimina
  10. M'agrada molt el gest, la flor, la bellesa de les coses simbòliques i no utilitàries... que maco, XeXu! i m'agrada que t'ho reconeguin!

    ResponElimina
  11. El detall és bonic, i tant que ho és. Un detall bonic que, paradoxalment, hauria estat molt millor no haver hagut de tenir amb la teva excompanya. Deu n'hi do, com està el pati a Catalunya :(

    ResponElimina
  12. Vas tenir un detall molt tendre, serà simbòlic i ho és i molt..penso que diu molt de tu....llàstima d'acomiadaments....

    ResponElimina
  13. Aquests petits detalls fan més facil la vida i la convivencia. Els hauriem de fer amb frecuencia! Un somriure, una flor, picar l'ullet, un copet a l'esquena...petites coses que ens fan més humans!

    ResponElimina
  14. Quina llàstima això dels acomiadaments. Hi ha bona gent...

    ResponElimina
  15. Molt bon detall. Malauradament podem acabar amb les reserves de tinta.

    ResponElimina
  16. Home, no t'ha d'estranyar. No tothom és capaç de tenir aquests detalls tan macos. És normal que els companys de feina sospitin de tu! Llàstima dels acomiadaments, sí...

    ResponElimina
  17. És molt maca, la flor, m'ha recordat "Flor groga" dels Manel... Detalls com el teu humanitzen la feina, com ja s'ha dit, llàstima que hagi estat per un acomiadament, anem malament i amb aquesta reforma laboral, pitjor.

    ResponElimina
  18. en la mateixa manera que tu sabies que ella era atenta i riallera
    elles sabien de la teva sensibilitat i no estaven gens equivocades
    de vegades ens costa acabar de manisfetar segons quines sensacions..segons quins sentiments...son mariconades diuen alguns i de que serveix? diuen els altres
    pero jo crec que important sapiguer expresar-se tambe aixis i que diu molt de nosaltres el fer-ho

    i lo de la feina...pasapalabra perque fa por..!!!

    ResponElimina
  19. M'has fet plorar i tot. M'has fet reviure l'època en que cada divendres feien fora a algú de la feina, on jo trevallava. M'has fet reviure els sentiments que alguns erem capaços d'abocar en cada acomiadament i els que justament ningú s'atrevia a abocar. M'has fet reviure el moment que em va tocar a mi i tot el que allò va remoure. Uff, et puc dir que en aquests moment veus realment a qui tens al costat i qui val la pena de recordar i qui mor per sempre. T'emportes moltes sorpreses però detalls com el teu no s'obliden mai. Jo, ja veus, després de 5 anys encara no ho tinc del tot superat.
    Ostres això ho publico ja perquè sinó ja hauràs fet un altre post i no tindrà sentit. El meu comentari de l'anterior ja l'haurè de fer fora plaç i en fa una ràbia... però és que sou tots tan productius que no arribo al vostre ritme...

    ResponElimina
  20. Aquets detalls tenen molta més importància que la que en un primer moment podria semblar. Són, com molt bé dius, "coses molt grans de tan petites com són" i n'hi ha per estar-ne orgullós.

    ResponElimina
  21. Molt aviat em veuré en aquest tràngul i si em trobés una flor així en el teclat del meu ordinador, no imagines com m'endolciria l'acomiadament. Persones allà on les hagi, és el que val !!!
    Per cert, maleïda crisi !!!

    ResponElimina
  22. Doncs és un detall preciós. Molt bonic. I més fer-ho en l'anonimat i sabent que ella ja no hi seria. El que passa és que les feines semblen com una mena de bacallaneria i tot s'acaba sabent! És curiós. Però això va permetre que et fessin aquest petit regal.

    Aquest detall, senzillament, diu molt de vosaltres. Diu molt de tu.

    ResponElimina
  23. sincerament, detalls com aquest fan que la vida valgui la pena, són les persones i els seus sentiments el que ens emociona.. tan de bo marquis estil:)

    ResponElimina
  24. XeXu, si en el fons, darrere aquest barrufet rondinaire que ets, ets de mossegadeta. Et puc adoptar?

    ResponElimina
  25. Per cert, a mi em fan això de la flor impresa i em poso a plorar. Quin detall!

    ResponElimina
  26. Un gran detall, d'aquells que fan funcionar el món.

    ResponElimina
  27. Algú m'ha fet pensar que un altre detall menys romàntic però tan més reivindicatiu com quasi impossible per part dels companys, seria fer un escrit a direcció i expressar la disconformitat amb els acomiadaments injustos.
    La flor en el teclat és un detall molt bonic, però em recorda una mica els rams de flors de les carreteres !!!
    Avui m'he llevat regirada ..... ¿es nota?
    De totes maneres desitjo un bon dia a tothom, eh !!!

    ResponElimina
  28. Ostres, em sento massa identificada amb el que has escrit...però, sense posar cap flor... aquí també passen aquestes coses i ja fa uns dies que es troba a faltar a una companya de feina (riallera, treballadora, aplicada, formada,...), ja no hi és ... ara fa cua a l'atur...

    ResponElimina
  29. M'agrada tant aquest post XeXu! Diu tant de tu!
    Una abraçada ben gran, maco i un petonàs!

    ResponElimina
  30. Petits detalls com aquests, tan senzills i a l'hora tan bonics son els que em fan caure la llagrimeta :). Molt bon detall Xexu. T'has emportat una gran recompença per part de la teva companya

    ResponElimina
  31. Us agraeixo tots aquests comentaris en aquesta entrada. Aquesta anècdota la considero molt personal, però quan va tenir lloc, després de que em descobrissin, em van venir moltes ganes d’escriure-la aquí, i penso que feia temps que no escrivia res tan personal, tant si us ho sembla com si no. M’agrada que aquest lloc em serveixi per abocar algunes coses, és el lloc per fer-ho, sempre ho ha estat i no vull que canviï.

    Maurici, home, ara que ho has dit, ho hauries d’explicar, no? Així sabríem què tens de bo que et va agradar tant que t’afalaguessin. La veritat és que no m’ho esperava gens, jo. Vaig fer-ho de tal manera que ningú em veiés. I mira.

    Pons, és que gaudeixo deixant-vos malament als altres. I tant que tenim sentiments els tios, home. Ràbia, odi, enveja, aquestes coses, ja saps.

    Yáiza, és un post que m’ha fet il•lusió fer, un detall que he volgut explicar i potser feia temps que no explicava coses així, tan personals, a banda dels records. Sí que em quedo tovet, és d’aquestes coses inesperades, t’adones que veuen coses en tu que et fan especial, o almenys t’hi fan sentir, que no és poc. No esperava cap reconeixement, al contrari, em vaig preocupar de que ningú no em veiés fer-ho. Però reconec que el premi gros me l’he endut jo.

    Kweilan, és una llàstima que aquella persona no ho va poder rebre i dubtava que ho arribés a saber. No creia que ningú em descobrís, ja que no em va veure ningú deixant la foto. Sigui com sigui, va ser bonic per totes les parts, però això no li tornarà la feina, que és la part desagradable.

    Sr. Gasull, em sembla que has sabut trobar la tecla, i molts et donaran la raó. La diferència està aquí, crec que no sóc tan detallista ni els meus gests són tan macos, però si en penso algun el tiro endavant, igual que quan alguna cosa em neguiteja la dic. Segurament si tothom s’atrevís a tirar endavant les bones accions que pensa les coses anirien molt millor, almenys al nostre nivell, l’existència se’ns faria més agradable.

    Assumpta, com li deia al Sr. Gasull, no crec que sigui més detallista que qualsevol altre, però quan penso una cosa m’agrada fer-la i que no es quedi a mitges. Potser és perquè en realitat no en penso tantes. Pel que fa als altres dos posts, tu que llegeixes les respostes potser no t’ha passat per alt que ja avisava a la Laia de que després d’ensenyar el meu cantó fosc, en el proper post netejaria una mica la meva imatge, hehehe.

    Myself, saps què passa? Que generalment valorem poc les coses que ens surten de manera natural. Tots tenim coses que agraden als altres, però que per nosaltres formen part de la normalitat i gairebé ens costa d’entendre. A mi no em va semblar que fos res fora de mida, només un detall simbòlic. Però dono més valor que a algú que em coneix poc i que no em va veure fer-ho, li vingui el meu nom al cap quan veu una cosa així. Em fa sentir especial d’una manera que no sé definir, em causa benestar, saber que la gent veu alguna cosa positiva en mi. Ho trobo important. No va ser un agraïment, només va ser una corroboració del que s’havia imaginat en veure la flor.

    Agnès, ja li he reconegut al Sr. Gasull la seva bona vista. Imprimir la flor i portar-la a lloc és el que fa la diferència amb tantes altres idees, segurament més bones, que es perden pel camí.

    rits, no sempre hi podem ser, les coses han de sortir. És cert que el dia a dia ens arrossega, especialment a la feina, però si després de perdre un company de manera totalment inesperada no ens podem parar un moment i pensar en ell uns instants, malament anem. Va ser un gest que ens va sortir, no vaig voler que es quedés allà entre les quatre parets del despatx. Encara que no signifiqués gaire, encara que ningú no ho veiés, valia la pena demostrar d’alguna manera que ens sabia greu aquest acomiadament. Signes d’humanitat? No ho sé, ho trobo molt agosarat. Continua a baix

    ResponElimina
  32. No crec que hagis perdut res si ets detallista de mena, només que de vegades ens mirem massa el melic i ens tanquem en els nostres propis problemes. Llavors no estem per anar fent detallets. Jo no vull quedar ara aquí com el gran detallista, de fet el post va més per la satisfacció de que ho hagin reconegut com a obra meva sense saber-ho que pel gest mateix. Tot depèn també del moment que viu un.

    Carme, no és un reconeixement en el sentit d’aplaudir el gest, és saber en el moment de veure-ho que ho havia fet jo, i penso que això és més important que qualsevol elogi.

    Ferran, aquí la part important és que la pobra dona ha perdut la feina, certament. Tota la resta són martingales, i només la meva percepció d’un fet que no m’afecta directament. És una llàstima, sí. No tenim aquests gests sense motiu, o almenys amb gent amb qui tenim tan poca relació, ja que no era una companya directa. A Catalunya la situació està complicada, però en aquest cas em sembla que no era qüestió d’estalviar-se sous, sinó d’estalviar-se aquests perfils per posar-ne d’altres.

    Elfreelang, el fet important és l’acomiadament, que em sap molt greu. El gest venia motivat per això i em satisfà des de la meva perspectiva, però això no treu que vingui d’una notícia molt dolenta.

    Globos, sembla que ens costa. Però el que hauríem de fer és espolsar-nos els prejudicis, no pensar que podem molestar, incomodar, o que no va amb nosaltres. Un detall bonic sempre es sol agrair, i a més et pot fer canviar la percepció que tens d’una persona.

    Carquinyol, per mi és més important que algú hagi pensat que era meu sense saber-ho.

    Maria, gent bona n’hi ha a tot arreu, com de dolenta. I d’acomiadaments, malauradament, també.

    Jordi, tens raó, el tema feina darrerament ens porta moltes més penes que no pas alegries. Només podem desitjar que no gastin tinta en nosaltres, però això ens limita molt la visió i ens resta companyonia.

    Salvador, em temo que no gaudeixo de bona premsa amb tothom, n’hi ha que sí i n’hi ha que no, i potser els més propers sí que em saben capaç de certs detalls, però desconeixia que aquesta persona que ho va endevinar tingués aquesta impressió de mi. Per cert, la dona que van acomiadar era la que em portava els llibres que m’arribaven a la feina, ja la tenia avisada...

    Gemma Sara, em temo que han esperat justament a que s’aprovés aquesta reforma per fer efectius els acomiadaments. M’agrada pensar que sí, que en aquesta vida tot es pot humanitzar i que en cap cas som màquines. Però dona, no em comparis res amb Manel! Quina tírria els tinc...

    Sargantana, estic segur que molta gent podria tenir detalls molt més bonics que aquests si es deixessin de tanta fatxenderia i d’amagar els sentiments. És poca cosa això que vaig/vam fer, però la gràcia és precisament aquesta, que ho vaig fer. Si haguéssim tingut la idea però ningú no l’hagués dut a terme, seria una de tantes coses que no veuen mai la llum, i que no generen després anècdotes tan maques com la que vaig viure jo.

    Laura T, primerament, no hi ha comentaris fora de termini. Quan faig un post nou, que reconec que és sovint, miro de tenir contestats tots els comentaris que hi ha, però no queda tancat. Els comentaris que arriben a un post anterior són igualment llegits i comentats, i potser encara més agraïts perquè s’aprecia l’esforç de no quedar-se només amb el post visible.
    Pel que fa a aquest post, sento haver-te remogut alguns records, entenc que no ha de ser fàcil viure una situació així en primera persona. Jo n’he vist caure uns quants ja, però a mi encara no m’ha tocat. Suposo que això et deu deixar una ferida considerable. Malauradament, aquest detall de la flor va ser després que la persona marxés, no ho va poder veure, i encara que li expliquessin, no és el mateix.

    ResponElimina
  33. Mac, penso que el més important és no guardar-se’ls, si es pensen s’han de dur a terme. N’hi ha prou amb pensar com se’ns posaria a nosaltres que algú ens fes aquest gest. Si això no ens anima a tirar-ho endavant, no sé què ho farà.

    Carme J, malauradament, aquest gest no es va ser per ser vist per la pobra dona que van acomiadar, quan la vaig deixar allà ella ja havia marxat per no tornar. Va ser com una mena de tribut. Que després hagi arribat a les seves orelles ja no ha estat cosa meva.
    Comentari 2: En realitat posar una flor al seu lloc no deixa de ser, justament, com les corones de flors a les carreteres. No podem protestar, segons ells, no han estat injustos els acomiadaments, hi havia motius justificats, i encara n’han sortit ben parats pel que podia ser. No val la pena protestar en aquests casos.

    Porquet, m’ha agradat molt el teu comentari perquè em sembla que no tothom ha entès (o llegit) com va anar la cosa. És talment com la imagines, la foto deixada després i el regal en saber que algú havia pensat que era obra meva, sense haver-me vist. Del que això diu de nosaltres, no en puc dir res. Per mi va ser un detall maco, perquè ens va saber molt greu. No és que hi tingués una relació profunda, però em semblava bona dona i treballadora, d’aquestes persones que t’alegrava el dia sempre amb un somriure. Una llàstima.

    Jordi Dorca, això seria un detall doblement bonic.

    Lolita, les persones són el més important, i els detalls marquen la diferència. Jo no vull marcar estil de cap mena, però si aquest post serveix per animar a algú amb bons detalls pensats a tirar-los endavant i no guardar-se’ls, ja em dono per satisfet.

    Francesca, més preciós va ser per mi que el reconeguessin com a meu. Sigues molt benvinguda al Bona Nit.

    Carina, jo em deixo adoptar, però que sàpigues que menjo molt i que necessitaré llibres... que no siguin els teus! El detall es va fer quan la companya ja havia marxat, així que no ho va arribar a veure. Va arribar a les seves orelles després, i suposo que li devia agradar, però altres problemes té ara mateix que pensar en això. Jo no hi he parlat més.

    Rafel, funcionar no sé, però que fan que no tot sigui tan fred i mecànic, segurament.

    Thera, sap greu quan fan fora gent propera, o encara que no ho sigui, d’aquests que tens ben considerats i que t’alegren el dia. Tal i com estan les coses, és el pa de cada dia, tant si són bons com dolents, ara no hi ha escrúpols.

    Elur, probablement sigui per motius diferents, però a mi també m’agrada molt aquest post. El considero especial, em fa sentir bé i segur que serà dels que recordaré.

    Ipon, doncs sí, va ser un detall sobtat una cosa que em va fer il•lusió fer, però com si del karma es tractés, em va tornar com a gran recompensa, com a seguretat que algú veu en mi alguna cosa especial.

    ResponElimina
  34. Carai, noi, ara emmascares tot el que et vaig dir a l'altre post i em trec el barret mentre faig una tombarella... De tracta i mocador. Ja no és només que pensin que has estat tu, sinó que l'encertin. Podries donar una imatge de bona persona, de tio detallista, però que només fos per quedar bé, un miratge. Però no, l'encerten, o sigui que... doble reverència :)

    A sobre se t'ha identificat per detallista, no pel detall en sí. Vull dir que, pel que sé de tu, no recordo cap vincle així especial amb les flors. Vull dir que no és com si veiessis una grua de paper sobre un teclat i pensessis que és meva... En aquest cas m'identificaries pel detall, no per l'acció. Ara no sé si he embolicat més la troca...

    Un petonàs Xexu!

    ResponElimina
  35. Xexu el detall de les flors és un preciós detall que diu molt de qui ho ha sentit i ho ha fet.
    Només una petita reflexió..."tu no has fet això, tu ets això"

    ResponElimina
  36. Xexu, vaig tard! Tot el què surt del cor i de forma anònima és increïble, penso que és el que dóna vida, i en aquest cas humanitza una mica totes les relacions laborals que en aquests temps que corren ja és força difícil. Hi ha una frase de Confuci: més o menys: "Em preguntes perquè compro arrós i flors?. Compro arrós per viure i flors per tenir quelcom per el que viure". Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  37. Laia, no sé si vas llegir la resposta que et vaig donar al comentari del post anterior, allà ja t'avançava que en el següent intentaria netejar una mica la meva imatge. Ben vist això de que no només pensen que va ser cosa meva, sinó que l'encerten. És cert, això m'ha de fer pensar que això meu no és només una aparença, hi ha alguna cosa darrere la impressió que causo. I encara més raó amb això del detallista i no el detall, la veritat és que són coses que no havia ni pensat, o que potser no sabia per què em causaven aquesta sensació tan gran de benestar, i tu m'ajudes a entendre-ho. Són coses subtils però que inconscientment interioritzem. Efectivament, no tinc cap vincle especial amb les flors. Però també he de dir que, per més estrany que sembli, segurament em deus conèixer tu millor que la majoria de gent de la meva empresa, sense haver-me vist mai ni haver parlat més enllà dels blogs. Curiós, però força revelador.

    Ona, suposo que la frase que escrius és interpretable, però m'agrada com sona. Jo puc ser això i moltes altres coses, probablement algunes de no tan bones. Però d'alguna manera se'm reconeix l'estil, potser és simplement el fet de fer o dir coses que els altres no s'atreveixen a convertir en realitat.

    Marta, mai és tard per comentar. Suposo que quan menciones això de fer-ho anònimament et refereixes a que no era una acció per lluir-se, era senzillament un detall sentit. Doncs sí, no pretenia dir-ho a ningú ni esperava que ningú em veiés. No ho hagués pas explicat aquí si no fos pel que va esdevenir després, que algú va pensar que era cosa meva i m'ho va fer saber.
    Aquesta frase la coneixia, però no hagués sabut dir de qui era. M'ha fet gràcia perquè aquest cop has posat directament l'autor, no fos cas que algú ens pregunti altre cop d'on surt la frase i ens haguem de tornar a mobilitzar, hehehe.

    ResponElimina
  38. Encara que amb retard, volia deixar un comentari. M'ha agradat que ens fessis partíceps d'aquest bell detall, tan personal i com et van descobrir...Aquests detalls són realment bonics i surten del cor, sembla que li restis importància..., però aquestes petites coses fan que el dia a dia sigui més bonic.

    Bon vespre!

    ResponElimina
  39. Sovint hi ha qui veu més enllà d'un "simple" company de feina i calla per no fer-ho palès. Està bé que de tan en tan ens deixem observar i ser coneguts en les 4 parets que ens omplen de rutina.
    Una abraçada

    ResponElimina
  40. Quina preciositat de detall, i ja no tan pel detall en si, sinó de l'emoció que et va moure. Llàstima que la fessin fora...m'agradaria que fos cert allò que diuen que cada cop que pensem positivament amb algú o interiorment desitgem que les coses li vagin bé, totes aquestes energies li arribessin a la persona en qüestió d'una forma o altra. Si fos així, segur que un petit gran acte com el teu li enviaria molta força, la força de no sentir-se sol i de saber que estan amb tu.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.