dimarts, 5 d’octubre de 2010

Jocs de nens

La meva classe de l'escola era un desastre, ja n'he parlat alguna vegada. Tres grups separats, noies, 'quillos' i 'empollons', poca interacció, però moltes baralles entre els grups de nois sobretot a causa dels partidets de futbol de l'hora del pati. La canalla es pega, és un fet. Es peguen però no es fan mal, perquè no tenen prou força. Amb els meus companys hi havia cops, i per sort jo no em ficava gairebé mai en baralles. Però alguns dels meus companys 'empollons' responien una mica més a les provocacions que no pas jo. Jocs de nens; s'oblidaven tan ràpid com el resultat del partit.

Un dia un dels meus companys i amic de l'època devia respondre massa a un dels provocadors, i la cosa no va quedar només en anècdota. Quan a la tarda vam sortir ell i jo tranquil·lament per anar cap a casa, ens esperava un dels galifardeus amb dos amics seus de fora de l'escola, dos nois grans (potser tenien 15 anys!). De seguida van començar a increpar el meu amic preguntant-li si ara es faria tant el fatxenda (evidentment, no amb aquestes paraules). Sense saber com, en un moment era a terra i li donaven cops, sota la meva mirada perplexa i impotent. No vaig poder fer res per defensar-lo, no em sortia d'emprar la violència, només podia implorar sense esma que el deixessin estar. Però ningú no em va fer cas.

No li van fer mal, o no massa, si més no. Quan es van allunyar tot mofant-se d'ell i es va poder incorporar , la seva cara era de consternació, de ràbia continguda. Recordo que per ell no era important que l'haguessin pegat, les primeres paraules que va dir van ser 'però no han aconseguit fer-me plorar'. Això el devia fer sentir com un tipus dur. La canalla és així. A mi la impotència em va durar més, no havia pogut fer res per ell. Vaig ser un espectador, no sabia què fer.

Recordo també el nom pel qual el nostre company va cridar aquells individus. 'Pin' i 'Caravaca'. Crec que no els oblidaré mai. 

29 comentaris:

  1. No recordo coses com aquestes ni a la meva escola ni al meu institut. Potser és que he tingut sort. Algun "empollona" si que em va caure; però mai tenir la sensació que fos res més que això: tonteries entre nens

    ResponElimina
  2. Les baralles entre nens són perillosament habituals. I cada cop en veig més entre adolescents, que es piquen de debò. S'ha instaurat en la societat com una mena de sensació que pegar-se o parlar-se a base d'insults és la mar de normal. Veiem cops per tot arreu: a les pel·lícules, als cinemes, als programes estúpids del cor...
    Pel que us va passar al teu amic i a tu quan éreu més jovenets, la sensació que qeuda llavors és de total impotència. No s'hi pot fer res. Només ràbia, molta ràbia i a esperar que passi. I es nota que et va marcar, perquè encara te'n reocrdes.

    ResponElimina
  3. Buf, quin yuyu l'època aquesta, la de l'escola amb les tonteries pròpies dels nanos. Ni regalat tornaria a aquells temps!

    No m'estranya que et quedessis allà palplantat, incapaç de reaccionar. Sense dubte, a mi m'hauria passat exactament el mateix. Res, XeXu, em quedo amb les meves entrades i arrugues, amb tot el plaer del món!

    ResponElimina
  4. A la meva escola hi havia un "grandullon" que se'm menjava l'entrepà abans del patí.No pots imagina't la impotència que sentia , amb la gana que tenia i aquell entrepà fet amb tant d'amor del meu pare. No ho oblidaré. Jo no em barallava però algun cop de peu sí que vaig donar :)

    ResponElimina
  5. Res...temps era temps, però l'unic que passa es que aquestes coses les recordem tota la vida, sempre sembla que hauriem de haver fet alguna cosa més. Es part de l'aprenentatge de la vida

    ResponElimina
  6. Havies de ser un bon nano per força :-))

    I és clar que el teu amic estava content que no l'haguessin fet plorar... ho entenc perfectíssimament. No és que es sentís com un "tipus dur"... justament al contrari, és que va poder demostrar que "no era un tipus feble"... no és el mateix.
    Tres tios el tiren a terra i el peguen. És impossible que guanyi, que pugui fer res, té les de perdre... però aquella mica d'orgull de que li podran fer mal però no plorarà, això no li han pres :-)

    I tu vas fer molt bé de no ficar-t'hi perquè llavors potser hauríeu rebut tots dos... i més fort...

    Ai, els xiquets... :-)

    ResponElimina
  7. recordo la meva infantesa plena de violència física, era "normal", ens pegàvem i es pegava sempre als més febles. Ara ens pot semblar una aberració, aleshores la violència era l'habitual en tota la societat. I ara també, malgrat que sigui políticament incorrecta. El mal és trobar-t'hi en una situació així d'adult, amb un final no tan "feliç" :(

    ResponElimina
  8. Els records de la infantesa són tan contradictoris...recordo la sensació de rebre un cop a l'ull i de caure al terra enmig de la merdeta de xais.^-^Que dolents que erem...

    ResponElimina
  9. No m'estranya que te'n recordis tan bé! Jo també me'n recordaria.

    Jo no recordo baralles violentes ni que ens peguéssim a la meva infantesa. Mai, clar que podria ser falla de la meva memòria...

    ResponElimina
  10. Uix, cal que et digui les que veig al pati? I de veritat, alguns, a cops de pilota, van a matar... Sort que ens posem seriosos...

    ResponElimina
  11. Mira fa temps vaig viure el mateix però sent al costat del pare del qui ho havia vist i no havia fet res per ajudar al seu amic, el pare li va dir: "Fill potser viuràs vols anys però ningú et voldrà al costat en cas de problemes...", igual em pots dir si en el teu cas aquesta màxima s'ha complert...

    ResponElimina
  12. Jo recordo una vegada que el meu germà, que anava a una escola de nois i jo de noies (una època insípida) em va venir a buscar. Molt poques vegades ho feia, volíem anar a la biblioteca. Se li va apropar un xiquet una mica més gran que naltros i li va treure la navalla. Jo em vaig quedar garrativada i no el vaig poder ni defensar... finalment vaig ser jo qui va arribar plorant a casa però no sé perquè no varem dir res als pares...

    ResponElimina
  13. Sona cínic, però sempre és millor –quan no hi ha possibilitats- que un quedi sencer per poder arrossegar a l’altre. A la meva escola les baralles també eren constants. I els “empollons” eren dels que més números tenien per rebre. Sobretot si al fet de ser empollon se li sumava dur ulleres i tenir panxeta. Ara, no deixava de ser una qüestió de supervivència: si “l’empollon” era prou viu per fer-se amic d’un dels més “xungos” (normalment repetidors, que eren més grans i inspiraven respecte) aquest “empollon” deixava de ser-ne considerat automàticament. Jo era un “empollon” miop i amb panxeta. Però he de confessar-te que vaig aprendre a ser un supervivent.

    *Sànset*

    ResponElimina
  14. Per sort o per desgracia, avui en dia aquestes coses estan mes controlades a les escoles, mes que res pel que s'hi juguen.

    Amb tot el tema del bulling s'ha d'anar amb molt de compte i coses com les que et van passar a tu, avui en dia, el teu company agresor segurament hagues tingut una estada gratuita a un centre de menors o com a minim una ordre d'allunyament.

    Aquesta violenia gratuita de la infancia pot fer molt de mal als infants de bona fe, o que simplement tenen la sort de rebre l'afecte i l'estimació d'uns pares que es preocupen per ells.

    ResponElimina
  15. Descartant que anessis al grup de les nenes (si no?), entenc pel contexts que de quillo no n'eres i que sí més aviat empollon. Ara, tampoc ho crec, no? Jo et situaria en el grupet dels normals... o m'equivoco?

    Jo tampoc em posava mai en baralles. Quan les olorava, fotia el camp. Ara encara ho faig i m'ha anat prou bé.

    Aquest episodi que relates m'ha recordat als Simpson i aquell grup de buscaraons que sempre peguen al Bart o al Milhouse.

    Pin? Pam! Pin-pam pim-pam! ;-)

    ResponElimina
  16. He pogut visualitzar a mesura que anaves explicant. Que cabrons. A la meva classe també hi havia noies, "projectes de quillos" i gent amb dos dits de front. Jo era en aquest últim grup. Els partits de futbol sempre eren entre els dos grups de nois, tb. És curiós però de petits ja es veu cap on tiraran alguns i cap on tiraran els altres.

    ResponElimina
  17. Per desgràcia aquestes coses continuen passant. Sempre hi haurà algú que es creurà en dret de poder "manegar" a algú altre. Si tinguéssim la clau per frenar-ho...
    Jo no m'hi he trobat mai en una situació així, de fet, no recordo haver-me barallat mai amb ningú, però sé del cert que si m'hagués trobat en el teu lloc, m'hagués passat unes quantes nits sense dormir, pensant què hagués pogut fer per ajudar l'amic. Aquestes, també són situacions desagradables...

    ResponElimina
  18. A mi, ja de més grandet, em van intentar atracar en un tren un parell de "quillos", davant la mirada atònita de l'únic altre parell de persones que hi havia al vagó. Per sort no van aconseguir res (tot i que ho van intentar i vaig acabar forcejant amb ells perquè no s'emportessin el mòbil), però mentre m'amenaçaven vaig passar bastanta por.
    Entenc la impotència dels espectadors en situacions com aquesta, però em vaig prometre actuar si mai em trobava cap situació semblant.

    ResponElimina
  19. pot ser que n'haguéssis parlat alguna altra vegada? em sona força.
    I em recorda una experiència similar del cole. Hi havia un nen a qui déiem ploramiques. A mi no em queia malament, al contrari, però molts se'n burlàven. Un dia a l'hora del pati, uns quants dient que jugàven, el lligàven amb un arbre i ell es tenia que desfer i anar a pillar als altres. Va sonar el timbre i tots vam pujar a classe. Des de la finestra el vam veure. L'havien lligat de tal manera que no podia deslligar-se. Va venir el profe d'anglés i va començar a cridar que algú l'anés a deslligar. I tothom rient. Va ser molt humiliant.
    El fet és que amb les meves amigues ens en recordem. No vam fer res, potser fins i tot riure.
    Fa poc ens tornem a veure amb un dels que el va lligar. Resulta que ara són amics amb el noi que van lligar. Li vam preguntar si n'havíen parlat i ens va dir que sí. Que uns anys més tard es van fer més amics i que van deixar enrere tot alló, que en van parlar i que el noi de qui se'n reien és molt bon tio i que se l'estimen molt, que els va perdonar. I que ja ni se'n recordàven de tot alló, simplement com una anècdota.
    En canvi, nosaltres sempre hem tingut certs remordiments.

    Llegin-te, se m'acut que ves a saber com són ara aquells malcarats o l'amic a qui van pegar. Potser ells n'han parlat i fins i tot han fet les paus (o no)

    Però a tu, com a nosaltres, ens queda el remordiment que en el fons no vam fer el correcte. No sabíem que podíem fer (segurament res) però que és una cosa que acompanya sempre, perquè et sents impotent.

    Només tenir-ho present per si algun dia tens fills, saber-los ajudar a trobar eines per no caure en aquestes coses.

    ResponElimina
  20. Innocents, cruels i traumatitzadors jo vaig ser a vegades víctima, a vegades un tros d'ase que es burlava d'algun altre. Als bons els he conservat als dolents de la pelicula els he intentat oblidar i dues coses m'han quedat clares, com molts de vosaltres no hi tornaria a passar i tampoc em faria professor....

    ResponElimina
  21. Jo recordo com, a l'hora del pati, si dos nens es barallaven, la resta de quitxalla (podíem ser fins a 300 al pati) corríem a veure la batussa al crit de "sangre, sangre!!!". Així, en castellà, i en comportament totalment gregari. Realment, en la infantesa/adolescència es cometen moltes absurditats.

    ResponElimina
  22. No recordo baralles ni batusses al poble, suposo que alguna n'hi havia, la mainada sempre es baralla més o menys, però apallissar a algú... allà els delinqüents es dedicaven a maltractar animalons indefensos i a insultar a les nenes que anaven amb ulleres i tenien un avi rellotger excèntric (encara portem ulleres i tenim l'avi i ben orgulloses que n'estem quan s'aguanta les excentricitats jejeje pobre avi, és maco però un home estrany, dissabte als seus quasi 94 anys arreglava un rellotge... en fi que fujo de tema).
    A mi em perseguien cridant-me 'insults', ja post comptar ells es pensaven que m'insultaven, jo sabia que no, però com que eren nens més grans, un i dos anys més, a mi m'espantaven i marxava corrents amb l'orgull ferit i procurant no deixar anar ni una llàgrima davant seu tampoc, em sembla que alguna vegada m'hi vaig tornar però no t'ho sabria assegurar, tinc poca memòria.
    M'hi he tornat de gran a la meva manera, encara ara a vegades tinc sensació d'estar-me venjant i m'agrada.
    ai senyor, t'explico cada cosa Xexu! jejeje

    Bé pel teu amic, és important no demostrar a qui et pot fer mal deliberadament que te'n fa.
    I bé per tu, també, potser si no haguéssis cridat l'haurien apallissat més. Jo no sé què hauria fet, segur que el mateix que tu, sóc covarda de mena.
    Ara ja no, ara m'hi fotria pel mig sense importar-me si em trenquen la cara o no. Per sort ens fem grans.

    Una abraçada, maco.

    ResponElimina
  23. Quina llàstima, no? Has escrit molt bé la història. De fet, pareix extreta d'un llibre de Ferran Torrent. Un plaer llegir-te, XeXu. Jo també recorde que, en aquells temps, el més important era no plorar o, com a mínim, que no et vegeren. Jo era del sector tranquil, del que jugava a futbet però ho feia mal i que, per tant, estava a un segon plànol.

    Per cert, gràcies pel teu escrit al meu blog. Sempre és un honor saber la teua opinió, de veritat. Escric en passat la vida de l'Olguen perque era així com es va escriure la de l'Alba i el Dídac. Simplement. Moltes gràcies.
    Atentament, Senyor Dalmasas.
    :)

    ResponElimina
  24. Hola Xexu!!!
    He deixat una cosa per a tu al meu blog.
    Petons!

    ResponElimina
  25. Gràcies a tots pels vostres comentaris d’aquest record. Tots tenim mil anècdotes de quan érem canalla, sobretot de l’escola. No és la primera que em surt d’explicar i probablement no serà l’última. Al final escriuré les meves memòries!

    Mireia, potser també depèn d’on visquis, al meu poble n’hi ha molts de ‘quillos’ encara, segur que segueixen passant aquestes coses.

    Albert, fa poc vaig poder veure una batalla campal a la sortida d’un bar musical, tot adolescents, és clar. Jo tornava de fer la cervesa tranquil•lament i de camí a casa vaig veure les batusses, que segur que eren per no res. No puc dir que això no passés a la meva època, però és molt trist que passi. Alguns sembla que esperin només una petita espurna per muntar-ne una de bona. Potser sí que estem massa acostumats a veure violència a tot arreu, i ja la portem dintre, el que passa és que a edats on les hormones encara es revolucionen, això té males conseqüències.

    Ferran, l’època de l’escola és dura perquè es fiquen amb tu per una cosa o altra. Sempre hi ha un motiu. Però després hi ha els que reben més, comentaris despectius, fins i tot cops. Sembla innocent, però no ho és tant. Saps, jo estava més o menys tranquil perquè no em posaven a la pissarra en els típics ‘fulaneta amb tal’. Vull dir que el ‘tal’ generalment era el més lleig i el propòsit era molestar la ‘fulaneta’. A mi no m’hi solien posar, i això em tranquil•litzava. No sé per què ho he recordat ara. Estic d’acord amb tu, em quedo amb les arrugues i tot plegat, no hi tornaria pas a aquella època.

    Joana, això és el típic cas de pel•li americana! Jo no ho vaig viure mai, ni tampoc veure-ho fer, que recordi almenys. No hi devia haver abusons, o no tenien tanta imaginació. Espero que les teves puntades de peu anessin ben dirigides, i que arribessin on tocava.

    Garbí24, recordar-ho 20 anys després no serveix de massa. Però mira, de vegades em venen aquests records i des que tinc blog m’agrada deixar-les escrites. Qui sap, potser és per aquell cas que ara defenso els meus amb una violència verbal considerable.

    Assumpta, això és el que mirava de descriure al post, per un xiquet aquestes coses són importants. Ell no va plorar, no es podia defensar ni guanyar, però no el van fer plorar. Ara acabo de pensar que m’agradaria preguntar-li si ell també recorda aquell incident. El veig de tant en tant, encara que ja no mantenim contacte. Si el veig algun dia d’aquests li ho preguntaré. El proper dia que vagi al bar del seu cosí, que també era company de classe nostre, ja li diré què en sap d’ell.

    Clídice, mica en mica sembla que ens anem civilitzant més, però hi ha coses que no canvien. Es maquillen, canvien de nom, però els seus efectes sempre són els mateixos. La violència no s’ha de permetre en cap de les seves formes, sempre reben els febles. Entre nens sembla que es permeti perquè són jocs. Però aquests jocs van evolucionant, i cal que els ensenyem cap on han d’anar.

    Maria, encara que hi hagi algun record bo, em quedo amb el que diu el Ferran, aquelles èpoques ben lluny, molt millor com estem ara.

    Carme, si m’haguessis dit que tu a la teva infantesa anaves buscant brega no t’hagués cregut! Si no ho recordes és probablement perquè no et ficaves en baralles, i ben fet que feies. Jo sempre les vaig evitar, però de vegades les baralles et venien a buscar a tu. Ara me les busco, però mai físiques.

    Zel, per més seriosos que us poseu, no sé si es podrà eliminar la violència a l’escola, els nens són com són.

    Molon, si ho he entès bé, tu vas dir al teu fill que ningú el voldria al seu costat en cas de problemes ja que no havia sabut reaccionar davant d’aquesta visió. Bé, t’he de dir que a dia d’avui, i des de fa molt temps, la gent em busca justament quan hi ha problemes, ja sigui per parlar, per moure alguna cosa o per dir coses que ningú més s’atreveix a dir. Qui sap, potser em vaig sentir tan impotent aquell cop que vaig saber que a partir de llavors protegiria els meus amb la meva sang si feia falta.

    ResponElimina
  26. Cèlia, aquestes si que són experiències desagradables. Odio això, sempre m’ha fet por. A mi també em van atracar un cop uns xixerel•los, deixa molt impotent. Però de vegades més val no fer res i no jugar-se-la, això em deia la meva mare. Si m’atracaven havia de donar el que volguessin, però salvar la pell. Per sort, no he hagut de seguir aquests consells massa cops, només una vegada com et deia, i va ser una mica així, no ens van ensenyar navalles ni res.

    Sànset, jo crec que no vaig aprendre a ser un supervivent a l’escola perquè la cosa no anava amb mi massa. No em ficava en baralles i suposo que no era centre de massa burles, senyal que era d’allò més normal. Sempre te’n cau alguna, però res greu, comparat amb el que pateix alguna gent. Suposo que aquest odia als ‘empollons’ deu ser per enveja, perquè si no no entenc per què.

    Cromlec, molt benvingut al Bona nit. Jo no sé si a dia d’avui els nens són més sàdics que anys enrere, però m’estranyaria. Ara simplement li han posat nom als típics atacs del ‘marginat de la classe’. Que no dic que estigui bé, eh, de cap manera no s’ha de permetre. Però ara es criminalitza, ara, quan ha passat tota la vida, i tots els nens de bona fe que s’han vist afectats fins ara, no s’han tingut en compte. És clar, més val tard que mai, però m’acaba sonant a allò de la ‘síndrome de la classe turista’. Abans no existia i ningú se’n preocupava. És crear el concepte i apa, ja tenim una excusa més. A les escoles els nens sempre han estat i seran cruels, encara que cada cop es sigui més restrictiu.

    Sr. Banyera, ja veig que tu que em llegeixes de fa temps i que per tant em coneixes una mica, has detectat que sóc un curt de gambals perquè no et quadra que estigués al grup dels ‘empollons’. Si el que vols dir és que no era un ‘nerd’, tens raó. Però has de saber que era dels que millors notes treia a la classe i també als primers anys d’institut. I me’n recordo, pensa que sóc un competidor nat. Mai he estat bon estudiant pel fet que no sabia estudiar com déu mana. Ara, aprendre sí que sabia. I fer exàmens també, però això servia més a la facultat.
    Aquells que peguen en Bart i en Milhouse són en realitat amics del primer, no oblidis que ell de vegades intenta integrar-se amb ells. Això no m’hauria passat a mi, abans d’anar amb aquella gentussa me la tallo i em faig monja.

    Xitus, sí que sembla una mica bèstia separar els nens de petits en funció de com els veus d’espavilats com fan a Alemanya, però no et creguis, de vegades salta a la vista. Jo vaig tenir una mestra a tercer d’EGB que ja ens deia si arribaríem a algun lloc. I la mala puta no es va equivocar de massa! Com m’agradava aquella profe, era súper dura per canalla tan petita. M’encantava.

    Guspi, són situacions dures, però amb el temps potser t’adones que t’han ajudat a fer-te com a persona. Per exemple, potser aquell fet em va fer adonar que hi ha gent de la que has de desconfiar i que no es pot anar amb la floreta a la mà. Naturalment, és millor descobrir-ho d’altres maneres que no haver de patir o presenciar una cosa així. No sé si sabrem mai evitar situacions així, però mentre no tinguin males conseqüències, i potser ens ensenyin alguna cosa, potser hem d’entendre que són part de l’aprenentatge vital.

    Gerard, jo també m’he promès, quan he sabut de casos així, que miraré d’actuar, ni que sigui fent xivarri, increpant, que no em quedaré parat i perplex deixant que passi. Però no és fins que t’hi trobes que no et surt d’actuar d’una manera o altra. Així que no et puc dir què faria.

    rits, vols saber un secret? Aquest post començava d’una altra manera, havia escrit un fragment explicatiu més llarg sobre la meva classe. Com faig altres vegades, un cop començat, d’alguna manera penso que em sona i que potser ja he escrit sobre el tema, així que vaig a mirar-ho. Resulta que hi ha un post del 2009 que es diu L’hora del pati que s’assembla molt a aquest, ja repapiejo, he escrit tants posts que em repeteixo. No tinc una vida tan interessant! Continua a baix

    ResponElimina
  27. El fet és que el primer fragment del post antic i el que havia escrit fins llavors era pràcticament calcat, vaig flipar. Deia les mateixes coses. Però l’anècdota que volia explicar era una altra, tot i que també anava de baralles. Vaig estar a punt de no escriure aquest nou post, però al final vaig preferir modificar el principi i explicar l’anècdota igualment. Els fets d’aquest post són anteriors als del 2009, d’un parell d’anys abans, em sembla.
    L’anècdota que expliques tu té tela. Realment aquest xaval deu ser un tros de pa, perquè jo no sé si hauria pogut perdonar mai aquestes barrabassades que li feien. Tampoc és per tenir-los un odi etern, però dubto que jo hi hagués recuperat el contacte.
    A noi aquest de la classe que ens va esperar fora fa anys i panys que no el veig, o si l’he vist no l’he reconegut, no en sé res. L’amic sí que l’he vist altres cops, però no mantenim contacte actualment, i dubto que entre ells hi hagi res.
    És molt difícil saber com educar un fill davant de situacions així. La veritat és que crec que és millor que se les arregli ell sol. Evidentment, si té tendència a ficar-se en merders potser sí que li caldrà un suport, però com que crec en això de que els testos s’assemblen a les olles, suposo que no em sortiria un fill busca-brega. Total, tampoc no crec que n’hagi de tenir, i el meu gat és un poruc i no es fica amb ningú que li pugui fer mal.

    Jordi, la facilitat en que es passa de ser un maltractador a ser víctima de totes les burles quan s’és canalla fa que no es pugui ser estable de cap manera. El més mínim error et posa al punt de mira, i un detall et pot fer ser l’heroi del moment. El que m’estranya és que no acabem sent tots uns tarats. Però mira, potser ens sabem adaptar més quan som petits que de grans. Jo tampoc hi tornaria, ni crec que pogués ser mestre.

    Missis, sigues benvingut al meu blog. Són molt típiques aquestes rotllanes al voltant d’una baralla, ja som tafaners de petits. Llavors no tenim massa consciència, totes les bajanades que fem s’obliden molt ràpidament.

    Elur, els delinqüents no són iguals a tot arreu, els teus eren d’un altre tipus. Això de maltractar animals no està gens bé, prefereixo que maltractin persones, però no el meu amic, és clar. Veig que tu també provaves d’evitar que ningú et veiés plorar, jo no ho recordo bé, però segur que és una cosa important per un marrec. Plorar és símptoma de feblesa, i això un nen no s’ho pot permetre.
    Jo no diria que vaig cridar, no ho recordo massa bé, però em sembla que ho articulava amb molt poca esma, no podia reaccionar al que estava passant. També em caldria viure una situació semblant per saber com reaccionaria ara, tampoc tinc clar si em ficaria en qualsevol baralla per defensar a algú. Quan érem més joves teníem una màxima, si la baralla era provocada per algú de fora que buscava la boca d’algú de nosaltres, ens hi fotríem. Però si la baralla se l’havia buscat ell, ja es podia espavilar sol Ara no sé com aniria la cosa, sigui com sigui, espero no trobar-m’hi.
    Tu pots explicar el que vulguis aquí, i com veus, jo també ho faig.

    Senyor Dalmasas, quan he llegit el teu comentari he pensat en els llibres de Ferran Torrent que he llegit i he pensat que potser tenies raó. Sense voler-me comparar amb l’escriptor, eh, només faltaria, però per les coses que dic en el post, pot ser. Jo podria dir com tu que em mantenia en segon pla, i per això no era motiu de massa burles ni de baralles, eren altres els que agafaven el protagonisme en això.
    Et refereixes a Mecanoscrit del Segon Origen? Alba i Dídac només poden ser els protagonistes d’aquesta història. Doncs no ho hagués relacionat, no pensava que la seva història estava escrita d’aquesta manera, però ells eren els protagonistes i els teus escrits estan en tercera persona i parles de tu mateix. No ho discuteixo, eh, de fet m’agrada molt com està escrit. Respecte el que jo hagi pogut dir, només puc afegir que de mi només rebràs opinions sinceres, t’agradin o no.

    Eva, ja hi he passat!

    ResponElimina
  28. Sempre he cregut que el problema que els "altres" teníen/tenen amb els "empollons" és "l'anormalitat" dels primers. No ser "del montón" o no treure les notes mitjanes. Ara, si ets "anormal" jugant a futbol tothom et respecta, ningú et marginarà i sempre seràs dels escollits dels primers en tot. On rau la diferència? Primer de tot, i el que és més trist (m'agradaria saber si passa en altres països) treure bones notes porta explícita una càrrega negativa. Ser bo jugant al futbol no.

    D'una o altra manera crec que la càrrega negativa sobre la gent que treu bones notes és perquè, els que no les treuen, en molts casos saben que amb el seu esforç podrien aconseguir-les. Si no ho fan és perquè no volen. I, sovint, creuen que el fet que uns destaquin en aquest sentit repercuteix negativament en ells. No els aporta res. Em canvi, que juguis molt bé a futbol, pot ser considerat una qüestió “genètica”, perquè tots ens esforcem per jugar-hi bé. El futbol no fa mandra, estudiar sí.

    Ara, això no sempre és vàlid... Un altre paral•lelisme podria estendre’s a altres nivells. El concepte “viciat”: Tothom reconeix a qui és més bo jugant a la Play. I ho és perquè s’hi ha passat més hores, no per gràcia divina. Qui treu bones notes és perquè –a diferència de molts d’altres- s’hi passa més hores. Una qüestió d’esforç (existeixen excepcions, ho sé) bàsicament. Per què en el primer cas la càrrega és positiva i en el segon negativa? És difícil poder-ne treure una conclusió: l’oci (play, futbol...) despertarà menys enveges insanes que el negoci (estudiar, treballar...)? O potser és que al nostre país els que manen –i em refereixo a una “estructura cultural” que naixeria centenars d’anys enrere- sempre procuren que les masses no llegeixin gaire (en aquest sentit, em sembla que va ser Rousseau que va dir “no ensenyeu a llegir a les dones, que després pensaran”)? Potser no és res més que una qüestió cultural. Que costarà molt de canviar...

    P.S. Quin pal...

    *Sànset*

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.