dimecres, 24 de novembre de 2010

Furts

A la meva empresa fa un temps que estem patint furts a petita escala. De vegades han estat coses petites, unes monedes, algun comestible deixat expressament a la nevera. Però han desaparegut també mòbils i sumes una mica més grans, a destacar que va desaparèixer el pot que havíem fet entre tots per pagar el regal d'algú que marxava. Res d'un gran valor, però és que allà tampoc hi tenim res personal que sigui valuós. Penso que és una situació preocupant.

En parlem força, i hi ha qui sospita que pugui ser algun treballador. A mi no m'entra al cap com algú que treballa al meu costat pot fer una cosa així. Recordo que on treballava abans també havien desaparegut algunes coses, i tampoc no em creia que fos algú de dintre. És que senzillament no m'ho puc imaginar, no ho processo. Llavors el més fàcil és sospitar de les dones de la neteja o els de seguretat, però no és just carregar-los sempre el mort a ells. A més, algunes desaparicions han estat molt dirigides, coses que has de saber on són per anar-les a buscar, que no et trobes per casualitat, vaja. Molt sospitós.

Però jo encara em resisteixo a creure que pugui ser un company, jo ni un iogurt agafaria sense permís, en la vida se m'acudiria robar propietats d'altres companys. I si és algú de dins, amb quina cara ens mira cada dia? Què pot portar a algú que cobra un sou com els altres a fer uns robatoris tan absurds? I tenint en compte que no és la primera vegada que ho veig, potser és d'allò més normal que a la feina hi hagi algun que altre cleptòman. Potser sóc molt ingenu, però no ho puc concebre.

41 comentaris:

  1. Jo també ho trobo bastant impossible d'assimilar. Lo de la cleptomania és per pensar-s'ho.

    ResponElimina
  2. L'experiència, poca però intensa, m'ha demostrat que les persones de qui menys confies acostumen a ser les cleptòmanes. De totes maneres, crec que n'haurieu de parlar amb el "jefe" i posar-hi fi d'alguna manera.

    ResponElimina
  3. Això dels petits furts està més estès del que ens sembla. Te'n faries creus de la gent que roba coses de poc valor sense cap explicació aparent, no fa gaires dies en uns grans magatzems vaig veure com una "senyora" es posava dins la butxaca un suc de minibrick (d'aquells que van en paquets de 3 per menys d'un euro), es a dir que va fer un robatori per valor d'uns 30 cèntims que ja em diràs si valia la pena per arriscar-se a que algú li cridés l'atenció.
    El cas que expliques és més greu, parles de mòbils i d'un pot comú, però no t'estranyi que pugui ser algun dels treballadors, jo sospitaria més aviat d'algun company de l'empresa (però no estrictament del vostre equip) més que de la gent de neteja o de seguretat, aquests últims es juguen la feina si els enxampessin fent una cosa així.

    ResponElimina
  4. Es com una compulsió, hi ha qui ho fa gairebé per necessitat. Quan treballava a la llibreria sempre hi havia petits furts, moltes vegades veies qui ho feia i sempre eren persones que no en tenien cap necessitat. I el que era més gros era haver de cridar-li l'atenció a alguna "senyorona" del poble per haver "despistat" una estúpida revista, per exemple. Per a moltes persones és normal, excitant, divertit, fins i tot n'hi ha que en presumeixen. O sigui que no t'extranyis de res. :(

    ResponElimina
  5. A mi em van robar una vegada 100 euros del moneder, només bitllets, ni targetes ni monedes, i després de múltiples robatoris finalment es va descobrir qui era i es tractava d'una companya de la que no ho haguessis dit mai.

    ResponElimina
  6. A mi em passaria el mateix no ho processaria que fos un company/a de feina...de fet és preocupant sí de vegades hi ha gent que és "cleptòmana" no sé ...és clar que recordo un fet semblant de fa molts anys en una escola on treballava passaven coses semblants ...vam parar un esquer i vam enxampar qui era i ens vam quedar astorades amb la descoberta ...era una companya! crec que varem patir més nosaltres que ella, fins i tot va haver qui va plorar...sempre he pensat que no estava del terrat...potser aixi ho processo millor

    ResponElimina
  7. Ui perdó he escrit pensant en veu alta i volia dir que sempre he pensat que no estava bé del terrat, això!

    ResponElimina
  8. Ostres, quin mal rotllo... Jo no m'hi he trobat mai (per sort)

    Només una vegada, de petita, a l'escola, tenia un conte d'una col·lecció que es deia Dumbo. M'agradava molt, una de les històries anava sobre un petit robot endeví... una nena que es quedava a dinar em va demanar si li deixava i li vaig dir que sí. A la tarda no me'l va tornar... Ni a l'endemà... Jo no m'atrevia a dir-li res.
    Finalment, passats uns dies em vaig vaig veure que tenia el conte i l'ensenyava a unes nenes... em vaig apropar i li vaig dir si me'l tornava, que era meu... Ella em va dir que era seu... Jo vaig dir-li que li havia deixat feia uns dies... i ella ho va negar i, tan tranquil·la, se'l va quedar... i jo, trista, ja no vaig insistir més. A sobre em van mirar malament com si fos una gran mentidera que pretengués quedar-me un conte amb una excusa estúpida :-(

    Ostres, perdona, XeXu... sé que no té res a veure, però... m'ha sortit sola la història... És que quan et prenen coses algú del teu entorn suposo que t'has de sentir terriblement malament. Un company, potser algú que consideres amic...

    Espero que es descobreixi qui és.

    ResponElimina
  9. Em sembla que a totes les feines hi ha problemes d'aquests.
    Això ja és un vici.
    El què no trobo bé és que a primer cop d'ull es miri per les de la neteja o de seguretat, ja que si no és així ha de ser molt dur que sospitin de tu sense ser-ho. Anant bé és el teu millor company de feina, que té la mà massa llarga.

    De totes maneres, vigila on deixes l'entrepà d'esmorzar que si li agrada el què hi conté anant bé se t'el menja! ;)

    ResponElimina
  10. A vegades qui menys et penses és qui més te la pot fotre...
    Això que expliques ho trobo realment vergonyós perquè si la cosa va a més, pot arribar a embrutar el bon ambient de treball. De moment la situació ja us fa estar alerta de tot i de tothom.
    A mi personalment, no m'agradaria viure una situació així...

    ResponElimina
  11. Aquests coses són prou corrents, però jo tampoc les acabo de computar... tampoc no les entenc.

    ResponElimina
  12. En dos de les múltiples feines que he tingut vam tenir aquest problema. En un va resultar ser un problema de necessitat.. fins aqui tot i dur, al final es pot entendre.. Però el segon cas ens va deixar garratibats. Una persona que cometia furts, va acusar a una altra de fer-ho i vam tenir un follón gros! Finalment quan tot es va descobirir li vam preguntar perquè.. Tot desitjant que ens digués que tenia un problema, o que ho feia per necessitat.. i ens va dir que "no havia per tant" i que " segur que tots ho haviam fet algun cop.." Jo només se que un dia sense adonarme'n vaig endur-me un termòmetre a casa i em vaig adonar a la nit i nit, doncs be, no vaig poder dormir en tota la nit!!! L'endemà a primera hora era demanant disculpes a tothom!! Tampoc m'imagino fent una cosa així..

    Pd: treballo en una escola.. i he vist gent robar llapisos dels mateixos nens, i no parlo d'altres nens precisament.. Molt trist!

    ResponElimina
  13. si el problema és de fa poc temps cal fixar-se molt en el canvi de comportament o estat d'ànim d'algun. Això us pot aportar algun indici de qui pot ser, sol ser el que menys ens pensem

    ResponElimina
  14. Costa molt de creure que sigui algú de dins... però, com sempre diu ma mare, a mode de lletania "en aquesta vida hi ha gent per a tot".

    ResponElimina
  15. només puc entendre els robatoris en cas d'extrema necessitat... si no és per aquest motiu no podria creure això d'algú proper, em sembla que només pot ser cleptomania o necessitat d'emocions fortes... vaja quines emocions!

    ResponElimina
  16. No s'acaba d'entendre massa perquè ho fan.No es pot jutjar de ningú perquè de vegades és qui menys ens pensem.En la meva, continua desapareixent el material que demanem cada mes;tothom sap qui és el culpable, però es fan els ulls grossos perquè és el que mana.^-^

    ResponElimina
  17. Ostres, quin pal! No sé pas quina solució posaria per aquest problema!

    ResponElimina
  18. A tu ni a la majoria de nosaltres no ho se'ns ocorreria mai, però a algú sí. Davant casos així és molt complicat actuar, perquè a sobre es genera un ambient tens al treball perquè els uns poden arribar a sospitar dels altres i tot plegat acaba conformant un gran embolic. Es genera un ambient general de sospita dolent per a tothom.
    Espero, de veritat, que ho pogueu solucionar aviat. No hi ha res pitjor que haver de trobar-te en un ambient laboral complicat, perquè et pot afectar el que passi la resta del dia i ho espatlla tot.

    ResponElimina
  19. Aquests petits furts son la manifestació de que algú pot tenir un problema molt gros.

    ResponElimina
  20. A la feina uns companys van notar que els "tiquets restaurant" els hi volaven. Un d'ells el guardava en un calaix i, així i tot, en desapareixien alguns. Total, un cop van deixar una webcam apuntant al calaix i revisant els videos van descobrir que era la dona de la neteja que agafava uns pocs tiquets de tant en tant.

    Teniu una webcam? :)

    ResponElimina
  21. Empresa, catalana,diners, robats.... umm... en Puigcercós ho tindria força clar !!!!

    :P

    ResponElimina
  22. Ja, ja, m'ha agradat el comentari de Carquinyol.
    Jo també patiria moltíssim si fes alguna cosa així, però conec gent que ho ha fet, gent absolutament honorable, i, sí, certament és una pulsió incontrolable que no té cap sentit pels no-cleptòmans.

    ResponElimina
  23. a mi m'han 'robat' galetes, caramels i bombons quan n'he deixat a la feina (en un racó del meu lloc de treball, ben arraconats) per un altre dia... i sé qui ha sigut! amb les galetes em vaig enfadar molt, estaven per encetar i hi comptava al dia següent per esmorzar, se les van menjar al vespre i mai en van comprar unes altres... nàfent.
    Després em roben calers... però aquest ja és un altre tema. Jo els hi robo temps, com ara. Quid pro quo, mira.

    És molt trist que sempre s'acabi culpant al personal de neteja i seguretat, com que són més 'impersonals' suposo que ho fa tot més senzill. PErò no sou un laboratori? CSI!!


    Deixa, deixa... estic contenta que fa fred i el cervell està un xic espitós.

    ResponElimina
  24. És trist, i de vegades ho fa gent que no en té cap necessitat…

    ResponElimina
  25. És increible el que pot arribar a fer la gent quan hi ha diners pel mig. I com tu dius, quins motius podria tenir un company per endur-se aquests diners o aquests objectes? Més aviat, s'arrisca més que no pas guanya.

    Quan mun germà havia d'anar de viatge de final de curs tots els nens de la classe preparaven activitats per recollir diners. Et pots creure que entre les mateixes mares que els administraven hi va haver xou perquè van desaparèixer diners? Dels seus propis fills! Per anar de viatge! És escandalós.

    A mi, al primer pis d'estudiants on vaig estar, se'm menjaven les Natilles!!! Això em va doldre molt...

    No et puc dir qui és però en aquests casos... em sembla que totohom és sospitós, i ja podria ben ser que la persona que ho estigui fent no s'hi pugui resistir...

    Parleu-ho força, que sigui tema de conversa sovint... i fixa't en les cares i les expressions de la gent! ;)

    Utnoa

    ResponElimina
  26. És increïble però això passa a tot arreu. Des de l'escola a tots els llocs on he treballat sempre han desaparegut coses i sempre s'ha sospitat d'algú de dins. En alguns casos ha de ser així per força perquè els de fora no tenen accés, o sigui que de cleptòmans en deu haver per tot arreu... Potser fins i tot entre els qui llegim aquest blog??? ;-)

    ResponElimina
  27. Sap greu quan passen coses així. En el cas que no sigui cleptomania, tractant-se de coses amb poc valor ja és per pensar que ho fan amb mala llet, per fotre, i això ja és de ser força cabronàs, parlant clar...

    Nois, a veure si en traieu l'entrellat!

    ResponElimina
  28. Mai m'he trobat en aquesta situació... perquè sóc jo el que roba. XeXu, m'has descobert!!! ;-) No, és broma.

    Us mira amb la mateixa cara que vosaltres el mireu a ell. Hi ha gent que gaudeix robant. Potser és un cleptòman i està malalt... És fotut pensar que algú amb el que confies per darrera te la fot.

    ResponElimina
  29. Açò dona certament molt mal rotllo, perquè és molt difícil aclarir-lo

    ResponElimina
  30. Bon vespre, lectors del “Bona Nit”:

    Volia explicar una cosa que, ni que sigui de forma tangencial, crec que té relació, a veure què en penseu. Fa un parell d’anys, a classe d’anglès de conversa, va sortir un tema a debat. Què fem si, quan anem a un lloc a comprar (per exemple al supermercat), ens adonem que s’equivoquen amb el canvi i ens donen més diners dels que toquen.

    No sé quina seria aquí la resposta majoritària però ja us diré que a classe vaig ser l’única que va dir que avisa i ho torna. De fet, m’ha passat més d’una vegada... “escolta, perdona, que em dones un bitllet de 10 i hauria de ser de 5”... Evidentment, si l’error és en contra meva també ho dic, clar. No m’agrada que em cobrin de més però sóc absolutament incapaç de fer-me la despistada i posar-me a la butxaca uns diners que sé que no em corresponen.

    Doncs bé, la majoria dubtaven, deien que no sabien... que no s’hi havien trobat i no sabien com reaccionarien. Dins d’aquesta majoria alguns deien que probablement ho tornarien i altres deien que potser s’ho quedarien, però sense assegurar-ho en cap cas.... però hi va haver especialment una persona que va dir clarament que ell s’embutxacaria els calers i se n’aniria tan feliç pensant en el guany que havia obtingut... Però és que, a més, mentre insistia, ens mirava a mi i als que deien que probablement ho tornarien com si fóssim absolutament idiotes de no aprofitar l’ocasió.

    M’agradaria saber què passaria si algun dia em caigués alguna coseta de valor de la bossa (difícil, perquè porto mil burrades: llibretetes, estoigs de llapis, tovalloletes humides per si m’he de rentar les mans a algun lloc i no tinc aigua, un parell de llibres...) però poques coses de valor... potser la meva petita càmera... què passaria? m’avisaria o pensaria “ja tinc càmera, iupiiii”?

    On és la línia que marca el que un creu que es pot fer i el que no es pot fer? Quedar-se amb els diners d’un canvi mal donat a un supermercat o una altre botiga, és com ficar la mà dins la caixa? Jo crec que sí. (Deixant a part el fet que la caixera se la pot carregar si no quadra... ara no vull dir això... parlo del "fet" de quedar-se o no aquells calers)

    ResponElimina
  31. A l'escola on treballa la meva cunyada també s'han presentat casos de furts i sospiten d'una companya però no en tenen cap prova ni res. Sembla mentida que sigui una pràctica comuna això d'anar robant coses dels altres. Suposo que el més probable és que es tracti d'un/a cleptòman/a, no?

    ResponElimina
  32. buf, què complicat, sobretot pel mal ambient que crea entre companys. Espero que ben aviat tot quedi en l'oblid. Crec que direcció s'hauria de posar forta, no amb l'amenaça d'acomiadament (crec que ja heu patit prou) xò si en investigar què passa i si cal, alguna mesura de seguretat.

    Tampoc ho puc entendre, sols se m'acut pensar el que diu el Josep Lluís, que ho passi molt malament, però hi ha gent per tot.

    La meva compi es posa negra quan em deixo el bolso obert, o el moneder, el mòbil o el rellotge damunt la taula. Si allà tots som uns pringats, però segurament té raó quan hauria de vigilar més les coses.

    Espero que no et desaparegui res!

    ResponElimina
  33. Moltes gràcies a tots pels comentaris, temia que en escriure això molts o alguns em diguéssiu que havíeu tingut experiències similars, i déu n’hi do. I és que no sé en quin món vivim, de vegades. Robar als companys de feina… aquella paraula, com era, honradesa, oi? Em sembla que no està massa estesa…

    Kweilan, és d’aquelles coses que no entren al cap. Potser és algú que té un problema, és cert.

    Jordi, em sembla que els caps estan al cas, almenys persones força properes a ells, i no sé si han fet res al respecte. La veritat és que de la majoria de coses no ens n’assabentem, així que potser sí que han pres alguna mesura i no ho sé.

    McAbeu, sóc conscient que hi ha molts petits furts que semblen sense sentit, però quan parlem de robar als companys de feina, em sembla molt preocupant. Deu ser que hi ha de tot, però no puc entendre com pensa una persona que fa això. Per sort nosaltres no hem patit cap pèrdua (serà que som pobres i no tenim res!), és una cosa a nivell de tota l’empresa, i no està focalitzat enlloc. No m’atreviria a sospitar de ningú, perquè com deia, el meu cap no ho concep, però vull creure que si algú és enxampat robant, encara que sigui un treballador de l’empresa, es juga la feina del tot. És més, esperaria que el o la fessin fora.

    Clídice, una cosa és robar a les botigues, o agafar material d’oficina, però prendre coses als teus propis companys? Això és molt lleig, no? Robatoris d’aquesta mena no tenen cap sentit. Però en una cosa estic d’acord, tal i com estic llegint en molts comentaris, començo a no estranyar-me de res.

    Rita, em sembla fortíssim. Si em passés a mi no sabria ni com posar-m’hi. Gent amb la que has compartit un munt d’hores, potser fins i tot confidències… algun problema han de tenir aquesta gent.

    Elfreelang, la segona que em diu que va viure un cas semblant i que es tractava d’una companya de feina. Em sembla increïble. No vull desconfiar, com que a mi no em passaria mai pel cap, no puc pensar que sigui algú dels que treballa amb mi, però acabaré per pensar que pot ser qualsevol, que qualsevol persona es pot trobar un mòbil oblidat en algun lloc i embutxacar-se’l. No sé si és consol que no hi acabin de tocar…

    Assumpta, em sembla que de petita vas conèixer una futura lladre d’oficina, o una d’aquestes persones que sempre s’apropien de coses que han fet altres. Però bé, la canalla ja les té de vegades aquestes coses. Mentre no anés a més, encara. Però quan ja passa de gran… t’imagines un cas així però amb persones grans. Li demanés a tot un homenot fet i dret que et torni un llibre que es teu, i et diu ben seriós que no, que és seu, quan saps perfectament que li vas deixar tu. Fort no? Espero que mai em passi. No deixaré llibres, i llestos.
    A nosaltres personalment no ens ha desaparegut res, almenys que sapiguem, però tampoc tenim gran cosa que robar. Bé, durant l’any passat van desaparèixer tots els pen drives que teníem, però mai vam pensar que ens l’havíem robat, sinó que d’anar-nos-els passant s’havien perdut. Però ara ja és per dubtar. No han aparegut més. Però pensar que pot ser algú amb qui treballo colze amb colze… és massa, no m’ho puc creure.
    Comentari 2: jo he de reconèixer que algun lloc m’he quedat algun canvi que estava equivocat al meu favor. Altres cops ho he tornat, suposo que és depenent de com t’agafa el dia. No és que m’agradi embutxacar-me diners que no són meus, però per un dia que una compra et surt més barata, quan cada dia pagues més del que hauries, perquè està tot a preu d’or… Això sí, si veig que algú perd alguna cosa li torno de seguida, només faltaria. Et posaré un altre cas per veure què faries. Imagina que consultes el teu compte corrent i veus que t’han ingressat una bona suma de diners sense cap motiu. No toques res perquè confies que és un error, però passen uns dies i els diners segueixen allà. Què fas? Realment aniries al banc a que rectifiquessin el que han fet malament?

    ResponElimina
  34. _MeiA_, la sospita de les dones de la neteja i similars és molt típica, perquè a més sembla que aquestes coses passen sempre fora de l’horari laboral. Però no són més que prejudicis, i perquè són desconeguts que no saps que fan, és més fàcil sospitar d’un desconegut que d’un company. I és que costa, eh? Que amb els companys comparteixes moltes hores i vivències… Per sort no porto entrepà per esmorzar…

    Guspi, és possible que tothom amagui dins més del que diu, però arribar a l’extrem de robar? Em sembla molt fort. De moment és només un tema que plana, i se’n sent a parlar sovint. Si la cosa va a més pot ser que la preocupació creixi i ens tornem uns desconfiats. Per ara no és tan dur viure-ho, però ho pot arribar a ser. Esperem que no.

    Carme, és que malpensar d’un company amb qui has compartit moltes coses, o poques, però que treballa al teu costat, és molt dur. Sembla fins i tot paranoic. Però de vegades…

    Laura, és esgarrifosa la història que expliques. No només robava, sinó que acusava a algú altre, i a sobre, en ser enxampada, encara treu ferro a l’assumpte, com si no n’hi hagués per tant… bé, si li semblava que no n’hi havia per tant, em sembla que tenia un problema i greu. Suposo que és possible que algunes malalties mentals portin a situacions així. La veritat és que a mi se’m cauria la cara de vergonya si em descobrien, però és que per començar no ho faria mai! Robar dels companys, on s’és vist.

    Garbí24, el problema ja fa temps que dura, i va passant alguna cosa de tant en tant. La veritat és que no m’he fixat en cap canvi sospitós, però potser m’hi hauré de començar a fixar a partir d’ara. O posar trampes, com suggereixen alguns.

    Missis, m’hauré de gravar aquesta frase a foc, hi ha gent per a tot.

    Lolita, fins i tot em costa d’entendre això d’extrema necessitat dins de l’entorn laboral. I si fos així, preferiria que demanessin abans de robar. Em decanto a pensar que, si és algú de fora, ha de tenir un problema mental no reconegut, no acabar de girar rodó. Perquè fer aquestes coses l’únic que li pot comportar són maldecaps.

    Maria, agafar material d’oficina encara, suposo que tots ho hem fet algun cop. Però és com si et prenguessin l’estoig que portes de casa, amb el teu propi material. Estàs perjudicant un company, no em crec que pugui haver gent que ho fa. I en el teu cas és algú que mana… caram…

    Marta, nosaltres en comencem a pensar, però crec que encara estem lluny de fer qualsevol pas.

    Albert BiR, tens raó, el pitjor que es pot fer és generar un entorn en el que els uns desconfiïn dels altres, que ja no puguis fer res sense que sospitin de tu. Per això espero que no vagi a més, perquè pot acabar passant. Ja tenim a la feina prou motius com per estar preocupats, com perquè a sobre haguem de patir perquè no ens prenguin les coses. Això no ho deia enlloc en el contracte, eh?

    Josep Lluís, ben cert, perquè si no ho puc entendre aquest comportament.

    Redcrash, bona solució la vostra, però sou informàtics, jo no sé si sabria muntar un dispositiu així, i menys sense que es notés. Ara que, imagino que seria mirar un vídeo d’aquests i veure aparèixer qui no t’esperes, ho deus passar fatal només de pensar en posar la prova davant dels nassos del culpable.

    ResponElimina
  35. Carquinyol, jo no sé què pensaria Puigcercós de tot això, però si em sap aportar alguna solució real li ho agrairé molt.

    Vida, suposo que ens hauríem de posar a la ment d’algú que té aquest problema per entendre’l, però saps, em sembla que prefereixo seguir astorat i no descobrir que potser hi ha un immens plaer en fer aquest tipus d’accions.

    Elur, quina mala llet robar-te tot això, oi? Perquè no sou gaires i pots saber clarament de qui es tracta. A més, robar cosetes tan bones per menjar… no hi ha dret! Si es poden demanar i portar-ne més, però sospito que no vas rebre ni una disculpa, oi? I bé, de l’altre tipus de robatori, és a dir, dels calers que mereixeríem i no ens paguen, em sembla que tots els compensem robant una mica de temps. Però el bescanvi tampoc està malament, no? Alguna cosa haurem de fer per investigar, però no voldràs que ens posem a fer anàlisi d’ADN de tothom, no?

    P-CFA…, això penso jo, segurament és més per un mal vici que per necessitat, però és trist igualment.

    Utnoa, doncs sí que és un risc, perquè si l’enxampen em sembla que no en sortiria massa ben parat o parada. Si no el fan fora, millor que marxi, pel seu bé. Què fort això que expliques de la classe del teu germà, és que hi ha gent que no té vergonya ni res. Els diners dels propis fills… encara que robar natilles tampoc no és massa noble. Amb alguns productes no es juga! Em sembla que ja hi ha gent que ha començat a fer això que dius, parlar i observar la cara de la gent. El que passa és que em sembla gent que es creu molt espavilada, i a mi no m’ho semblen tant, però…

    SM, que dius, que arreu on has estat hi ha hagut desaparicions? Molt curiós, sembla que estàs involucrat en tots els casos… a veure si hauré de començar a sospitar de tu i tot…

    Laia, no podem dir res perquè no sabem de què es tracta. Si és un cleptòman caldrà anar amb cura. Però si és un cabronàs, millor que es prepari, ja pot anar fugint cames ajudeu-me.

    Jordi, doncs sí que és fotut, perquè dins un lloc de treball que en principi és tancat i no hi entra gent de fora, et confies i et relaxes. Jo quan vaig pel carrer (llegint) tinc cura de les meves coses, sempre te la poden fotre. Però allà mateix a la feina? No m’entra al cap. I em preocupa que no sigui un cas aïllat i que hi hagi diversa gent que diu haver viscut casos similars. Bé, si em trobo un paio amb una banyera a l’espatlla ja m’aferraré bé a la bossa…

    Rosana, sigues molt benvinguda al meu blog. Aquests casos són difícils d’aclarir, però el pitjor és que si s’aclareixen potser t’emportes una sorpresa desagradable.

    Myself, amb les respostes que m’heu donat he vist que és més comú del que pensava. Suposo que el mal menor seria que fos alguna mena de malaltia, perquè pensar que ho fan perquè els dóna la gana encara em sembla més inversemblant.

    rits, no sé si direcció ha pres alguna mesura, no han informat de res, en tot cas, però és que no ens arriba massa cosa de la majoria de decisions que prenen a dalt. No sembla que s’hi hagin barrejat, deuen pensar que són minúcies. O potser no els ha arribat. El problema és el que dius tu, caram, que estem al lloc de feina, un lloc en teoria segur, per què no puc deixar les meves coses per allà, qui n’ha de fer res? I és que, per la mateixa regla de tres, no em puc deixar el correu obert, perquè tothom me’l pot espiar. Però després és quan et confies i te la foten. Em sembla força trist. Jo no tinc massa coses per robar, la veritat. Ni iogurts tinc!

    ResponElimina
  36. Et prometo que aniria al Banc a que rectifiquessin el que m'han posat de més... De fet, no tardaria dies, ho diria tan aviat com ho veiés... És que si no ho fes així no em quedaria tranquil·la, em pots ben creure.

    I ja sé que els Bancs són una colla de lladres, mare meva! però això no m'autoritza a ser-ho jo també. El que no és meu, no és meu... No podria dormir tranquil·la i a mi m'agrada dormir bé (poc, però bé) :-))

    ---------

    Si la propera pregunta és: Assumpta, imagina que passes gana, robaries? Doncs sí, clar... però, de moment, per sort, mai m'he vist lluitant per la meva subsistència :-))

    ResponElimina
  37. també m'han robat la il·lusió i la confiança, però és clar això no es pot valorar físicament...
    ai, perdona, avui m'he llevat amb el peu esquerre.

    ResponElimina
  38. XeXu, doncs trobo que és ben senzill. Si vols et puc deixar una webcam.

    De programes per gravar n'he trobat dos
    http://webcamrecorder.com/download.html?source=unset
    http://www.wikihow.com/Record-from-a-Webcam

    Així que més senzill impossible.

    Sobre la cara de la persona enganxada /in fraganti/, doncs ni idea. Va passar en un altre departament.

    ResponElimina
  39. Pensa que hi ha gent que sí que és capaç d'agafar un iogurt sense permís, i moltes coses més. I a vegades és gent de qui no ho esperaves.

    Em sembla que haureu de contractar Joan Oliver... tot i que si ho feu potser encara us desapareixen més coses.
    Adéu!

    ResponElimina
  40. Hahaha ALBERT!!! un boníssim toc d'humor amb el tema Joan Oliver!! :-))

    ResponElimina
  41. La confiança és genial fins que algú la trenca.
    Mmmm, a veure. Si tu no has estat ja pots sospitar d'un menys. La resta, tots controlats.

    Sempre succeeix quan hi és tothom? Quan el 'pot' és més alt? Potser necessitaràs l'ajuda del grup Lightman, vés a saber.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.