diumenge, 3 de juliol de 2011

Amb discreció

Malgrat que tingui un blog i expliqui molts detalls personals, en realitat sóc molt discret i zelós de les meves coses. M'agrada triar les persones a qui explico porcions de la meva vida, i demano i agraeixo que mantinguin la discreció com jo ho faria. Alguns cops m'he equivocat, algú que em semblava de confiança no va saber o no va voler callar, i per mi és motiu de fer creu i ratlla amb aquesta persona. No parlo amb qui no confio. També depèn del que hagis explicat, és clar. He de dir, però, que generalment els que més em coneixen acompleixen les meves expectatives, i com dic, ho agraeixo profundament.

Què se'n treu de tant secretisme? Doncs no ho sé, tranquil·litat? Comoditat en presència d'altres persones? Estalviar vergonya? Cadascú es renta la roba a casa, si no anem pregonant certes coses als quatre vents, la gent no té per què saber-les. I si triem no fer-ho, altres no tenen dret a fer-ho per nosaltres. Si no vols que se sàpiga, no ho expliquis a ningú. Però hi ha coses que cal dir, cal treure-les. I d'altres, senzillament passen i són. No m'agrada que en cap cas es parli en boca meva.

27 comentaris:

  1. Jo sóc molt discret també amb tot el que fa referència a la meva vida personal (no cal dir que amb la dels altres encara més, qüestió de tractar la gent com t'agradaria que et tractessin a tu).

    En el meu cas crec que s'hi barreja un cert sentiment de vergonya (que he anat moderant amb el temps), discreció i poques ganes de complicar les coses (com més gent sap una cosa, més possibilitats que la cosa s'emmerdi).

    Jo explico coses, però com en el teu cas, trio molt bé la persona o persones a les quals les explico.

    ResponElimina
  2. Jo no som discreta, és un dels meus defectes, però és perquè em presento tal com som. No m'agrada amagar. Si algú em demana que no conti, no ho faig, això sí...però m'agradaria ser més discreta. Em poden els sentiments i les emcoions, a vegades, sobretot si es tracten de mi mateixa... tinc tota una vida per corregir-ho. O no. Perquè guardar dintre també pot ser molt tòxic.

    ResponElimina
  3. Des del moment en què expliques alguna cosa perds el control sobre la seua discrecionalitat i no val allò de dir, no li ho contes a ningú, ja que si no hem sigut capaços de mantindre un secret no podem demanar una conducta diferent dels altres.

    Dit això, també és veritat de que hi ha qui té un cercle molt íntim on és poden compartir aquestes coses, sabent que no eixiran d'ell, sense que calga demanar-ho, però jo en tinc.

    ResponElimina
  4. No sé si és el mateix o no, però jo sóc molt introvertida per les coses molt personals. Tinc com una doble "taula de mesurar".

    En principi sóc extravertida, xerraire, sociable, em costa poc començar a establir relacions... Ara bé, imaginem com una ceba, que té moltes capes, moltes... docs jo sóc així. Puc anar explicant... però arriba un moment, a certa profunditat, que la porta es tanca i em converteixo en absolutament restrictiva de la meva vida privada. Hi ha coses meves que mai les explicaria al blog i algunes que han pogut sortir a partir d'altres temes, però "passant de puntetes"...

    I així sóc exactament amb els demés. Tal com no m'agrada que em preguntin, que vulguin saber més d'allò que jo estic disposada a explicar, tampoc jo pregunto... no m'agrada sotmetre la gent a "interrogatoris" que a mi se'm farien sumament antipàtics. Penso que si algú em vol explicar alguna cosa, ja ho farà...

    Curiosament, el fet de no preguntar mai, o gairebé mai,... el fet de no insistir gens ni mica si veig que algú no vol tocar un tema, tota aquesta discreció, fa que moltes persones s'hagin apropat a mi per explicar-me coses seves. A vegades m'he quedat sorpresa davant la confiança que algú m'ha demostrat i això, per a mi és sagrat. Quan algú m'explica alguna cosa, perquè necessita parlar-ne, perquè vol saber què en penso, per la causa que sigui, allò és privat, absolutament. Jo no ho explico, mai.

    Explicar allò que algú t'ha dit en confiança és una traïció. Pot sonar una paraula molt forta, però jo ho veig així.

    Un dels defectes que més em molesta en una persona és precisament el fet d'anar explicant coses dels altres, no ho trago, és que no ho suporto.

    El fet de no preguntar res, de no insistir, ni indagar ni voler saber més del que se'm deia, també m'ha portat, més d'una vegada, a que em colessin unes quantes mentides, però bé, això ja seria un altre tema.

    En tot cas, crec que la discreció és una virtut molt gran... trobar algú en qui sàpigues que pots confiar, que li pots explicar coses molt personals i que no anirà a pregonar-ho, és quelcom que valoro moltíssim.

    ResponElimina
  5. Jo sóc també molt discreta i cuido molt a qui explico segons què. Sóc una tomba quan algú em confia un secret de la mateixa manera que m'agrada que ho siguin quan ho faig jo, per això és dificil a vegades confiar determinades coses, no tothom ho sap fer. En el bloc és diferent. Jo hi avoco moltes intimitats, que no van a ningú en concret perquè és veritat que hi ha coses que les has de treure, que les has de dir i a vegades és més fàcil dir-les a tothom qui no et coneix que als que realment et coneixen. Això és una de les grans ironies de la vida.

    ResponElimina
  6. Jo també he pecat de massa confiada de vegades pero aquets cops m'han ajudat a veure amb mes facilitat qui la mereix i qui no. Jo intento parlar sempre, encara que com saps hi ha una o dues coses que em costen... Bona reflexio i es cert, que no parlin com si fosis tu, perque tots tenim boca.

    Un peto!

    ResponElimina
  7. Millor no dir res, que després tot se sap...

    Un beset!

    ResponElimina
  8. És veritat el que diu Jpmerch que no val allò de dir "no ho expliquis a ningú" si nosaltres sóm els primers que ho hem explicat. Però tothom té certes persones íntimes a qui confiar informació pròpia i aquí si que crec que val aquest "no ho expliquis a ningú", perquè, i almenys en el meu cas, de la mateixa manera que el demano també me l'aplico. Jo acostumo a ser una tomba amb les coses dels demés.

    És cert, però, que cal vigilar a qui triem explicar certes coses perquè ens podem sentir decebuts.

    ResponElimina
  9. Jo també sóc bastant discreta i reservada amb les meves coses. He de dir que una mica menys amb l'edat... ja que he aprés molt i molt en qui confiar i en qui no i quan explico una cosa, poques vegades per no dir cap, no em cal dir "no ho expliquis a ningú". Ja es dóna per descomptat per ambdues bandes.

    I del que m'expliquen a mi, doncs res de res, no surt res de mi. Suposo que deu ser per això, que tal com diu l'Assumpta, molta gent m'explica coses (i no parlo pas de la feina, que no fan altra cosa, clar! je,je, je) i a mi m'agrada que me les expliquin. Sempre dic que la meva curiositat per entendre l'ésser humà i les seves coses és inesgotable.

    ResponElimina
  10. Quan ho expliques tot es perd tota l'emoció...

    ResponElimina
  11. He estat molt de temps guardant-me tot per mi mateixa, i no es plat de bon gust. Necessitem alliberar-nos i cal aprendre a confiar amb la gent. Jo també escullo molt a les persones amb qui parlo i si me n'adono que em fallen no ho tornaré a fer mai més. Per altra part, és cert que un sempre és responsable del que diu i del que deixa de dir i potser no ha de dir res que no sigui capaç d'assumir que es sàpiga per tothom.
    Salutacions, Xexu!

    ResponElimina
  12. La gent es massa cotilla com per guardar secrets...com diu un amic meu: tranquil que només ho sabran dos....els de dins i els de fora.
    Si no es vol guardar un secret...mutis o algú de molta confiança

    ResponElimina
  13. Em sembla que a mi cada vegada em costa més explicar res. Com més va més coses em guardo.

    La millor manera de guardar un secret és no explicar-lo.

    La confiança trencada no s'arregla ni amb loctite.

    Una abraçada, maco!

    ResponElimina
  14. La paraula clau és "confiança". Tots necessitem algú per explicar aquelles coses que no podem guardar dins perquè ens fan massa mal però que no volem que es facin públiques, però si aquest algú no respecta aquesta confiança que li hem dipositat també estic d'acord amb tu que és motiu més que suficient per fer creu i ratlla.

    ResponElimina
  15. N'hi ha que som garlaires de mena, però no ens hem d'equivocar, que siguem de fer-la petar no vol dir que ho expliquem tot. Tothom tenim parcel·les destinades només a molt poques persones. Això si, si mai ningú xerra més del compte me'n dono la culpa, per haver-ho explicat. Perquè no oblidem que allò que tu veus d'una certa manera, i actues en conseqüència, pot no ser vist igualment per algú altre, que pot interpretar-ho de forma totalment tergiversada i donar-te més d'un maldecap.

    ResponElimina
  16. Entristreix profundament quan comparteixes sentiments i emocions i et fallen. De tots els secrets que es poden arribar a confiar, aquests són, per mi, els que més llàstima em sap que no es respectin. Perquè justament quan compartim els sentiments és perquè aquests són tan grans i tan desmesurats que no podem quedar-nos-els per nosaltres mateixos. Sort que així aprenem qui està a l'alçada de la nostra confiança. Perquè realment poder compartir secrets que saps que no sortiran és reconfortant.

    M'ha agradat el tema, és dels més importants, la confiança.

    ResponElimina
  17. Ens assemblem una mica XeXu almenys coincidim jo també trio acuradament amb qui parlo de la vida privada i de coses que per a mi són íntimes, puc xerrar de tot amb molta gent però sense donar-me a conèixer gaire, només les poques persones que considero amigues de debò ho sabem tot de mi, em penso que és qüestió de tenir mútua confiança

    ResponElimina
  18. El millor de la discreció respecte a allò que ens expliquen altres és ser capaç de no trair la seva confiança. Cal saber a qui s'explica què, certament, però no ens acabem de conèixer mai del tot i de vegades...

    ResponElimina
  19. És qüestió de confiança. Només explico les meues coses quan sé que em poden entendre.

    ResponElimina
  20. Me n’alegro que aquest us hagi semblat un tema interessant, per mi és important perquè valoro molt la meva vida privada, i per més coses que explico, sempre hi ha un racó reservat als més íntims, i fins i tot per mi sol. Gràcies pels vostres comentaris i per donar la vostra visió interessantíssima del tema.

    Porquet, no em sorprèn que pensis així, ja que ets un bon capricorn, hehehe. Tot el que fa referència a la vida personal s’hauria de poder controlar, que nosaltres no anem pas venent exclusives pel món. I penso com tu, el que m’expliquen a mi, es queda en mi. Després altres em foten bronca perquè no els ho explicava i se n’assabenten tard! Serà possible. Quanta menys gent sap cada cosa, menys possibilitats hi ha de que s’estengui.

    Vida, no es tracta de guardar dins, jo tinc la necessitat d’explicar la majoria de coses que em passen, però ho faig triant bé les persones, i curiosament, depenent del que he de dir, penso en unes persones o altres per fer-ho. Tinc algun amic força proper que és com tu dius, o com imagino que ets, que no tenen massa necessitat de ser discrets amb el que els passa. He vist que una cosa és totalment compatible amb l’altra, també són amics amb qui puc confiar cegament. Per això també respecto que siguin o sigueu així, segur que sí que hi a coses que guardes i reserves només per a alguns. Ah, i una cosa, jo també sempre, sempre em presento tal com sóc. La meva manera de ser canta, i no me n’amago. Però això és una cosa. Que després retingui totes les qüestions personals dins és una altra cosa. Fer-ho també és part de la manera de ser i els que em coneixen saben que no parlo de mi fins que és el moment de parlar.

    Jpmerch, jo no explico mai res que m’hagin confiat, per tant no em veig mai en la necessitat de dir ‘no ho diguis a ningú’ amb coses que no són meves. Però, si es tracta d’alguna cosa meva que necessito explicar, perquè guardar-s’ho tot dins és dolent, sí que demano que no ho expliquin. Per això s’ha de triar bé la gent, aquests cercles que dius existeixen, encara que no siguin tancats.

    Assumpta, hi ha persones molt sociables que no expliquen massa cosa d’elles mateixes. Això la superficialitat ho permet, mentre ens quedem a nivell de la superfície, podem xerrar i xerrar de moltes coses, però quan es tracta d’aprofundir, potser ja ens tanquem una mica més. A mi m’ha passat molts cops que algú amb qui tinc molta relació creu que em coneix bé, però llavors s’adona que en realitat no sap massa de mi, sap com sóc, però no coses personals de la meva vida.
    Hi ha certs comportaments que afavoreixen la confiança dels altres, un és el que tu cites. Si saben que no preguntaràs de més, i sobretot que no diràs res a ningú més, és normal confiar en tu. També el fet de dir sempre el que penses fa que la gent et faci confiança a l’hora de prendre decisions o saber algunes coses. No sempre, perquè hi ha gent que no tolera saber la veritat, però molta altra gent sí que la vol saber.
    A mi no em sembla forta la paraula, si explico alguna cosa a algú en confiança i després m’assabento que ho ha anat xerrant a la gent, per mi aquesta persona no mereix cap respecte i no només no sabrà res més de mi, sinó que potser ja no li parlaré més. I no ho dic per dir. Em torna al cap l’exemple que he pensat quan escrivia el post, i la persona que em va trair va passar a ser poc menys que el meu enemic.

    Laura T., està clar que no tothom ho sap fer, i encara pitjor, alguna gent tria fatal els seus confessors. Quan s’ajunten un xerraire i un inconscient, malament rai. El tema del blog donaria per parlar-ne molt. Jo també explico moltes intimitats, sobretot passades, però no ho expliquem tot, perquè hi ha coses que no interessen a ningú, vull dir que ningú n’ha de fer res. A més, aquí filtrem molt bé el que expliquem, no se’ns escapa res i som nosaltres mateixos els que decidim ventilar una cosa o altra. Continua a baix

    ResponElimina
  21. Com dius, de vegades és més fàcil parlar a un públic imaginari que no pas a algú conegut, i potser l’efecte que en rebem és el mateix, ens traiem de sobre allò que ens oprimeix per dins. En tema de posts a mi em passa, no sé si a tu també, de vegades em cal escriure alguna cosa, pura necessitat, i fins que no ho escric no hi ha manera de pensar en una altra cosa per escriure.

    Marienkafer, és inevitable que algun cop parlem amb qui no hem de parlar i l’altre se’n vagi de la llengua, però és d’aquests errors que es fan només un cop, almenys amb aquella persona. Si no et costa parlar de les teves coses generalment, convenç-te de que les més importants també les has de parlar, i creu-me, ja pots xerrar i xerrar que si no ets capaç d’exposar els teus sentiments, sobretot quan et generen malestar, no vas enlloc, perquè el que et fa mal no desapareix mai.

    Xica, és bona filosofia, però la necessitat de parlar de vegades ens traeix.

    Nona, ja li he explicat a ell que trobo que no s’ha de comentar mai i amb ningú una cosa que ens han confiat. Però som amos de transmetre les nostres, i cal tenir una mica de gràcia en triar les persones a qui ho expliquem. El que sí cal és predicar amb l’exemple, si demanem discreció i secretisme als nostres confessors, no podem anar garlant tot el que ens expliquen a nosaltres. Penso que una cosa va una mica amb l’altra, però també hi ha gent que no és capaç de guardar un secret, no per malícia, sinó per incontinència verbal. No ho fan expressament ni buscant fer safareig, senzillament se’ls escapa. Aquests també són perillosos i els has de conèixer!

    Carme, l’edat aquí em sembla que el que dóna és experiència amb les persones que ens envolten. Algunes es mantenen al llarg dels anys, i si no ens han traït en el passat, ja no cal ni pensar que ho puguin fer. La confiança es crea i es manté, és una de les coses maques de les relacions a llarg termini.
    M’ha fet gràcia això de la feina, és clar, a tu de coses te n’expliquen per parar un tren! Però ni aquestes ni les altres deuen sortir de la teva boca. Escoltar la gent està bé, i que et triïn per ser dipositaris dels seus secrets et dóna també un puntet d’orgull. Confien en tu perquè saben que no els trairàs, i això encara motiva més a no fallar-los. Almenys a mi em passa. No comprenc com després alguna gent se’m queixa quan no he explicat una cosa que sabia abans que ningú, però bé que voldran després que quan son ells els que ho expliquen, els seus secrets no surtin a la llum.

    Maria, està bé guardar-se coses, però de vegades parlar és necessari.

    Ventafocs, la necessitat de parlar fa que sempre busquem gent a qui explicar les coses, i com em feia un amic psicòleg, verbalitzar els problemes ja ajuda. Si a sobre l’altre et pot donar un cop de mà amb consells o fets, encara millor. Però m’ha agradat la visió que dónes al final del comentari. Quan expliquem alguna cosa esperem que l’altre no ho esbombi, però potser sí que assumim aquest risc, potser el fet de necessitar explicar-ho és més fort que la possibilitat que molta gent se n’assabenti. I potser precisament ho expliquem quan hem assumit que altra gent ho sabrà, i no abans.

    Garbí, no sé si he entès això de que ho sabran els de dins i els de fora. D’això es tracta, la millor manera perquè alguna cosa no se sàpiga, és no obrir boca. I si ho dius, millor que t’asseguris de no dir-ho a un bocamoll.

    Elur, un comentari molt esquemàtic, tipus telegrama, però no mancat de coses importants. Em sorprèn que no parlis, perquè sé del cert que tens persones de confiança amb qui fer-ho, però potser el problema són les ganes de parlar-ne, em sembla que en això et puc entendre, alguns cops m’ha passat. I no per falta de necessitat, però ens cansem a nosaltres mateixos, com no hem de cansar els altres? Continua a baix

    ResponElimina
  22. És clar, si no vols que ningú sàpiga una cosa teva, no ho expliquis ni a les persones de més confiança. Si no tens la necessitat d’explicar-ho, cap problema.
    I finalment, millor no es pot expressar. Quan es perd la confiança per un afer d’aquests, allò no ho arregla ni Cristo.

    McAbeu, veig que estem d’acord. Sempre penso que si expliquem les nostres coses no és per vici, sinó per necessitat. Segur que tothom es pensa que tria les persones correctes per explicar-ho, però després hi ha molta gent que xerra i traeix. Senyal que no tothom és de la mateixa confiança. I quan ens han traït un cop segurament no hi tornaran, aquesta persona ja no gaudirà mai més del nostre respecte ni li confiarem res més.

    Clídice, vull creure que no és el mateix xerrar molt i ser un xerraire. Però sí que he vist casos en que una persona que parla molt no acaba controlant el que diu, i sense mala fe, acaba deixant anar coses davant de gent que no hauria. És una mica d’incontinència verbal, potser. Pensant les coses un parell de vegades abans de dir-les no es cometen aquests errors, encara que de tant en tant alguna se’ns escapa a tots, suposo. El que em sembla que no he acabat d’entendre és la segona part del comentari, no em faig la idea de què vols dir.

    Barcelona m’enamora, no s’ha dit explícitament, però gairebé es sobreentén que on més mal ens fa que ens traeixin és en el pla afectiu. Quan aboquem sentiments per pura necessitat, com tu dius, i després això transcendeix i se n’assabenta qui no se n’ha d’assabentar, és quan ho passem malament, i és quan perdem totalment la confiança amb qui ens ha traït. I la traïció pot ser voluntària o accidental, però sigui com sigui, a aquesta persona ens guardarem prou de comentar-li res més. És una llàstima que molts cops descobrim que no podem confiar en una persona de la pitjor manera possible. Encertar-la és un goig, això sí, saber que tens confessors que no et fallaran mai dóna molta tranquil•litat.

    Elfreelang, no et creguis, això no és tan fàcil de fer. A mi m’agrada molt parlar amb la gent, ho demostra que molts dels posts que faig estan basats en converses que he tingut que em porten a fer algunes reflexions. Parlant s’aprèn molt. Però això no vol dir que expliquem coses nostres. Parlant demostrem una manera de ser i de pensar, i les persones ens coneixen, saben com som, però potser no coneixen detalls de la nostra vida més íntima. És curiós, aquí hi juga un paper la discreció i la privacitat. Ens coneixen, però no saben res de la nostra vida privada. Naturalment, aquells que triem sí que poden saber molt del que hi ha rere la nostra carcassa i les coses que ens afligeixen o preocupen.

    Ferran, el que s’ha d’entendre és que tots cometem errors, però hi ha persones de confiança i aquestes són les que volem tenir a prop. Un errors és més perdonable quan l’altra persona ens ha donat un cop de mà més d’un cop. I sí, de nosaltres mateixos podem pensar moltes coses, però també fallem…

    Kweilan, sempre tendim a buscar persones que sabem que no es posaran les mans al cap amb les nostres coses.

    ResponElimina
  23. Probablement et volia dir que, moltes vegades, diguis o no diguis, algú altre ja s'encarrega de dir per tu, o d'interpretar per tu.

    ResponElimina
  24. Estic d'acord amb això del secretisme, però també (com molt be dius) hi ha coses que necessitem treure. El que es una falta de respecte es que els altres parlin del que hem explicat en confidència. Al final haurem de posar una llicència de Creative Common a les nostres confessions!

    ResponElimina
  25. Bona reflexió, penso que sempre guardem alguna cosa dins la consciencia de cadascú i molts cops establim un diàleg amb nosaltres mateixos, Per altra banda no m'agrada la gent que et fa el paperot i després parla malament.

    ResponElimina
  26. No crec que es tracti de secretisme, és qüestió d'intimitat. Intimitat compartida. I hi ha diferents graus d'intimitat.

    I la pròpia paraula ja ho diu, no es pot compartir tot amb tothom, els sentiments, els actes que ens afecten son íntims i per tant els hem de cuidar. Cal dir-los, cal explicar les coses i la sort és poder tenir a qui dir-los. Molt sovint crec que qui deixa anar les seves intimitats a tord i dret és xq no té la sort de tenir relacions íntimes (que no vull dir relacions sentimentals o sexuals, ja m'entens, sinó relacions autènticaments properes i personals)

    ResponElimina
  27. Clídice, doncs no em fa gràcia ni una cosa ni l'altra. Si diuen sense saber fatal, però si no saben i a sobre fan interpretacions i deixen volar la imaginació, encara pitjor.

    Neo, és clar que hi ha coses que necesstem treure, a dins es podreixen i fan més mal. I és clar, a sobre que parlem per necessitat, si ens traeixen explicant-ho a altra gent, quina gràcia, oi? Segur que no existeix ja alguna llicència de privacitat a nivell personal? Segur que ho inventen!

    Montse, tu parles d'una cosa encara pitjor: la hipocresia. Suposo que la hipocresia i la falta de discreció no tenen per què anar lligades, però si es reuneixen en una única persona, quina perla!

    rits, no m'ho havia plantejat mai així, i penso que conec gent amb força relacions properes que no té tanta cura amb les seves confidències, però no et dic que no tinguis raó en alguns casos. Va una mica a persones, jo valoro molt la meva intimitat, m'agrada que les coses que tinc necessitat d'explicar es quedin en les persones amb les que parlo, però hi ha gent molt més laxa en això, i que no se'n preocupa tant. També deu dependre del què, és clar, si hi ha graus d'intimitat, també hi ha graus de secrets, és clar.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.