dilluns, 7 de març de 2011

Oblida'm!

No miro massa pel·lícules darrerament, però les que miro m'agrada que facin pensar una mica. Ahir a la nit vaig veure per segon cop Eternal sunshine of the spotless mind, que aquí van traduir de manera inefable amb '¡Olvídate de mí!'. El guió, de l'oscaritzat Charlie Kaufman, planteja unes reflexions sobre el fet d'oblidar fets de la nostra vida que ens han marcat negativament. Sense voler entrar massa en l'argument, perquè és una pel·lícula de visualització obligatòria, al film se'ns mostra una metodologia per fer oblidar selectivament alguns records que ens fan mal, especialment tot el conjunt d'una relació un cop aquesta està acabada. Per no patir el mal que comporta l'absència d'una persona, què millor que oblidar tot el que has viscut amb ella per tal que els records no facin mal?  Tota, de principi a fi, d'una plomada.

A la pel·lícula el mètode funciona, però per saber-ne més l'haureu de mirar. El que plantejo jo és si val la pena això, esborrar tota una sèrie de records, per oblidar. Potser no volem perdre tots els records, ja que molts poden ser bons. Però volem enfrontar-nos al mal que fa no estar al costat de la persona? Compensa viure tranquil el perdre tants i tants moments viscuts? Un cop més, jo penso que no, que s'ha de viure intensament, i si després cal passar el dol, almenys no haurà estat temps perdut de la nostra vida. És clar que hi ha situacions i situacions, i de vegades ens fan molt mal. Però sense entrar en matisos, crec que de la ment més val no esborrar-ne res. De tot s'aprèn i algunes coses és millor no oblidar-les, tant per bé com per mal. No obstant, estic segur que, de poder-se fer el que planteja la pel·lícula, molta gent es sotmetria a aquest procediment, potser se n'abusaria i tot. Sincerament, molt mal hauria hagut de rebre jo per accedir a això.

23 comentaris:

  1. Yo también creo que es de obligación ver esta película, y lo que se plantea es realmente curioso, creo que opino igual que tú, mucho tendría que dolerme para querer borrarlo ya que de los errores se aprende, o eso dicen...

    ResponElimina
  2. Vaig veure en el seu moment la peli i em va agradar força. De fet, si no recordo malament (coses de la memòria) crec que l'he vista també un parell de cops.

    Crec que la vida, sense caure ara (abans de dinar) en massa teories de barra de bar, és una suma d'un grapat de coses dolentes i bones, afers que ens fan mal i d'altres que ens deixen somriure tòtil per dies.

    No esborraria cap ni una. Potser no gaudiria de les bones si les dolentes no existissin.

    ResponElimina
  3. oblidar no s'ha de fer mai, sempre es un curs que tenim guardat, el que hem d'aprendre és a no pensar tant en el que ens fa patir, per poder ser més feliços.

    ResponElimina
  4. Ara hi caic!Es clar vosaltres teniu festa:P.Quina enveja!!Crec que el millor és passar pàgina i tenir-ho guardat en aquell petit calaix del nostre subconscient per pensar-hi quan ho necessitem.Aquesta no l'he vista!La buscaré.

    ResponElimina
  5. La ment ja és sel.lectiva i allò punyent ho té al rebost. Gaudim d'allò viscut i ens farà sentir bé encara que intentem o hagim oblidat pràcticament a la persona...que del tot és impossible :)
    Bon dilluns wapo!

    ResponElimina
  6. JO no voldria oblidar res de res... a mi em sembla fins i tot perillós oblidar. Si recordant ja caiem en els mateixos errors un i altre cop, oblidant seria un desastre...

    I no he vist la peli, l'hauré de buscar!

    ResponElimina
  7. Tinc bon record de la peli, la memòria és selectiva i no recorde massa bé el fil argumental, però si "el suc", que és del que tu parles. Jo si que pense que hi han coses que és millor oblidar, tenir-les dins i portar-les a la memòria de tant en tant ens pot fer mal. Però també pense que no és qüestió de passar-se esborrant, perquè si ho oblidem tot significaria que no hem aprés res i açò no ens convé massa...

    ResponElimina
  8. Jo preferisc no oblidar res. El que ha passat, ha passat. I té sempre un per què, així que oblidar, és hipòcrita, perquè si hem començat les coses, és per tenir records el dia de demà. Almenys és el que pense. El que esperem de les coses, és recordar-les. No fer-ho, ens suposaria un problema. De fet, estudiem el passat per no cometre els mateixos errors. És bo recordar.

    Una salutació, Xexu.

    ResponElimina
  9. Avui sí que estic completament d'acord amb tu. Tots els records (bons o dolents) sense dubte tenen una funció: fer-nos créixer. Per tant, d'esborrar-se res de res...:9

    ResponElimina
  10. Completament d'acord amb tu. Hauria de ser una experiència molt i molt traumàtica per desitjar voler esborrar-la del tot de la ment. Tots els records formen part de nosaltres, a vegades fins i tot sembla que visquem més de records que de realitats. I totes les experiences viscudes ens configuren. Trobo que esborrar-los seria erroni, a més a més de molt molt complicat.

    ResponElimina
  11. Ara bé, tampoc crec que sigui bo només viure dels records (bons o dolents). Crec que el que hauríem de fer és assimilar els records de manera que ens ajudin a encarar el present. A vegades hi ha records molt traumàtics dels quals necessitem allunyar-nos però no crec que els esborrem sinó que o bé els assimilem com a passat i ens serveixen per créixer o bé es converteixen en una espècie de tabú a punt per esclatar a la mínima que ens acostem a aquell racó de ment.

    ResponElimina
  12. Per mi aquesta pel.li és al top 5 del nou segle

    ResponElimina
  13. No puc dir res de la pel·lícula, ni en podré dir mai res, segurament. El que sí puc dir és que el temps que passa inexorable té molt a veure amb tot això. Les coses dolentes que hem viscut en el passat i les ferides que hem tingut, quasi no les sentim. Però reconec que tampoc puc parlar gaire. Algunes ferides he sofert, però no prou fondes per què em neguitegin avui. Més aviat em neguiteja el futur, el que encara he de viure. En canvi les petites i agradables emocions viscudes fa temps, agafen una dimensió extraordinària. Crec que això ens fa més suportable els neguits del present. Però en fi, aquesta no és més que la meva experiència. Salutacions, Xexu. Sempre em fas pensar amb quelcom més enllà del que pot olorar el meu nas. Gràcies1

    ResponElimina
  14. Com tu dius, de totes les coses, bones i dolentes, s'apren i ens fa ser com som. No, jo no esborraria res, ni els records més dolents.

    ResponElimina
  15. Passe...si m'han fet arribar a ser la que sóc, aleshores que tots els records s'em queden ben dins...tu saps el que m'ha costat arribar fins ací? com per a no recordar-ho! sí home, això podiem fer...

    una besadeta!!

    ResponElimina
  16. Em quedo amb el dolor i els records, que al final l'únic de debó són els records.

    ResponElimina
  17. Uff, ja s'han dit moltes coses. Jo també estic d'acord en no oblidar. El que hem viscut, bo o dolent forma part de nosaltres, n'hem d'aprendre la lliçó i segur que tot ens ha ensenyat alguna cosa. Oblidar és com ser una mica covard, oi? No cal que ens martiritzi però tampoc podem negar que va ser. "A lo hecho, pecho". A veure si puc veure la peli, sembla que promet.

    ResponElimina
  18. No he vist la peli que comentes, però aquesta nit estem ben d'acord: +1 a no oblidar res del que hem viscut. Els millors records de la meva vida sovint es relacionen amb gent que abans o després m'ha fet patir. Crec que no podem pretendre estimar o ser estimats i que tot sigui de color de rosa. Si volem sentir coses vertiginosament fortes, hem d'assumir que aquestes tant poden ser positives, com revoltar-se i esdevenir negatives. Estimar és arriscar-se. Jo crec que val la pena. I no me'n vull oblidar mai.

    ResponElimina
  19. Gràcies a tots els que heu comentat aquest post. Sembla que per aquí no hi ha gent que vulgui oblidar. Recordar ens fa aprendre i ens fa forts. Doncs no esborrem res, guardem-ho tot dins les nostres motxilles.

    Marienkafer, primerament, molt benvinguda al meu blog. Dels errors se n’aprèn, això és ben cert, però a banda dels errors hi ha llargues temporades que ho passem malament per culpa d’un desengany. Poder eliminar tot aquest malestar estaria bé, però no sé si a costa d’esborrar tots els records previs.

    Òscar, penso que aquest segon cop que l’he vista m’ha agradat més. Les pel•lis de pensar, el segon cop les pots assaborir més. Amb això que dius també podríem dir que en les coses dolentes es pot trobar també una part positiva, com a mínim el fet de valorar més els bons moments quan en vivim de no tant bons. A mi algun cop sí que se’m passaria pel cap esborrar coses, però no crec que ho fes si existís la possibilitat real de fer-ho.

    Garbí, ho dius com si fos una cosa fàcil. Si al llarg de la història haguéssim après a no patir tant i a relativitzar les coses, altre gall cantaria. Però sembla que l’evolució no ens permet deslliurar-nos d’aquests mals moments, i deu ser per alguna cosa.

    Maria plastilina, la pel•li te la recomano, no et deixis guiar perquè el prota és en Jim Carrey, penso que paga la pena veure-la. Després de tot el temps que algunes coses ens fan mal, val la pena saber que són allà i que les podem recordar, que no les hem fet desaparèixer per sempre.

    Joana, sí que tenim una ment selectiva, però de vegades és menys selectiva del que ens agradaria. Com que, de totes maneres, l’invent no existeix, de moment ens acontentarem en posar records alegres sobre els records tristos, com s’ha fet tota la vida. Però per si de cas, no llençar res a la paperera.

    Carme, em sembla que no aprenem mai. Per això, poder esborrar selectivament algunes coses ens podria fer ensopegar encara més amb les mateixes pedres, ben vist. Podria ser pitjor el remei que la malaltia.

    Maria bestreta, a mi també em va sorprendre que moltes coses de la pel•lícula les havia oblidat completament, però el que tu anomenes ‘suc’, el vaig entendre molt millor aquesta segona vegada. Estaria bé que la memòria fos prou selectiva com per oblidar les coses que ens fan mal, però no tot el que em après pel camí. Però això ja és demanar massa, oi?

    Olguen, no m'havia plantejat mai que sigui així, que comencem les coses per recordar-les. Per mi és una cosa que ve implícita, qualsevol cosa que sigui prou important com per ser recordada, que són la majoria, esdevindrà un record. Llavors aquest pot ser agradable o desagradable, ja se sap. Alguns voldríem que no ens aturmentessin tant, però amb una mica d'esforç, s'ha d'anar construint una altra vida per substituir aquests records dolents per uns de més bons.

    Vida, també penso que val la pena guardar-los, ens serviran de cara al futur. Però s'ha de reconèixer que per culpa d'alguns records de vegades passem males èpoques. Segur que en aquestes no ens sembla que compensi tant tenir-los.

    ResponElimina
  20. Myself, viure més de records que de realitats és un problema, i greu. Vaja, et puc dir que jo ho he fet, i qui sap si ho segueixo fent, i les conseqüències no són agradables. Tot i així, només de pensar de perdre tota una sèrie de records se'm posen els pels de punta. Segur que a molta gent que m'envolta els agradaria que no els tingués, però jo no vull perdre'ls i no se'm passaria pel cap esborrar-los. Per arraconar-los, el que cal fer és simplement viure. Les noves experiències i persones que anem coneixent fan que generem nous records que han de fer ombra als que ja teníem. Així, mica en mica, canviar el nostre estat i aquest viure de records que ens pot fer estar tan ancorats al passat. Les ferides hi seguiran sent, però ara ja estaran cicatritzades.

    qfwfq78, jo també penso que és de les bones. Aquest guionista és un crac, també és seva 'Como ser John Malkovich'. L'has vista?

    Josep Lluís, penso que hi ha coses dolentes que si que sentim durant molt temps, que se'ns claven al llarg fins i tot d'anys. A més, sóc de l'opinió que si no fem res per tapar aquests records punyents amb altres més agradables, aquests no descansaran mai en el racó més fosc de la nostra ment, i sempre estaran disposats a fer la guitza. És clar que hi ha coses que m'havien fet mal en un passat que ara només són petits records que surten de tant en tant i ja no tenen efecte, però hi ha coses més recents que no acaben de marxar. Tot depèn del que hagi viscut cadascú, i també de com ho ha viscut.

    Deric, m'agrada el que has dit que totes les vivències ens fan ser com som. Efectivament, per entendre com som en un moment hem de girar el cap enrere i veurem com hem arribat fins aquí. A la pel•li ja insinuen que això d'esborrar d'una plomada una persona, per exemple, no és cosa trivial.

    Senyoreta Reykjavík, jo tampoc ho canviaria ni esborraria res, i no perquè estigui particularment content de com sóc ara mateix, però si sóc així, és per alguna cosa. Els camins que he triat m'hi han portat. Si no conservés tots aquests records, potser seria una altra persona, amb tot el que això comportaria. De moment, millor quedar-se com estem, no fos cas.

    Marta, encara que costi, millor conservar-los. Ei, però més val que les realitats també estiguin presents, que només viure de records...

    Laura T. Marcel, m’ha agradat aquesta idea de que oblidar és ser una mica covard. Doncs sí, per no enfrontar-nos al mal, voler esborrar del tot el que hem viscut, sembla una postura força covarda. A la vida hi ha moments bons i dolents, i no cal dir que els dolents venen donats per uns records bons que ja no es faran realitat. Però que ja ho haguem perdut no vol dir que no puguem gaudir de rememorar-los, amb una mica de distància, això sí. Per cert, et recomano molt i molt la pel•lícula.

    Yáiza, com ja he comentat per aquí, les males èpoques que patim solen ser degudes a que recordem o no podem oblidar alguna cosa que hem perdut. Així que en realitat els records solen ser bons, i el que ens fa mal és la seva absència. Esborrar tot això potser faria que no patíssim aquest mal, però ens estaríem perdent algunes coses molt bones que ens han passat, i potser també algunes de molt dolentes que més val tenir presents per evitar que tornin. Així que sembla que la possibilitat que proposa la pel•lícula, per aquí tots la descartem.

    ResponElimina
  21. Què difícil que és comentar el post sense explicar res de la peli, però bé com ja és un post passat... L’únic que se m’acut és preguntar-te: realment creus que funciona el mètode?

    Pots oblidar una mala nit, una discussió, una putada o fins i tot una punyalada. I més que qüestió d’oblit o falta de memòria és el fet de perdonar, de mirar endavant, perquè no es pot viure amb rancúnia. Però les coses que et marquen per dins, aquelles que vius intensament, resten sempre de manera o altra. És impossible oblidar-les, i crec que llavors no és que no les puguem oblidar o no puguem perdonar, va més enllà. Son aquestes vivències les que ens fan, que ens moldegen, que ens construeixen per dins. Tan les bones com les dolentes son necessàries.

    I crec que justament això és el que ve a dir la peli.

    Molt bona peli, tb em va fer pensar molt i ja fa molt que la vaig veure. D’aquestes que en diuen de culte, que el boca a orella fa que arribi a molta gent.

    ResponElimina
  22. rits, la pel·lícula ve a explicar, al meu entendre, que el mètode que s'empesquen té fissures. Miren d'eliminar tots els records d'una persona, i tot i que és una flipada que s'intentin escapar de l'esborrada, el que queda demostrat és que no funciona perquè els records són una xarxa i no una successió de punts aïllats. Com quan l'Elijah Wood intenta recrear el que han viscut els protes per guanyar-se a la noia. Ella pateix un malestar que no pot explicar, i és perquè allò ja ho ha viscut, encara que no recordi res. Penso que podem treure més conclusions de l'esborrat d'ella que no pas del d'ell. I bé, ja saps què passa al final, malgrat que els dos han estat esborrats de la memòria de l'altre.
    Això referent a la pel·lícula, però a la vida real penso que més val recordar-ho tot, i no per no perdonar, sinó per tot el que hem après amb les nostres vivències. No seríem nosaltres mateixos si ens esborressin algunes persones, o alguns fets. No val la pena, oi?
    Sí, la pel·li és molt bona, el segon cop encara m'ha agradat més que el primer.

    ResponElimina
  23. Gran pel·lícula, tot i que s'ha de veure més d'una vegada per entendre-la bé. Trobo que està molt ben pensada, l'argument està molt i molt treballat. Els protes també fan un paperàs, a més. I sobre el missatge de la pel·lícula, no puc estar més d'acord amb tu.

    Felicitats pel blog, me l'ha recomanat mon germà i ha valgut la pena entrar-hi.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.