Relats conjunts, Bocca della Verità

Conta la llegenda que qui posi la mà a la meva boca haurà de ser un home honest, si és que vol conservar-la. Fins el dia d'avui no he engolit la mà de ningú, i a fe que al llarg dels segles me l'han posat dins, sense treva, milions d'homes deshonestos. Sóc feta de pedra antiga, i no per posseir certs poders endevinatoris vaig ser creada per jutjar la benvolença de ningú. Des de 1631 del calendari gregorià que em tenen aquí a Santa Maria in Cosmedin, on temo que acabaré els meus dies. Ni la roca més noble aguantaria el temps que porto jo sobre la terra sense veure's afectada per l'erosió dels anys. Quan les esquerdes que ja solquen els meus flancs esberlin el mascaró tot s'haurà acabat, i ni atracció turística ni res. Quedaran en el record tots els meus anys de servei. Però al servei de qui? D'aquests homes mortals dels que he vist passar generació rere generació? No pas. Em van trobar al segle I de la seva era, però no estic feta per mans humanes, ni tinc tan sols 2000 anys d'antiguitat. Ai, pobres mortals, si sabessin que molt abans que ells habitaven la terra una raça de titans molt més forts, molt més grans i en moltes coses més savis. Malauradament, els meus creadors ja no poblen aquest món i no sóc més que una relíquia, una rampoina oblidada i menystinguda. Em conservo encara, sí, per atzars del destí. Jo era la tapa de la guardiola d'Hiperió, feta a la seva imatge i semblança. Maleït el dia que la va trencar per fer-li un regal a Tea i vaig caure rodolant fins un racó. Amagada dels ulls dels titans. Perduda per sempre més. Retrobada per qui no volia.  

Aportació a la nova proposta de Relats Conjunts.