Boques

Sempre he defensat que si et queixes molt d'una situació, però no fas res per posar-hi remei, estàs perdent el temps i no et serveix de res. Parlem de situacions en les que, si actuem d'alguna manera, es poden solucionar o almenys canviar. No és cap secret que la majoria de gent xerra molt i al final no fa res. Però d'aquests ja t'ho esperes, perquè quan els animes a fer un pas endavant, ja posen cara d'espantats. Fi de la història. 

Però n'hi ha uns altres que em cauen especialment simpàtics, i ho dic amb el sarcasme més gran del que sóc capaç. Són aquells que s'omplen la boca: que si jo tal, que si jo pasqual, que jo faria tal cosa, que jo ja hi he passat i sé de què va, i que com dius tu no aconseguiràs res, que ho has de fer així o aixà... I ostres, al final te'ls creus. Gent amb empenta. Gent amb criteri, amb experiència. Líders nats, vaja. Llavors és quan els dius 'vinga, som-hi, anem a fer el que tu dius!', i en aquell moment han de marxar, o tenen una altra cosa molt important a fer, una excusa, un argument... si t'hi fixes bé, comences a veure com se li taquen els pantalons i se sent la pudoreta. Són gent que alcen la veu, que són als que més se sent, però que a l'hora de la veritat es desinflen, es fan fonedissos, a l'hora de posar-hi pebrots, ni panses són capaços de posar-hi. Gent tan i tan valenta, que no s'atreveixen ni a estampar una signatura en una carta de queixa. No fos cas. En definitiva: Boooooooooooques!!!

Relats conjunts, Juicy salif

Després de diversos anys de treball incansable i de controls de tota mena, finalment s'havia obtingut un producte satisfactori que havia donat resultats òptims. Encara es podia polir més, segur, però el primer prototip estava llest, almenys per a una primera fase. El doctor Johannes Parkland, després de desposseir-se de tots els mecanismes de seguretat de nivell 5, va abandonar el laboratori d'alta seguretat i va pujar en ascensor, nerviós, els quatre pisos que el separaven de la superfície de l'hospital. Un cop retornat al món, encara va pujar cinc plantes més (en un ascensor diferent) per anar a trobar el responsable del projecte, per bé que poca gent, a banda de Parkland, sabia que ho era.

La tecnologia al voltant dels fags havia avançat moltíssim en els últims temps. Amb les pertinents modificacions genètiques es podia aconseguir que no només ataquessin a bacteris, sinó que poguessin atacar també a cèl·lules animals. Però només una ment privilegiada com la del seu cap havia ideat una fusió perfecte entre els bacteriòfags i la nanotecnologia. El projecte era arriscat, i com és natural, absolutament secret. Parkland només coneixia la persona responsable, però estava segur que una investigació d'aquesta envergadura només podia respondre a finalitats militars, a saber fins on arribava la complicada xarxa de gent interessada en que tot tirés endavant.

Reflexionava tot això mentre feia camí, però com sempre, considerava que per ell era molt millor no saber-ne res més, tant sols fer la feina i no fer preguntes indiscretes. Sabia bé quina era la seva posició, que era només una baula (i substituïble) d'aquella cadena. Nerviós i emocionat com estava, va irrompre al despatx de l'home que el supervisava, a esquenes de la reste de membres notoris de l'hospital. El va trobar a la seva taula, amb les ulleres a la punta del nas i estudiant uns papers.

- Senyor, ho hem aconseguit, les darreres proves han sortit bé, no tinc paraules, perdoni, estic nerviós...

- Tranquil·litza't. Explica't.

- Les proves amb primats eren satisfactòries, però no sabíem si extrapolables. Finalment hem fet els experiments amb humans. Els subjectes són indigents recollits del carrer, ningú no els trobarà a faltar. A més, ells no recordaran res un cop els deixem anar. Han respost a la infecció com s'esperava, un cop els hem inoculat els nanofags de darrera generació, hem obtingut en pocs minuts el control total de la seva ment, com esperàvem. Ja no són humans, ara són titelles sota el nostre poder. De moment és una versió reversible. Treballem en el model que ens donaran el control mental a llarg termini. Però és tot un èxit, n'estem molt contents.

- Excel·lent. Els nostres contactes també n'estaran molt contents. Ara torna a la feina que he de fer unes trucades. Et felicito, Parkland. Has canviat la història.

I no ho sabia prou el cap del projecte, com aquell fet canviaria la història.

Aquesta és la proposta de maig de Relats Conjunts. Com, encara no heu participat? A veure si us hauré de renyar...

Amistats laborals

Des de sempre, no m'han interessat les coneixences superficials, quan era més jove directament les descartava, ara potser no em mostro tan poc receptiu, però segueixo amb la idea de que les persones importants són aquelles amb les que es pot assolir certa profunditat, i la resta són una mica igual. Quan parlem d'amics, ja pressuposem que aquesta profunditat hi és, i tantes altres coses. Jo sempre he mirat d'envoltar-me bé arreu on he estat, i en això s'inclou la feina, on sovint he trobat persones de suport. Però les relacions establertes a la feina sempre m'han sobtat.

Allà hi passem moltes hores, però m'estalviaré de parlar d'altres coses que passen entre companys de feina que no m'interessen. Hi passem bona part del dia, i la gent, si t'hi entens, acaba sent important. Expliques coses, et confesses, t'ajudes, t'animes. Es poden crear lligams forts, molt forts, i tenir una confiança molt gran. Però és una mena de relació que no és perdurable, i no ho entenc. En el blog de la Maira, la blocaire es parlava l'altre dia de que amistats generades al voltant d'una activitat es poden trencar quan aquesta cessa. Però és que quan l'activitat, en aquest cas la feina, passa a un segon pla perquè és rutinària i desmotivadora (i totes ho acaben sent), i el que més t'importa són les persones, no entenc què passa quan marxes d'un lloc, o marxa algú altre. Per més voluntat que hi posis la relació es refreda, la comunicació s'espaia i sovint s'acaba perdent el contacte.

No sé per què passa, però he anat deixant enrere persones que van tenir el seu moment, que van ser importants. No entenc què té de diferent l'ambient laboral, a mi em sembla tan bo com un altre per trobar persones interessants, però sembla que les amistats forjades allà no tenen massa futur, tan poc, com l'estabilitat dels llocs de treball.

Ensopegades

Quantes vegades pot ensopegar una persona amb la mateixa pedra?

Jo vaig a pel Guinness.

Idees

Quan discutim els nostres punts de vista amb algú, és molt difícil que aconseguim fer-lo canviar de parer, per més arguments que aportem. No és mala cosa, mantenir una opinió encara que l'altre pensi diferent està bé, mai hi ha una veritat única. Però això és una mostra de la importància de les idees, de com les tenim d'arrelades en la nostra ment. Ahir mirava la pel·lícula Inception (que aquí van traduir com Origen) i ho explica força bé. Una idea és el pitjor paràsit que hi ha. Per canviar-la, cal anar ben endins del subconscient de la persona. De fet, per canviar-la, cal que la idea surti d'un mateix. A la pel·lícula el que volen fer és que algú es pensi que ha canviat d'idea per ell mateix, però introduint-li en somnis. Tornant a la realitat, això no és viable, però que a la pel·lícula ho vegin com una cosa tan complicada no és gratuït, és molt difícil aconseguir-ho. A les idees pròpies ens hi aferrem, sembla que no les volem deixar anar per res del món, i les defensem a capa i espasa. Equivocades o no, són nostres, i fins que nosaltres mateixos veiem que no tenen sentit, probablement ningú no ens en pugui convèncer. La ment humana és meravellosa. Tant, que de vegades és més que punyetera!

Mascota

• T'esperen a la porta quan arribes i et demanen explicacions.
• Si tenen gana, es posen a miolar davant el calaix on és el menjar, i no paren fins que els en poses.
• Quan et tanques en una habitació, miolen amb retret perquè no els deixes entrar.
• Si volen sortir, t'indiquen clarament que volen que els obris la porta.
• Si la sorra no està prou neta, es queixen i s'ho fan en altres llocs.
• Els compres un rascador, decideixen que hi ha coses millors per esgarrapar.
• Se't seuen a la falda quan volen moixaines. Si els vas a tocar i no els ve de gust, se'n van.
• Et porten la joguina perquè els la llencis quan en tenen ganes. Si els la llences quan no volen, passen totalment.

Posat que ells manen i et fan fer el que volen i quan volen: qui és la mascota de qui?

***

Avui fa un any de la mort d'en Bamboo. El teu germà i jo no t'oblidem, petit.

Seny

He explicat molts cops que sóc molt racional, terriblement racional, de fet. Està en la meva condició el pensar-me molt les coses, i sobretot pensar en les conseqüències. Sempre cercant el que és correcte, que no sempre és el que tens ganes de fer. Sóc l'amo de posar seny, vaja, i no amb pocs arguments. Tot això porta a pensar que no sóc gens impulsiu, i si dic que sí que ho sóc mentiria, és clar. Però vull creure que tinc punts, i això vol dir que no està tot perdut, que tinc una mica de cintura. També he de dir que alguns cops que he estat impulsiu m'han parat els peus de tal manera que se't passen les ganes de ser espontani. En canvi, en altres moments hauria calgut posar-hi més rauxa que seny, i m'he quedat on era. Em queda clar que no trio bé els meus impulsos. Això em passa per ficar-me en camisa d'onze vares. No hem quedat que el que faig jo és donar voltes a les coses i ser assenyat? Si una cosa funciona, per què canviar-la?

Saviesa al Congo

Aquest any m'estic portant molt bé i estic llegint molts llibres. Serà que tinc molt temps lliure. He continuat amb l'hàbit d'apuntar-me frases del que vaig llegint, i no tots els llibres tenen aquest tarannà de deixar-te anar una sentència que immediatament t'il·lumina el cervell, però per sort, alguns sí. Un que em va sorprendre molt, tant per la seva qualitat i la història que explica, com també per la facilitat de l'autor per dir coses dignes de ser apuntades, va ser Pandora al Congo. Avui volia compartir-ne una de les moltes que vaig apuntar, que no eren totes les que podria haver apuntat. Quan la vaig llegir, vista des de la llunyania, vaig pensar 'quanta raó té'. A veure què en penseu:

Una de les coses que fan més dolorosa la joventut és la creença que n'hi ha prou de lluitar durament per aconseguir el que es desitja.

Em va fer pensar en tates i tantes frustracions que arribem a tenir quan de joves pensem que ens menjarem el món. De vegades, per més que lluitem, mai és prou.

Va, de regal us en deixo un parell més que també em van agradar molt, aquí van:

És molt fàcil ser compassiu amb algú que no representa cap competència.

L'amor és la cosa més idiota de l'univers, però també la més important. Per això costa tant d'entendre.

Més enganxats del que sembla

El meu darrer post s'ha perdut, com tants i tants altres. Blogger ens ha deixat sense servei 24 hores i sembla que per problemes tècnics han desaparegut algunes coses. Què hi farem, fins i tot el gegant Google comet errors. No em sap greu pel post, però sí pels comentaris. Si algun dia torna el post ja veurem, els comentaris els tenia contestats a part, però ja no té sentit dir-ne res, tant sols gràcies a tots per l'esforç d'haver-los fet.

24 hores només i ara la gent comença a publicar com una desesperada. Fins aquest punt arriba la nostra malaltia blogaire. Estem més enganxats del que semblava. Personalment he temut per no tenir servei durant aquest cap de setmana, i ja se m'estaven posant els pèls de punta. Era lògic que tard o d'hora el servei tornaria, i sobretot era estrany que triguessin tant, per qui mana. Però per un moment, pensem què passaria si Google de sobte diu 'senyors, senyores, tanquem la paradeta, el blogger ja no funcionarà més'. Inicialment: caos. Tot un món, aquest món virtual que vivim, desapareix de cop. Ens adonem llavors de com estem d'implicats amb la gent que hi ha a l'altre costat de la pantalla. Ha desaparegut tot? Ja no hi haurà posts? Ni comentaris? I la gent, com em puc posar en contacte amb ells, si no puc accedir ni a adreces de correu? Gent molt més important del que es pot entendre des de fora.

Després: calma. Hi ha altres servidors de blogs, tots aquells que necessitem aquest món, i dic bé: necessitem, ens podríem tornar a retrobar, amb unes altres formes, d'una altra manera, però nosaltres mateixos. Tot i així, les pèrdues serien terribles. Tota una vida per escrit esborrada d'una plomada. Per a mi seria un cop dur, la veritat. Només espero que no passi mai.

Una de fantasmes

Tots sabem que el passat sempre acaba tornant, de vegades en forma de record; de vegades en forma de realitat. El que no t'esperes és que un passat que creies que no era més que un record, i molt llunyà, reaparegui a la teva vida. No parlo d'un parell d'anys, ni de quatre ni de cinc. Parlo de quinze anys, com a mínim. Del segle passat. Del mil·leni passat. El primer pensament, inevitable, és 'collons, m'estic fent gran!'.  I com un Mourinho qualsevol et preguntes 'per què?'. I també 'per què ara?'. Llavors toca adoptar una postura, però dubto entre alegrar-me'n perquè la vida dóna moltes voltes, o pensar que les desgràcies no venen mai soles. Mentre decideixo amb quina quedar-me, m'espero a veure-les venir. Quan penses que d'una amistat no en queda res, i perquè no dir-ho, ni la trobes a faltar perquè altra feina tens, t'endús una sorpresa. Els fantasmes solen fer por, no? Doncs riu-te tu dels que porten llençol i cadenes! Aficionats.

Foto

Que difícil reconèixer-se en una foto. Ens mirem i observem els canvis al llarg del temps i també de l'espai. I si de vegades ens costa saber que som nosaltres, o que érem o anàvem d'una determinada manera, com no ens ha de costar reconèixer algú altre? Per alguna estranya raó, una foto no et diu res d'una persona, te la mires i potser ni tant sols la reconeixes. Tinc una foto i sé que ets tu, però ja no t'hi reconec. Només sé, i sense tenir una imatge formada, que els records també deriven i es perden, que la foto no et fa justícia. En la foto sé que ets tu, però no t'hi veig. En canvi, encara recordo molt bé com m'agrada la manera com pronuncies el meu nom.

Discret o insensible

Tinc un dilema amb mi mateix, el que considerava discreció pot ser insensibilitat. Conec una persona que està passant per un drama personal, un drama que ha sortit a la premsa i tot, i que li toca de prop. Però aquesta persona entraria en aquella categoria que anomenem 'saludat'. Hi tinc molt poca relació. El problema és que les notícies volen i hi ha qui no es sap estar callat, de manera que el problema ha arribat a orelles de tothom. Al meu entendre, aquesta persona no deu tenir ganes que li recordin constantment la tragèdia, i menys encara gent que ni li va ni li ve, ni té per què saber res de la seva vida. Per això la meva actitud és de discreció, de no comentar-ho, i en el cas de trobar-lo, parlar-hi amb normalitat, amb tacte, amb compte, però amb normalitat. Dubto però, quan algú altre proper a mi, i amb la mateixa (poca) relació amb aquesta persona, se li planta davant i li pregunta com està, i li menciona tots els tòpics que es diuen en aquests casos, que jo detesto. És una mostra de sensibilitat, d'empatia? Si fos jo el que té l'ànima esquinçada no voldria que la gent que no és del meu entorn sabessin res, ni em vinguessin a preguntar res. Em molesta. Sé que no tothom és així, i potser aquesta persona agraeix l'interès. Per mi, és ficar-se on no ens demanen. D'aquí la discreció, d'aquí un senzill 'ànims nano', amb una pressió a l'espatlla. Mai, mai diria que em poso en el lloc d'una persona que pateix així, m'hi mostraria empàtic, ni explicaria, encara menys, altres drames meus,  perquè no ho pots entendre si no ho vius. Tret que es tracti de persones realment properes. Llavors les normes, per força, canvien.

Yes, you can

Senyor Obama,

m'estalvio les formes de cortesia, perquè si començo amb 'Apreciat', estaria mentint. Vull dirigir-li unes paraules. Bé, a vostè no en realitat, m'agradaria dirigir-les a aquells que manen a l'ombra als EUA, però com que no sabré mai qui són, li toca a vostè. Primerament, felicitar-lo per l'augment de popularitat aconseguit amb aquesta súper-producció de Hollywood que s'ha muntat dient que s'han carregat a no sé qui; bravo, el seu país ja torna a regnar amb honors com temps enrere, ha vist que és fàcil escapar de la mediocritat i la decadència? El felicito.

De totes maneres, l'he de renyar per una cosa. Jo entenc que els excedents d'armes s'han de gastar, i com que vostè és molt 'majo', no pot anar declarant guerres per aquí i per allà. Però si no els gasten, què diran els que posen la pasta? Tanquen l'aixeta, oi? No, si ja ho entenc. No és mala idea provocar el món àrab dient que han eliminat una figura que vostès mateixos es van inventar i potenciar, convertit en un malvat de pel·lícula, d'aquests que volen conquerir el món. Això ja sortia a Bola de Drac, està molt vist. El problema és que amb els seus invents mor gent innocent, gent civil en atemptats permesos, finançats i fomentats per vostès mateixos. Què seran les vides d'uns quants milers de ciutadans al costat dels diners que generarà un conflicte armat? Res, ja ho sé, que nosaltres no valem ni un duro. Però sap què, no tinc ganes de pujar a un metro un dia qualsevol per anar a proveir-me de llibres amb els quatre xavos que guanyo, i que peti tot. Ostres, falten 7 dies per l'11 de mes. Aquell dia tornaré caminant a casa, per si de cas.

Ui, no voldria allargar-me, entre d'altres coses, perquè no sé si sap llegir (cal recordar que el seu predecessor en el càrrec més important de l'univers amb prou feines en sabia). Si us plau, prou invents, prou informacions inventades i prou fomentar la por. Al final, els diners són diners i prou. Les vides humanes valen molt més. Totes. Detesto les mentides, i detesto encara més la sensació de viure en l'engany continu. Per què no ho deixem amb que això del Bin Laden era una broma, i tots contents? Si total, el paio no ha existit mai, no?

Gràcies per la seva atenció. O no.

NOTA: Aneu amb compte, em sembla que si afegiu als comentaris paraules com Bin Laden o guerra, el blogger es menja els comentaris. Algú ha llegit 1984?

L'edat dels blogs

Poc abans de fer el descans, aquest blog va fer quatre anys. Periòdicament anem llegint posts que anuncien l'aniversari d'un o altre blog, un any, dos anys, tres... En paràmetres humans, això és molt poc temps, però ja sabem que a internet el temps es mesura de manera diferent. Vaig posar-me a pensar quina equivalència podíem fer per poder mesurar l'edat dels nostres blogs, per fer més entenedor que un any de blog no pot ser mai com un any humà.

La idea em va venir de la línia que es creua als tres anys de blog. Solem dir que després de tres anys els blogs arriben a la majoria d'edat, ja tenen una llarga trajectòria i una història. Doncs si tres anys de blog és majoria d'edat i la majoria d'edat humana està fixada en divuit, fàcil, no? Cada any blogaire equival a sis d'humans. Per tant, aquest blog meu aquest mes se n'aniria cap els 25 anys humans, està a la flor de la vida!!

I parlant d'aniversaris, fa temps vaig veure en un blog que mesuraven l'edat en mesos, sento no recordar on ho vaig veure, però em fa gràcia dir que aquest mes jo arribo als 400 mesos d'edat. Tot números rodons!