dimecres, 3 de novembre de 2010

Vas al blog

En el meu afany caçador de posts no deixo passar oportunitats de tenir interessants converses de les que sovint en surt algun que altre escrit. Els posts surten de la quotidianitat, d'aquella vivència o anècdota, de sensacions i també de reflexions en forma de diàleg. Sempre que quedo amb la gent propera acabo agafant idees, i fins i tot no és estrany que surti un 'mira, d'això sí que en podries fer un post'. I a fe que els faig. Així que molts cops se'm barreja la vida virtual i la real i acabo transmetent aquí el que estic parlant amb la gent de fora, el que he pensat mentre debatíem aquell tema o aquell altre. Si les idees que exposo són d'algú altre és just citar-lo d'alguna manera. Per això ara també cito en Jordi Casanovas, del qual he manllevat el títol del post (perquè m'agrada molt), aquesta és la seva manera de dir que algunes situacions o diàlegs val la pena plasmar-los al blog per divertits, sorprenents o espontanis. Sona a amenaça, però no es poden deixar perdre. I és que quedar amb mi s'ha convertit en la possibilitat d'anar al meu blog. Alguns ja ho saben, són els meus 'camells' de posts habituals. Altres no, pobrets, però és que a mi no se'm pot fer parlar de certes coses, és massa temptador, de seguida estructuro els arguments, me'ls imagino per escrit... I és que... vas al blog!

25 comentaris:

  1. A mi també m'agrada molt el títol del Jordi i els continguts d'aquest a mena de posts.
    I els teus, encara que fins ara no els hagis titulat així, també m'agraden.
    Crec que algun cop tots ho fem això, però alguns més que altres.
    O sigui que ja ens pots anar portant gent i converses i reflexions cap al blog, estarem encantats.

    ResponElimina
  2. Jo també sóc d'aquestos que tu dius. Jordi té raó al que diu, igual que tu. Hi ha tantes coses que ens envolten i que són dignes d'anar al blog...

    Salutacions i enhorabona.

    ResponElimina
  3. Jo tinc la meva versió del Vas al blog i és que quan alguna cosa em sorprèn, m'indigna o em fa gràcia, deixo anar "Motiu de blog!"

    ResponElimina
  4. Això dels "camells" d'apunts m'ha agradat molt :)

    ResponElimina
  5. Això em reocrda a aquell programa de la Supernanny i el càstig d'aparcar el nen a un racó. "Si no et compartes, vas al blog!". Amb tot, pels lectors és una sort!

    ResponElimina
  6. A mi també em passa... en un sol dia puc tenir dos o tres idees per fer posts de situacions en les que m'he trobat, de converses, coses que he vist... Un munt de coses em fan pensar en el blog ;-)
    Però porto uns dies que, quan arriba el moment de fer el post, de passar-ho a l'ordinador, m'agafa una sensació que no sé definir... com si em fes mandra, o ja no em fes tanta il·lusió... i no el faig...
    Ah! Jo també conec la secció d'en Jordi i és molt divertida :-)

    ResponElimina
  7. A mi també em passa això, tot i que sempre he "volgut resistir-me" a fer posts sobre vivències o converses reals, hi ha vegades en què no es pot evitar. I últimament en faig massa d'aquests... Aix!

    ResponElimina
  8. Una frase molt bona.A mi també m'agrada barrejar experiències personals amb realitat externa.Sembla tot una mica del mateix,però les vides són així:un caos.

    ResponElimina
  9. Cada cop més en la vida diària penses que tot té motiu de post, son moltes les vegades que acabes pensant en el blog, apart de que la falta de producte per escriure mai és bona.

    ResponElimina
  10. Et veig encentant les converses dient 'Tens dret a donar-me idees, tot el que diguis podrà publicar-se, i és publicarà, al bloc; tens dret a afegir-hi comentaris;...."

    ;)

    ResponElimina
  11. De vegades veig posts per tot arreu!!!

    Doctor, això és terminal?

    i en el cas que ho sigui, preferiria que fos alguna de les del Prat o la de Reus, que em queden més aprop (xist---> que "supera" en escreix els de l'Home normal)

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. A veure, un moment. Parles de vida virtual i vida real com a dues coses separades. De debò? Què és la realitat? Existeixes sense el bloc? Qui és en Xexu? No ens coneixem? No? Segur?

    Potser hem de començar a redefinir el que considerem real ...

    ResponElimina
  13. La categoria de "vas al blog" és molt bona! De fet, com a blocaires vivim en busca constant de "vas al blog", fins i tot quan no es tracta de converses.

    ResponElimina
  14. Tens posts perquè vius. I el que vius ho transmets al blog, que és un espai ben teu, per deixar-t'hi anar.

    Fa gràcia això dels camells i del vas al blog. Jo, però no ho dic. De fet, poques vegades ho penso. És amb el temps, quan recordo el viscut que em ve explicitar-ho en un post.

    ResponElimina
  15. En el meu cas el vas al blog no és que soni a amenaça, directament ho és.

    ResponElimina
  16. Ostres, això ens passa una mica a tots. En el meu cas, les situacions reals amb les que em trobo, penso... (no els hi dic, és clar)... ets carn de bloc, que ho sàpigues!!

    ResponElimina
  17. jeje! sí, al final anem veient el món amb ulls de blog! quina por em fa que qualsevol dia algú m'agafarà en plena conversa surrealista en un bar i acabaré sent un post! ains ains!

    ResponElimina
  18. Moltes gràcies a tots els que heu comentat aquest escrit. Som uns malalts i ho sabeu. Però estem molt contents de ser-ho. I ja sabeu, si teniu converses amb mi sou susceptibles de sortir al blog. Això sí, a vosaltres us posaria un enllaç ben maco, és clar.

    Carme, és que algunes converses són molt temptadores, argumentes, dialogues, respons, i al final te n’adones que és un tema interessant per deixar-lo per escrit. Sóc amant de les bones converses, si pot ser sobre temes vitals. La gràcia és que m’he topat amb gent a la que també li agrada parlar d’aquestes coses, i de tantes altres, així que la cosa és fàcil.

    Olguen, jo agafo idees de molts llocs, però ara em refereixo a quedar amb algú amb qui t’agrada tenir converses interessants, i que n’acabin sortint posts d’aquestes converses. Quan surt un tema bo el cap ja comença a muntar un escrit per poder publicar.

    Missis, la meva expressió és més ‘això és un post!’, però la teva està molt bé. Podries fer un cartellet i aixecar-lo cada cop que es doni el cas. T’imagines?

    Clídice, i això que no t’he parlat de síndromes d’abstinència d’escriure ni res…

    Albert BiR, pels lectors i per mi! Si hagués de pagar els amics per les idees que em donen en les converses no arribaria a final de mes! Però espero que ells no s’ho prenguin com un càstig.

    Assumpta, avui em referia a una cosa més concreta, perquè de situacions o detalls que em fan pensar en el blog, i també en altres blogs i posts que he llegit, se m’apareixen contínuament. Les converses que tinc amb els meus amics, sobre temes psicològics, maneres d’entendre la vida, què sé jo, són molt interessants, a mi m’encanta que puguem parlar de totes aquestes coses, autèntics diàlegs i converses. En sóc un apassionat. I com no, d’un temps ençà, converteixo aquestes reflexions en post.
    Sí que he vist que estàs poc productiva darrerament. A veure si al final et quedaràs amb el Petit, que és més un divertimento. Va a ratxes això, ja tornaran les ganes, segur. Ara no ens deixis sense imatges misterioses tu!

    Guspi, quan parlo de coses personals solen ser meves, i és responsabilitat meva. De les intimitats de la meva gent no en parlo, tret que tingui consentiment exprés. I de vegades explico coses d’altra gent però mantenint perfectament l’anonimat d’aquestes persones. En aquest post em referia a converses generals, però de temes concrets que em resulten molt interessants, temes psicològics, o de relacions personals. Moltes acaben al blog com a reflexió. I és que tinc uns amics molt reflexius, jo!

    Maria, mira si les vides són un caos que no acabo d’entendre el teu comentari. Experiències personals amb realitat externa?

    Garbí24, està bé tenir aport d’idees externes. Jo aquest cop em centrava en les converses sobre temes interessants, però les vegades que penso al dia que el que veig, visc o sento és un post són moltes.

    ResponElimina
  19. Carquinyol, com et prova la paternitat, darrerament em fas riure un munt amb els teus comentaris! M’hauré de comprar unes ulleres de sol d’aquelles de policia dels ’80!

    Sànset, a veure si cuides més els teus comentaris, t’has deixat el prefix sub-. I això més que un xist, va amb mala llet amb el que diuen que és president del país. Em sembla que no serà dels més recordats precisament… A mi el Prat em queda més a prop.

    Joan, hi estic d’acord, però és que no se m’acudeixen més fórmules per diferenciar els dos mons. Això no vol dir que el virtual sigui menys real, de fet, jo m’hi passo moltes hores i estic com a casa. Però se t’acudeix alguna altra manera de dir el que no és virtual? El món de fora?

    Tarambana, per no copiar el nom, jo solc dir ‘això és un post’, i d’aquests n’hi ha a tot arreu, ja en vam parlar fa poc. Però ara em referia a converses d’aquelles de temes transcendentals, una bona conversa amb un cafè, de res personal, sinó d’algun tema interessant. Molts cops les paraules volen del cafè al blog en un moment.

    Uf rits, jo hi penso contínuament. És allò que dèiem, em passen mil idees pel cap, però al final només algunes es queden per convertir-se en post. Ara, després d’una bona conversa entre amics, d’algun tema interessant, és inevitable. Si és que als amics els hauria de passar comissió!

    Jordi, pobra Marta, la deus tenir contenta! El que no sap és que els teus ‘vas al blog’ fan que li tinguem molta estimació, sempre recordaré aquell en que es treia les ulleres i et veia molt guapo. Entranyable!

    Sr. Banyera, ja tenim unes quantes maneres de dir-ho, la teva m’agrada! Jo sóc més de ‘això és un post’, però veig que cadascú té una manera o altra de dir-ho. No m’estranya que no ho expliquis a E! Fa temps que no ens en parles.

    Nimue, després de llegir els teus darrers articles, més que escriure posts sobre tu el que haurien de fer és escriure una tesi! Potser així entendria alguna cosa. No em diguis que quan parles també t’expresses en aquests termes??

    ResponElimina
  20. Veig que ens passa a molts. Justament avui he penjat un d'aquests escrits que m'ha inspirat una persona anònima. Hahaha... si s'ho hagués pensat, m'hauria mirat malament... I és que la vida cap en un bloc.

    ResponElimina
  21. El Petit es fa quasi sol... pobret ;-))

    No, no... ja tinc la propera imatge del joc... és difícil (crec, perquè al final sempre em sorpreneu... jo creia que la torradora era difícil... i altres també han anat al contrari del que jo esperava) Ei... i gràcies, m'ha fet il·lu que ho hagis dit :-)

    ResponElimina
  22. El cert és que a mi normalment se m'ocorren diverses coses que podrien servir per fer un post al bloc, però com que això requereix molt de temps, gairebé sempre ho acabo transmetent via Twitter, encara que sigui d'una forma molt més breu.
    Adéu!

    ResponElimina
  23. Sempre he estat difícil d'entendre,^-^.

    ResponElimina
  24. Núria, de vegades ens passem de bocamolls, oi? Però bé, si mantenim una mica la privadesa, potser hi ha moltes coses que val la pena posar al blog i no deixar perdre. La vida ens porta moltes coses sorprenents.

    Assumpta, quants pernils vols per explicar-me de què es tracta, així per sota mà. Acceptes suborns? És que un ja es cansa de trencar cames, i en Mac i la Mireia ja tenen no sé quantes fractures...

    Albert, vaig veient que el Túiter és una eina útil, encara que no em decideixo a tenir-ne. D'alguna manera també arriba a la gent si es fan posts breus com els d'allà. Però tu què, estàs pensant en futbol tot el dia??

    Maria, no venies amb un manual d'instruccions? Deu fer temps que està agafant pols, però si el trobes passa-me'l.

    ResponElimina
  25. Hehehehe... ostres... mira, enlloc d'un pernil, què et semblen unes capses de colors Caran d'Ache?? :-))

    Valen un ronyó i part de l'altre i són el meu somni des de fa molts anys... és que... n'hi ha de diferents tipus (alguns són aquarel·lables, mina més tova, més dura, segons el tipus de dibuix)... Per això em deixo subornar :-))

    Mira, mira, mira quines coses tan maques... és que... de veritat que són el meu somni:

    - Els de mina untuosa, la gama "Luminance":

    http://www.carandache.ch/m/la-couleur/artistes-et-professionnels/les-crayons/luminance-6901/index.lbl (d'aquesta la de 76 colors, clar)

    - I mira aquestes, XeXu!!! són mines d'aquarel·la... n'hi ha 20... però també estan subdividides en dos tipus (els vull tots dos):

    http://www.carandache.ch/m/la-couleur/artistes-et-professionnels/les-crayons/museum/index.lbl

    - Aquests són els primers que vaig veure ja fa anys i me'n vaig enamorar... 120 colors diferents!! 120... XeXuuuu... mira quina preciositat. Mina seca... per dibuixar "normal":

    http://www.carandache.ch/m/la-couleur/artistes-et-professionnels/les-crayons/pablo/index.lbl

    - I aquí els 120 però en mina tova, són "aquarel·lables":

    http://www.carandache.ch/m/la-couleur/artistes-et-professionnels/les-crayons/supracolor/index.lbl

    - La gama Prismalo te la perdono perquè tenint els de 120 colors, aquests no em calen (ja veus que no sóc gens exigent ni capriciosa)

    - I la línia de Grafit!! XeXu!! que porta de tot, els carbonets, els difuminadors... ooooh!!

    Va, per la col·lecció complerta et xivo les imatges de novembre i desembre i les faig tan difícils que ningú més les sabrà.... i si vols et dic a quina hora poso la imatge, entres, ho dius i tanco els comentaris... Si? :-)))

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.