dilluns, 16 de gener de 2012

Relats conjunts, Chop Suey


Aquella carta inesperada li havia capgirat la vida. No en el sentit literal, el seu entorn no havia canviat, però des que va llegir les dues pàgines escrites amb una perfecta cal·ligrafia ja no podia pensar en res més. Valorava si en el punt que es trobava era el moment d'afrontar aquelles paraules; no s'hi veia amb cor. Feia temps que havia deixat enrere el passat, hi havia deixat de pensar. Prou que l'havia capficada, però era una persona forta, havia mirat sempre cap endavant, cap el futur. Fins ara.

Feia dues setmanes que tenia la carta a les mans, cada nit la rellegia. El seu marit estava preocupat, ella semblava només una carcassa des que havia rebut les noves, com una imatge en negatiu de la dona vital i afectuosa que era. No volia que la trasbalsés, i temia fer tard. L'estimava tant. Els havia costat arribar a tenir una existència plàcida, una llar, una filleta preciosa. Ara buscaven el segon. Però com podia afectar-los aquesta reaparició sobtada, quelcom que creien desaparegut, d'un temps passat? D'una vida passada.

22 anys havien passat. 22 anys des que era una nena de 5, poc més gran que la seva filla ara. Aquelles llums que s'acostaven, aquell soroll estrident, una frenada impossible. Després, orfenat, pares adoptius. Només en quedaven flaixos d'aquella època. Ni records, se'n podien dir. Imatges confuses, ombres. I si a la memòria no hi quedava res, d'aquella vida, la que tenia quan era una nena feliç, encara en quedava menys. O això pensava. Incrèdula encara, havia desat la carta abans de dirigir-se al punt de trobada. Qualsevol dubte es va esvair quan va veure aquella dona de 27 anys asseguda en una de les taules del cafè. La seva viva imatge, la seva germana bessona. Durant 22 anys l'havia donada per morta. Ningú no li havia dit el contrari. Il·lesa com en va sortir, afortunada, al cap i a la fi, la van allunyar de tot el que coneixia, que creia perdut. Ara seia davant del seu passat retrobat. Tenien una vida per explicar-se.


Proposta de gener de Relats Conjunts. És la número 50, animeu-vos a participar!

33 comentaris:

  1. Oooooh! Commovedor! Una història ben travada, i amb una bona sorpresa cap al final. Mantens el misteri fins a les últimes línies, que és quan descobrim el què! Bon relat!

    ResponElimina
  2. Doncs t'he de dir que sí, que sincerament m'ha agradat molt el teu relat, per aquesta 50ena proposta!
    Gràcies, XeXu!

    ResponElimina
  3. assseure davant un passat retrobat.. realment la imatge m'ho suggereix, fins i tot la possibilitat que siguin germanes.., un relat molt suggerent, m'ha agradat molt !

    ResponElimina
  4. Un final prou feliç, XeXu! segur que s'entendran molt bé i s'estimaran molt.

    M'ha agradat de veritat!

    ResponElimina
  5. La vida, de vegades, dóna segones oportunitats.

    Un relat molt ben escrit.

    ResponElimina
  6. 22 anys és molt però segur que no és massa tard, podran recuperar el temps perdut

    ResponElimina
  7. M'ha agradat molt i a més és un final suggeridor.
    kweilan

    ResponElimina
  8. Una història ben escrita i molt original.
    M'ha agradat.

    ResponElimina
  9. Quan vaig veure el quadre de la proposta d'aquest mes ja em vaig imaginar que sortirien bons relats i pel que estic veient, no em vaig pas equivocar :-)
    Molt original, m'agrada!! Ha d'impressionar que passi una cosa així!!... Jo penso com la CARME... això és un final feliç. Molt per parlar, molt per explicar-se... M'agrada!

    ResponElimina
  10. Un final esperançador per un relat molt ben fet. M'agrada!

    ResponElimina
  11. La claves Xexu, després de llegir-te veig que sí, són germanes! Un relat ben fet i suggerent. M'ha agradat molt.

    ResponElimina
  12. Ostres! sí que t'ha quedat molt bonic! M'agrada molt i molt!

    ResponElimina
  13. T'ha sortit un relat ben tendre, però d'un to trist. Em preocupa aquesta tristor amb la mirada enrere. No, no. És hora de mirar endavant. Res de lamentar el temps perdut.

    ResponElimina
  14. Bon relat, company, bon relat...
    amb el ritme just...

    m'ha agradat molt...
    ;¬)

    ResponElimina
  15. és imatge de retrobament... i tant! bonic relat.

    ResponElimina
  16. M'agraden els retrobaments, com ho has redactat, expresses les emocions de la trobada...

    Salut!

    ResponElimina
  17. Un final feliç, tot i que la carta era ben inquietant.

    ResponElimina
  18. Bon relat a nivell literari i també de contingut, els trencaments són necessaris per retrobar-se, m'ha agradat molt! Fins aviat

    ResponElimina
  19. Corprenendor i molt ben escrit. Felicitats!

    ResponElimina
  20. Encara que hagin passat dues dècades, retrobar la germana és del tot un regal impagable. Relat que et provoca pensaments, que acaben esdevenint una realitat ben diferent de la que jo m'imaginava!!!
    Darrerament et vaig trobant, per això amb el teu permís em quedaré!!!

    ResponElimina
  21. Realment ha de ser una experiència molt forta que t'ha de canviar la vida (cap a bé). Molt maco,

    ResponElimina
  22. Ohh!! molt bonic i esperançador. Segur que podran refer aquests 22 anys separades, en tenen moltíssims més per endavant!

    ResponElimina
  23. M'ha agradat el gir del final, fa canviar la melancolia amb gust de la menta que promet el començament per una melancolia amb gust de maduixa, la d'un retrobament torbador però amb esperança.

    ResponElimina
  24. Hi ha lletres que poden capgirar vides... tu ho has ensenyat. Es diu que la realitat supera la ficció, així que no em semblaria gens desacabellat, pitjors coses s'han vist! I retrobar el passat.... pot ser interessant.

    ResponElimina
  25. Tot un futur per endavant! M'encanta aquest final esperançador! (i és que en aquests temps que corren ja va bé una mica de sinergia positiva)

    ResponElimina
  26. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  27. Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris, celebro que us hagi agradat la meva proposta. Per un cop, el final no és infeliç i tràgic, això alguns ho han sabut veure, hahaha. Però si que m'agrada haver escrit una història una mica sentida, amb un final esperançador.

    ResponElimina
  28. Dispensa que arribi tard! m'ha encisat la teva història....perquè és una gran història! un relat boníssim XeXu! boníssim!

    ResponElimina
  29. M'agrada,un principi intrigant,un retrobament emocionant i feliç.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.