Sóc incapaç de saber quanta estona ha passat, probablement hores, però és com si cap segon no hagués existit des que m'ha atrapat aquesta imatge. La miro i desapareix el temps; i tot el que m'envolta. De fet, per mi ja podria passar. Chaplin fa una mena de somriure desesperat mentre dels meus ulls no en surt ni una gota. Sé que la sequera no respon al meu estat, que tinc el plor bloquejat. Ploro per dins. Mentrestant, la imatge em segueix absorbint, estic abstreta.
Sempre t'ha fascinat aquesta pel·lícula. No hi ha vegada que no riguis en veure aquesta imatge, és sens dubte la teva preferida. Tant és així, que em sembla que aquest va ser el regal que et va fer més il·lusió de tots els que t'he fet. Un fotograma emmarcat, metre per vuitanta centímetres. Vam penjar-lo al menjador i d'allà no es va moure ni quan vam canviar la decoració. T'agrada tenir-lo sempre a la vista, i a mi m'agrada que t'agradi. Més d'un cop et sorprenc mirant-lo, somrius al quadre i em somrius a mi. No necessito gaire més.
Avui has marxat. Un descuit t'ha jugat una mala passada a la fàbrica. Uns engranatges massa a la vista, una camisa que s'hi enganxa... no he volgut saber més. El meu cor s'ha esquinçat i no he pogut reaccionar des que he rebut la notícia. Llavors he topat amb la imatge de la paret, la teva preferida. Quin destí més irònic, quina fatalitat. Sóc incapaç de moure'm, ni tant sols puc apartar la mirada. Els meus ulls continuen secs.
És la meva aportació a la proposta d'octubre de Relats Conjunts.
***
Aprofito per dir que alguna gent està tenint problemes per comentar el blog. En cap cas no he restringit l'accés a ningú, al contrari. Pot tractar-se d'un tema de navegadors, mireu de no fer servir Internet Explorer a poc que pugueu, no per comentar aquí, sinó en general. De totes maneres, agraeixo molt l'esforç que feu per poder comentar i lamento les molèsties que us pugui ocasionar, són totalment alienes a la meva voluntat.
Ostres, XEXU, què dur!... És impactant. No sé com dir-ho, és com... bé, el propi relat ho diu tot. "Quin destí més irònic, quina fatalitat"
ResponSuprimeixPerò no havíeu quedat amb la CARME que faries finals feliços? :-)
Sobrecollidor accident. M'has posat la pell de gallina.
ResponSuprimeixRes... que no hi ha manera, Assumpta! ;)
ResponSuprimeixMalgrat el final dramàtic, és un bon relat, XeXu!
M'apunto al que diuen l'Assumpta i la Carme... que tràgic, tu! Ja sé que és el teu estil, però... Uhms. Colpidor. Però ben escrit, això sí. Sintètic, breu i clar. M'ha agradat, malgrat el mal rotllet... Ains! Podries escriure alguna cosa bonica per variar, no? ;)
ResponSuprimeixEm sumo a això que dius dels comentaris. Hi ha gent que també ha tingut problemes per comentar-me a mi, si segueix passant ja faré la mateix crida a abandonar l'IE...
Ostres XeXu, que dur! Mentre l'anava llegint pensava, mira que tendre... però quan he arribat al final se m'ha glaçat el cor perquè la història semblava real i només d'imaginar-me una cosa així... se m'ha posat la pell de gallina!
ResponSuprimeixBona proposta!
Brillant...però molt fort en una época que la feina és la que és.
ResponSuprimeixUf, que dur! Però m'ha agradat molt! Per sort, mica en mica, s'està millorant molt en l'àmbit de la prevenció laboral. Almenys en les empreses en que jo he estat, en la gran majoria, és un tema prioritari.
ResponSuprimeixQue trist, se't deu fer un esquinç al cor que mai més es deu recuperar. Pobret el que es queda amb el cor estripat i havent-li arrancat mitja vida i pobret el que marxa i que es perd el regal de la vida massa aviat...i pobrets tots dos que no es poden estimar més.
ResponSuprimeixCom sempre brillant.
ResponSuprimeixDe moment cap problema.Toco fusta!
És un bon relat, dur però ben real. La vida, moltes vegades, ens fa aquestes males passades quan el destí sembla riure's de nosaltres.
ResponSuprimeixSegur que tot ha estat casualitat, però explica-li a aquesta dona cada vegada que miri la imatge.
Ah!, jo faig servir Chrome i, de moment, cap problema per comentar-te.
Per cert, aprofitant que parles de "problemes tècnics" volia dir-te que jo també entro amb el Chrome i que fa dies que a l'apartat Músiques de la nit de la teva barra lateral ja fa dies que enlloc d'una cançó surt el missatge "No songs found". No crec que tingui res a veure amb Blogger, però, just in case... jo aviso :-)
ResponSuprimeixApa, visca el dramatisme!!
ResponSuprimeixJo vaig tenir problemes durant un temps, però ara sembla que va bé...
L'autor ha suprimit aquest comentari.
ResponSuprimeixEstic tan sensiblona últimament que m'has fet plorar de debó!Aix!
ResponSuprimeixun molt bon relat XeXu! i contundent! uf!
ResponSuprimeixÉs trist, tràgic i dur, però és que la realitat sovint, massa sovint, és així. M'ha agradat.
ResponSuprimeixMolt bo, i res més a dir.
ResponSuprimeixooooh! és molt trist!!! i la llàstima és pensar que aquestes coses puguin passar.
ResponSuprimeixnomés vaig tenir problemes un dia, xò no recordo el navegador.
Molt bé XeXu, sempre tens aquest toc sensible, trist, tràgic... M'agrada.
ResponSuprimeixMamma por :( Definitivament, m'agraden molt més els finals feliços!
ResponSuprimeixQuin relat més tendre i quin final més trist.
ResponSuprimeixsniff!
Molt maco, tot i ser dur.
ResponSuprimeixOstres però que trist no...?
ResponSuprimeixUna història ben dura. Ens queda el seu somriure?
ResponSuprimeixÉs cert que em va sortir una història molt trista i amb un pel d'ironia tràgica. Però és justament el que volia transmetre, aquesta sensació d'impotència de la protagonista, descriure aquells moments en que et sents fora del món perquè encara no has assumit la notícia que t'han donat. Si us ha arribat així, me n'alegro, tot i que sento que no sigui una història més alegre i amb un final feliç, però és que una mica me n'he sortit. Gràcies a tos per llegir el relat i deixar-hi la vostra opinió.
ResponSuprimeixFelicitats, un relat tràgic i emocionant.
ResponSuprimeix