dimarts, 15 de març de 2011

La llista de cagades

Aquest post de la Clídice em va fer pensar en la meva època del doctorat. Entre doctorands sol haver-hi bon ambient, sobretot amb la gent del teu mateix grup, almenys en aquest país, ja que en altres practiquen i fomenten la competència extrema. Però hi ha de tot, com a tot arreu. Després de la meva primera cagada monumental en mig d'un protocol experimental em vaig quedar mirant la companya amb la que el feia i els dos ens vam fer un tip de riure. Era un procés completament lineal, i pràcticament l'única cosa fatal era precisament el que jo havia fet. Em va saber greu, és clar, però en vam riure un bon temps. I aquell error no el vaig tornar a cometre.

Des d'aquell dia, vaig començar a apuntar les cagades al laboratori, amb la data i el seu autor o autora. Cada cop que repassàvem la llista ens saltaven les llàgrimes de riure. La llista era tan popular que alguns, després d'un desastre, me'l venien a explicar corrents perquè ho apuntés. Cal assumir que es cometen errors, per més que t'hi esforcis, sempre pot passar qualsevol cosa, o et pots despistar. Però aparentment no tothom ho veia igual. Amb bona fe, alguns sempre fèiem broma davant dels errors dels altres, perquè sabíem que l'endemà seríem nosaltres els assenyalats. Però veies clarament a les cares d'alguns que no els feia gota de gràcia que algú es rigués d'ells, ja no sé si és per la ràbia d'equivocar-se, o per ser motiu de comentaris jocosos. El cas és que tallaven molt el rotllo i el bon ambient per no assumir que un dia eres tu i l'altre algú altre, i que riure's d'un mateix i amb els altres ajuda a relativitzar les inevitables cagades. No sé, potser era millor quedar-se tot el dia deprimits i flagel·lar-se.

31 comentaris:

  1. Hi ha gent que és molt sensible i li costa admetre que es pot equivocar. A la llarga, són les persones que menys aprenen.

    ResponElimina
  2. Considero una molt bona idea això de "la llista de cagades" i ben divertida. Molt millor que deprimir-se i flagel·lar-se, això segur.
    Però igual que dic això penso que també s'ha d'entendre que el sentit de l'humor és una cosa molt personal. Suposo que a aquests que no els feia gràcia la broma no devien pensar que tallaven el bon ambient perquè per ells no n'hi havia de bon ambient i jo sóc dels que crec que una broma deixa de ser divertida quan algú s'hi sent malament i per tant millor no fer-la. Seria diferent si aquests mateixos que s'enfaden quan són les "víctimes" després són els primers a riure quan reben els altres, en aquest cas no és mereixerien tants miraments.

    ResponElimina
  3. Doncs sí, un bon mètode per tal de relativitzar-les... a veure, que si no ens va la vida és millor fer "unes risses", oi?

    *Sànset*

    ResponElimina
  4. Qui no sap riure's de si mateix és el que més se'n riu de les cagades dels altres, sol passar...Jo som rara: em ric molt de mi mateixa i poc dels altres. Abraçada de bona nit

    ResponElimina
  5. Curiosament jo també tinc una llista de cagades i la veritat és que amb els companys de feina, riem molt. Crec que és una bona terapia i serveix per aprendre, perquè com bé dius, aquests errors no es tornen a cometre. I ara que hi penso... a veure si encara serem companys tu i jo??? Ainostresinyordelcel! ;p

    ResponElimina
  6. Per cert, volia escriure teràpia, no terapia.
    (Aquest teclat em fa cada putada...)

    ResponElimina
  7. molta gent li encanta riure's dels altres...però quan els toca el torn tot son males cares.
    Particularment estic molt conten de les meves cagades, son les responsables de tot el que ara sé fer.
    Hi haurà filtracions de la llista?

    ResponElimina
  8. Responc sense llegir els altres comentaris, els llegiré després :-)

    Jo crec que tot depèn de la confiança que hi ha... Amb persones amb les que tinc confiança jo sóc també de les que gaudeix rient d'errors propis i aliens... hi ha anècdotes que amb el temps les recordem i tornem a riure... i molt :-)

    Moltes vegades, si tan sols jo m'he adonat de la meva ficada de pota, l'explico tan feliç "ostres, sabeu quina n'he fet avui?"... justament perquè riguin :-)

    Ara bé, si es tracta de persones amb les que no tinc tanta confiança, veure que es riuen d'un error meu no em faria cap gràcia perquè pensaria que es riuen "de mi"... i, de la mateixa forma, jo tampoc em riuria de cap errada d'algú amb qui no tinc un tracte obert i de bon rotllo.

    ResponElimina
  9. Em costa ser humil, ho reconec... però sí que sóc honesta i en podria fer una bona llista!

    ResponElimina
  10. Suposo que depèn de moltes variables, la importància de l'error, les persones implicades i també, òbviament, de l'humor que portem aquell dia.

    Jo reconec que he tingut cagades que m'han fet emprenyar molt. Però una cosa és certa, m'han fet emprenyar amb mi, amb mi mateix. Mai amb els altres. Si l'errada és meva, m'enfado per haver-la comès i intento no tornar-la a repetir. D'això se n'aprèn.

    Està clar que, moltes d'elles, vistes amb la perspectiva del temps provoquen farts de riure, sobretot aquelles que et van posar en situacions ben ridícules.

    ResponElimina
  11. Evidentment és molt millor pendre's els errors d'aquesta manera. I quan es genera el bon rotllo i aquestes bromes és que tot va rodat i és genial anar a treballar.

    T'he de confessar, però, que intento no fustigar-me per les errades i que sóc la primera que les admet i me'n ric de mi mateixa, però per dins.... per dins el no fustigar-se és una mica impossible de no fer.

    ResponElimina
  12. No falles mai eh? Sempre a l'aguait......Muacs!

    ResponElimina
  13. Aquesta és una de les normes que tenim nosaltres: fer un error no és greu; repetir-lo és el que s'ha d'evitar. Els errors ensenyen. Fan gràcia, és cert, però als jefes menys que als estudiants i postdocs! :-/

    ResponElimina
  14. Jo també considero una molt bona idea això de "la llista de cagades" més que bona boníssima i ben divertida. I tens tota la raó... molt millor que deprimir-se i flagel·lar-se, molt millor.

    ResponElimina
  15. El dia que trobi una llibreta prou gran o un dispositiu amb prou memòria et copiaré la llista de cagades !! És que per a fer-ho incomplet, millor no fer-ho !!

    I realment, si hom no sap riure's d'un mateix, com pots anar-te'n rient dels demés ?? Si és que hi ha gent per tot, company !

    ResponElimina
  16. Molt bona pensa la llista de "cagades" al capdavall sense errors no s'aprèn! i a sobre riure's ho trobo genial! ho haurien de fer els polítics i fer la llista pública ( bé aquí no sé si riuríem tant)

    ResponElimina
  17. Vivim en un món "competitiu" que sembla que impedeixi reconèixer l'error. I és una cosa innata... Em sembla molt sa això de la llista dels errors!! Tot i a que a tothom ens fa vergonya admetre'ls.

    ResponElimina
  18. Ets un crack. Ja t'he dit moltes vegades que m'encantaria treballar amb tu.

    ResponElimina
  19. Em sembla una bona cosa la llista de cagades, el mal ve, com tu bé dius, quan algú no s'ho pren amb el fair-play necessari. Acceptar que tots ens equivoquem i aprenem dels nostres errors i dels errors dels altres hauria de ser un exercici obligatori. I que no ens hauria d'afectar l'auto-estima. Però, és clar, no tots som iguals en això. :)

    ResponElimina
  20. M'agrada aquesta perspectiva pedagògica de la llista d'errors. Aquests no s'han d'oblidar per no tornar-los a cometre i van bé als altres per a que no els cometin.

    Si algú no s'ho pot prendre així, el problema és un altre!

    ResponElimina
  21. Bona, bona! Això de fer llistes en ambients comuns, ja sigui lúdics o professionals, sempre té bona sortida, sembla. Un estiu vaig treballar 15 dies un summercamp. Són aquelles colònies en què es fa immersió en llengua estrangera (anglesa, en aquest cas), i els nens i nenes que hi participen no saben que els monitors som catalans i d'aquesta manera se senten obligats a utilitzar l'anglès. Vaja, res de l'altre món. Nosaltres feiem la llista de les "patineishons", és a dir, quan ens confoníem i se'ns escapava alguna cosa en català,... La meva va ser de campionat: el tercer matí vaig entrar moooolt contenta a l'habitació dels nens per llevar-los i a ple pulmó vaig dir "Boooooooooooooooooooon diiiii..Good Morning!". Glups! D'impressió.

    ResponElimina
  22. L'autocrítica és un exercici intel·ligent, així que millor no practicar-lo massa.
    Que no veus en quin món estem? Doncs això.
    Primer error de la llista: Fer una llista.

    Una mica d'humor resoldria moltes coses, però mira, ens toca aguantar els que mai s'equivoquen (segurament, perquè mai foten ni brot...).

    ResponElimina
  23. Riure és molt sa. Riure en companyia, més. Saber riure's d'un mateix hauria de ser assignatura obligatòria a totes les escoles.

    ResponElimina
  24. SÍ!! TORNA ANTÒNIA FOOOONT!! HO SÉ! =D

    (perdona, no he pogut resistir l'emoció! ^^)

    ResponElimina
  25. A més, de les cagades s'aprèn. Però és cert que hi ha gent que no vol o no sap assumir els errors

    ResponElimina
  26. Si, millor l'humor! Sempre, sempre humor. Guapo!

    ResponElimina
  27. Sempre va bé aprendre dels errors d'un mateix i molt millor rient.Bona pensada, me l'apunto!

    ResponElimina
  28. Moltíssimes gràcies a tots pels comentaris. Veig que a molts us ha fet gràcia aquesta pràctica, però la veritat és que amb els comentaris també he vist molts avantatges de fer una llista així, segurament era més útil del que ens semblava en aquell moment, perquè ni nosaltres no tornàvem a cometre un mateix error, ni els altres la cagaven en un punt on nosaltres havíem fallat. Una mena d’aprenentatge col•lectiu. Interessant concepte.

    Kweilan, no hagués dit mai que pogués ser per sensibilitat. Bé, almenys no ho crec en les dues persones que primer em venen a la ment quan explico això, a mi em semblaven persones terriblement dures.

    McAbeu, en aquell moment em semblava que no hi eren tots, però tampoc no els satanitzaré ara. Trobo que per l’ambient de treball d’un grup d’investigació universitari es presta a fer aquestes coses, i que si bé el sentit de l’humor de cadascú varia, i l’autoexigència que tenim és diferent, penso que se sobreentén que no anàvem amb mala fe ni ho dèiem per fer mal, sobretot perquè érem els primers en destacar les nostres pròpies cagades, com a trofeus, com si competíssim per qui l’havia feta més grossa. Ara no et puc dir si la gent de la que parlo es reien de les errades dels altres, però creu-me que era força inevitable, i en canvi se’ls veia molt tensos quan es parlava d’alguna de les seves.

    Sànset, no cal dir que davant d’una errada grossa, d’aquelles que fan perdre molt temps i diners, no ens ho preníem a conya precisament. Per sort, no passava massa, i com a molt perdies algun dia i ho havies de repetir. Res greu, i per tant, fer-se mala sang tampoc no era necessari. Millor riure-se’n, creu-me.

    Vida, no penso que en els casos que esmento del meu antic grup fossin les persones que més es reien dels altres. Almenys això ho tenien. A mi m’agrada riure’m de mi mateix (recurs que faig servir sovint per fer riure el personal), i també amb els altres de les seves coses, però reconec que no sempre em fa gràcia quan em fan bromes de segons quins temes. Tots tenim les nostres coses que no ens haurien de tocar.

    Guspi, em sap greu dir-te que aquesta llista a dia d’avui ja no la faig, per tant és improbable que treballem al mateix lloc, i em sembla que tampoc seria el mateix camp. El que sí que faig encara, com he fet sempre, és apuntar les frases gracioses, o diàlegs delirants que passen al meu voltant. Tinc autèntiques perles! I aquí, veus, sí que apunto més frases dels altres que meves. Però simplement és perquè a mi les meves no em fan tanta gràcia com les dels altres!
    T’apunto la falta de l’accent a la llista??

    Garbí, en el cas que explicava tampoc vull exagerar, no els agradava que es parlés de les seves errades, però tampoc es reien en excés de les dels altres. Siguem justos. Tots sabem que les errades ens serveixen per aprendre, un cop fetes, difícilment les repetirem. I podria filtrar-ne alguna, però la veritat és que fan més gràcia si t’hi dediques, si ets d’un altre camp segurament et deixen indiferent. Et puc explicar la meva aquesta que esmentava al principi del post, però dubto que et faci gràcia. Miràvem d’extreure DNA d’unes cèl•lules i per això es segueix un protocol que primer es trenquen, es separa el DNA amb uns reactius i després es fa servir unes columnes on aquest es queda enganxat. Li passes reactius perquè s’enganxi, altres perquè es netegi, i no sé quantes mandangues més. Finalment, li poses l’últim reactiu perquè es desenganxi de la columna i el puguis recollir, separat de tot el que no t’interessa. Doncs bé, jo vaig posar aquest reactiu final abans d’hora, i en comptes de recollir-lo, el DNA va caure amb tota la resta de merdeta que ja havia sortit de la columna.
    Ja veus, una ximpleria, però pels que saben de què va, és un error lamentable. De principiant, que de fet, és el que era.

    ResponElimina
  29. Assumpta, a mi tampoc no em fa res esbombar les cagades que he fet amb la gent del meu entorn, no me les callo, especialment si penso que ha estat un descuit que fa gràcia. Ja se sap que voldràs dir-li a qui saps que no et criticarà i que probablement riurà, que són els més propers. L’entorn del que parlava en el post és potser difícil d’imaginar, però és un lloc on tots som iguals, estem en el mateix carro i fem el mateix. Com a molt, alguns poden tenir més anys d’experiència, o haver acabat i estar amb una beca superior. Però amb bona voluntat i bona fe es pot riure de tot, no es fa amb malícia i és més per relativitzar les errades que per fer mofa. Trobo que en un ambient així, val la pena saber-se riure d’un mateix, encara que siguin persones què, fora d’allà, saps que no tindries com a amigues.

    Cèlia, doncs ser humil està molt bé, i no està renyit amb saber-te plantar quan toca i no deixar-se trepitjar. Exposa la teva llista, ja veuràs com riuràs una estona en companyia.

    Porquet, en general, els errors dels que parlo són de poca importància, et podien engegar enlaire un experiment, però el dia següent, com a tard, podies tornar-hi, o no massa més tard. Sovint era només qüestió de tornar a començar des del principi, perdre una estona. És clar que pots tenir un mal dia, però parlo de comportaments reiterats. I potser que aquesta gent tenia sempre mal dia.
    A mi tampoc m’agrada gens equivocar-me, no et pensis. Quan la cago em sap molt greu, especialment si algú depèn del que estic fent. També m’emprenyo amb mi mateix, però cal relativitzar, sobretot si ja no hi ha res a fer. Molts cops, i això ho fa l’experiència també, t’adones de l’error just abans de cometre’l, perquè et falla alguna cosa. O l’error que fas no és tan greu perquè tens recursos per arreglar-lo. Aprens a espavilar-te. Però després, explicar-ho no fa mal a ningú, i si els altres riuen, tu també riuràs. Com que tots ens equivoquem, fora vergonyes, i fora ressentiments contra un mateix.

    rits, en aquella època jo no ho passava especialment bé a la feina, o potser els mals temps van venir després de tot això, quan hi havia bon ambient. Després no és que hi hagués mal ambient, però hi havia una altra generació de doctorands, i jo ho passava malament pel projecte i per la indiferència del meu cap. Malgrat tot, he intentat sempre estar bé amb la gent amb la que treballo, i té mèrit per algú que no és de caràcter fàcil.
    A mi tampoc m’agrada gens equivocar-me, per això miro sempre de ser metòdic fins el punt de no haver de consultar res i fer-ho sempre de la mateixa manera. Per evitar errors he arribat a preguntar mil i un cop les mateixes coses, però malgrat això, ens equivoquem. Penso que el fet de castigar-se pels errors ho hauria de fer aquell que no va en compte amb el que fa, no presta atenció o no s’ho pren seriosament. Cometre un errors de tant en tant és inevitable: som humans. Per això no et castiguis. Pensa que els que més es mereixerien flagel•lar-se són els que es queixen que treballen més que ningú i que són els més perfectes, quan tothom sap que ni una cosa ni l’altra.

    Menta, tinc un ‘xivato’ perfecte, sempre m’avisa.

    ResponElimina
  30. Salvador, glups, no vaig pensar que hi havia algú de ‘l’altre cantó’! Hehehe. Ja imagino que als caps no us agraden tant aquestes coses. Però també vas ser estudiant i saps que cagar-la de tant en tant és inevitable. Per més que digui, creu-me que sóc perfeccionista en la meva feina, i no només això, odio la incompetència. I per mi un incompetent és aquell que no aprèn, que comet els mateixos errors un cop rere l’altre. I n’hi ha, d’aquests. La manca d’interès, fer les coses de qualsevol manera… són actituds que reprovo totalment. Per sort, quan he tingut gent al meu càrrec no m’he trobat ningú així, si no, me’ls hauria tret de sobre immediatament. Així que brometes i riures tots els que vulguis. Però amb la feina no s’hi juga. I menys quan treballes amb radioactivitat, amb productes cancerígens, irritants, neurotòxics… dia sí, i dia també.

    Carme, també pot ser una altra manera d’estar a l’aguait. Riure’ns una mica de nosaltres mateixos, però no repetir mai les ximpleries fetes. Penso que si tothom s’ho pren amb la bona fe amb que estava fet, ningú s’ha de veure atacat o escarnit. Però hi ha gent per tot.

    Carqui, no siguis exagerat, home, que no n’hi haurà per tant! En el cas que explicava no és que els rebotats riguessin en excés, almenys no se’n fotien. Recordo somriures i expressions divertides davant dels errors dels altres, però sense excedir-se, i cares no tan amables davant l’esment dels seus errors.

    Elfreelang, uf, em sembla que no riuríem tant nosaltres… els errors dels que parlo perjudicaven només a un mateix, perquè ho havia de repetir, però els que fan els polítics els paguem tots, o millor dit, ens els fan pagar a tots.

    Eulàlia, potser fa vergonya, però acabes veient que no es pot evitar, i que més val no fer-se mala sang. Segur que tots ens en vam guardar algun que era vergonyós de veritat, però la majoria es podien compartir, i arrencar una rialla en els altres. També ho veig com una mica d’humilitat, no hi ha ningú infal•lible.

    Txari, fitxa’m! Bé, això ho hauries de dir després de treballar amb mi, potser canviaries d’idea…

    Clídice, fa més pinta de que afectin a l’autoestima si t’ho prens a la valenta que si aprens a relativitzar-ho. Si ets un penques i no fas res, és una cosa. Però si t’hi esforces i de tant en tant se t’escapa alguna cosa, això només et converteix en humà, i és que no som infal•libles. A més, aquestes errades, com dius tu i tants altres, ajuden a aprendre i a créixer, i no només les nostres, que algú t’expliqui una errada pot fer que tu no la cometis, i es guanya temps que s’hagués perdut. Si te la quedes per tu, per vergonya o perquè no vols mostrar les febleses, deixaràs que el següent la balli també. Equivocar-se no és cap drama, i si per treure ferro en podem riure una mica, encara millor.

    Tirantlobloc, com li deia a la Clídice, si expliques un error teu a un altre potser evitaràs que ell o ella el cometi. Si t’ho guardes, és un aprenentatge que només et quedes tu. I trobo que és molt important compartir el coneixement, i no només vol dir explicar les coses que s’han de fer, sinó també les que no s’han de fer!

    Yáiza, l’exemple que expliques ve a ser la mateixa cosa que dic jo, salvant la distància del camp en el que s’aplica. Segur que des de llavors tu cada matí estaves atenta a no deixar anar alguna cosa en català. És allò de ‘Nota mental: als matins sense canviar el xip, puc cagar-la’. I ja no ho fas més. Segur que us fèieu un tip de riure, en aquest cas encara és més innocent que en el nostre, que algunes errades podien fer perdre temps a l’investigador i algun que altre caleró.

    ResponElimina
  31. Joan, sempre seré partidari d’una mica d’humilitat, i sobretot del respecte. En el text he deixat clar que parlava de riure amb els altres, i no dels altres. I riure amb els altres implica també riure’s d’un mateix, si es dóna el cas. Els exemples que tinc al cap no puc dir que no fossin treballadors, que ho eren, i segurament tenien un alt grau d’auto-exigència. Però igualment, això no treu que no et puguis relaxar una mica amb els companys rient de les cagades pròpies i alienes, que tots som personetes i no màquines.

    Els d’Otis, no sé com es podria ensenyar això, però em sembla que anem en sentit contrari. Sembla que ens ensenyin a defensar-nos aferrissadament en comptes de dir-nos que no passa res, que tots som humans, ens equivoquem, i que no hi ha cap mal en reconèixer-ho.

    Deric, mira has dit una cosa que no havia pensat, potser és un problema de no saber assumir els errors, de creure’s que no pot ser que s’hagin equivocat. Doncs bé, la vida els donarà moltes hòsties a aquesta gent, trobo.

    Zel, si no posem una mica d’humor a aquesta vida, malament anem, tal i com està el pati.

    Maria, la veritat que el millor era compartir-ho. Anar als altres i dir ‘a que no saps quina n’he fet?’. Els altres ja sabien que els explicaves alguna cagada i es predisposaven a riure. I un altre dia, era un altre el que venia. Tot això, a part de fer-nos riure, ens ajudava a aprendre i a evitar errades d’altres persones. Però com dic, no tothom entrava en aquest joc, i les errades se les ben guardaven per ells. Aquest sí que era un error.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.