dijous, 17 de febrer de 2011

Tolerància

Quan pensem en la tolerància ens ve al cap la capacitat d'acceptar altres realitats i opinions, una mentalitat oberta i comprensiva davant de les diferències. Però en medicina la tolerància és una altra cosa. És un concepte farmacològic que defineix la pèrdua d'efecte d'un fàrmac o droga en un pacient. El pacient deixa de sentir millora en rebre la dosi acostumada, i perquè el fàrmac actuï cal augmentar-ne la dosi. Es genera una resistència que pot ser per diversos motius, sobretot per una disminució de la resposta al fàrmac a nivell cel·lular.

La tolerància es produeix especialment amb certs tipus de fàrmacs molt emparentats amb les drogues d'abús, per això pot desencadenar addiccions i és el motiu pel qual els drogoaddictes necessiten cada cop més dosi per obtenir el desitjat plaer que busquen. Per sort és reversible, però requereix una bona planificació per no patir síndrome d'abstinència. 

Aquest concepte em va venir al cap l'altre dia contestant els comentaris, i a més, m'ha fet gràcia parlar-ne perquè amb no poca sorpresa vaig descobrir que un dels propers llibres que tinc pensat llegir està escrit per una professora meva de farmacologia, i és ella la que em va impartir aquestes matèries. Se m'acudeix que, posat que els circuits neuronals que aporten benestar i plaer davant dels estímuls són molt semblants, la tolerància de la que parlo potser no només actua a nivell farmacològic, sinó també a molts altres nivells, com ara tot al que ens acabem acostumant, donant per normal, que necessitem exemples molt més forts per sorprendre'ns. També desenvolupem tolerància a la violència, a les injustícies, a rebre patacades... 

21 comentaris:

  1. Sí... Avui en dia fas un esternut i t'atiborren a antibiòtic i el dia que, veritablement, necessites l'antibiòtic no et fa cap efecte.

    Jo estic a l'altre extrem... Miro de medicar-me el menys possible i, si ho he de fer, miro de prendre la dosi més petita. Si fos pels metges, concretament pel reumatòleg, jo m'estaria prenent ja "la pastilleta de l'esmorzar, la d'abans de dinar, la d'abans de sopar, la d'anar a dormir" hehehe i, la veritat és que només em prenc algun antiinflamatori de tant en tant, quan la cosa es posa bastant xunga i aspirines o gelocatils pel mal de cap... Evidentment, em fan efecte de seguida i ja ho puc deixar :-)

    En quant a la tolerància d'altres coses... doncs sí, podem estar dinant i veient imatges de guerres, inundacions, terratrèmols, gent que mor de gana (mor de gana!!) i nosaltres com si res... "passa tan lluny..."... com a molt, en aquell moment diem "ostres, pobres..." i, si ens remou una miqueta, farem un donatiu a aquella ONG que és de la nostra confiança... però al cap de poc ja no hi pensarem...

    Tinc la sensació que, en aquest post hi ha un missatge que no acabo de veure...

    Perdó... sí, ja m'he adonat (crec) Es tracta del post anterior... que el temps "no cura res" però a vegades "ens acostumem" al patiment... i és com si ens fes menys efecte però, en realitat, no ho hem superat.

    De fet, això -en el sentit físic- és ben cert, eh? Jo a vegades no sabria dir si em fan mal els genolls o no, perquè a un doloret petit i constant ja m'hi he acostumat totalment. He desenvolupat una tolerància a aquest doloret, cosa que, en el fons, no deixa de ser quelcom positiu, és com si no te'n sentissis...

    ResponElimina
  2. Doncs mira que jo sempre he preferit el respecte a la tolerància, perquè a mi no m'han de tolerar res, senzillament vull el que em pertoca en igualtat als altres, ni més, ni menys. No sé pas, però, en medicina com funcionarà això del respecte. :)

    ResponElimina
  3. com a migranyós que sóc he hagut de canviar varies vegades els calmants per l'efecte tolerància, en canvi a la vida real sempre que no m'afecti massa, doncs encara trobo exquisit el sexe, per dir alguna cosa, això vol dir que en els meus circuits neurològics, tolerància zero. Amb altres coses com violència, impotencia política entre d'altres....tampoc soc tolerant

    ResponElimina
  4. fas una afirmació en la qual no estic gens d'acord: "els drogoaddictes necessiten cada cop més dosi per obtenir el desitjat plaer que busquen".

    No és així...

    en tot cas seria... "els drogoadictes necessiten cada cop més dosi per obtenir un estat de menys malestar".

    Entenc doncs que parles des de la teoria. Però fer afirmacions no del tot correctes en la base d'un raonament, fa que ens perdem en raonaments posteriors estèrils.

    ResponElimina
  5. Això de desenvolupar tolerància a les injustícies no m'agrada ni pensar-ho. Bona reflexió!

    ResponElimina
  6. M'agraden les dues accepcions de tolerància, jo em semble que m'he creat una tolerància blocaire! si un dia no puc llegir-ne l'endemà he d'augmentar la dosi!

    ResponElimina
  7. Ei, jo la tolerància a la que fas referència al final del post, li diria més aviat "resignació"...

    ResponElimina
  8. I també desenvolupem tolerància a les coses bones de la vida. Aquelles que un dia ens han alegrat i fet feliços i al cap de poc temps considerem com a normals...

    ResponElimina
  9. Una sola paraula i dos conceptes tan diferents.Tan de bo que poguéssim tornar-nos tolerants(com el concepte farmacològic)davant de totes les adversitats que ens presenta la vida.
    Molt bon post.

    ResponElimina
  10. Què interessant! El primer significat de tolerància, mai l'he acabat d'entendre així. Utilitzar la paraula "tolerar" per dir que... algú tolera una parella homosexual, em fa pensar en un sentit de "perdonavides" i de "vinga va, seré bona persona i us deixaré viure tranquils". No ho sé, no m'ha agradat mai aquest ús, però és quelcom molt personal, ja entenc que la paraula està ben usada en aquest context.

    I el segon significat... bé, d'entrada m'ha sorprès l'explicació tan detallada que n'has fet, sorpresa que ha desaparegut (o ha canviat, si més no) quan he llegit que has estudiat farmacologia (et feia d'un camp més tecnològic, no sé per què). Ara només em queda preguntar-me si la teva professora de farmacologia, és la mateixa persona que la meva professora de farmacologia, la qual, curiosament, també ha publicat una novel·la (novel·la que per cert, té una ressenya al meu bloc, per sortir de dubtes!).

    I per en gatot, dir que jo crec que en XeXu ho havia definit bé, o que tots dos teniu raó: el drogoaddicte necessita una altra dosi per evitar la síndrome d'abstinència, i en necessita més quantitat per obtenir el mateix efecte que al començament, a causa de la tolerància. Tolerància i dependència són dos conceptes diferents, encara que en les drogues d'abús acostumin a anar de la mà.

    Apa, bona entrada i bona nit!

    ResponElimina
  11. És quelcom que em preocupa dins el bombardeig de notícies que ens llencen. Te'n fas un fart de veure guerra, misèria, desastres... La denúncia està molt bé, però quan la denúncia t'arriba per tots costats al final quasi que perd el seu valor. A l'anomenat "primer món" el nostre grau de tolerància està disparat, i així ens va.

    ResponElimina
  12. veig que els migranyosos tenim una mena de postgrau en la tolerància farmacològica. més enllà, per a mi, la tolerància porta implícit un cert grau de desaprovació. no hi estic d'acord però m'aguanto, seria la idea. doncs no, no puc ser tolerant amb res del que m'importa. violència, injustícies i patacades no són qüestions que es puguin mesurar amb el barem de la tolerància, crec.

    ResponElimina
  13. http://www.3cat24.cat/noticia/1073766/ciencia/Blogs-i-mitjans-enfosqueixen-la-pantalla-en-protesta-pel-tancament-de-TV3-al-Pais-Valencia

    ResponElimina
  14. com ens resulta més fàcil tolerar les injustícies que posar-hi remei, molts cops ens hi resignem.

    ResponElimina
  15. XeXU! Si pots ho passes, vols?


    ACPV demana
    a tothom que pose la seva web o bloc en negre i que ho avise al correu sensesenyal@acpv.cat

    ResponElimina
  16. carai! el darrer paràgraf m'ha deixat sense paraules. hi pensaré el cap de setmana en això de les toleràncies socials, farmacològiques i les repercusions en les emocionals.

    Perquè si bé en les primeres es considera una virtud, en les segones és un problema i les tercers .... segons com una putada. Però crec que m'agrada no arribar a ser tolerant en elles, en no acostumar-me. No em sento tolerant a la violència, les injustícies o les patacades. Potser sóc menys tolerant del què em pensava.

    No sé, hi he de pensar.

    ResponElimina
  17. Hi ha l'altre sentit de la tolerància, aquell que molta gent demana pels altres i que jo tan odio perquè no és tolerància el que es demana o s'ofereix, sinó, respecte.

    ResponElimina
  18. Gràcies a tots per aquests comentaris. Sembla que la paraula ‘tolerància’ dóna força joc, tot i que com molt bé alguns han dit, no és un concepte agradable, de vegades. Té algunes connotacions negatives, i això no hauria de ser així, en un valor que hauria d’estar tan bé.

    Assumpta, el tema dels antibiòtics és diferent al dels fàrmacs, però d’alguna manera tenen relació. Un antibiòtic afecta a un bacteri, el mata. Per això es donen per curar infeccions. Els fàrmacs dels que parlo són ansiolítics, antiinflamatoris, tot aquest tipus de coses que afecten als nervis d’alguna manera. Ens fan efecte a nosaltres, i podem desenvolupar una resistència, és a dir, una pèrdua de l’efecte per tolerància. Doncs als bacteris els passa el mateix. A força de rebre antibiòtic, la majoria moren, però per mutacions alguns sobreviuran, i seran aquests els que proliferaran a partir de llavors, els que s’han tornat resistents a l’antibiòtic. Llavors és quan has de canviar de medicament, perquè el que estaves prenent fa pessigolles als bacteris. Per això és perillós prendre tants antibiòtics, es generen soques bacterianes resistents, i és un problema. I pensa que els bacteris estan en molt gran nombre i es reprodueixen molt ràpidament. La possibilitat que algun de tots aquests surti resistent per una mutació és alta.
    Has captat bé el que volia dir amb tolerància a altres coses. Estem tan acostumats a veure desgràcies que ja ni ens afecten, i ha de passar-ne una de molt grossa perquè aixequem el cap. No hi havia res d’amagat al post, i has sabut trobar el lloc exacte on va sortir aquest concepte en els comentaris del post anterior, el fet d’acostumar-se a viure amb el patiment, que no és precisament agradable, però que acabem per ni adonar-nos-en. Tu ho saps molt bé, l’exemple que poses és més que aclaridor.

    Clídice, el respecte en medicina podria ser fer cas al que ens diu el metge? Perquè em sembla que llavors no seríem massa respectuosos…

    Garbí, em sembles una persona que tolera poc les ‘altres coses’ de les que parlem, a jutjar pel que llegeixo al teu blog. És cert que ets del que més s’indigna amb coses que alguns ja hem començat a passar per alt. I en temes de sexe, home, normal que no te’n cansis mai, però suposo que la cosa també evoluciona, que has anat buscant nous al·licients al llarg del temps. Si sempre fos igual potser la dosi et seria insuficient, necessitaries fer alguna cosa més.

    Gatot, en llegir el teu comentari he estat revisant el text per veure si ho modificava, perquè no et falta raó, però al final he optat per no tocar res. És cert que els drogoaddictes no busquen plaer quan s’injecten, sinó calmar un malestar que els provoca la síndrome d’abstinència. De totes maneres, hi ha motes drogoaddiccions i moltes no són per calmar res, sinó per obtenir un plus. No puc parlar per experiència, això és cert, i de vegades el que hom ha estudiat no és reflex del que passa a la realitat. La meva afirmació, però no va en el sentit d’obtenir un benestar a partir d’un estat basal, sinó en el de calmar una angoixa i un malestar psicosomàtic i sentir un alleujament, que jo consideraria plaer de totes totes. Plaer en el sentit que actua en les mateixes vies neurològiques, els circuits de premi, per el que van les endorfines que ens provoquen les coses que ens agraden. Per sort, el post no anava de drogoaddicció i per tant espero que altres raonaments que hi surten no t’hagin semblat tan estèrils. De totes maneres, no en sóc cap expert, com pots veure.

    Kweilan, però tenim moments que ens és igual tot, i això és que hi estem tan acostumats que res no ens sorprèn ja.

    Elfreelang, en el cas dels blogs jo parlaria directament d’addicció, però m’agrada l’explicació que fas de la teva tolerància blogaire!

    RedCrash, quan he llegit el teu comentari he deixat anar un insult molt gros entre rialles. Ei, però des de l’afecte, eh?

    ResponElimina
  19. Leblansky, potser tens raó, només era una manera de barrejar conceptes, una mena de dinàmica d’un concepte farmacològic que em recorda a altres fenòmens que segur que no tenen res a veure.

    Carme, per seguir-nos alegrant i fent feliços cal que aquestes coses millorin, que variïn una mica. Acostumar-se a aquestes coses que fan feliç és perdre-les.

    Maria, al principi no estava d’acord amb el que has comentat, no ho entenia, però tens raó, si ens fem tolerants a les coses dolentes de la vida, a les adversitats, vol dir que calen coses molt més difícils, barreres molt més altes, perquè a nosaltres ens suposin un problema. Així viuríem sense tantes petites preocupacions a sobre.

    Yáiza, tens raó, són aquestes coses de la llengua que de vegades no s'entenen. El concepte tolerància està ben vist, però el fet de tolerar, no tant, perquè implica aguantar alguna cosa que no ens agrada, i molts cops no és així, simplement ho acceptem sense problema, com una cosa natural, no es pot dir que ho tolerem. Ara, com a concepte abstracte, té bons propòsits això sí.
    Ho he hagut d'anar a mirar jo, i mira que ho tenies fàcil, però sí, el llibre i la professora de les que parles són els mateixos que els meus. Al meu perfil diu que sóc bioquímic, i també sóc biòleg. L'assignatura de Farmacologia s'impartia a Biologia de part de la facultat de Farmàcia, i pel que veig, també de Medicina. Sempre havia pensat que la Lafuente era de Farmàcia, que està al costat de la facultat de Bio, però la dona es devia fer un fart de viatges entre Zona Universitària i el Clínic. No vaig llegir la teva ressenya, només volia comprovar si parlàvem de la mateixa persona, i sembla que sí. Jo vaig fer l'assignatura fa uns 8 anys. Qui m'havia de dir que m'havia de tornar a creuar amb aquella dona que a classe sempre m'havia semblat una nina, i de la qual recordo moments estel•lars com la seva recreació de la mobilitat dels malalts de Parkinson i les tècniques gore que es fan servir per estudiar alguns fàrmacs amb alguns models animals. Si m'agrada el llibre ja et donaré records per ella.
    Ja he comentat a en Gatot que potser no ho he dit de la millor manera, però crec que deixar de sentir dolor i angoixa és una altra manera d'obtenir plaer, descans, benestar. Després de rellegir el que he escrit no he trobat convenient canviar-ho, però sí donar les explicacions pertinents.

    Joan, com diuen per aquí, no sé si podem emprar el concepte tolerància en aquest cas, però el que dius és molt cert. Quan veus les primeres imatges de guerra t'esgarrifes. Quan te les posen cada dia a la mateixa hora, arriba un moment que ja tot t'és igual i que ja ni et sorprèn ni t'afecta. No crec que sigui gens bo que ens acostumem a segons quines visions.

    Murga, ja ho ha comentat la Yáiza que això de tolerar parteix de de premisses negatives, com tu dius. El que he dit al final era només un pensament. No crec que es pugui equiparar la tolerància a la resignació que ens produeixen tota la informació que rebem, en tot cas, no la tolerància d'acceptar, parlava més del concepte farmacològic, que en realitat és força diferent a la tolerància social. Al final és una qüestió de llenguatge.

    Jomateixa, diria que aprenem a viure amb elles, però acostumar-se a certes coses no pot ser bo. Després no som sensibles a res.

    rits, sí que és una putada, però no tots ens sentim així, eh? Jo declaro que sí, que molts cops m’he sentit insensible després de veure repetidament coses molt desagradables, però no tothom ho tolera igual, i per exemple, tu segur que has viscut moltes situacions difícils amb la canalla del centre, i per més que es repeteixin no t’hi podràs acostumar mai, i et seguirà afectant. Per sort, perquè si no segur que no t’hi dedicaries com has fet tantes vegades.

    Deric, suposo que és fàcil saber a què et refereixes. Hi ha coses que no és que les haguem de tolerar, simplement les hem d’acceptar com a normals, que és el que són.

    ResponElimina
  20. Què petit és el món, doncs!! Sí, sí, l'Amàlia també fa la Farmaco de 3r de Medicina. I ara "viu" a la Facultat del Clínic (és a dir, que hi té el despatx!). Però sí que em consta que segueixen fent les classes a Farmàcia. A mi el llibre em va agradar, ja estaré pendent del que en diguis tu un cop llegit!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.