dimecres, 13 de juliol de 2011

Detall

Sóc una persona estranya a qui no agraden les sorpreses. Però de sorpreses n'hi ha de diferents tipus. El que no m'agrada són les conspiracions a les meves esquenes per preparar-me alguna cosa, mai m'ha agradat que es parli de mi, ni bé ni malament, quan jo no hi sóc, però m'he hagut de resignar perquè és inevitable que passi. El que és relativament evitable és que em preparin sorpreses en grup, no m'agrada no saber el que està passant, no estar al cas, manies que té un. Manies i la necessitat de tenir la situació controlada.

Però sí que aprecio els detalls. En realitat sí que m'agrada que pensin en mi, que tinguin alguns gestos poc habituals. Espontanis o preparats, sempre és maco saber que algú ha fet l'esforç de fer alguna cosa amb la millor de les intencions, senzillament per arrencar-me un somriure i fer-me sentir bé. A mi m'agrada tenir aquests detalls, i he de reconèixer que no sempre han rebut la millor acollida, cosa que és força decebedora. Que els tinguin amb mi em genera aquella barreja de benestar i de creure'm poc mereixedor del gest, gairebé incrèdul. Però això no vol dir que no en gaudeixi, les endorfines estan assegurades per una temporada. 

Ara caldrà buscar la manera de tornar el detall, no es pot rebre tant sense donar-hi resposta.

22 comentaris:

  1. em sembla que això ens passa una mica a tots...

    ResponElimina
  2. A mi tampoc no m'agraden massa les sopreses. Suposo que és una qüestió de control. Els detalls sí que m'agraden, m'encanten i et fan sentir genial. No cal que sigui res espectacular . Voleu dir que no agrada a tothom

    ResponElimina
  3. Clar que es macu que s'enrecordin d'un i els detalls fan molt de be. Tenir detalls tambe depen de la persona, potser no son propensos a pensar-hi, d'altres en tenen continuament i despres estan els intermitjos, els que potser es valoren mes, que no esperes res i de cop et sorprenen, aquets m'encanten i a mi m'agrada tenir detalls de tant en tant, pero nomes si realment els sento.

    Un peto i que tinguin molts detalls ;)

    ResponElimina
  4. si llegís aquest escrit dps del gest, jo en tindria prou.. :)

    ResponElimina
  5. Ostres, és que les sorpreses, segons com, et poden deixar sense saber com reaccionar... Depen, depen de la persona o persones que ho facin...

    Els detalls són tan macos!! Ara mateix m'ha vingut un record al pensament, la primera cosa que m'ha passat pel cap... però seria massa llarg d'explicar-ho hehehe

    Ara bé, com diu COLOR CAMALEÓ, si la persona que t'ha fet aquests detalls macos ha llegit el teu post, segur que es sent feliç :-)

    ResponElimina
  6. tu....tu....tu ets una mica rarot, eh?. T'entenc perquè potser sóc una mica igual jo. Et sents malament en el moment, però un cop hi rumies dius...collons que bé, hi ha gent a qui encara importes

    ResponElimina
  7. Té raó en Garbi, sempre és maco sentir-se apreciat per algú. I es veu fàcilment si el detall és forçat o sincer. Crec jo, vaja.

    ResponElimina
  8. La millor manera de tornar-ho, no és fent-ho immediatament, sinó quan sigui "el moment", i siguis tu la persona que estigui en el moment i lloc adequat per tornar el gest. No tinguis pressa, irradiaras gratitud cap a la persona que t'ha fet aquest regal, i de moment ,amb aquesta actitud n'hi ha prou., i segur que així ho encertes de plè.

    ResponElimina
  9. A qui no li agraden els detalls? I tant que sí!

    Doncs, ja tens feina a pensar com tornar-lo.

    ResponElimina
  10. Apa doncs, a pensar-ne una de bona...

    ResponElimina
  11. Sempre racionals, poques sorpreses i coses que se surtin dels esquemes, poques improvisacions... No em sorprèn, però els detalls són els detalls, si no els tinguéssim els trobaríem a faltar. A més, m'agrada la paraula en sí: pensar en detalls és pensar en petites coses, res de coses a lo "macro", i que són senzilles però brutals pel que són i per qui els ha fet.

    Per cert, suposo que no ve al cas, però acabo de veure que a la sidebar tens Accidentaly in love... Triple somriure.

    ResponElimina
  12. A vegades un petit detall pot crear una gran connexió, per a mi es aquí on en recau tota la màgia :)

    ResponElimina
  13. T'has de "desmelenar" una mica! En una festa en grup has de considerar que no és que una persona hagi pensat en tu, és que n'hi han pensat un munt! ;p

    Ara bé, jo mateix no crec que m'hi sentís molt bé en una festa d'aquestes doncs, vergonyós de mena, no sabria a on amagar-me enmig de tanta gent.

    Els detalls petits i íntims és cert que estan envoltats d'una màgia poderosa i preciosa... en el fons, jo també els prefereixo!

    ResponElimina
  14. A mi els detalls em fa més il·lusió fer-los que rebre'ls. I segons quines sorpreses, ni una cosa ni l'altra.
    També dec ser una mica estrany... (cosa que no deixa de ser una sort, que si tots siguéssim iguals ens avorriríem molt, no?)

    ResponElimina
  15. A mi me'n van fer una de grossa ( bona, ep ): uns alumnes a qui jo apreciava molt es van presentar a la meva boda, sense saber-ho jo. Eren 4 i em van fer sentir la millor professora del món. Això i els detalls fets des del cor ajuden a passar per aquesta vida.

    ResponElimina
  16. T'hauràs d'exprèmer el cervell. Et dic una cosa, però. No ho facis per 'tornar el detall'. Fes-ho perquè et vé de gust, i perquè vols. Tindrà més valor.

    Ptns.

    ResponElimina
  17. Estic convençuda que sabràs tornar el detall amb un altre detallàs segur!

    ResponElimina
  18. Aquests detalls sempre ens agraden, son mostres d'estimació. I saber-los apreciar tb crec que és molt important. Perquè sovint no son les sorpreses més grans o majestuoses, sinó més aviat petits detalls aquells que ens deixen amb la boca oberta.

    I saber-los rebre tb té la seva part de gràcia. Estic d'acord amb el que diuen, no el tens que tornar x tornar-lo, sinó fer-ne, i segur que en fas xq t'has merescut aquest detall.

    ResponElimina
  19. A mi m'agraden les sorpreses i els detalls. Et demostra que tens persones que pensen en tu, et volen demostrar el seu apreci i perden el temps pensant com.

    I de fet també m'agrada molt preparar els detalls i les sorpreses. Fa poc vaig preparar un dinar sorpresa a una de les meves millors amigues i com a agraïment en vaig tenir prou en les llàgrimes d'emoció que va deixar anar només en veure tot el percal. Clar, que darrera seu vaig plorar jo i uns quants més.

    Però si que és cert que a les festes sorpreses pots acabar intimidat sent-ne tant el protagonista.

    ResponElimina
  20. A mi els detalls m'agraden molt perquè són els gestos que trobo més sincers, perquè són petites coses que realment surten de dins perquè sí (sense que hi hagi cap esdeveniment), per alegrar algú i perquè realment te l'aprecies. A mi em fa molta il·lusió fer-ne i amb el simple fet de veure que l'altre està content ja sóc la persona més feliç del món.

    Que bonic que te n'hagin fet i que els hagis sapigut apreciar...Segur que trobaràs un forma ben maca de tornar-lo quan sigui el moment.

    ResponElimina
  21. Motes gràcies a totes i a tots. Aquest blog s’ha omplert de detallistes! A tots ens agrada rebre detalls, però a molts de vosaltres us agrada més fer-ne. Si és que sou macos perquè si!

    pons007, et refereixes a això de no creure’s mereixedor dels detalls que tenen amb nosaltres? Pot ser. També hi haurà qui ho veu normal, no sé.

    Mireia, em resulta impossible pensar que els detalls puguin no agradar a algú. I és clar, solen ser petites coses que ens deixen un somriure i molt bon gust de boca, perquè ens conformem amb poc. Encara que de vegades la gent s’ho curra molt i molt, potser més del que es pensen.

    Marienkafer, bona reflexió la teva sobre l’administració de detalls. Si cada dia se’n tenen, segurament es nota molt el dia que no n’hi ha, la persona està acostumada. Alguna cosa es pot fer, però potser no serà res preparat, sinó un gest o qualsevol espontaneïtat. Però si la persona no sap mai quan li pots sortir ni per on, la sorpresa serà sempre majúscula, serà una renovació de somriure cada cop. Aquesta és la millor manera, és clar. Les persones molt poc detallistes tampoc no es fan estimar tant. Però cadascú és com és, i mentre a l’altre li estigui bé, no hi ha d’haver cap problema.

    Color camaleó, a banda de l’escrit, intentaré alguna cosa més, valdrà la pena. Però jo també en tindria prou si fos al revés, la veritat.

    Assumpta, les sorpreses em fan sentir una mica incòmode, potser pel que dius tu, per no saber reaccionar, o no fer-ho correctament. Tens barreja de pensaments, per una banda et sents honorat, però per una altra saps que s’ho han estat treballant, que ho han parlat i preparat tot, i penses que per què la molèstia, si no calia res d’això i que no et vinguin amb collonades. Bé, això penso jo. Per contra, m’agrada estar de l’altre cantó i sóc prou bo sent-hi, ja que no cometo errors gairebé mai. Hi ha gent a qui agraden les sorpreses, i val la pena que en tinguin.
    Els detalls són molt millors, sobretot si són de caire privat, d’una persona cap a una altra, o potser d’una persona cap a unes poques. Ara ens deixes amb ganes de saber el teu!
    I com li deia a la Color camaleó, jo també em sentiria feliç si fos al revés, però com que estic d’aquest cantó, no n’hi ha prou.

    Garbí, és una mica així. En el moment no se’m posa bé, però un cop t’adones de la feina i de que importes a la gent, no et quedes indiferent. No em cal, però sempre és maco saber que et tenen en compte.

    Josep Lluís, en aquest cas no parlem de detalls forçats, ni res que es faci per obligació. Només vull destacar detalls que es fan de cor, i com tu dius, sentir-se apreciat per algú perquè t’ho demostra és una meravella.

    Agnès, seguiré els teus consells perquè és el que tenia pensat fer, de fer. Caldrà que m’ho treballi força, ja t’ho dic ara, però part de tenir un bon detall és saber quan tenir-lo. El què pot ser original, diferent, molt gran o molt petit, però cal que es faci en un bon moment. A veure què surt, i si no, a aconseguir un sumatori de molts petits detalls que compensin aquest de tant gran.

    Carme, els detalls agraden a tots, és clar que sí. I sí que tindre feina per igualar el detall que m’han fet.

    Maria, podríeu donar idees, no?

    Laia, que t’he d’explicar a tu que ets tan detallista i una manetes per preparar coses per regalar, a mode de detall? Comparteixo la impressió de que detall ha de ser una cosa petita, que el mateix nom ho porta implícit, però en aquest cas, encara que ho anomeni així, em sembla que la paraula es queda curta.
    Ja he dit alguns cops que no faig servir emoticones, però com que tu ets una lladre, avui te’n mereixes una ;)

    Neo, els detalls són el que fan una relació especial. Si manquen, tot és molt més fred, és clar. I té molta menys gràcia.

    ResponElimina
  22. Porquet, mentre escrivia el post, i sobretot durant la resposta dels comentaris, he anat pensant en la diferència que hi ha entre que et preparin una emboscada sorpresa, que podríem dir que és un detall molt gran perquè molts han pensat en tu, i un detallet d’algú que t’aprecia. Potser el ser al centre de tot, el qui tothom mira, i del que tothom espera una resposta positiva per la feinada m’atabala una mica. Trobo desmesurat que em facin el protagonista absolut. En canvi, que em facin mini-protagonista a petita escala sí que m’agrada, és una cosa compartida entre dos o molt pocs, i és maco, per inesperat i sorprenent, però no et sents violent i entabanat. Rebre un detallet ens genera un gran benestar, una sensació que només s’explica parlant d’endorfines, i un somriure que no s’esborra amb res. En canvi, a més gran escala pot arribar a ser incòmode.

    McAbeu, mentiria si digués que no m’agrada rebre’ls, engreixen el meu petit ego, però fer-los també té quelcom especial. Hi poses il•lusió i ganes amb l’esperança que tot surti bé, ho penses tot ben pensat, però fins i tot si t’equivoques això acabarà amb uns bons riures i el detall es valorarà igual. I si surt bé, veure el somriure dibuixat a la cara de l’altre és el millor regal que ens poden fer, fa una il•lusió tremenda veure que el que donem arriba a l’altre.

    Cantireta, sí que és un bon detall aquest de presentar-se a la boda, tot i que depenent de com, tenir convidats sorpresa et pot esguerrar la distribució de la gent! Suposo que no era el cas i van venir només a la cerimònia. Per ser que eren alumnes, van demostrar ser molt propers, i això ha de dir molt de tu com a professora.

    Ariadna, no serà per quedar bé, t’ho asseguro! Això no es fa mai en detalls d’aquest tipus. Pots tornar un regal quan algú te n’ha fet un pel teu aniversari, correspondre, i potser serà perquè toca. Però quan tenen un detall espontani amb tu, el més probable és que et vinguin unes ganes terribles de tornar-lo, et ve molt de gust aconseguir de l’altra persona el benestar que t’ha generat a tu.

    Elfreelang, faré el que podré, potser ho compenso amb mil detallets petitets, què et sembla?

    rits, t’asseguro que les sé apreciar aquestes coses, perquè em queda un agraïment molt gran, és difícil de definir, però tots ho hem viscut algun cop i ja saps de què parlo. M’agraden i em quedo molt bé, i amb moltes ganes de fer-ne alguna també! És el que té aquest joc, algú t’ha sorprès i t’ha generat un somriure d’aquells tan sincers, i quan et recuperes de seguida comences a pensar com pots almenys igualar-ho això. A mi gairebé m’agrada més preparar alguna cosa que rebre-la.

    Nona, saber d’una manera o altra que la teva gent, pensa en tu, és un goig. És una cosa que no ens plantegem, ja pensem que els nostres amics pensen en nosaltres, però quan ens en donen una prova palpable, ens deixen de pasta de moniato.
    Com que a mi no m’agraden les sorpreses massa grans, gaudeixo més preparant-les per aquells que sé que els agraden. A més sóc molt paranoic! Sempre mirant de no ser descobert, controlant tots els detalls, ho trobo genial! I quan finalment tot surt bé, només de veure l’efecte en l’altre persona, et sents tan recompensat com ell. És la part més maca dels detalls, no esperes que te’ls tornin, ni que te’ls agraeixin eternament, només que una persona sigui una mica més feliç, i si ho aconseguim, nosaltres també ho som.

    Barcelonina, bon punt aquest, un detall es fa perquè sí, no perquè ho marqui cap data, almenys cap data oficial, que de vegades celebrem aniversaris molt personals, oi? El que està clar és que no t’ho treballes tant de manera espontània si l’altra persona no t’importa. També estic d’acord que del detall només esperes que agradi a l’altre, que aquell somriure el digui que està encantat. Gairebé diria que ho fem per sentir aquesta sensació tan agradable que obtenim de fer feliç a un altre. Però és millor pensar que ho fem per aquesta estima que li tenim, no esperem res a canvi, només la seva felicitat.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.