divendres, 28 de gener de 2011

Bon voyage

Avui que ens hem llevat amb un minúscul augment de sou (alguns), a causa de l'irpf (creiem), han fet fora de la feina una de les persones més odioses i temudes -per alguns- de l'empresa. Darrer divendres de mes, dia de nominacions.

Havia escapat de moltes advertències i amb el seu posat fatxenda, egocèntric, dominant i de passota encara es feia la important i es creia per sobre del bé i el mal. Quants cops hem dit allò en castellà 'a cada cerdo...'? Infinits. Però no, semblava que aquest porc no aniria mai a l'escorxador, i per contra deixava cadàvers en el seu camí. Quantes vegades hem advertit algú que havia de tractar amb ella? Moltes, també. Mentidera, delatora i sempre espolsant-se les culpes... cap els altres, a ser possible.

I ara hem de ser hipòcrites i dir que ens sap molt greu? Ara ens hem de quedar tots compungits? Si home! Per molts això suposa una alegria i un descans. Com a molt accepto que impressioni a algú per allò per veure tallar les barbes del veí, però no es pot tenir la hipocresia de posar bona cara a algú a qui tu mateix haguessis donat la puntada de peu al cul si haguessis tingut potestat per fer-ho. Un petit detall que em fa adonar de com d'hipòcrites som de vegades. Educació? No pas, una cosa és que no hi tinguis relació i igualment vagis a dir que et sap greu i bona sort. Però a algú que no suportes? Educació és no anar a fer el paperina davant seu, i no fer llenya, és clar. Però plantar-te davant d'algú i que llegeixi als teus ulls la indiferència que li genera el seu acomiadament... No cal fer cap paper. La hipocresia no és per mi. Potser la diplomàcia tampoc. Però no canvio una per l'altra.

Per si queden dubtes, he marxat sense dir-li ni ase ni bèstia.

26 comentaris:

  1. Aquesta deu ser aquella a qui tu alguna vegada havies tapat algun error seu i que ella, davant un minúscul fallo teu es va encarregar de refregar-t'ho per la cara, oi? La recordo :-))

    Evidentment, ja que estan fent gent fora, més val que salti aquesta mala companya que algú altre...

    Per cert... no sabràs pas el seu signe i el seu ascendent? No per res, però... és que l'anterior post m'ha marcat profundament

    By the way (per no tornar a posar "per cert" que no quedaria bé) Quina sort que t'augmentin el sou, oi... a mi m'agradaria tenir sou :-))

    ResponElimina
  2. ho tens clarissim! no se si és un relat inventat o real però que respira realitat, la respira...

    ResponElimina
  3. Realment tal i com estan les coses sap greu que hom perdi la feina... ara bé, és cert que n'hi ha que s'ho gunayen a pols !!

    I realment la hipocresia tampoc és el meu...

    ResponElimina
  4. Jo sempre penso que si no pots dir coses bones, no cal pas dir-les, més val no dir res...

    Vull dir que em sembla una bona opció no dir res.

    Però... no et pensis que tots els que hi han anat siguin hipòcrites. Poden tenir-li mania i malgrat tot pensar que és trist quedar-se sense feina i d'alguna manera o altra "compadir-se". Les persones som complexes i no tots sentim igual les mateixes coses. Jo algun cop m'he trobat així i no he anat a dir res perquè no em venia de gust, però igualment em sap greu quan fan mal a algú de la manera que sigui... i m'he trobat defensant davant dels altres algú a qui jo tampoc tenia massa simpatia... no sé, mai no m'agrada simplificar massa.

    ResponElimina
  5. Jo canviaria el títol del post, mira. Em sembla que un 'bon vent i barca nova' no hi quedaria pas del tot malament, no?

    ResponElimina
  6. vaja, que no li has fets dos petons de comiat......a la víbora. Que reini la pau a l'empresa

    ResponElimina
  7. Bon vent i barca nova! (acabo d'alçar els ulls i ja t'ho han dit, bé, no sóc original! A mi tampoc m'agrada dir el que no sento... de vegades em ve al cap una cosa, perquè no s'ajunten totes aquestes "persones" i treballen juntes per mossegar-se les unes a les altres i deixen a la gent normal tranquil·la? Òndia com millorarien els rendiments als llocs de treball!

    ResponElimina
  8. Tu ja ho has dit tot...per un cop algú que potser es mereixia l'acomiadament...però allà on vagi actuarà igual suposo i ja s'ho anirà trobant...

    ResponElimina
  9. Estic en contra d'hipocresies. Si he de dir alguna cosa negativa, la dic però en aquest cas apart de "adéu" tampoc no hagués dit res.

    ResponElimina
  10. Doncs mira, posats a ser sincers, jo també m'alegro que aquest perfil de persones tard o d'hora siguin els que reben, perquè normalment solen ser els que valoren les empreses i els que acaben ascendint.
    Felicitats per l'augment!!!

    ResponElimina
  11. No jutgis tan a la lleugera els que si s'han acomiadat pensa que potser no ho han fet per hipocresia sinó que el que volien era assegurar-se de forma fefaent que marxava de veritat.

    ResponElimina
  12. Doncs em sembla la millor de les actituds. Ni fotre's a riure davant, ni fer veure que et sap greu. Ni ase ni bèstia, com si no existís.

    ResponElimina
  13. Que una persona de la feina plegui, per molt odiada que sigui, sempre impressiona. Almenys a mi em passa, tot i que no hi tingui cap relació, ni bona ni dolenta. Queda com una sensació estranya al cos.
    Si realment no et queia bé tampoc calia que anessis a dir-li res. Abans que mentir o fer el paperot, com dius, millor no fer res.

    ResponElimina
  14. Per un moment he tingut un "dejà vu" llegint el teu post i m'ha agafat una esgarrifança. Fa just 4 anys que vaig deixar el món de l'empresa, aquest món en que els divendres de final de mes tocava nominacions, com tu dius, aquest món en que els qui trepitjaven caps es posicionaven bé, aquest món que és una selva... Vaig veure arribar el seu Sant Martí a un quants porcs, inclús dels grossos, i alguns els vaig "disfrutar" (potser sóc dolenta, no sé) i sense remordiments. Ho trobava un acte de justícia. I jo tampoc els hi vaig dir res, amb la indiferència estava tot dit. Fer teatre mai ha estat lo meu.

    ResponElimina
  15. Ostres, jo voldria poder escriure això, també, i en la meva feina és molt difícil que algú així de manefla li prenguin el seient. Però no cal ser hipòcrita, tens raó, la veritat i allò que saps que és just és la millor bandera.

    Una gran abraçada! Ah, ara jo he de ser Verge? Si home, sóc Balança!!!!

    ResponElimina
  16. Crec que vas respondre bé, ni alegrar-te'n ni penedir-te'n. La virtud, com sempre, en la justa mesura :)
    Què comences bé la setmana!!

    ResponElimina
  17. Crec que val més el que has fet que no pas anar a fer el paperet. No cal anar fent mal a la gent ni alegrar-se de les desgràcies alienes però tampoc cal anar dient el que no es pensa.

    ResponElimina
  18. En català també es diu "a cada porc li arriba el seu Sant Bernat" i no tinc ni idea d'on ve.
    Em recordes que el mateix dia que van fer fora el meu cap, també van fer fora el seu superior, el diable per mi. I recordo que quan ens vam acomiadar del meu cap ell tb hi era, i s'intentava fer el simpàtic consolant-me. Crec que no li vaig dir ni adéu. No cal fer paperets. Tampoc cal ser desagradable, sols consequent amb el que es creu.

    Sols espero que els acomiadaments s'acabin aquí.

    ResponElimina
  19. Si no hi ha relació prèvia no té sentit que n'hi hagi després. La gent és molt de 'fer el paper', però mira, cadascú amb la seva consciència.

    ResponElimina
  20. Moltes gràcies a tots pels comentaris que heu deixat en aquest post. Potser no era un tema massa agradable que parlar, però és que no m’agrada ser hipòcrita i dir que em sap greu una cosa que no me’n sap. Com que va passar divendres a darrera hora, avui estava en boca de tots. Alguns no se’n saben avenir perquè en tenien bon concepte (erròniament) i altres estan més que contents. A més, ha quedat clar que no era un acomiadament perquè l’empresa no rutlli, sinó per baix rendiment. El seu lloc quedarà cobert per una persona que comença demà.

    Assumpta, doncs no es tracta d’aquella persona, és una altra. La que tu dius té la mateixa categoria que jo i encara continua, i per cert, darrerament no hem tingut cap enfrontament, em sembla que no em parla, i tampoc no em preocupa massa. La que dic ara estava un esglaó per sobre, o un parell, no sé. El cas és que ella es pensava que estava infinits esglaons per sobre. Amb mi no ha tingut massa problemes, però sé com és i alguns cops ens les hem tingut amb ella, això sí. Jo em divertia fent-la rabiar. És força mala persona i tampoc rendia tant com podia semblar pel temps que l’han mantinguda. A més, perjudicava a altres i ralentitzava alguns projectes expressament. Una joia. No sé com han trigat tant a acomiadar-la. Bé, sí que ho sé, era amiga de la presidenta…
    No sé quin és el seu signe, ni el vull saber. I no és que m’hagin apujat el sou, era l’augment de l’ipc, segons em comentaven ahir.

    Rokins, és ben real, com et diu l’Assumpta, una vivència d’aquest divendres passat. I sí, ho tinc molt clar, lleig dir-ho, però hi ha qui es mereix que l’acomiadin, i que no es mereix estar al costat de ningú, per com són.

    Carquinyol, el pitjor del cas és que han acomiadat bons preofessionals i bona gent perquè no sortien els números. I a aquesta tia, que només té coses dolentes, la mantenien allà. Doncs mira, a qui no li agradi que no ho escolti, però ja era hora!

    Carme, no hagués estat propi de mi, ni hagués estat creïble que hagués anat a acomiadar-me compungit, i dir-li que em sabia molt greu. Ni hipòcrita ni mentider. Ja s’ho farà, li desitjo sort, però com més lluny millor. Ah, i li desitjo que canviï, perquè allà on estigui, que currículum no li falta, maltractarà la gent del seu voltant igualment. Espero que s’adoni de que no es pot anar així per la vida.
    No volia dir que tots els que l’han anat a acomiadar siguin hipòcrites, és clar que no. A més, hi haurà amb qui es portarà millor que amb altres. Però no pots estar en el laboratori on t’arriben les notícies dient que brindaràs amb cava i cantant cançons de pura alegria (vist d’algunes subordinades seves), i després anar a fer el ploricó davant seu com si et sabés molt greu. En realitat a mi ni m’anava ni em venia, de tant en tant ens demanava alguna cosa, la fèiem, i gairebé mai se’ns havia queixat (cosa estranya en ella), però sé el que ha fet a altra gent, i el que seguia fent, i no m’agrada gens.
    Per exemple, i en relació al que tu dius, fa un temps van acomiadar a una companya per la qual jo tampoc tenia especial simpatia, però ho van fer perquè aquesta tia va convèncer a direcció de que ho feia tot malament, i que no tenia interès, quan era ella mateixa que no li donava feina i la tenia totalment marginada. Encara que la noia no em caigués especialment bé, va servir per acabar-li de fer la creu a aquesta que ara foten fora. S’ho té ben merescut.

    Elur, sens dubte seria un bon títol (me’l guardo!), però el meu ja està posat amb mala intenció, no et creguis. La tia aquesta és francesa!!

    Garbí24, dues bufetades de comiat m’hagués agradat fer-li. Creu-me, una quanta gent ara estarà molt més tranquil•la!

    ResponElimina
  21. Cèlia, com li deia a l’Elur, el títol que hi he posat queda bé perquè la dona aquesta és francesa. Ja estaria bé que s’ajuntessin tota aquesta gentussa i ens deixessin als altres tranquils. Jo penso que ara a la meva empresa uns quants treballaran més tranquils, treballaran més, i més contents. Per si fos poc tot el que feia, em sembla que a més boicotejava expressament alguns projectes. Ara avançaran més ràpid.

    Elfreelang, el problema és que allà on vagi entrarà amb gent per sota, i no serà ella la que s’ho trobarà, que dubto que canviï, sinó els seus pobres subordinats. Ja els planyo… però no s’hi pot fer res, problemes de la jerarquia.

    Kweilan, jo no vaig dir ni adéu. No la vaig anar a trobar, i no me la vaig trobar per casualitat, així que vaig fotre el camp d’allò més tranquil.

    Nits, per un cop s’ha fet justícia i els més trepes i malparits no són els que sobreviuen als altres. Aquesta ja ha aguantat prou, i si bé no ha ascendit massa, l’han mantingut molt temps tot i el baix rendiment i la manera com és. La presidenta confiava en ella, i no s’hi podia fer res.
    Bé, no ha estat un augment, ha estat la pujada de l’ipc, però sempre t’alegra veure que cobres una micona més.

    McAbeu, sé d’alguna que va anar a fer això que dius, i que en va tornar molt contenta. No, no tots són uns hipòcrites, però a mi em rebenta veure gent que ho és. Per exemple, la que han fet fora, ho era una estona llarga.

    Marta, això és el que vaig fer, com que me n’alegrava (ho he de reconèixer), no em vaig plantar davant seu per dir-li res, hagués estat lleig.

    Albert BiR, sempre impressiona, però crec que és perquè ens fa pensar que podríem haver estat nosaltres, o que els següents podem ser nosaltres. Però en aquest cas trobo que és un gran encert acomiadar-la, no sé si és massa políticament correcte dir això, però passar aquesta per davant d’altra gent i mantenir-li la feina és una aberració i una injustícia.

    Laura T. Marcel, el que expliques és sospitosament semblant al que visc jo ara. Deu ser que el món de l’empresa és així de cru, competitiu i desagraït. Tot i així no m’hi trobo malament. Sé que en qualsevol moment puc perdre la feina, m’ho mereixi o no, però el trobo menys fals que altres mons laborals. Ja saps el que ho ha a l’empresa, o jugues o no jugues. De totes maneres, encara vull creure que es pot ascendir i fer bona feina sense mirar de trepitjar els altres o ser un trepa. Potser sóc ingenu, però també hi ha bones persones. L’ambició és el que triomfa, sembla ser, però crec que es pot ser ambiciós sense perjudicar els altres. Alguns acomiadaments que he vist m’han sabut greu, però com tu dius, aquest de divendres fins i tot podria dir que l’he gaudit.

    Zel, no creguis que no ha costat que rodés aquest cap. Des que sóc a l’empresa aquesta dona s’ho mereixia, i incomprensiblement la mantenien allà. O potser no tan incomprensiblement, era amiga de la presidenta.
    Va, ser verge tampoc està malament, no?

    Maria, bé, una mica síque me’n vaig alegrar, però no em vaig plantar davant de la persona per demostrar-ho, és clar. Si no pots dir res bo, millor no dir res.

    Mireia, si hi hagués anat a acomiadar-me i dir que em sabia greu no ho hagués fet pas de cor. Millor quedar-se al marge i no fer cap paper. No crec pas que ella esperés que jo li digués res.

    rits, està molt clar que no cal dissimular. Pa putada és això, tenir-los als dos allà, un d’ells et sap moltíssim greu que marxi, i l’altre t’és igual. Quina cara poses? Veurà clarament la diferència, però és que tampoc no cal amagar-li, no? Però és clar, amb tothom davant… situació complicada. Per sort això meu era més fàcil, amb no anar cap a la seva taula n’hi havia prou. Bé, això dels acomiadaments… t’ho diré a finals de febrer…

    Joan, bé, no dic que no hi hagi ningú a qui li hagi sabut greu, segurament a alguns sí, però molts dels que li devien dir adéu no hi tenien relació, o la tenien dolenta. Ja m’explicaràs la cara que li has de posar.

    ResponElimina
  22. Caram, doncs... sí que hi ha joies a la teva feina... perquè que l'una em recordés a l'altre és que ambdues tenen una forma de fer semblant :-)

    Bé, el més important és que tot acabi bé i en pau, no sigui cas que us poseu nerviosos i acabeu barrejant les proves de les aspirines amb les proves dels gelocatils! :-DD

    ResponElimina
  23. Ben fet, no cal ser hipòcrites! Si no la suportes i te n'alegres que la fotin fora, el millor és fer com si no t'importés en absolut. Tampoc cal plantar-se al davant i dir: "Ja t'està bé!" a no ser que t'hagués fet la putada del segle, és clar.

    ResponElimina
  24. gavatxa??? no hasse falta dessir nada más... són uns companys de feina nefastos, inútils, mantes, penques, trepes...en vaig tenir un i ja veus que em va deixar un bon record :P
    rè, rè, en català doncs i a més ja hi pots afegir un 'que el vent t'apreti i el cul t'enceti!!' una frase que al poble ens agradava moltíssim de dir quan érem molts més joves que no pas ara. Llàstima que no h hagi més erres, tu...

    ResponElimina
  25. Assumpta, són estils molt diferents, creu-me. La que tu recordaves és una incompetent i té els fums un pèl pujats. Però aquesta és mala persona, egoista, desconfiada, i un munt de coses més que la converteixen en una companya lamentable. La veritat és que hi ha gent que respira més tranquil·la, i a sobre ara han descobert que feia moltes coses malament i no deia res. Una autèntica joia. No pateixis, que nosaltres no confonem les pastilletes.

    Deric, no vaig fer cap paper. No em va fer pena la notícia, més aviat el contrari, però tampoc està bé anar a fer llenya de l'arbre caigut.

    Elur, jo no sé si es pot generalitzar, no he treballat amb massa francesos, però aquesta déu n'hi do.
    Que macos éreu de petits al teu poble, no? Però ja s'ho té ben merescut aquesta. Per ella totes les erres del planeta!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.