Com cada any, la recol·lecció havia estat un èxit. Un cop més complirien les expectatives, no els caldria patir i potser acumularien excedent per l'any següent. Les roses eren una part important de l'alimentació dels habitants del seu petit planeta, i els llibres constituïen la principal font de combustible. De tornada a la nau, el tinent, individu veterà en la tasca de recollia, explicava al seu nou company les peculiaritats de la feina:
'Com saps, al nostre planeta tenim escassos recursos. Segles enrere el consell mundial va trobar solucions viables als greus problemes als que s'abocava la nostra civilització. Actuem com a paràsits, d'això no hi ha cap dubte, però no ho fem de manera agressiva, això no s'adiria al nostre tarannà. Vam descobrir que és molt fàcil introduir idees a la ment d'altres espècies, sobretot si tenen un nivell tecnològic tan endarrerit comparat amb el nostre - de tant en tant el tinent tenia alguna venada imperialista - i ens vam servir d'això. No podem actuar a nivell global per no ser detectats, si no hauríem de tornar a començar, però fixem l'atenció en un punt concret de cada planeta que parasitem, en aquest cas vam triar un lloc en el que potencialment podíem aconseguir roses i llibres, recursos prou preuats. Va ser fàcil generar una llegenda i introduir-la a la ment de la gent que viu aquest territori, i vam fomentar que es transformés en tradició. Així cada any, el 23 d'abril del seu calendari, poc abans de les festes de celebració estival al nostre planeta, tenim a la nostra disposició elevades quantitats dels bens que busquem, només hem de procedir a recollir-los i emportar-nos-els, ells ens els serveixen en safata de plata, mentre celebren una festivitat totalment inventada per nosaltres.'
El nou recluta prenia nota nerviosament a la seva pantalla glifodirigida. Com admirava el seu mestre. I com admirava el seu planeta, eren certament una civilització molt astuta.
El nou recluta prenia nota nerviosament a la seva pantalla glifodirigida. Com admirava el seu mestre. I com admirava el seu planeta, eren certament una civilització molt astuta.
Esperem no es faci real......el llibres com a combustible, fa mal només de pensar-hi.
ResponEliminaBona i futurista aportació.
Si prens la píndola blava, fi de la història. Despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure.
ResponEliminaSi prens la píndola vermella, et quedes al País de les Meravelles i jo t'ensenyaré fins on arriba el niu dels conills.
XeXu, prendre's ambdues píndoles alhora estava contraindicat. No t'ho van explicar?
doncs a mi m'ha agradat!! Molt diferent a la resta i inesperat :)
ResponEliminaBon relat xexu!
Eh! Per què pares?
ResponEliminaMolt bona idea!
No sé per què, però em sona molt la manera d'actuar d'aquesta civilització parasitària.
Ei! a mi també m'ha agradat molt. Original, diferent, inquietant... molt bo!
ResponEliminaInquietant, XeXu! (és l'adjectiu que m'ha vingut al cap de seguida, i veig que coincideixo amb altres opinions!).
ResponEliminaLa Raquel un alter ego?? No, no, és un personatge fictici com qualsevol altre. He respost al meu bloc, ja ho entendràs, ara! =P
Saps què? Estem tots ben torrats! Au!
Bona nit, tapa't i fins aviat!
Hahahahaha t'imagino a tu mateix esgarrifant-te en escriure això dels llibres com a font de combustible!! :-))
ResponEliminaÉs bo, molt bo!! :-))
He escrit el comentari sense haver llegit els dels demés i ara veig que en Garbi ha anat pel mateix camí que jo... i és que llegir un malalt de llibres com tu escrivint això m'ha fet pensar en alguns dels Relats amb finals inesperats d'en Roald Dahl :-)
ResponElimina((enviament d'empenteta))
ResponEliminaPer si et fa falta. A tu, o a algú altre, vés a saber!
Molt bo i potser no vas gaire desencaminat, després de Sant Jordi són milers els llibres no venuts que es retornen a les editorials... el teu relat explica que en fan. :-D
ResponEliminaM'agrada! Diferent i interessant!
ResponEliminaPerò estic segur que per algun habitant de la terra també serveixen de combustible, gaire bé, els llibres...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEls llibres com a combustible... grrrrrr, grrrrrr, grrrr. Que algú faci el favor d'exterminar-los sense pietat ... o millor, que s'emportin el Mourinho!
ResponEliminaP.S.: Bon relat, m'ha agradat la vena "imperialista".
En certa manera els llibres també són el meu combustible...no sé pas com ho faria sense ells.
ResponEliminaMolt bon relat.I sí, ens deixes amb les ganes d'una continuació.
la resistència són els lectors oi? quants més llibres llegeixis, menys possibilitats de combustible tenen!
ResponEliminacom a mínim s'han treballat la la llegenda i els hi ha quedat una festivitat la mar de maca, pitjor els hi va quedar amb lo sant valentí...
ResponEliminaGràcies a tots els que heu llegit i comentat el relat. Era massa temptador i fàcil fer servir l'amor com a rerefons del relat, tot i que n'he llegit alguns de molt bons en aquesta edició. He preferit fer una cosa gens relacionada, una mica més original. Espero que us hagi agradat. Alguns comentaris m'han fet molta gràcia, la veritat. Per sort és un relat, és clar, ja sabeu que això de cremar llibres m'arriba a l'ànima. Aprofito per saludar en MBosch que s'estrena al Bona nit. Benvingut!
ResponEliminaArribo una mica tard ....quin punt de vista més original! esperem que no passi....bin relat!
ResponEliminaBIN no, que era bon relat
ResponEliminaImagine que cremarien les roses i es menjarien els llibres, no? ;) Així que totes les celebracions tenen paràsits?
ResponEliminaUn bon relat, inquietant i original.
ResponElimina