divendres, 7 d’octubre de 2011

La lluna en un cove

Resulta que hi ha tòpics que es compleixen i tot! Hi ha moltes creences que s'estenen entre la gent, promeses i acords en els que confiem i que són molt macos de fer. Parlo d'amistat, però parlo sobretot de relacions sentimentals. Hi ha qui promet la lluna en un cove tot i saber que no la podrà entregar mai. Però sí que ens comprometem a algunes actituds més realistes en les que creiem a l'hora de fer la promesa. És el cas de dir-se que no deixaràs que l'altre caigui, que quan això passi seràs sempre allà per aixecar-lo. Es crea la confiança de que serà una cosa recíproca, que quan un estigui baix l'altre tindrà força pels dos, i rebrà el mateix tracte quan sigui a l'inrevés. Després, però, és quan arriben les baralles i el pensar només en el benestar d'un mateix, l'orgull, els retrets en moments que no toquen... i no cal que sigui amb el pas dels anys, hi ha relacions que ja comencen així. La gent és bàsicament egoista.

Seria tan maco que fos possible... doncs crec que per mi, ho està sent. He passat darrerament uns moments tensos en els que ha calgut mà esquerra, i sobretot molta paciència. El malestar de l'un acaba soscavant l'altre, tot i els esforços realitzats, i llavors es giren les tornes. En acabat, un cop retrobats en un mateix punt, t'adones que, malgrat passar males estones, la situació s'ha gestionat de manera correcta. Tu hi has estat quan jo estava molt baix. Jo hi he estat quan tot plegat t'ha afectat massa. I ens ho hem reconegut. I ens ho hem agraït. I si aquestes promeses d'estirar l'altre quan cal són possibles, si sabem que es pot comptar amb l'altre, no hi ha motiu per no creure en unes altres promeses, encara més ambicioses, i en totes les bones intencions que dipositem en el conjunt.

29 comentaris:

  1. La resposta que et vull posar és molt senzilla dins el meu cap però no sé si trobaré les paraules per expressar-la. Vull dir que tot es tracta de sinceritat, de voler fer veritablement el que un diu i ja està, o sigui, que les paraules tinguin un contingut i no siguin buides.

    Si tu dius que vols estar amb una persona "a les dures i a les madures" doncs, si et sincer, ho diràs amb les paraules i ho demostraràs amb els fets.

    Ja m'estic embolicant i no sé si s'entén el que vull dir, i em sap greu perquè la idea la tinc molt clara :-)

    Algú que diu que sempre vol ser amb l'altre i compartir alegries i tristeses, però a la primera de canvi actua de forma egoista i només pensa en ell (o ella) mateix (a) doncs és que les seves paraules no li naixien de la sinceritat, del cor.

    Ara bé, de discussions i baralles sempre n'hi ha, és normal... altrament fins i tot seria avorrit :-) Això sí, després d'una discussió, si t'estimes l'altre, el que vols no és fer una demostració d'orgull i egoisme, el que vols és fer les paus i demostrar-li que era de veritat allò que vas dir que sempre li donaries suport.

    Ah, per cert... enhorabona!! :-)))

    ResponElimina
  2. Jo, quan ell està baix, l'abraço o li agafo el braç sense dir-li res només perquè sàpiga que estic allà. Quan està d'humor girat, m'aparto discretament, però que no ho pagui amb mi perquè llavors m'hi troba. La convivència és complicada i un repte diari.

    ResponElimina
  3. M'he llegit molt atentament la resposta de l'Assumpta... bàsicament és que l'experiència és un grau! M'agrada molt la paraula que ha fet servir SINCERITAT.

    És que, realment, si hom no és sincer amb la seva parella (o amics, o companys de feina...) per mi ja es pot tancar la paradeta. Potser es podran trampejar els primers moments però tard o d'hora s'obrirà la caixa dels trons.

    I jo sé perfectament quan una persona me l'estimo de debò i és que quan em discuteixo amb ella (perquè, també com diu l'Assumpta, discussions sempre n'hi han) tingui o no tingui jo raó, després sempre em sap molt greu haver arribat a aquell punt. A mi l'emprenyada se'm passa molt ràpid, però si ho faig amb les persones clau de la meva vida, sempre després em queda aquella sensació de tristesa, desagradable, lletja.

    ResponElimina
  4. Quan comences a fer bon ús d'aquestes coses es que es comença a tenir experiència, signe inequivoc d'haver arribat a certa edat. Es per pensar........però és així. de totes maneres una bona part es porta a dins, hi ha molta gent que no ho atraparà mai.

    ResponElimina
  5. Complicades les relacions...intimitat, reciprocitat i confiança ....complicitat...qui promet llunes en un cove no té els peus ben ferms damunt el terra...hem de ser realistes...la reciprocitat el ajudar-se mútuament, el respecte...són coses bàsiques...però jo ja tinc una edat....

    ResponElimina
  6. això de l'egoisme ja ens ve des de petits, volem que tothom estigui per nosaltres... i després costa una mica deixar-ho anar i fer coses també per als demés.
    Però quan entres al joc de la reciprocitat i confiança... (com diu Elfreelang) vas aprenent a fer-ho i, tot i que no és fàcil, ho podem aconseguir. (sempre que s'hi posin totes les parts...)

    ResponElimina
  7. crec que tot es facil quan aconsenseguixes posar al altre per devant, quan el que ell sent es mes important per tu que el que sens tu, o al menys te prioritat i es a sobre es reciproc
    que com s'aconsegueix??
    ummm...
    tornare quan tingui la resposta....

    que descanseu...

    ResponElimina
  8. Possible ho és, XeXu, que no vol dir que sigui fàcil per tothom. L'Assumpta ho explica prou bé. A mi fer retrets, com es fa la gent tant sovint, em costaria molt més que no fer-ne. No m'agraden els retrets ni les discussions. Em costa més també discutir que no discutir. No és cap mèrit, és una manera de ser. Jo sempre si l'altre està baix intento ser-hi de la millor manera possible. Però reconec que quan jo estic una mica en baixa forma, em tanco molt i per la parella és difícil ajudar-me, però tampoc demano res, i tampoc em costa gaire de remuntar.. i així ens ho anem muntant amb el temps cada cop millor.

    ResponElimina
  9. Jo penso que quan passem per un mal moment, inconscientment o d'una manera conscient (la veritat és que no ho sé) esperem que els qui són la nostra gent estiguin allà. I segurament per a cada moment o per a segons quina situació pensem en una persona diferent. Si parlem d'amistat i els nostres amics estan al nostre costat quan els necessitem és perquè realment són els nostres amics. Si a la feina esperem que un company ens doni un cop de mà perquè en algun moment ho hem fet nosaltres i ara esperem el mateix i ho trobem, és perquè realment som companys. Però si en cas contrari, no trobem ni el suport de l'amic ni l'ajuda del company, jo penso que aquestes persones no es mereixen el sentiment que jo puc tenir cap a ells. També penso que això no ho podem sentenciar el primer cop que creiem que ens han fallat, perquè pot ser ells també passen per un mal moment o potser tenen mil coses al cap i no se n'adonen de la resta de coses. Penso que quan arribem a la conclusió que una persona no és el qui deia ser és perquè n'hem sortit més d'un cop escaldats de la seva manera de fer.
    Ara bé, si parlem d'una relació de parella, per a mi les coses són diferents. Penso que quan dues persones decideixen estar juntes és perquè s'estimen i entenc que quan estimes, estimes sempre i no només en els bons moments. Així que no entenc que si passem per un mal moment, la parella no ens faci costat i per tant, entenc que si no ens fa costat és perquè potser no ens estima tant com diu...

    (quin rotllet t'he clavat!) ;P

    ResponElimina
  10. Sé que el tema de partida és la sinceritat, però vull incidir en això de les discussions. Pense que discutir és un simptoma clar de que hi sinceritat en una parella, família o grup d'amics. Si no es discutira, si no es discrepara en certes coses, voldria dir que un o l'altre està cedint i que li dòna igual el que pense l'altra persona.

    A banda, clar està, hi ha moltes altres maneres de demostrar sinceritat, però la de discutir jo la trobe molt suggeridora!

    ResponElimina
  11. Amb el temps s'apren també a no discutir, perquè és veritat allò que diuen, que dos no es barallen si un no ho vol i, com que en definitiva el discutir no porta a res, és millor no fer-ho. Es una estratègia intel·ligent que no és mentir. NO. Mentir mai. I d'allò de no aconseguir la lluna en un cove promesa, doncs està clar que no es poden prometre impossibles,ni creurese'ls tampoc, encara que sigui molt romàntic, cal tenir els peus a terra i saber que hi ha bones intencions però que els miracles no estan a l'abast de tot terrenal.

    ResponElimina
  12. Responent al que diu la MARIA, penso que primer hauríem de veure què entenem per "discutir"... una petita discrepància no té cap importància i, evidentment, si hi ha sinceritat, cadascú dirà la seva... Ara bé, tenir per norma allò de que "jo sóc molt sincer i ho dic tot tal com em passa pel cap", a mi no em convenç gens.

    Evidentment, mentir mai, però dir-ho tot tal com raja tampoc... justament perquè si estimes a una persona saps que hi poden haver coses que li facin mal... i potser t'hauras d'aturar uns minutets a pensar com ho dius o, fins i tot, si cal dir-ho.

    I de discussions n'hi ha de molts tipus... Personalment, penso que quan algú crida és perquè no té raó, o en té poca. Si tens raó, tens arguments per defensar el que penses, si no tens arguments, crides.

    Així doncs, tal com he dit, penso és impossible conviure sense discutir mai... a no ser que la parella no parli mai, clar. Les discussions són normals... Ara bé, no crec que hagin de ser freqüents, ni fortes, perquè en una discussió, si un es va escalfant, es poden -en nom de la sinceritat- dir coses que seria millor no haver dit, perquè quan un està enfadat distorsiona la realitat, la exagera... Després, es pot adonar que "no n'hi havia per tant"... i llavors, si ja ha dit quatre burrades, aquelles burrades poden haver fet mal.

    I ho dic perquè jo conec parelles (i que porten més o menys tant de temps de casats com nosaltres) que es passen el sant dia discutint per qualsevol cosa perquè, clar, s'ho diuen tot i són molt sincers... a mi m’esgoten.

    Totes les persones tenim coses bones i coses dolentes, tots tenim coses que agraden i defectes que molesten... i si estimes a una persona el que fas és gaudir de les coses que t'agraden d'ella i fer una mica “la vista gorda" i aprendre a conviure amb les que no t'agraden... les saps, i l'altre sap que les saps perquè a vegades fins i tot n'heu fet broma... però no les hi tires en cara constantment perquè també ets conscient que tu distes molt de ser perfecte.

    I si s’hi posa bona voluntat (ganes sinceres i reals de que surti bé), la convivència és molt maca, és genial saber que hi ha algú que tens al teu costat de forma incondicional i saber que, passi el que passi, tu també voldràs ser al seu costat. Però s’ha de treballar, s’ha de persistir (hehehe) i anar a baralles i discussions diàries en nom de la sinceritat jo no ho aconsellaria a ningú.

    ResponElimina
  13. Crec que molts cops el problema de la no entesa, de ser egoista amb qui estimem és per deixadesa, orgull i desconeixença, ens deixem endur massa per les cabòries pròpies que no sabem aguantar les del company. Però si estimem de veritat a la persona adequada, un cop has fet mal, no sent-hi et rebota amb més força el sentiment de culpa i ens esmercem a reparar-ho a trobar llocs comuns, perquè per molt que vulguem ser nosaltres mateixos sense l'altre, sense la persona que estimem (i quan està malament o estàs malament no hi som) ens adonem que ens falta una part de nosaltres mateixos, perquè la vida, tot, el dia a dia es fa més suportable amb ell a la vora perquè ho és gairebé tot a la vora. Si no som capaços de fer-ho potser no hem escollit bé, potser no és per a nosaltres, perquè si estimes de veritat veure malament l'altre et fa sentir malament a tu mateixa.
    Ostres XeXu, ens fas fer unes filosofades que algun dia respondrem les tres preguntes que s'ha fet l'home des del principi de la humanitat. Uix, quina anada de pilota...

    ResponElimina
  14. M'ha agradat aquest post.

    Jo últimament sóc bastant escèptica amb les relacions sentimentals perquè crec que poques vegades són el que semblen i que per damunt de tot sempre acaba sortint l'individualisme. Ja sé que pensareu que no és així, i de fet a mi m'agradaria creure el contrari, però de moment això és el que acostumo a veure. Però aquest to optimista del teu post em fa mantenir l'esperança en que encara que ho conegui poc existeix l'altre cara de la moneda.

    Disfruta-ho!

    ResponElimina
  15. Ah, la màgia de les relacions interpersonals! No, facils de gestionar no ho són, però quina meravella tenir l'oportunitat, cada dia, d'aprendre'n! Si per naturalesa som egoïstes, que potser sí, no ens queda més remei que aprendre a no ser-ne, a fer costat quan cal, a saber com actuar especialment en els moments difícils... a empatitzar, que és un verb que m'encanta i que, al meu entendre, ho resumeix tot.

    Empatia, més empatia!

    ResponElimina
  16. Molt bona reflexió i molt interessants les aportacions dels comentaris sobre el tema!!...
    I me n'alegro molt que ja hagi passat el teu mal moment i que tinguis tan bona companyia!!...
    Això és tenir molta sort, enhorabona!!
    En els mals moments és quan te n'adones de qui tens el costat.

    ResponElimina
  17. M'encanta la manera de pensar i fer que descrius en el text: avui m'ajudes tu, demà ho faré jo i junts celebrarem que estem bé!
    Aprofita-ho i saboreja-ho, perquè gent altruista i que actui així, malauradament, crec que està en perill d'extinció.
    Una abraçada amic blogger

    ResponElimina
  18. M'agrada el post perquè sovint només sabem veure coses negatives, i les positives les deixem passar de llarg perquè "ja és el que ha de ser", com si no tingués rellevància. Però potser cal veure de tant en tant que les coses també es saben fer bé, sinó és quan les negatives ens solen afectar massa i ens fan entrar al cercle del qual no en sortim.

    I bé, que s'esdevingui el que esperàvem d'una altra persona ja són paraules majors. Per més que vulguem, la manera de ser dels altres no la podem ni gestionar ni predir, i que la cosa rutlli a la perfecció, i sobretot, si s'és coherent amb el que es promet, pots estar content, content! És tan fàcil xerrar...

    ResponElimina
  19. Aquest és d’aquells posts que generen uns comentaris llarguíssims que m’obliguen a esprémer-me el cervell per donar respostes convenients. Per tant, és d’aquells posts que val la pena llegir-ne amb atenció els comentaris perquè es pot aprendre molt. Moltes gràcies per l’esforç i per dir coses tan assenyades i encetades al respecte d’un tema al que la majoria ens hi enfrontem tard o d’hora.

    Assumpta, tornes a ser la primera, i a més sembla que aquest tema t’interessa. Penso que s’entén perfectament el que expliques, tret que m’estigui perdent alguna cosa, no es pot prometre res si no s’és sincer. Si ho dius amb la boqueta petita, no serveixen de res les promeses. El problema és que probablement qui les fa se les creu en aquell moment, però després torna l’egoisme de sempre. Jo sóc de pensar que l’altra es converteix en més important que jo quan estic en una relació, i això miro d’aplicar. Però hi ha d’haver una reciprocitat, perquè a la que tu has tingut cura de l’altre cinc cops, i quan tu has estat malament t’ho has hagut de menjar sol, comences a sentir-te malament, encara que potser no t’adones per què. A la llarga és fatal això.
    Quedem que les discussions són normals i de vegades necessàries, penso que no està bé callar-se les coses, però a això hi tornarem més tard, però que han de ser en la justa mesura, i mai per fer mal a l’altre. I un cop d’acord, o quan ja no s’arriba enlloc, a fer les paus i continuar endavant.
    Gràcies.
    Comentari 3: Ja he contestat a la Maria i si vols pots veure què li he dit. Entenc que ella es refereix a discrepar i a parlar totes les coses que suposen una diferència, que això és sincer i fa que no ens empassem coses que després es poden enquistar a dins. Sobre dir coses tal com raja ja n’hem parlat altres cops. No s’ha d’anar a fer mal amb les paraules, i ja saps que se’n pot fer i molt. Quan és més important és justament amb la parella, ja que t’afecta molt més una cosa que et diu la persona que estimes que no pas si te la diu algú que no t’importa gens. Per això està bé saber tenir tacte, i dir les coses de manera que l’altre les pugui encaixar, però això sí, no callar-les si són prou importants per nosaltres.
    Respecte als crits no ens posarem d’acord. A mi no m’espanten gens, un crit a temps demostra que no fas broma amb el que dius. Ara, amb criteri, i si és possible que amb la parella no sigui mai necessari, millor. Però ja et dic, a mi no m’espanten.
    Un cop més, dir que més que discussions, suposo que parlem de discrepàncies, i no han de ser fortes ni llargues. Algunes seran una mica pujades, però s’arreglen aviat. No es pot estar sempre d’acord amb tot. I respecte a aquestes parelles que es discuteixen sempre, ja sigui per la ‘sinceritat’ o perquè estan cansats l’un de l’altre, doncs és molt trist. I no cal que faci tan temps que estan casats, eh?
    Respecte els dos darrers paràgrafs, si dic alguna cosa serà repetir el que tu dius, perquè hi estic molt d’acord. És clar que per mi només és una voluntat i un desig, i tu ets la veu de l’experiència en el tema. I també un exemple a seguir per molts de nosaltres.

    Deric, ningú diu que la convivència sigui fàcil, és clar, però es tracta de conèixer l’altre, i tu ho demostres amb el que dius. Apartar-se quan et pot tocar el rebre i ser pitjor és conèixer bé l’altre. Algú que no el coneix tant pensaria que si està de mal humor el millor és animar-lo, i segur que s’emportaria un moc. En canvi, tu saps que és millor deixar-lo tranquil. Tot això s’aprèn amb l’experiència amb aquesta persona!

    Porquet, per més que tu tinguis clar que la sinceritat és fonamental, suposo que ets conscient que això no té la mateixa importància per tothom, fins i tot no en té per alguns que prediquen la sinceritat a tort i a dret. És clar que tard o d’hora es posen en evidència, però llavors et sents molt pitjor perquè quan te n’adones, ja te l’ha fotut per totes bandes. Continua a baix

    ResponElimina
  20. Et diré que a mi les enrabiades de vegades em duren més del que voldria, i fins i tot quan ja han passat necessito un temps per remuntar. Amb això estic sent prou sincer, no me n’amago. Però el que sí que he viscut de vegades és tenir enganxades i haver de ser jo el que sempre busca la reconciliació. I això fot molt, agrairies una mica d’ajuda per part de l’altra, però no ho aconsegueixes, i sempre hi has d’anar tu. Això crema molt, perquè en tots els casos tu estàs igual de putejat, però t’empasses l’orgull com pots, mentre que l’altre el manté intacte i et fa doblegar el genoll. Si el pas es fa per totes dues bandes, els dos hi posen de la seva part, la cosa flueix molt millor. Se’t passen les ganes de discutir i fins i tot reconeixes en què t’has equivocat, i l’altra també. Ho trobo fantàstic. Ja que sempre hi haurà discussions, saber-ne sortir bé és un privilegi que no es pot desaprofitar.

    Garbí, et diré que avui no estic d’acord amb tu. Naturalment l’experiència hi ajuda, però és una arma de doble tall, ja que si has viscut males experiències amb el tema, corres el risc de traspassar-ho a relacions futures, com part d’aquell bagatge que mai no ens traiem de sobre, i que sovint és una putada. Però em sembla que posar-hi bona voluntat, saber com fer les coses bé, potser es pot millorar amb l’edat, però es té o no es té. Bé, en part és el que dius al final, si no ho tens de sèrie, difícilment ho aprendràs.

    Elfreelang, no cal ni tant sols parlar de relacions de parella perquè el que dius sigui cert. No es poden prometre impossibles. Però si l’altre persona és prou important sí que podem prometre aquesta reciprocitat i aquest respecte. Llavors és quan, a banda de dir-ho en paraules, ho he de transformar també en fets.

    Jomateixa, a mi no em sembla una tasca difícil, només s’hi torna si l’altra persona realment no respon com esperaries. Penso que això ens ve una mica de sèrie, o si no ens costa un gran esforç mirar pels altres. Suposo que el cop definitiu és tenir fills, que depenen totalment de tu, i per força n’has de tenir cura deixant-te a tu de banda. A mi no em costa gens passar les persones que s’ho valen per davant meu, però inconscientment s’exigeix certa reciprocitat, si no no sé si funciona.

    Sargantana, em sembla que la resposta no és tan difícil de trobar: estimant. Però sense anar tan lluny, crec que va amb les persones això. Si es troben dues persones que centren la seva atenció en l’altre, sense arribar a anul•lar-se a elles mateixes, cosa que també passa, malauradament, hi ha moltes garanties de que es puguin donar suport mutu sempre que vagin maldades. Que aquestes persones aconsegueixin tenir prou afinitat en altres temes com per estimar-se, això ja és una altra història, però si ho fan, el tenir cura de l’altre està garantit.

    Carme, els retrets per si sols podrien ser un tema llarguíssim de parlar. D’alguna manera tots ens en fem, em sembla que és molt difícil no fer-ne. Però els pitjors són aquells agres, aquells que fins i tot es diuen quan no té res a veure el tema, només per fer mal. Si has viscut experiències així, se’t passen les ganes de viure’n més. Suposo que hi ha gent que no aprèn, però a mi se’m van passar del tot i vaig prometre’m no tornar a fer retrets, almenys d’aquest tipus. Saps què em va comportar? Doncs menjar-me’n un munt i acceptar-los amb el cap cot, i mossegant-me la llengua. Semblava que els acceptés, com a molt em defensava una mica, però sense tornar-m’hi, i fa mal igual. De totes maneres, espero poder mantenir aquesta idea sempre, i no tornar a fer retrets.
    Pel que fa a les discussions, mentre no incloguin retrets del tipus que deia, no em fan cap por, i sóc de l’opinió que si es puja una mica la veu, fins i tot, no passa res. El que no s’ha de fer és perdre els estreps i dir coses que fereixen l’altre, el respecte s’ha de mantenir encara que estiguem una miqueta airats. Continua a baix

    ResponElimina
  21. Cadascú passa els mals moments com pot, i és important que la parella sàpiga assumir-los. Jo sóc d’estar darrere de l’altra en tot moment i no deixar-la sola. Però això només si convé, si ella necessita aïllar-se, com dius tu, doncs respectar el que vol perquè es pugui posar bé ràpidament. A mi m’agrada que em deixin una mica d’espai, i després normalitat, per anar paint mentre torna el somriure. Imagina algú que quan et veu malament et diu amb males puces ‘ja tornes a estar malament? I ara què?’. Doncs m’ha passat...

    Guspi, per resumir tot el teu primer paràgraf es podria fer servir una sola paraula: reciprocitat. Està clar que per més altruistes que ens mostrem, ximples no som. I si no tenim unes compensacions als nostres actes, al final serà altruista la mare que el va parir. No ho reconeixem, o no ho direm, però si l’altre no fa mai res per nosaltres, al final ens cansem d’aguantar-li els rotllos i de donar-li tota l’ajuda que li cal. Això val per totes les persones, inclòs la parella. Hi ha qui només dóna i dóna, i s’ho menja tot. No veig jo que això sigui especialment bo ni lloable, diuen que dues vegades bo és bobo, oi? I de santets ja n’hi ha molts al santoral. És clar que alguns obtenim un bon plaer de fer contents els altres, però generalment demanem alguna cosa a canvi, segurament, això sí, de manera inconscient. Com a mínim en demanem gratitud. Jo crec que em compto entre aquesta gent. Però també sé que hi ha coses més personals que fas per algunes persones perquè saps que elles ho faran per tu quan convingui. Ah, i ben vist això de que un error el pot tenir qualsevol, que tothom falla, i repudiar algú perquè un dia ens ha fallat és no mirar-nos prou al mirall, ja que segur que algun altre dia hem sigut nosaltres els que no hem respost a l’expectativa. Molts cops demanem coses a algú que està tan malament o pitjor que nosaltres. Si el tractem d’egoista perquè no respon, qui és més egoista aquí? Si no pot ser, no pot ser.
    I pel que fa a la parella, que ja és el súmmum de tot això, potser suavitzaria una mica el teu discurs. És cert que aquí és on la reciprocitat és més important, que no funciona una relació en la que només un dóna i l’altre rep. Bé, funciona perquè es manté, però amb greus perjudicis psicològics per part del primer. De la parella assumeixes que serà allà, però també li perdones més, segurament trigues a adonar-te que quan tens problemes fuig d’estudi. En canvi, potser no valorem prou quan sí que hi és, perquè ho entenem com a normal. I això és al que no estic disposat jo, així com ens queixem de les coses dolentes, hem de valorar, aplaudir i agrair les bones. I quan algú sempre és allà, fins i tot quan aparentment no aconsegueix res perquè jo segueixo de morros, ho sé veure i per mi és prova inequívoca d’aquesta estimació que dius. És clar que s’ha d’estimar en els mals moments, sobretot en els mals moments de l’altre, és quan més fa falta demostrar-ho. Suposo que moltes parelles d’avui no aguanten perquè tot va bé mentre tot és festa i xerinol•la, però les crisis els semblen una pèrdua de temps. I finalment trencar una llança en favor de perdonar els errors, perquè que l’altre hi sigui també depèn de la seva circumstància. Aguantarà molt tot i no estar bé, però si acaba caient, no se li pot retreure res. Tot s’ha de mirar des de les dues perspectives, i valorar l’esforç que fem per l’altre fins i tot quan no estem bé. Creu-me que m’he trobat en casos molt i molt contraris al respecte, i vist en perspectiva, ara veig quin mal em feia tot allò.

    Maria bestreta, entenc el que dius i no puc dir que no hi estigui d’acord, però dit així sembla que la salsa d’una relació sigui discutir tot el dia. En part, discutir, dialogar, discrepar, són una mostra de que es manté la individualitat, tots tenim uns ideals, una manera de fer i de ser, i unes opinions. Si un cop emparellats tot això es perd i diem sempre amén al que diu l’altre, malament. Continua a baix

    ResponElimina
  22. Evitar la confrontació no té per què ser bo, no s’ha de tenir mai por a dir la nostra, a mostrar el que volem o creiem. Si callem, ens anul•lem com a persones, i això és del pitjor que pot passar. Si callem perquè no volem que l’altre s’enfadi, em sembla que ja estem perduts. I si realment l’altre s’enfada quan mostrem la nostra voluntat, més val fer les maletes i fotre el camp, que aquella persona no es mereix ni que li diguem bon dia.

    Laura T, potser amb el temps s’arriba a una entesa i no cal discutir tant, i fins i tot saps de quines coses més val no parlar per no tenir un enfrontament. Això és conèixer l’altre, sobretot si callem alguna cosa que el pot ferir, doncs millor. Ara, això de deixar de discutir jo no ho veig possible, ni per mentir ni per res, espero tenir la meva voluntat tota la vida, i si discrepo en alguna cosa amb l’altra, però per mi és important, no callaré, de la mateixa manera que espero que ella no s’ho calli. Ara ho podem relacionar amb allò que parlàvem fa un temps dels espais personals i aquestes coses. Si per no tenir una discussió ens ho callem tot, ens ho haurem de menjar tota la vida després, pensa-hi. No s’ha de tenir por a discutir, no sé per què a la gent li fa tanta basarda. I cal puntualitzar que discutir no és barallar-se, tot s’ha de poder parlar, encara que comporti una estona de morros. Prefereixo això que callar-me i sentir que no em sóc fidel a mi mateix.

    Carina, és maco això que dius. Jo també penso que estimar dóna unes ales especials, encara que tots sabem que estimem, i de la mateixa manera deixem d’estimar. Penso que hi ha molt egoisme, però que si ets una persona mínimament decent, se t’ha de trencar el cor en veure malament la persona que estimes. Pot ser que sigui un mal moment pels dos, però a poc que puguis t’oblidaràs de tu mateix per atendre l’altre. És massa somiatruites això? Segurament, però crec que és possible, o ho ha de ser. Ho he experimentat molts cops, en els dos sentits, i això et fa estar més a prop de l’altre, saber que hi pots comptar. Però saps, també he experimentat el cas contrari, per això valoro tant això que explico al post.
    Escolta, si responem les preguntes metafísiques en aquest blog, encara ens farem rics. Tranquil·la, que anirem a mitges.

    Nona, ara no voldria equivocar-me amb la terminologia, estic segur que de vegades faig servir paraules que no s’adapten exactament al que vull dir. Individualisme no sé si és millor que individualitat, suposo que no. Una cosa és que facis la teva i tinguis l’altre per cobrir les teves necessitats bàsiques, això no seria una relació ni seria res. I l’altra és que en una relació no es tracta de ser una sola persona, una unió indivisible, penso que és un 1+1, o si no també vas malament. S’ha de mantenir el ‘jo’, encara que molts cops sigui un ‘nosaltres’. El ‘nosaltres’ és maco i perfecte si es dóna de manera equilibrada, però si t’oblides del ‘jo’, a la llarga ho pagues. Ser persones separades pot ajudar, per exemple, a aconseguir això que dic. Veig que estàs malament, doncs m’oblido de mi per donar-te tota l’atenció que et cal. I en un altre moment ha de ser al revés, la reciprocitat és fonamental. Sigui com vulgui, en les relacions s’hi ha de creure, t’hi has d’implicar tant com sigui possible, sense reserves, perquè si penses que en realitat allò s’acaba al cap d’un temps, no et permetràs assolir el nivell necessari per treure’t les cuirasses i gaudir plenament del que pot oferir. I a mi em sembla que és molt, estimar i ser estimat sense reserves no té possible comparació amb res que pugui existir.

    ResponElimina
  23. Ferran, que maco el teu comentari. I se’t veu alegre... que potser hi té alguna cosa a veure que ja dorms amb el nòrdic? Hehehe. Ja paro. Tens raó, el fet de tenir algú al costa dia rere dia fa que, si realment ens importa, aprenguem una mica més de cada situació, que deixem alguns egoismes de banda, i ens centrem a fer el que cal. Bé sabem que no totes les accions funcionen amb tothom, es tracta de saber què va bé amb la nostra parella. Empatitzar? Sí, això sempre, però de vegades és una simple qüestió de coneixença, i sobretot de voluntat de voler conèixer!

    Montse, al costat de les coses que es diuen en els comentaris, els posts d’aquest blog són totalment de nyigui-nyogui. Em meravella l’esforç de la gent que passa per aquí. La veritat és que no em puc queixar de la sort que tinc (pels comentaristes també, però ara em refereixo al tema del post!), i és ben cert que en els bons moments tots tenim una rialla a punt, però si es perd quan van maldades, malament. Bé, la rialla potser no es conserva, però el compromís sí que s’ha de mantenir.

    Judith, em sembla trist pensar que això d’estar al costat de l’altre en tot moment, especialment en els moments difícils, ja no es porta. Avui en dia es té molt poca paciència, sembla que si no estem al 100% ens quedem enrere, i l’altre ens deixarà de banda perquè li suposa massa esforç fer-nos costat. Creus que les coses han de ser així? Ja no és ser altruista, és una qüestió d’estimar, crec.

    Laia, justament això és una cosa que jo tinc molt clara de fa molt temps. No callo mai les coses que em molesten, em sap greu però jo no sóc dels que no ofenen mai, perquè qui fa coses que no m’agraden, em sent. Però em sento amb cor de fer això perquè també destaco i molt quan algú fa una cosa bé, m’agrada donar-li tot el mèrit i lloar-lo davant de tothom que puc. És una mena de compensació, que suposo que per molts no té cap sentit, però per mi sí. I quan entrem en temes més domèstics, doncs també, m’agrada destacar sempre quan les coses es fan bé, com també dic molts cops aquí coses que no m’agraden de la gent.
    Està bé quan es troben dues persones que a banda de paraules, juguen amb els fets. Està molt bé gaudir d’aquest suport promès, i això esperona per ser-hi tu també quan cal. Això no vol dir que les coses no s’espatllin, o que no sempre sigui possible, però havent viscut situacions en les que es deia, però no es feia, quan t’adones de que es diu i es fa amb escreix, la cosa bé mereix un post!

    ResponElimina
  24. Si això que dius no fos possible seria per dir…bona nit i tapa't. No sé ni quin sentit tindria la vida, la veritat, si això no fos possible significaria que no hem estat mai capaços d'estimar. Perquè al cap i a la fi estimar és sortir d'un mateix per fer feliç a una altra persona, tot i que en realitat, fer aquest pas "d'estimar", d'oblidar-se d'un mateix fa ser feliç i realitzar-se.

    El fet que destaques de ser-hi quan l'altre ho necessita ho trobo una anècdota dins el que és estimar (i per suposat que s'hi ha de ser, però és que si t'estimes algú de veritat, el fet de ser-hi quan calgui ja és inevitable, ja no surt fer cap altra cosa). El que de veritat importa és la profunditat de la relació o del que està neixent, la implicació de l'un amb l'altre i aquest voler fer camir junts. El fet que circumstancialment hi hagi moments feliços, problemes, tristeses o alegries, és purament secundari a la base que dues persones s'estimen i tenen la voluntat i les ganes d'estar junts.

    Jo, com la Carme, crec que és possible, no vol dir que no calgui compromís, ganes i paciència, però aquesta predisposició interior també crec que neix del simple fet d'estimar profundament a la teva parella.

    ResponElimina
  25. Les relacions de parella és el més complicat amb què m'he hagut d'encarar mai. Es una assignatura suspesa per mi :-((

    ResponElimina
  26. Ei, que amb el nòrdic ja fa temps, que hi dormo! Ah, calla, el nòrdic/manta, vols dir! hihi...

    ResponElimina
  27. Barce, sé positivament que és possible, encara que tothom falli algun cop, i es produeixin desavinences perquè de vegades es coincideix en el temps en un mal moment. I quan el mal moment és per temes de la parella, doncs costa més fer costat a l'altre, encara que si s'estima, com bé dius, acabes passant-lo per davant del teu estat. Sí, és possible, però també és cert que molta gent que s'ho promet no ho compleix ni un sol dia de la relació, i a la primera davallada d'un dels dos ja apareix l'egoisme de l'altre. Sembla que algunes relacions és impossible que funcionin si no és al 100% de benestar dels seus membres.
    Llavors ens trobem els altres dos paràgrafs del teu comentari. El darrer el trobo moderat i molt encertat, és així com ha de ser, tot i que ningú ha dit que hagi de ser fàcil. El segon paràgraf seria el que sortiria en un manual de la perfecta relació, però no ens enganyem, rere una parella hi ha dues persones, i aquestes no tenen res de perfectes. Una cosa és la voluntat, la intenció, i si estimes l'altre, vols tot això que tu descrius. El que s'aconsegueix després, serà el màxim, però segur que no és tan perfecte com això. Això sí, hi hem de posar ganes i currar-nos-ho sempre tant com puguem, alimentar la flama que ens crema dins. No sempre podrem estar a tope per l'altre per més que vulguem, però se'ns perdona perquè ja s'entén. Això no vol dir estimar menys. O no ho hauria de voler dir.

    Ariadna, em sembla que és l'assignatura més dura de la vida. Acostumats a buscar-nos la vida sols, haver de pensar per dos ja ho complica massa. Per més que en parlem molts, no et pensis que traiem massa bona nota...

    Ferran, home, jo no sé si el teu nòrdic deu ser gaire manta o no, això ja ens ho explicaràs tu, lladre!

    ResponElimina
  28. els mals moments son els que enforteixen les relacions (tan d'amistat i sobretot les sentimentals), fan anar un pas més enllà. Perquè quan tot és bonic, és ben fàcil, xò quan mostrem les nostres debilitats, defectes, és quan descobreixes part de l'altres. I estar-hi, acompanyar en els mals moments, això enforteix i passa a ser fanment.

    I si, si és recírpoc, llavors és genial!!

    A seguir construint!!

    ps. x cert, i la música? ais.....

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.