dijous, 2 de febrer de 2012

Setciències

Un tipus de persona que pot ser molesta és el setciències. Però més enllà dels que volen demostrar que en saben molt, cosa que pot cansar, estan els que realment tot ho saben. O que aparenten saber-ho tot, el que seria un milhomes. Aquests, més que molestos, em semblen perillosos. Dir les coses amb total convenciment dóna credibilitat a un argument, però no hi ha cap mal en reconèixer que un concepte s'escapa del nostre enteniment o habilitat. Aquesta manca d'humilitat és el que em desconcerta, són capaços d'inventar-se qualsevol explicació per tal de no quedar al descobert. Això sí, amb el mateix aplom que al principi. I jo, conscient de les meves limitacions, me'n crec algun de tant en tant perquè em sembla que tanta seguretat ha d'anar acompanyada d'un coneixement profund de la matèria. Fins que t'adones que comencen les contradiccions o que entren en un terreny que tu domines, i llavors saps que ja no et pots creure res, i que mai més podràs confiar en el que diu aquella persona perquè saps com és, un saberut sense substància. Quan pregunto és perquè no ho sé, busco una resposta encertada, la necessito. Accepto un 'em sap greu, no et puc ajudar' però no em serveix de res una invenció. I menys quan el tema de debat pot portar conseqüències molt negatives si no es tracta convenientment.

32 comentaris:

  1. Llastimosament, n'hi ha a grapats de setciències. Però lo bo és que sempre acaben fent el ridícul, en algun moment o altre, acaben ficant la pota i tot solets, ridiculitzar-se ells mateixos.

    Escoltar-los, o fer veure que els escoltem, i aire...

    ResponElimina
  2. És que ells s'ho pensen, eh? que ho saben tot... estan ben convençuts! però és cert, acaben fent el ridícul!

    ResponElimina
  3. Ah, a mi no em fa cap vergonya reconèixer que hi ha un munt de coses que no sé... que sóc tonteta en matemàtiques, per exemple...

    Ara bé, una vegada em va passar una cosa, amb un setciències... Jo era professora de Dret a una acadèmia d'oposicions. Quan jo vaig entrar ja treballava allí un altre professor que, per les circumstàncies de la vida -i de com estava de mal organitzat tot allò- li havia tocat explicar de tot. Ell tenia una carrera de ciències, però veritablement era molt intel·ligent, tenia un nivell molt bo de català i una cultura general molt àmplia així que, amb un llibre com a "xuleta", havia fet també alguna classe de Dret. Un dia vaig veure uns tests que havia preparat ell i que hi havia una errada. Li vaig dir "això està equivocat"... i m'ho discutia!!...
    I ho feia amb aquesta seguretat que tu descrius, com si ho sabés segur...

    I em vaig posar seriosa i li vaig dir "Mira, X. tu ets molt més intel·ligent que jo, de la majoria de les matèries en saps més que jo... però jo he estat estudiant una carrera de cinc anys sobre aquestes matèries i tu no, així que d'aquest tema no pretenguis saber-ne més que jo. Estàs equivocat. Aquest test té un error." Vaig anar a buscar un text legal i li vaig demostrar...

    I no era mal tio, eh... de veritat que no... però aquella confiança en que ell ho sabia tot a vegades podia ser molesta.

    Apa, ja m'he desfogat! :-))

    ResponElimina
  4. Hahahaha aquesta frase està malament!! És pot interpretar fatal :-DD

    "Ell tenia una carrera de ciències, però veritablement era molt intel·ligent"

    Volia dir que, no tan sols sabia del que ell havia estudiat sinó que, A MÉS, com el tio era molt llest, sabia de moltes coses :-DD

    ResponElimina
  5. Fa molts anys vaig conèixer un personatge que sempre acabava les seves intervencions/sentències amb un "trust me". Al principi, com tu dius, jo, pardalot com era, el trust him, fins que vam començar a veure unes patinades força importants en els seus arguments. Vam veure clarament que bastia grans discursos sobre bases de fang.

    Trust me...

    ResponElimina
  6. El millor d'enxampar aquests personatges in fraganti és que ells s'adonin, per un simple gest teu, que tu t'has adonat que l'està cagant. Seguirà parlant i parlant, això segur, però a partir d'aquell moment ell ja sap que no té cap credibilitat davant teu.

    Recordo un cas bastant recent i encara ara se'm dibuixa el somriure, jejeje...

    ResponElimina
  7. La humilitat és un vici cristià. Un dels pitjors que ens han encomanat.

    ResponElimina
  8. Hi ha gent que sap realment moltes coses, i que gaudeixen compartint-les, però que també accepten les correccions, perquè, justament, saben tantes coses perquè saben aprendre. Ara, el que vol fer passar pel davant la seva opinió, costi el que costi, fins i tot entrant en el món de la imprecisió (xulo l'eufemisme de mentida, eh!), es mereix el qualificatiu de setciències, i potser alguna sessió de psicoteràpia. Malgrat que, moltes vegades, hi pot caure qualsevol. :)

    ResponElimina
  9. Com diuen en castellà, "por la boca muere el pez"

    ResponElimina
  10. I no sé quins son els pitjors, si els que n'estan convençuts o els mentiders amb facilitat de paraula. Però tenen una cosa en comú, que cap dels dos tenen llarga credibilitat.

    ResponElimina
  11. Estic molt temptat en posar que tots aquests comentaris són perquè sempre fan una mica d'enveja la gent que sap moltes coses i se'n vanaglorien. Bé, és mentida. Fan més aviat llàstima i quan jo em em trobo a algú així que parla d'alguna cosa que no sap, m'aprofito vilment i fent-me el despistat i l'estúpid deixo que facin i diguin fins que d'ineficàcia els faci caure des de ben amunt.

    ResponElimina
  12. Sí que n'hi ha de gent així, sí. Suposo que deu ser fruit d'algun complexe, que fa que la frase "no ho sé" els sembli degradant. És tan obvi, que ningú no ho sap tot (ni tan sols el ningú més instruït del món mundial; ni tan sols ell), que pretendre el contrari, per sí sol, ja és ridícul.

    Tots, en algún moment, hem pontificat més d'un cop sobre algun tema que no coneixem en profunditat, no ens enganyem. Però una cosa és una conversa de cafè, i una altra la resposta (inventada) a una pregunta d'algú que necessita informació (i no DESinformació).

    ResponElimina
  13. jo sóc la reina dels ignorants...
    Si, també en conec uns quants d'aquests setciències. Però la que em toca més allò que no sona és... (ara que no em sent)...la meva sogra!

    ResponElimina
  14. Jo peco de no saber-ho tot. La llengua és un continent amb deserts per explorar. De vegades ( un 85% ) faig el que sé fer, i altres demano ajuda: llibres, companys, internet... Inventar-m'ho em pot costar feina, credibilitat i alumnes.

    ResponElimina
  15. Fuig de les persones que diuen saber-ho tot, de les que no tenen cap problema, de les que "no passa res".Fugim!
    Cadascú hauria de saber quin és el seu sostre. Malauradament la majoria es creu imprescindible. Món de mones!

    ResponElimina
  16. De vegades no és més que un recurs per augmentar l'autoestima en un mateix i hi ha qui ho fa de manera inconscient. D'altres, ho fan perquè realment es creuen que ho saben tot. Això és perillós. I el que fa ràbia és el que comentes, sentir-se "enganyat". Confiar en el què diu una persona i després descobrir que no en tenia ni idea i que t'ho ha dit malament! La prudència davant de tot el que ens soni malament...

    Bentornat!

    ResponElimina
  17. I per què costa tant reconèixer que no sabem alguna cosa?

    ResponElimina
  18. Fa dos dies vaig tenir una reunió amb un setciències i amb un milhomes, tots dos mots junts encarnaven una sola persona. No sabia ni on posar-me, no tenia ni ganes de dir-li res. S'ho feia tot sol....

    ResponElimina
  19. En conec una d'aquest tipus i no puc arribar a entendre per què quan s'equivoquen simplement no diuen: "Perdó m'he equivocat".Tant costa?

    ResponElimina
  20. es prou bo tenir-los clasificats al menys...

    petons de sargantana

    ResponElimina
  21. Ja veig que has tingut una mala experiència!!...La sort és que aquests "milhomes" que gairebé sempre tenen afanys de notorietat es fan veure i de seguida tens la opció d'allunyar-te.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  22. La gent respectable reconeix la seva ignorància sense problemes.

    (Observant unes micrografies electròniques) Alumne: que són els piquets de dalt a l’esquerre? Professor: això? …. mmmm…. aviam….. podria fer una parrafada de deu minuts fent veure que ho se, però no tindria gaire sentit…
    Jordi Cuadras – Facultat de Ciències, UAB

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconeixeré la meva ignorància sense cap problema: què coi és una micrografia electrònica?? (sí, sí, ja sé que podria buscar-ho al google... però quina mandra!)

      Elimina
    2. Hehehehe jo també ho vaig buscar... i, tot i així, no ho vaig entendre massa :-))

      Elimina
  23. A mi m'agrada tenir respostes per tot, i tot sovint dic que quan no sé una cosa, me la inventó. Però ho dic obertament, amb aquestes mateixes paraules. La meva manera de veure-ho és que m'agrada hipotetitzar buscant la veritat sobre el que sigui, encara que em pugui equivocar. Espero que això no sigui interpretat per qui m'escolta com que "vaig de llesta". M'agrada saber les coses, això sí, però quan no les sé crec que ho reconec.

    No m'agrada allargar discussions sobre qui té la raó. Hi entro sovint, però en un cert moment ho freno. D'una banda, encara que cregui que tinc raó, no vull insistir gaire... per si m'estic equivocant! De l'altra, prefereixo aturar la discussió i comprovar més tard qui dels dos tenia raó. Algun cop ho he fet, ara recordo una discussió cutre sobre si era "mermelada" o "melmelada"... No vaig insistir gairebé gens en la L, però quan vaig arribar a casa ho vaig buscar al DIEC i vaig enviar l'enllaç a l'altra persona. Sí, sóc molt repel·lent! (Però era pel seu bé... hehehe!) ;)

    ResponElimina
  24. I els que tot ho saben i, a més, et volen deixar sempre en evidència i com un ignorant, són els pitjors. Una mica d'humilitat va bé.

    ResponElimina
  25. A tots aquest els tancaria junts en una habitació, per veure que passa.

    ResponElimina
  26. Gràcies a tots pels comentaris. Aquest és un d’aquells posts inspirats en una situació real, però tampoc cal buscar cap cas concret, tots coneixem gent d’aquest perfil, són difícils d’oblidar. Hauríem de ser capaços de fer-los callar, però costa molt, t’acaba sabent greu i tot. Molts deuen ser gent de baixa autoestima, però quina culpa en tenim nosaltres?

    rits, sí, sol passar. A mi em molesten els que van de llestos, però si el tema és només per passar l’estona, doncs fas això que dius tu i ja està, només cal fer veure que els escoltes. Però quan fas una pregunta perquè et cal una resposta clara i et venen un conte de fades totalment inventat, però amb l’aplom d’un premi nobel, et poden fer anar molt malament si te’ls creus. Per això dic que poden ser perillosos.

    Carme, com es pot viure tan enganyat amb tu mateix? S’inventen qualsevol cosa per tal de quedar com que ho saben, i naturalment que fan el ridícul.

    Assumpta, el teu comentari s’acosta més al tema concret del post, perquè no parlem d’aquests que sempre salten amb la resposta, que és pura necessitat de demostrar que saben alguna cosa, sinó de gent que pretenen saber una cosa amb molt coneixement quan en realitat s’ho estan inventant. Naturalment que no hi ha res de dolent en reconèixer que no sabem res sobre un tema, o que no en sabem prou com per mullar-nos amb alguna cosa que pot portar problemes si no és certa. L’anècdota que expliques és bona, els setciències no tenen per què ser mala gent, però se’ls ha de conèixer i has de saber què en pots creure i què no. Em sembla que l’he vessada amb el títol del post, la definició del que descric, i del que descrius tu, és més aviat milhomes que no pas setciències. Ho he afegit al post a posteriori.
    Com et passes amb els de ciències, eh! A mi m’havia passat per alt, però ja que ho remarques a veure si t’hauré d’enviar uns quants que hi ha per aquí que són de ciències...

    Porquet, ja ho tens, vas ensopegar amb una persona de perfil similar que jo. El meu no em demana que hi confiï, però amb el seu parlar vol fer evident que té raó. I quan no saps una cosa és millor no ficar-s’hi! No es pot tenir bona voluntat, ja veus. Aquests són els que fan que després persones honestes demanem confiança i no ens acabin de creure.

    Maurici, amb el que comentes em fas pensar que el meu és un os dur de rossegar, ja que a banda de ser un milhomes és prepotent i desafiant. Pots mirar de deixar-lo en evidència, però sempre respondrà amb altivesa. De totes maneres, en aquest cas posteriorment li vaig parlar sincerament i oberta sobre que amb mi no fes aquestes coses, pel bé de tots. Que si no ho sap, que ho reconegui i punt. Li vaig dir que ja no podré confiar més en ell perquè vaig veure que no en tenia ni idea en realitat. I tot això amb calma, sense alçar la veu. Sembla que ho va entendre, però dubto que serveixi per res.

    Efe, jo discrepo. I no diria que és un vici. El seu contrari no em fa gràcia, i encara que tots tenim un puntet vanitós i egocèntric, prefereixo ser molt conscient de la meva imperfecció i tenir-la per bandera.

    Clídice, al llarg de la vida m’he trobat autèntics cracks, gent súper intel•ligent i amb uns coneixements i unes capacitats fascinants. Tots ells eren diferents de tracte i de caràcter, però compartien una característica: cap feia ostentació del seu intel·lecte. Al contrari, si podien ajudar-te ho feien, deixant de banda temes seus i amb una paciència infinita. I mira que alguns som molt curts de gambals, però ells eren sempre allà. Una cosa que m’agrada repetir és que els primers de la classe mai necessiten demostrar que ho són. Quan un t’ho fa saber, és que com a molt és el segon millor. A mi aquests em molesten molt. Si necessiten reafirmació que ho facin amb sa tia la guenya! Sempre saltant a respondre qualsevol pregunta, sempre mirant d’imposar-se... sí que necessiten teràpia, sí. Pot ser que tots en tinguem un puntet de tant en tant, no t’ho negaré. Però ostres, hi ha gent que cansa molt!

    ResponElimina
  27. Elfreelang, aquesta dita sempre m’ha semblat molt vàlida, i no només pel tema que tractem, és aplicable a molts perfils... generalment indesitjables.

    Garbí, a mi em costa de creure que existeixi gent que s’inventa les coses però que està convençuda de tenir raó! Potser és perquè jo dubto molt i necessito tenir molta certesa per assegurar alguna cosa, però caram, que no ho veuen que la gent t’enganxarà tard o d’hora i et deixarà en ridícul?

    Peix, una mica de mala idea tu, eh! Bé, però si digues que no he ridiculitzat mai ningú que se les donava de saber molt, només pel plaer de demostrar que són uns farsants t’estaria mentint. I és que hi ha gent que desperta el pitjor de nosaltres! Hi ha alguns individus que m’envolten que em conviden sovint a treure la llengua bífida, però em continc pel bé de la cordialitat i per respecte a altres companys, per estalviar-los un moment incòmode.

    Ferran, em pregunto realment que passa pel cap d’una persona així. A mi em sembla molt obvi el que tu dius, que no es pot saber de tot, que no puc assumir què tenen al cap. Això sí, sempre que veig individus així penso també com tu, que tenen complexes i que es deuen sentir molt petits per voler semblar tan grans. Algú altre ja ha comentat que tots tenim alguna arrencada d’aquestes, i pot ser. Però hi ha diferències molt grans entre qualsevol persona honesta i algú que tothom s’adona que és un setciències. És una qüestió de percentatge, algun cop podem passar-nos de llestos, però no sempre, ni parlar més alt que tothom, ni voler demostrar res.

    Jomateixa, que bo el comentari final! La mama del nen sempre té raó, oi? Ah, que no t’ho havia dit, però la teva sogra em llegeix... Tampoc cal passar-se d’humil. Tothom sap el que sap, i segur que tu saps de moltes coses, per exemple de llibres. El més important és ser conscients de que no ho sabem tot, i que del que sabem no cal presumir-ne, ho sabem i prou.

    Cantireta, és clar que sí, la informació es pot treure d’on sigui, ens la podem buscar, la podem preguntar, però no cal enganyar a ningú. Quan una cosa no se sap, es reconeix i es busca. Inventar-nos qualsevol cosa per sortir del pas no serveix de res, tard o d’hora ens descobriran.

    Joana, tu ho has dit, a la teva segona frase no cal afegir-li res de res. Més clar, l’aigua. I respecte a la primera frase, també et dono la raó, mala peça el que diu saber-ho tot, però encara que no vingui a tomb, tampoc no són massa de fiar aquells als que no els passa mai res, que semblen invulnerables. Això és impossible! Alguna cosa amaguen.

    Txari, bentornada tu, que jo no he acabat de marxar mai! Segurament aquesta gent t’enganyen un cop i prou. Algú que et diu mentides però hi confies, potser te’n podrà colar més. Però aquests mostren molta seguretat i te’ls creus, però quan descobreixes que no tenen cap base, ja no confies més en el que diuen. Potser un altre dia tenen tota la raó, però ja no els creuràs perquè penses que s’ho inventen tot. Però és clar, per saber que una persona és així, cal que ens l’hagi colat algun cop. L’altre vessant que cites és clarament per reforçar l’autoestima, em temo que és gent que pateix per aquest cantó i necessita demostrar qui sap què. Però bé, alguns no tenim massa autoestima i no ens cal anar demostrant res, no?

    Kweilan, molt bona pregunta, però no et puc respondre perquè jo reconec quan no sé alguna cosa, i em sembla el més normal.

    Alba, en aquests casos més val deixar-los parlar. Especialment si podem fugir, perquè haver-los d’escoltar, encara que passem del que diuen, cansa igual.

    Maria, vas un pas més enllà encara! Disculpar-se? No cal pas ser un milhomes per no fer-ho, això de disculpar-se sembla que està passant a la història. Avui en dia sembla que dir gràcies o demanar perdó són signes de feblesa. I així anem. Aquest és el món en que vivim.

    Sargantana, el problema és que per catalogar-los com a tals, abans ens n’han hagut de fer alguna...

    ResponElimina
  28. Montse, tampoc diria mala experiència, però sí que me les he tingut amb un milhomes fa molt poc i he vist clarament (he patit, diria), el seu atreviment de fer coses sense tenir-ne ni idea. El fet de confiar-hi ha perjudicat la meva imatge, però espero que no vagi a més. Ells es fan mirar, i tu de seguida te n’adones que moltes coses no et quadren. La clau és descobrir-los i saber sempre fins on els podem tractar. Poden ser útils per algunes coses, però per la resta, ben lluny.

    pons007, a mi em sembla una evidència, però es veu que molta gent no ho veu així. Aquest professor va donar una bona mostra humilitat, i segur que compta amb el vostre respecte. Per cert, no serà el que fa la llista de Flaixbac els caps de setmana, no??

    Yáiza, pel que expliques, això d’inventar-te coses no és pas greu. Una cosa és especular, a mi també m’agrada fer-ho de vegades, però deixant clar que és una invenció, que penso que pot ser així, però que no ho sé del cert. Passar-se de llest és una altra cosa, potser tots ho fem de tant en tant, però els que ho fan contínuament també són molestos.
    El tema de les discussions penso que és una altra cosa. Parlem de discussions inofensives, com és el cas de la paraula que dius. Veig normal enviar la resposta correcte a l’altre, suposo que perquè jo també ho faria, però les formes també hi juguen. Una cosa és buscar-ho i fer-ho arribar a l’altre (també si l’equivocat eres tu!!) de manera pacífica, i l’altra acompanyar-ho d’un gran ‘toooooomaaaaa!!!!’. No ho veig igual, encara que l’objectiu, trobar la resposta correcta, s’ha acomplert igual.

    Deric, ostres, entre tots esteu traient el pitjor de cada casa! Sí que n’hi ha d’aquests és cert, no en tenen prou de mostrar-se com els millors sinó que a més humilien. Bé, senyal que d’això de ser els millors res de res, quan algú és bo de debò sempre ajuda i té paciència amb els altres.

    Montse fons d’armari, jo penso que hi hauria morts, tothom necessitaria tenir la raó i no farien cas dels altres. Mentrestant, nosaltres tranquils a fora.

    ResponElimina
  29. no tinc ni idea de la vida privada del jordi cuadras

    ResponElimina
  30. Perquè quan algú sap moltes coses siem que és un setciències i no un deuciències?

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.