dilluns, 27 de febrer de 2012

Per alguna cosa deu ser

Setmana de gossos, entre una cosa i altra, males cares i discussions, malentesos i tristesa. Es fa difícil entendre'ns de vegades, aquest gran misteri de la comunicació humana. Caure en el desànim i en la desesperança, que fàcil sembla, i com de més fàcil és deixar-se vèncer i no lluitar. Però sempre hi ha una espurna que ens fa reaccionar, un gest, un detall. De sobte una abraçada, o la demanda d'un petó. De sobte, tornem a començar. I sembla difícil; probablement ho sigui. Però estem aquí, oi? Encara som aquí. Per alguna cosa deu ser.

27 comentaris:

  1. I de vegades penses "si és tan imbècil per a no entendre'm, potser val la pena no parlar-nos més".

    ResponElimina
  2. Què bé ho has dit això del "gran misteri de la comunicació humana"... ara bé, què maco és quan, després de tot això, quan pot semblar que la tristesa hagi de guanyar, et fan una abraçada i et demanen un petó... I tant que sí! Són les ganes de renovar la il·lusió i això, evidentment, per alguna cosa deu ser :-)

    Per cert, aquest post és tres vegades més llarg que l'anterior ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, XeXu, tens tota la raó, mentre hi som, per alguna cosa és!

      Endavant! tornar a començar, sempre és difícil, però no impossible, o sigui que tornarem a començar tantes vegades com vulguem i tinguem forces per fer-ho!

      Elimina
  3. Per alguna cosa deu ser, amb misteris o sense... això té més força.

    ResponElimina
  4. XeXu, avui especialment no saps com t'entenc! Que arribi aviat l'espurna...

    ResponElimina
  5. Doncs ànims i endavant! Mentre hi hagi il·lusió i esperança, hi ha combustible per temps.

    ResponElimina
  6. Potser deu ser veritat, això que Déu apreta però no ofega. Tendeixo a pensar que sí, que és cert... Ànims, XeXu, i que no decaigui.

    ResponElimina
  7. Uf, jo no sé si hi estic massa d'acord, t'entenc, però no m'acaben de fer el pes aquestes històries cícliques i eternes, qui fa mal, normalment la paga, no seré pas jo qui li doni l'oportunitat de tornar-me a pagar amb la mateixa moneda. No canviem i un gest, un petó, només emmascararà un problema de fons, però si a tu et funciona i et fa sentir millor, endavant. Ets massa bona persona. Abraçadeta.

    ResponElimina
  8. De vegades,es fan difícils aquestes situacions però s'ha de saber tirar endavant. Molt bé, XeXu!

    ResponElimina
  9. de vegades em venen ganes de portar un encenedor a la butxaca per tenir l'espurna apunt....però tampoc funciona, si no és el moment sempre hi ha algú que bufa i ho apaga tot.
    Cal esperar el moment, però arriba, i com menys ens hi impacientem més aviat arriba.
    Que fàcil és donar consells....i que difícil aplicar-los

    ResponElimina
  10. No hi ha raons XeXu. Hi ha interpretacions. Costaria molt poc fer més senzilla la vida als altres, si penséssim en els altres. Però els altres, tots, són lluny. I els altres tres o quatre que tenim a prop sovint també són lluny mirant-se el melic o l'entrecuix.

    Per sort, a estones... algú se'ns fa proper. I crea la màgia de fer-nos pensar que interessem a algú més que a nosaltres mateixos.

    ResponElimina
  11. Sembla com si aquest post sortís del meu pensament, possiblement cadascú de nosaltres ha patit una setmana realment difícil, per alguns aquesta encara ho serà; però pots tenir la certesa que una paraula, un comentari, un gràcies, disculpa, un saber que hi ets, pot arribar a fer més planer el caminar ple de sotracs. I la gent, cada cop més desquiciada, més irritable, menys persona... de vegades trobo un xic de pau a casa vostra; per això hi entro sovint.
    Gràcies!!!

    ResponElimina
  12. em sembla que en aquest post, tu ets una mica l'espurna que fa reaccionar, el gest, el detall.. és més que agradable sentir paraules que parlen de les coses que passen, que ens passen.. tantes espurnes, encara farem foc!:)

    ResponElimina
  13. M'has fet pensar en la cançó "Begin the beguine", no sé perquè. Potser que aquesta nit les estrelles brillen diferents.Potser per un canvi de cicle. Jo avui, he fet una cosa forta. He enviat una carta que segurament canviarà el curs de la meva vida.
    Xexu,ànims,no sé que et passa,no sé si els que t'escriuen aqui ho saben, si tu mateix ho saps o si no vols admitir-ho.Jo avui he obert una porta, no sé si al cel o a l'infern però he fet un gran pas.

    ResponElimina
  14. Si continueu aquí i si heu arribat fins aquí, per alguna cosa deu ser, evidentment. També et diré, però (i parlo per experiència) que es pot arribar molt lluny, moltíssim, però un cop allà veure que tota la lluita, que tota l'energia dipositada, finalment es dissipa.

    No serà una experiència per a llençar, al contrari, però sí que haurà estat un "fins aquí i punt".

    Ara no voldria semblar molt pessimista. Només volia deixar clar que totes les relacions venen del braçet de certs malentesos i lluites que finalment, i amb ganes, s'arreglen i es tira endavant. Però compte, perquè l'excés d'aquestes pot acabar erosionant aquesta lluita, aquestes ganes i engegar-ho tot a rodar.

    No vull deprimir-te, eh? Que tinguis bon dia!

    ResponElimina
  15. Vés per on la setmana passada també va ser una setmana de gossos per mi.
    Ja va així això... amunt i avall, amunt i avall...

    ResponElimina
  16. No es gens macu sentir aixo, jo que soc de tindre males setmanes... per sort has sortit i pel que dius la cosa ara ja va be, m'alegro molt. Espero que les bones setmanes guanyin les dolentes de carrera!

    Un peto!

    ResponElimina
  17. I tant, segur que saps xq, i l'altra persona tb.

    Aquest post me'l faig molt proper. No sé si en el mateix sentit, cadascú el seu, xò molt proper. Tan debó s'acabin les discussions.

    ResponElimina
  18. El que és més difícil és, saber veure el moment de quan s'ha de seguir o quan es millor fer punt i apart!!...

    ResponElimina
  19. Jo penso que no es tracta de tornar a començar...sempre m'ha fet pensar en el begin the begin, si no de viure cada dia com si fos l'últim de la nostra vida (que algun dia ho serà, i de viure una mica amb una motxilla a l'esquena am un forat a sota i que mentre dura el nostre camí, carregues amb el que t'agrada i la resta que s'escoli pel forat. I moltes vegades si sabessim el que ens espera darrera la porta l'hauriem tancat més aviat!

    ResponElimina
  20. M'ha agradat molt el post, tan sincer i proper.
    Les relacions humanes ens aporten tantes satisfaccions, però alhora són complexes. Com bé dius, som aquí!, podem fer quelcom i l'amor que rebem, petits detalls, ens empenyen a continuar i no defallir.

    Ptons!

    ResponElimina
  21. Es stracta de fer "dissabte emocional" i tornar a començar.Per sort.^^

    ResponElimina
  22. Moltes gràcies a totes i a tots els que heu comentat aquesta entrada força personal. És d'aquelles coses que et surten d'escriure i que potser no són massa clares per qui ho pugui llegir, ni per un mateix, però que has de deixar que flueixin, si no es queden dins i fan pressió. Per això em perdonareu que avui no us doni respostes individualitzades, no m'hi veig amb cor i hauria de parlar massa, tot i que alguns dels comentaris és una llàstima que es quedin sense resposta. Només voldria tranquil·litzar als qui m'heu posat en aquella situació en la que la pugna diària és la tònica i que es viu en un estrès constant amb l'altra persona, mirant d'arrencar una història que xoca un cop rere un altre. No és el cas, no patiu. Mals moments els té tothom, i discussions també. Però no estic en cap situació crítica d'aquestes. Gràcies per la preocupació i per les interpretacions que heu fet, em sap greu no parlar-ne més, però és millor que deixem que el post vagi cap avall i ja està.

    ResponElimina
  23. Doncs som aquí, sí.
    Una abraçada immensa. Un petonàs a cada galta, no un no, un piló.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.