divendres, 16 de setembre de 2011

Relats conjunts, Oncle Sam


Sóc un home amb principis, jo. Va ser una molt mala època. M'acabaven de fer fora de la fàbrica tèxtil i em trobava amb una mà davant i l'altra darrere. La meva dona feia només feinetes de costurera, i teníem tres boques per alimentar a casa, a banda de les nostres. Estava desesperat, sortint de l'enèsima porta que havia picat sense sort, començava a considerar el robatori per poder donar de menjar als meus fills. Només em faltava convertir-me en delinqüent, em deia. Però si no hi havia altre remei...

Va ser llavors, mentre caminava mirant a terra i reflexionant, quan un home estrafolari amb el cabell estarrufat i mirada de boig em va aturar al mig del carrer i amb les mans a les meves espatlles em va dir gairebé cridant:

- Tu, ets tu! Ets perfecte! Per fi t'he trobat!

Em va explicar que buscava un model per fer un retrat, un retrat que penjarien a tot arreu en forma de pòster. Va donar-me només vagues informacions de l'objectiu del retrat, però em va prometre una suma de diners, si m'hi avenia, que em va marejar i tot. Poderosos amos devia tenir aquell home estrany si podien pagar tants diners! Desesperat com estava, i amb certa por de ser estafat d'una manera o altra, vaig acceptar. I no era cap broma, no. Em van fer posar en una actitud peculiar, però poques hores després tornava a casa convertit en un home ric. Almenys durant una llarga temporada no hauria de patir per res.

La sorpresa va venir al cap d'uns dies. Per tot el barri, i pel que en sabia per la resta de la ciutat també, van proliferar pòsters amb la meva cara, amb un missatge a sota que convidava a allistar-se a l'exèrcit. L'enrabiada que vaig agafar va ser monumental. Era totalment contrari a aquell conflicte que s'ensumava en l'ambient de feia temps. Ni tant sols estava d'acord en que tinguéssim un exercit. Però amb el pas de les hores, i a força d'anar-me palpant la butxaca, l'enrabiada va anar minvant. Ja s'ho farien, tu! Ara tenia prou diners fins i tot per permetre'm no anar a la guerra!


Relat per a la proposta de setembre de Relats conjunts. Animeu-vos a participar!

27 comentaris:

  1. Una bona història, XeXu. Tantes vegades veient aquesta cara i ara ja sabem qui s'hi amaga al darrere, je, je, je.

    ResponElimina
  2. Ai! Els diners, que tot ho embruten.

    (El Sr. Blogger s'està menjant els comentaris, és la segona vegada que el pose)

    ResponElimina
  3. Ai, amic, si no hagués estat la teva cara, hauria estat la d'un altre, però aquesta gent la guerra l'haurien fet igual... tu no en tens cap culpa... al menys ara podreu menjar :-))

    Molt ben explicat!! ;-)

    ResponElimina
  4. Sempre m'havia caigut malament aquest paio del cartell, per raons obvies, però ara coneixent la història em fa sentir tendresa i tot. . . . Si és que no te'n pots fiar de les aparences. . .

    Bon relat Xexu, si senyor!!!

    ResponElimina
  5. Molt bon relat Xexu! ves per on evitar anar a la guerra i tenir uns calerons...l'entenc, s'ha de comprendre

    ResponElimina
  6. Ostres per fi t'hem vist........ja estas desvirtualitzat.
    Bona proposta

    ResponElimina
  7. Goya va titular un dels seus millors gravats amb: "El sueño de la razón produce mosntruos". Aquest relat té alguna cosa d'allò, i podria titular-se: "El sueño del parado produce delirios".

    ResponElimina
  8. Oh! Bon relat i millor idea!! Trobo que has donat una molt bona visió de la imatge... M'agrada!

    ResponElimina
  9. Curiós, però no puc deixar de preguntar-me si ho haguéssis fet per al cartell original (anomenat Lord Kitchener Wants You).

    Ja se sap, americans i "money". Però i els anglesos? Li haguessin pagat en te i pastes? :)

    Per si sentiu curiositat per al cartell original i altres imitacions que van sortir (incloent-hi l'oncle Sam) no us perdeu la petita entrada següent de la Wikipedia:
    http://en.wikipedia.org/wiki/Lord_Kitchener_Wants_You

    ResponElimina
  10. És difícil mantenir els principis quan hi ha gana... i això ho saben bé aquests "amos poderosos". Bon relat!

    ResponElimina
  11. Poderosos caballero, deien, oi?

    No m'inspiro, Xexu, què hi farem...

    ResponElimina
  12. si és que no es pot jutjar d'entrada! Ara ja sabem que el tio Sam, en realitat, era un mort de gana. I la gana.... mou el que convingui.

    ResponElimina
  13. La necessitat i els principis no sempre s'avenen. Ben trobat.

    ResponElimina
  14. Quasi res és el que sembla i quasi tot té una explicació.

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies a tots per tenir la paciència de llegir i comentar aquest relat. Me n'alegro si us ha agradat. Ja sabeu, calerons a la butxaca, canvien molt les coses. A aquest li va sortir bé, almenys, però després no ha esdevingut una imatge massa estimada...

    ResponElimina
  17. Una història positiva darrera d'aquesta imatge menys positiva. La mirada d'aquest home és com amenaçadora i fa por. Ara bé, sentit la teva història el veig més bon home i tot!

    ResponElimina
  18. la feina és feina, i en aquest cas ni feia mal a ningú ni era deplorable moralment.

    m'ha recordat una experiència familiar. Ma germana va estar treballant d'hostessa de congressos quan estudiava i un dia li van proposar anar a una conferència del PP. S'ho va pensar molt i molt, es sentia que feia mal fet, xò finalment els meus pares la van convèncer que només era anar a fer d'hostessa i que si no ho feia ella ho faria una altra i li pagaven molt bé. El més bo, és que per aquell temps portava tres rastes al cabell i piercing a l'orella..... quan va dir que si i es va presentar a buscar el vestit, a la noia gairebé li agafa un cobriment. Tot es va arreclar amb un pentinat clàssic que dissimulava les rastes i llestos, a somriure i dormir una miqueta de peu la farra de la nit anterior.

    ResponElimina
  19. Penso que davant d'una situació límit, ningù sap el què es capaç de fer.
    Un bon relat realista.

    ResponElimina
  20. bon relat!!! però ja se sap.. en temps de crisi, és difícil no justificar una feina que et dona ingressos!

    ResponElimina
  21. Els diners tenen raons que la raó no entèn, o bé està el que bé acaba...No anaven així les frases, però m'he permès de transformar-les per fer-les adients al teu relat. Molt bo, per cert!

    Pilar

    No puc comentar al teu blog si no és com anònim.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.