dilluns, 18 d’octubre de 2010

Deixant de ser jove

La lectura de Els jugadors de whist de Vicenç Pagès Jordà no m'ha deixat indiferent en uns quants aspectes. Darrerament torno a pensar en el pas del temps i en com ens fem grans, com evolucionem i com canvien les nostres relacions amb les persones al llarg del temps. La idea de pèrdua de temps no m'ha deixat de perseguir. Aquest llibre aprofundeix molt en tots aquests aspectes, no sé si era la millor lectura possible en el moment present, però m'ha agradat molt. Hi ha moments que ens adonem que hem acabat una etapa de la nostra vida i que en comencem una altra. Els fets que ho assenyalen són variables en les persones, però hi ha algunes coses que solen marcar la majoria, com tenir fills. Arriba un moment que saps que ja no ets un nen, igual que arriba un moment que saps que estàs deixant de ser jove. No m'atreveixo a parlar més enllà, em quedo en la part que crec que em pertoca. No diré tampoc que sigui el meu cas, però de vegades aquests canvis impacten amb molta força i trastoquen completament els esquemes. Jo ja fa temps que estic deixant de ser jove, i la veritat és que m'és igual. Només em fot aquesta sensació de malbaratament del temps, que no associo a la joventut. El temps es pot aprofitar a qualsevol edat.

Hi ha moltes frases en el llibre que serien dignes de ser recopilades, però em vaig quedar amb una, que sembla absurda, però que no me la treia del cap i no me la trauré si no la poso. És la següent:

"Un no deixa de ser jove quan vol, sinó quan el mite eròtic de la joventut interpreta papers d'àvia."

De frases com aquesta se'n poden construir moltíssimes. Però he de dir que aquesta m'impressiona.

En un altre ordre de coses, hi ha un petit escrit que l'autor atribueix a Burt Lancaster a la pel·lícula D'aquí a l'eternitat que també m'agradaria compartir, perquè aquest sí, va impactar-me com un cop de puny. El trobo genial.

- Voldria no estimar-te, així podria gaudir de la vida.
No m'havia sentit infeliç fins que et vaig conèixer, però no
renuncio ni a un sol instant dels que he passat amb tu.

54 comentaris:

  1. Si aquesta frase d'en Burt és original, és sensacional. El tema de l'edat, crec que el que menys ens hauria de preocupar és l'edat física, ja que la veritable edat és la que té la nostra ment.

    ResponElimina
  2. Un altre clàssic que et fa reflexionar sobre el pas del temps és quan els ídols esportius passen a ser més joves que tu!

    Respecte a la segona frase, realment és punyent, però no m'agradaria haver-la de pronunciar mai (tot i que algun cop l'he vorejada perillosament...). Prefereixo sentir-me feliç de conèixer.

    ResponElimina
  3. La primera frase m'encanta, perque de fet es pot aplicar a tantes i tantes persones (no només a "mites eròtics de la joventut", vull dir). Fa molt poc he trobat a Facebook un antic professor meu, el Sr. Pla. Jo feia EGB, ell em semblava molt gran; ara sé que aleshores tenia la meva edat, i ell ja ha superat els 80.

    Wow.

    ResponElimina
  4. M'agrada aquesta frase de D'aquí a la eternitat. L'altra... no l'acabo de veure clara.

    M'agrada no pas perquè m'agradi la infelicitat, sinó perquè crec que sempre és millor no penedir-se de res, ni renunciar a allò que hem viscut.

    ResponElimina
  5. aviam si he de venir i fotre't un calbot?! què que ja no ets jove? som joveníssims!
    L'altre dia li vaig preguntar a l'avi quants anys tenia una iaia del poble, 'és jove' em va dir i la iaia ronda els 85 tirant cap amunt o sigui que imagina't!
    Ah! i la iaia, que anava amb bastó i que mig arrossega els peus ens va dir 'vaig com un gínjol!', ben contenta ella. I que per molts anys, tu!
    Doncs compta... si encara no hem sortit del rovell de l'ou, home!

    Sincerament, no m'agrada cap de les dues frases, mira.
    La primera perquè no és veritat, a mi que Sean Connery faci d'avi no em molesta pas, continua siguent un avi molt sexi (cabronet però sexi).

    La segona perquè estimar a algú, sigui de la manera que sigui, no ens pot allunyar mai de viure sinó tot el contrari! l'amor és la vida, estimar és gaudir-ne, encara que no ens corresponguin com voldríem, encara que... malgrat tots els 'encara que...'
    Aquesta frase és tota una paradoxa sense sentit.

    Em sembla que no és pas el millor dia per posar-me a filosofar... parlo més que no penso ara mateix.

    Una abraçada, xaval! ;)

    ResponElimina
  6. Ja he passat varies neures d'aquestes de l'edat, però estic aprenent a superar-les, de moment cada cop ho faig millor. O això és el que penso perquè cada cop el problema es mes gran, tan com 24 hores cada dia que passa. No sé si ho atraparé, però ho intento amb molta convicció

    ResponElimina
  7. Xexu, fa poc vaig llegir una frase però ara no recordo de qui és.Deia:Vull viure molts d'anys sent jove. Crec que jove aquí s'interpreta d'esperit.Físicament és evident que passa el temps però conservar la il.lusió dels somnis forma part d'una manera de viure i a aquesta no penso renunciar-hi!
    Va que si ets un xaval! jejej
    bona nit que per mi ja és tard :)

    ResponElimina
  8. A vegades hi penso amb l’edat, si. Em sap greu veure com passen els anys...
    Els nens, si en tenim, deixen de ser-ho, els pares passen a avis (amb sort!), però no entenc el què em passa cada cop que miro a una persona gran. Sembla, no sé per què, que m’encomanin una soledat que encara no tinc, però que l’espero amb angoixa. M’espanta. Em posa trista veure'ls-hi aquelles mirades absents. La d’alguns, no totes és clar.
    Ai, el teu post m’ha donat per aquí, ves!
    Quan em miro al mirall sovint penso: aquella Anna petita cada dia més lluny.
    I no és que rebutgi fer-me gran. No. Només que m’enyoro de la petita.
    Callo.

    ResponElimina
  9. Apa, xiquet, vaja post!!

    No sé què dir (sempre que vaig a deixar un rotllo començo igual... no sé per què, però em passa...) suposo que tot és molt relatiu, molt... i que es pot mirar des d’infinites perspectives... per algunes coses ets gran, o molt gran i per altres deus ser jove o molt jove...

    I és que, t’ho dic ben sincerament, em sembla impossible fer un enquadrament que digui “fins aquí jove” “a partir d’aquí ja no ets jove...” Bé, clar que es pot fer segons el DNI, clar... però això són dades fredes i inexactes. Als 20 anys segur que et donen el carnet jove i als 40 no... però per a mi no es tracta d’això.

    Fa tres o quatre dies, a la cua del Mercadona, davant meu hi havia una noia, una mare jove, jo la tenia d’esquena, duia una nena a coll i la petita em mirava... jo, quan això passa, no puc evitar fer l’ullet, somriure o posar carotes rares... i, davant la meva sorpresa i alegria, la nena es va posar la maneta davant la boca, va fer un petonet i me’l va “enviar”... i jo la feia riure i ella enviava més petonets... la mare es va girar i va somriure... li va dir “digues quants anys tens”... i la nena va estirar un ditet ensenyant que en tenia un... la mare em va dir “bé, ja té catorze mesos”...

    Varem pagar i, cada una va marxar pel seu cantó... i, en aquell moment vaig ser plenament conscient que, durant la conversa, jo m’havia sentit tota l’estona com si fos “de l’edat de la mare”... quan, en realitat... i per molt fort que soni... jo podria ser l’avia de la petita!!...

    Vaig anar cap a casa tota pensativa... preguntant-me, quan diantres m’havia jo fet gran que no n’havia estat conscient...

    Per què moltes vegades em sento, dins meu, com si tingués 15 o 20 anys menys dels que tinc?... M’he perdut alguna cosa?...

    Al final vaig arribar a la conclusió de que cadascú és cadascú i que si jo em sento jove, per molt que tingui 48 anys, sóc jove... i és igual que tingui l’edat de ser l’avia (avia joveníssima, això sí) d’una nena de 14 mesos... tant hi fa... el meu cor, les meves ganes de fer coses, la meva capacitat d’il•lusionar-me, d’emocionar-me... em fa ser jove...

    (Continua al següent... gentilesa de Blogger)

    ResponElimina
  10. Tu mesures la teva joventut per si tens 32 anys i no ets pare? Mon pare va ser pare meu als 44, pare de mon germà als 45 i pare de ma germana als 49... i va ser un pare magnífic... però és que si mai fossis pare (que espero de tot cor que sí que ho siguis perquè sé que et faria molt feliç) llavors què?

    Ah... i ja et vaig dir una vegada que... bé, ho hauràs de rellegir... que hi ha un munt d’intervencions meves... però bé... que ens podem sentir joves o grans segons el moment...

    Ah!! trobar aquest enllaç m’ha portat quasi bé UNA HORA de rellotge (i al final l’he trobat buscant una frase meva per Google... juassss) i això no ho faig per qualsevol, així que ves a mirar-lo!!... Recordes? Sóc més jove que Luís Aragonés :-DDD

    ResponElimina
  11. Ah!! per si tens curiositat, el que he posat a Google ha estat això "Assumpta l'edat dels entrenadors Luis Aragones bona nit i tapa't"... No t'enganyo, no :-))

    ResponElimina
  12. Estimat Xexu, quin post més profund. Potser perque jo també em sento igual.
    A vegades em llevo pel matí i penso "com potser que tingui dos fills!"
    Desprès, durant el dia, em passa aquest tralsbals.
    La frase de Lancaster és brutal. Descriu perfectament l'amor en bogeria, més enllà de la vida i la mort. L'amor que no es pot superar ni comparar en res. L'amor perdut i l'amor impossible.
    Jo he estimat així. Però ell no. I vaig estar vivint sense viure durant mooooolt de temps. Però saps què, vaig trobar un altre princep que em fa feliç i no desgraciada.
    No negaré que m'han quedat seqüeles com ara abstracció, melangia nocturna i enyor (de tant en tant) quan es pon el sol.

    Petons!

    ResponElimina
  13. Ah, en quant a les frases que remarques, doncs no estic amb tu (que t'agraden les dues) ni amb l'ELUR que no n'hi agrada cap...

    A mi la primera no m'agrada... no sé... no, no em fa el pes...

    Però la segona la trobo preciosa. Molt trista, però preciosa. Ara bé, dit això... va, a caminar endavant però a bon ritme, eh?... Tot passarà, creu-me, que tinc edat de ser avia i l'experiència parla per les meves paraules... :-)

    ResponElimina
  14. I jo què vols que et digui? Ja ho saps que també és quelcom que em ronda pel cap aquests dies...però a mi el que m'engoixa és perdre la il·lusió i això es troba en la ment, no pas en el cos (tot i que el mal d'articulacions fot un poc ;) ). De totes formes, ara m'he enrecordat d'aquells vellets que quan parlen dels seus amics iguals de vellets que ells diuen: i el noi o la noia...on hi ha un noi?, només és un vellet de 80 anys penses tu, però ells es tracten com a nois. Això està bé.

    ResponElimina
  15. Vols dir que no estàs passant la "crisi dels 40" per avançat?. Ja ho sé que encara te'n falten uns quants per fer-ne quaranta però com que jo en faig 45 el mes que ve i encara no l'he passat, he pensat que potser no són gaire puntuals aquestes crisis. ;-)

    ResponElimina
  16. Ostres, quan deixem de ser joves? Uff!! Potser quan ens en deixem de sentir, no? Està clar que arriba un moment en que ja no ho som (per exemple quan tinguem 80 anys i haguem de fer molta bondat), però mentrestant, a fer el que el cos et demani, independentment de l'edat.

    D'altra banda jo en tinc 33 i sí moltes vegades et planteges si ja t'ha arribat l'hora de moltes coses. Com sabar-ho? No ho sé!

    ResponElimina
  17. Ara feia dies que no hi pensava, en l'edat...

    Que forta l'última frase, voler ser infeliç per continuar estimant una persona...

    ResponElimina
  18. Segurament aquest apunt hagués estat impossible no fa gaires anys, a la primeria del segle XX, quan ser jove no era un "valor" com ara sembla que és. Sembla que "ser jove" sigui un imperatiu en la nostra societat i tothom es nega a madurar i envellit, aleshores ens trobem un munt de gent que "passa de verd a podrit", perquè s'ha negat sistemàticament a fer-se gran, fins al punt que ha caigut en tot de ridiculeses. A mi m'està bé la meva edat, senyal que hi sóc, i no sóc jove, ni ganes. La joventut és una etapa que es pot calcular en base a l'edat mitjana dels individus i jo ja l'he passada, ergo no em cal fer veure el que no sóc. I que no sigui jove no vol dir que no pugui fer coses que em vinguin de gust, aquest és un altre error. No només els joves estan autoritzats a fer esport, ballar, gaudir del món i de la vida. Crec, honestament, que funcionem amb massa estereotips. I de gran? que vols ser quan siguis gran? Jo vull ser vella :D

    ResponElimina
  19. Molt bones les frases. Ben escollides!

    No sé tu, però jo no envelleixo, guanyo experiència!

    ai...

    *Sànset*

    ResponElimina
  20. Ah! Doncs penso que, tal com ella ho explica, també té raó la CLÍDICE, eh? :-) OJU! (que deia la meva avia Enriqueta... la meva iaia alemanya hehe) que quan jo parlo de "mantenir la joventut" em refereixo a mantenir il·lusions i ganes de fer coses, de viure, de gaudir d'un preciós i assolellat dia de tardor, això per mi és ser jove. No em refereixo a "comportar-me com si tingués 20 anys", no, no... que això ja ho vaig fer :-)

    Com diu ella, en aquesta societat actual plena de models estranys i estereotips absurds, on tenir una arruga és un drama, molta gent associa JOVE amb aquell qui encara fa plans, té somnis, il·lusions i ganes de viure... i VELL amb aquell qui pensa que ja no té res nou a aprendre, que perd les il·lusions.

    Doncs no... és en aquest sentit que jo dic que no es pot "enquadrar", no es pot dir "el teu DNI diu que tu ets jove i que tu no"... sinó que cadascú és més o menys jove segons com es sent... i jo, certament, digui el que digui el meu DNI, sé que em sento jove... i molt. No sé pas com deu sonar això llegit per algú que tingui la meitat dels meus anys, però a mi em sona molt bé :-DDD

    ResponElimina
  21. Això de fer-se grans és molt relatiu. Vaig tenir més trauma al fer els 10 anys que en els aniversaris següents. I és que pensava...A partir d'ara s'han acabat els cumples amb una xifra, sempre en tindràs dos...i ja veus em va marcar. Rareses...

    ResponElimina
  22. No sé perquè em dóna la sensació de ser la més gran de tots i totes?
    Fins i tot quanyo en MAC! Doncs bé, en alguna cosa he de guanyar, oi? I si ha d'esser aquesta doncs serà aquesta! Aviat quaranta SET, OJU!
    Kleilan el teu comentari és per emmarcar! Si, rareses,. però maques!

    ResponElimina
  23. Brad Pitt ja no és BRAD PITT. I tant.

    ResponElimina
  24. Buf, el rellotge de sorra torna a fer de les seves? Sempre he pensat que envellir és el preu que s'ha de pagar per acumular vivències ...

    La joventut està sobrevalorada. Jo, ahir mateix, era encara més ruc del que sóc ara!

    ResponElimina
  25. Hola vieju!!
    Trobo molt maco l'últim paràgraf que cites, l'amor sempre és dur i sobretot quan no el pots tenir i voldries. En el meu cas em faig vella i encara no sé ni el que vull.
    M'agrada que continuis tan fil.losòfic, penso que de tot s'ha de parlar sense por, de la vellessa, de la mort és una manera de fer-ho mésnatural.
    Una abráçada!!!

    ResponElimina
  26. Deixes de ser jove quan deixes de sentir-te jove.

    Però un dia vaig anar a fer-me una revisió mèdica, i el "senyor metge" era visiblement més jove que jo. Això em va tocar força la moral :D
    Va ser la primera vegada que em vaig adonar que començava a no ser tan jove.

    ResponElimina
  27. La segona frase és molt bona. Quins guionistes! El pas del temps és imparable, i no saps com et trobes que tu has canviat, la vida ha canviat. Potser són petites tonteries però t'adones que estàs cremant els últims moments de la teva "joventut", que de fet els "joves" et mirarien de reüll com si fossis un iaio! Però de tota manera, a mi m'agrada fer-me gran, viure tot el què he viscut i el què em queda per viure. Si és cert, ja no sóc la que era, el meu culet ja no és tan respingón, ja no baox dels 55 quilos ni a tiros, em fa mal l'esquena a diari, em canso molt més que abans i tot això, paradoxalment en una època de la meva vida que em cuido més que abans. Però bé, aqui estem, i a gaudir-ho!

    ResponElimina
  28. Tinc 24 anys i, per tant, no tinc pas la sensació de deixar de ser jove. Però em trobo potser en un cas diferent: m'agradaria deixar de ser-ho. Deixar de ser jove significa també que tens un major control de la teva vida, que les decisions que prens tenen més trascendència i que són més decisives en l'esdevenir futur personal. És, alhora, un sentiment de disposar de més llibertat, de més responsabilitat entesa em un sentit positiu. D'un major control, també.
    Crec que a vegades es sobrevalora la joventut en allò que diuen "joventut, diví tresor". Doncs no crec que ho sigui tant. També és molt positiu i gratificant créixer i desenvolupar-se personalment. Crec que pot arribar a aportar coses més bones que la pròpia joventut.

    ResponElimina
  29. Ah, i una cosa: jo en tinc 43 i no tornaria enrere ni de conya. Gràcies.

    ResponElimina
  30. Després de les teves reflexions, crec que em llegiré el llibre.
    Jo tinc 43 anys i m'ha costat molt acceptar que m'he anat fent gran però ara ja no em preocupa perquè em sento jove i sé que sóc jove i que encara em queden moltíssimes coses per fer i per equivocar-me, però que tinc al darrera una experiència que m'enriqueix molt com a persona. I com en Ferran, no tornaria enrere.

    ResponElimina
  31. El pas del temps i la fugacitat de la vida és quelcom que ha preocupat des de sempre a l'ésser humà.Quan un és petit o jove no acaba de comprendre allò que sentim dir als més grans, "Com passa el temps!, "Els anys cada cop passen més de pressa". A mi, els anys em van començar a passar volant a partir dels trenta.I és veritat, cada cop més. No sé si aquesta tendència es modifica o no quan s'ultrapassen els setanta o vuitanta. No ho sé, ni sé si ho sabre mai. Això de les edats o de sentir fer-se gran és molt relatiu. Jo, que, per fora he canviat evidentment amb el pas dels anys, per dintre em sento com quan tenia setze o disset anys. Vull dir, que em considero tan madur o immadur com llavors, amb les mateixes pors, il·lusions i esperances. El que passa és que per aconseguir allò que et manca o que projectes, disposes de menys temps.Per això és tan necessari aprofitar el màxim el temps, viure cada moment amb intensitat, intentant ser feliç i fent feliços els altres. Avui he sentit al TN Vespre una frase del poeta Joan Margarit que m'ha agradat molt: "La vida és un llarg camí cap el coneixement d'un mateix". També li vull dir al Ferran que m'ha passat moltes vegades allò que ell explica de professors que ha tingut, que els veies grans i nosaltres tenim ara vint anys més que ells tenien llavors. No vull ni pensar com em deu veure a mi ara un noi de setze anys. Bona nit!

    ResponElimina
  32. Hehehe JOSEP LLUÍS, recordes en BANCHS a la Facultat? Tenia 38 anys!! I el veiem gran!! Doncs calcula com ens deuen veure a nosaltres ;-))

    ResponElimina
  33. Kweilan: a mi em va marcar fer-ne 19. Això sí que és una raresa!!

    ResponElimina
  34. Clar que et va marcar fer-ne 19, pobret... hehehe... mentre en tenies 18 eres un jove lliure... i als 19, plaf!! caçat!! :-P

    Escolta, tu aprens molt ràpid a bloguejar, eh? això de respondre comentaris d'altres jo vaig tardar mesos a fer-ho! ;-))

    XEXU, et prometo que som a habitacions diferents ;-))

    ResponElimina
  35. Uf, aquesta vegada com us heu passat, quina feinada a contestar! Moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris, els hauríem de deixar escrits en algun lloc perquè n’hi ha per tots els gustos i colors, i ajuden molt a entendre el que és fer-se gran i el per què això no ens ha de preocupar.

    Jordi, de vegades és el físic el que ha d’avisar a la ment de que ja no està com quan tenia 20 anys, ens adonem que ja no podem forçar tant la màquina com abans i ens preguntem per què, no s’entén. Llavors és quan mires el DNI i veus l’any que vas néixer, i comences a lligar caps.

    Missis, els futbolistes que més m’agraden són tots més joves que jo, naturalment. Bé, descomptant en Puyol que és coetani, però tota la patuleia de Messis, Piqués i Iniestes… fins i tot Xavi, collons!
    Tens raó, penso que la segona frase agrada o afecta als que sí que hi hem passat, pots comptar que si l’he posada, és perquè podria haver estat pronunciada per mi. Evidentment seria injusta per l’altra persona, però de vegades ens podem permetre ser una mica injustos, no? Veig que altra gent entre els comentaristes també s’hi senten identificats.

    Ferran, he posat la frase tal qual surt al llibre, evidentment s’ha de contextualitzar i s’entendria més per què fa referència als mites eròtics. Podria dir directament els actors i actrius preferits, però és aplicable a tot a la vida. Tu parles del teu professor, que ja era gran, i que ara ho és encara molt més. Jo et puc dir un altre cas. També t’adones de com ha passat el temps quan veus al cap dels anys un xaval de castellers que solia fer d’enxaneta i que a dia d’avui és una bèstia parda. I parlo d’un cas verídic.
    Comentari 2: D’això ja en vam parlar fa poc amb altres temes, jo tampoc no vull anar cap endarrere, vull gaudir de l’edat que tinc ara, amb el que comporta aquesta edat.

    Carme, l’amor no sempre és fàcil, costa, ens porta mals de cap. Però les coses que fem per amor perduren i jo mateix, que et podria dir que la frase l’escriuria jo, tampoc em penedeixo de res del que he viscut, i realment, com deia a dalt, és injust dir això a una persona, encara que la frase acabi tan bé.
    Respecte l’altra frase, com també li deia a en Ferran, s’ha de contextualitzar i s’entén més, però pots substituir ‘mite eròtic’ per qualsevol altra persona que de sobte t’adones que és molt gran, i per tant, que tu també ho ets o te n’estàs fent.

    Elur, les comparacions són odioses i en aquest cas, no vàlides. Potser jo als 85 anys també em sentiré jove. No, no hi arribaré pas, però potser me’n sentiria. Ara és un altre moment, però tampoc no vull contagiar-te el meu pessimisme i la meva manera de veure les coses. De fet, ja les saps, i algunes de les coses que escrius me les dius a mi i te les dius a tu. No som joves. Estem acabats? Això no. És diferent.
    El protagonista no diu que no li agradi el seu mite, que és Deborah Harris, simplement diu que s’adona que si fa papers d’àvia és que ell també s’ha fet gran. A més, si a tu t’agraden madurets [viejunos, directament], no és la mateixa sensació. Connery està d’asil, no ho negarem. Però ja era gran quan a tu podia agradar-te de joveneta.
    La segona frase és una paradoxa perquè l’amor és paradoxal. Estimar fa mal, especialment si no s’és correspost, però també simplement perquè l’altre no fa les coses que nosaltres necessitem, volem o creiem que hauria de fer. Sí, l’altre és lliure i no el podem obligar, però si no ens està donant el que ens cal, no ho podem reclamar? Penso que sí. Això no vol dir que es quarti la llibertat i sobretot que no se’l segueixi estimant. Però es pateix. La frase la podria haver escrit jo, creu-me. Per això em va impactar tant en llegir-la, em vaig sentir molt identificat. I després penses que destacar-la al blog és ser injust amb la persona a la que podria anar destinada si l’hagués escrit jo, molt injust. Continua a baix.

    ResponElimina
  36. I per què penso que és molt injust? Doncs perquè sí, he patit com un cabron. Però no em penedeixo de cap instant ni de cap decisió presa. Jo ho anomenaria ser subnormal si això no sonés ofensiu pels pobres discapacitats psíquics, els quals no tenen cap culpa de que jo sigui un capullo. En comptes d’això dic que l’estimava com una mala cosa. Són diferents maneres de veure-ho.
    Un o una capricorn mai parla més del que pensa. En el teu pitjor dia ets capaç d’argumentar molt millor que un escorpí, per exemple. I si ara contesta un escorpí, que em sembla que els arriba l’època, li respons tu, d’acord?

    Garbí24, la qüestió és estar content amb el que es té i agafar-se la vida amb les noves sorpreses que et va portant amb el degoteig dels anys. Jo tinc neures relatives perquè m’agrada l’edat que tinc, i no em preocupa anar avançant. El que em preocupa és no estar content amb el que tinc.

    Joana, com sempre, anomenem de la mateixa manera a coses que es poden confondre, però és que ens falten paraules. Una cosa és ser jove d’edat, els anys que hem passat. Això és objectiu i podem marcar unes franges aproximades i tothom hi estaria d’acord. Una altra cosa és el que diem ser jove d’esperit, però no estic d’acord amb anomenar-ho així. Què passa, que als quaranta anys no es pot gaudir de la vida amb el que t’ofereix aquesta edat? Vull dir, no s’és jove, l’esperit demana unes altres coses que quan es té 20 anys. Per què diem jove d’esperit, si el nostre esperit és gran. Ara que, això no vol dir que no es vulgui viure plenament, amb optimisme i amb moltes ganes. I això val per quaranta, cinquanta i l’edat que sigui. El concepte ‘jove’ ja no hi és. El de ‘vital’ pot ser-hi. No se m’acudeix una altra manera de dir-ho, però suposo que em faig entendre.

    Mortadel•la, suposo que el que et passa amb la gent gran es resumeix dient que tens certa por a envellir. No és res estrany, hi ha coses a les que ningú vol arribar, tu en cites algunes. A mi em preocupen més les deficiències físiques pròpies de l’edat. Com veuràs també amb algun altre comentarista de per aquí, jo no enyoro els anys passats, sí algunes coses, però no m’agradaria tornar a ser nen o ser més jove. Ja m’està bé aquesta edat, una altra cosa és que estigui vivint les coses que m’agradaria viure. I per cert, de vegades faig parlar en aquest blog en XeXu petit. Fa molt temps que no surt, suposo que està força enterrat. Però mai se sap quan tornarà a sortir.
    Ah, passo la nit amb aquesta gent i amb forces més. Sóc força promiscu en qüestió de blogs.
    Comentari 3: No ets la més gran no de bon tros, i n’hi ha uns quants per aquí que et guanyen. Però sense excepció, els que et guanyen són gent d’una empenta i unes ganes de viure terribles, que ja voldrien molts joves. És més, on estiguin ells, o elles hauria de dir, que s’apartin els ‘pipiolos’.

    Aparteu les criatures que arriba l’Assumpta! Parlar de certs temes ja sé que serà un grandíssim esforç de contestar, i contestar-te. Però ho faig encantat. Què seria d’aquest blog sense els teus ‘no sé què dir’?
    Es pot fer divisions per edat com dius tu, a base de DNI. Si has llegit la resposta a la Joana, ja he dit que això de jove jo ho restringiria a l’edat física, més que res que si no és com enaltir la joventut, i com han dit molts comentaristes després de tu, no sempre és un goig aquest període i altres es poden gaudir molt més. Quan s’és gran es pot ser vital, o vivaç, o optimista i tenir molta empenta, el que sigui, però no s’és jove. Que redimonis voldrà dir jove d’esperit? Entrant en temes que tu ens explicaries millor, l’ànima és eterna, no? Doncs de jove poqueta cosa en té. Jo no hi crec, ja saps, però aquest és un altre debat. És un altre debat t’he dit! Hahaha. [T’he dit mai com gaudeixo de contestar els comentaris com si em dirigís directament a la persona i no estigués escrivint? És clar, la confiança es nota en aquests casos…]. Continua a baix.

    ResponElimina
  37. La teva anècdota és preciosa pel fet de mostrar com es pot prendre consciència de que ja ens hem fet grans. El temps passa i fa quatre dies ballàvem a discoteques de plaça Urquinaona [era allà?] i de sobte ens costa una mica caminar i tenim una vida tranquil•la i plaent allà a Reus. Ostres, quan te n’adones és molt fort. Però què caram, serà que no ets feliç tu allà amb les teves coses i el teu home (que és una joia i l’enveja de tota la catosfera). Cada cosa al seu temps. I tenir aquesta edat no et priva de gaudir de moltes coses com si fossis una nena. Perfecte doncs. Mentre tots, especialment tu, entenguem que ja no ho ets. El que he après amb tots els comentaris és que tenir aquesta il•lusió, aquesta empenta i ganes de viure, no és ser jove, ni tan sols sentir-se jove. Tu no tens ganes d’anar a la discoteca aquella ara, no fotem! Un jove de 20 anys sí que en tindrà ganes. Però tens ganes de fer altres coses igualment il•lusionants. Et poso un altre exemple. Jo no vaig a discoteques, almenys regularment, des que en tenia pels volts dels 20, justament. No m’entusiasma, estic millor en altres ambients. Però mira, me’n vaig a Edinburgh a visitar uns amics que van a tenir un fill, i hi vaig un cop, o dos, o els que calgui. Aviat serà el tercer, i espera’t. Això no ho feia amb 20 anys, i ni ho pensava. No tenia diners, no tenia amics amb fills, on collons estava Edinburgh? Doncs m’agrado més ara, mira tu.
    No mesuro la joventut per no ser pare ara, independentment de l’edat amb que et tingués el teu pare. Si arribo a ser-ho, que ja ho dubto, no seré jove. Si el tingués ara mateix, ja no seria un pare jove. Això no vol dir que se’m passi el temps de tenir fills, de temps n’hi ha. Però que jo ja no sóc un jovenet és una evidència. Se m’ha passat el temps que la gent em miraria i diria ‘ostres, que jove i ja té un fill’, però encara em falta una mica perquè opinin ‘una mica gran ja per posar-s’hi’. En definitiva, res de tot això importa i la il•lusió de tenir un fill no és pròpia de la joventut, al contrari, la joventut d’avui en dia allarguen el que poden els anys de dolce vita.
    En aquell post del 2009 vas dir moltes coses que et feien sentir jove, i d’altres que et feien sentir gran, deixem-ho amb aquesta terminologia. Sí és cert, hi ha coses en les que madurem abans que en altres, i en alguns temes ens agrada estar al dia i els joves es sorprenen de veure que també els dominem. És relatiu i propi de l’evolució que fa cadascú, i dels seus interessos. Ostres, m’ha fet gràcia repassar aquell post per veure la gent que comentava en aquells dies. Va ser un post de molts comentaris, molta gent és manté, i això és un privilegi. Però la iruNa, en Cesc, els del PiT (en versió només Rovira), la bruixoleta… ains…
    Ets una bèstia buscant al Google!
    Comentari nº ’m’he perdut’: la primera frase no et fa el pes per com està formulada, en comptes de mite eròtic posa-hi el guapo de les pel•lícules de l’època. La segona m’agrada molt perquè la podria haver dit jo. Però mira, la diu un guapo de l’època, precisament.
    Comentari nº ’hi ha un moment que els números s’acaben’: per una vegada la Clídice i jo estem força d’acord en un tema, per no dir del tot, i mira que de vegades ens ‘barallem’, però avui el seu comentari m’ha semblat magistral. Ja n’he contestat tants que no sé si ja t’ho he dit a tu o no, però no penso que la joventut sigui una cosa de la que s’hagi d’estar especialment orgullós o enyorar-la. Cada època té les seves coses i no crec que la joventut sigui la que es gaudeix més. Em sembla que amb aquest comentari teu et contestes algun dels anteriors. Això sí, tornes a fer servir la terminologia de que es pot ser jove a qualsevol edat, però com que això ja ho hem discutit, ja no cal que et torni a donar la meva opinió.

    ResponElimina
  38. Eva, espero no llevar-me demà al matí i pensar ‘com pot ser que tingui dos fills!’, això sí que seria un ensurt. Bé, potser no ho saps, però no en tinc cap, és clar, almenys que sàpiga. Veig que no sóc l’únic que es sent identificat amb la darrera frase, com ja he anat dient, la podria haver escrit jo. De moment m’he quedat en la fase de viure aquest amor impossible (però molt real), i ja veurem si hi haurà princesa al final del conte. No hi compto, no tinc massa ganes de buscar-la tampoc. Bé, i que dir de les seqüeles de les relacions? D’això en parlem un altre dia que avui va per llarg.

    Vida, en rebre el teu comentari vaig pensar que en aquest post volia fer referència a això que t’explicava al teu blog sobre 17 anys enrere. Al final, quan el vaig escriure, no em va sortir, no hi vaig pensar, els posts no sempre surten com un els ha pensat. Penso que tothom es veu bé a l’edat que està i veu els de la seva franja d’edat igual que ell. Les referències canvien i es mouen amb nosaltres. En l’edat actual, em veig jove igual que els meus amics, i en canvi, la gent que comença ara la carrera els veig com canalla. I no, mira tu, ells són els joves d’ara. Una altra idea és que em sembla que a nosaltres mateixos no ens acabem de veure mai com a adults.

    McAbeu, tu 45??? Ostres, ara si que m’has sorprès! Jo te’n posava 21 o 22! Home, ja ho sé que en realitat no podia ser per la manera com expresses algunes coses, però tens unes maneres molt jovenívoles, trobo! Caram. M’ha fet gràcia això de la impuntualitat de les crisis, ja deus tenir raó. Jo crec que si estic en crisi deu ser la dels 30 encara. En el seu moment no la vaig passar perquè em senti increïblement feliç, justament eren uns dels millors moment de la meva vida quan vaig fer els anys, així que de crisi cap ni una, estava fent bogeries que no feia ni amb 20. Però ara el senyor cobrador del frac de crisis truca a la porta per recordar-me que els dec la que em vaig saltar. No te’n perdonen ni una!

    Jordi, en aquestes edats nostres et planteges moltes coses, però encara es tenen forces per gaudir d’activitats que potser més tard costaran més. Per això cal aprofitar. Cada edat té les seves coses, però saps, això de fer bondat… penso que cada edat té les seves coses en les que s’ha de fer bondat, i que hi ha moltes maneres de no fer bondat precisament. Mira quan érem nens, calia fer cas als pares. I quants cops no els en fèiem? Bé, jo sí que era molt bon nen…

    Els d’Otis, no sé si vol dir ben bé això. És una frase de certa dependència, però les primeres frases es diuen per despit, en realitat la important és la tercera. Per més que et facin patir estimes molt aquella persona, i no et penedeixes de res del que has viscut amb ella. Això vol dir que alguna cosa t’aporta també, no?

    Clídice, dit sigui d’inici que no trobo que la joventut sigui una cosa per enaltir, i creu-me quan et dic que estic molt d’acord amb tot el teu primer fragment. Ja he comentat més amunt que sempre diem que ens sentim joves, que encara tenim joventut. Doncs no, no ho crec. Cadascú té l’edat que té, la que marca al DNI, i si quan es tenen 25 anys s’és jove, quan se’n tenen 45 no se n’és. Això no treu que no es tingui empenta, forces i il•lusió per fer moltes coses, però per anar bé, han de ser coses pròpies de l’edat que toca. Un deu per la teva frase que molta gent passa de verd a podrit, i un altre deu quan dius que molts cauen en ridiculeses. Crec que d’això en tenen la culpa les ments pensants que han convençut a tothom que ser jove ‘mola’ i que no ens podem fer grans. La joventut és un temps de plenitud de forces i de grans iniciatives? Quan, entre la borratxera del dissabte nit i la fumada de diumenge a la tarda? La joventut és per fer les coses que es fan a la joventut, excessos i equivocacions bàsicament, i sobretot molts descobriments. D’aquests descobriments depèn el que farem després. Continua a baix.

    ResponElimina
  39. Estic molt a gust amb l’edat que tinc i no tinc por a fer-me gran, de fet, porto fent-me gran des que vaig néixer. Vull fer coses pròpies de la meva edat, perquè com dius tu, la joventut s’acota entre unes edats i jo ja les he passades. La nostra societat actual és tan cutre que està allargant la joventut de manera formal, es pot veure amb les ajudes de la generalitat, per exemple. Però ja poden dir missa. I també com tu, penso fer un munt de coses que em queden per fer, per les quals cal posar-hi molta carn, i que no són patrimoni de la joventut. Entre altres coses, perquè quan ets jove ets un mort de gana i no tens un ral per gastar més enllà de les cerveses i els vicis diversos. Si ser gran és sinònim de tenir certa estabilitat i gaudir d’unes comoditats, benvinguda sigui la maduresa.

    Sànset, això de que no envelleixes pregunta-ho als teus telòmers. I el que són els telòmers pregunta-ho a en Macip o a en Dan.

    Kweilan, no vull ni pensar en com et posaràs quan en compleixis 100, que passaràs a tenir tres dígits! Perquè tu hi has d’arribar, eh? Seràs la primera persona que ha llegit tots els llibres del món. En algun moment jo deixaré de comentar-te, en contra de la meva voluntat, em sap greu.

    rits, fa temps que no el veig, ha perdut? Hauré de buscar fotos de la Jennifer Aniston, com que de moment vaig veient FRIENDS, encara es conserva!

    Joan, l’envelliment no és cap preu que s’hagi de pagar, ves, és l’únic camí a seguir, per moltes cremetes i ximpleries que s’inventin. No som vells per fora, és per dins on es nota més la destrossa. Jo també penso que la joventut està sobrevalorada, nosaltres estem millor ara, oi que sí? O és que de jovenet podies anar de ruta pels States? Ben tornat.

    Natàlia, ja tenim la nova viejuna aquí! Bé, de moment tens encara la meva edat, però quan puguis llegir això, si ho llegeixes, ja seràs un any més gran i podré riure’m de tu. Com si a mi em faltés gaire per tenir l’edat de Crist… em faig vell al mateix ritme que tu, però mira, jo sí que sé el que vull i ja et dic que no ho tinc. Això sí miro de parlar de tot amb naturalitat, si no podem parlar de tot què ens queda?

    Mira Captaire, has trobat un bon punt, sí senyor. Metges més joves, i és aplicable a altres professionals, no? I en el teu cas, fins i tot, el dia que posen algú més jove en la teva posició al castell?

    AnnaTarambana, no ho diguis ni en broma que el teu culet ja no és tan respingón, faràs que caigui el mite, la catosfera ja no tornarà a ser mai la mateixa. A veure si serà veritat que estàs enterrant la Tarambana? Potser és aquest un bon senyal per saber que t’estàs fent gran. Jo penso com tu m’agrada l’edat que tinc i com em sento, encara que les capacitats siguin inferiors, però mira, jo segueixo dormint igual de poc que abans, i cuidant-me igual (de poc també) que abans. Algun dia petaré, ja de vegades el cos avisa, però encara que no avisi, no és que faci el ximple perquè em cregui jove, és que sóc així i punt. No en sabré mai d’anar a dormir d’hora. I m’és igual com em veuen els joves, si em veuen gran, és que per ells sóc gran, on és el problema?

    Albert BiR, et recomano que no tinguis pressa. Una cosa és ser madur per l’edat que es té i ficar-se en coses que la gent d’aquella edat no toquen generalment. Però les coses tenen el seu temps i porten la seva maduració. Ara has de gaudir dels 24, si ara vols créixer massa ràpid, potser quan en tinguis 34 voldràs recuperar el temps i llavors faràs el ridícul. La idea és fer el boig quan et toca, que potser a tu ja t’ha passat l’edat, i anar evolucionant per arribar als 34 i que no trobis a faltar res del que ha quedat enrere. Si no has tingut l’època de fer el boig, jo de tu m’hi posaria ja. De temps de tenir un major control de la teva vida, d’automantenir-te i prendre les teves pròpies decisions ja en tindràs temps (i n’acabaràs fart, ja veuràs), ara agafa el que et toca, mica en mica.

    ResponElimina
  40. Deric, el protagonista principal del llibre té 43 anys, així que et va com anell al dit! Te’l recomano, bé no a tu que no conec els teus gustos, el recomano en general, a mi m’ha agradat molt. Després de tot el que he contestat, sento desil•lusionar-te però he de dir que ja no ets jove, entraries dintre de mitjana edat. Això no vol dir que no et quedin forces, empenta, il•lusió i ganes per fer coses i que les puguis fer. La joventut només és un període, no un estat, i està sobrevalorada.

    Josep Lluís, que ja fas com la teva dona i esborres comentaris per corregir-los, hahaha. Aquesta família em teniu acaparat el blog. Que bé tenir-te per aquí tan sovint. Ja ho diuen que a partir de certa edat el temps s’accelera. Penso que no és que es deixi de gaudir del que es viu, el que passa és que la vida està molt més muntada i molts esdeveniments es precipiten. Potser no es té tan temps per perdre, i sense adonar-nos-en passen les setmanes i els mesos sense que ens sembli que res canvia. Això accelera el temps, els dies són iguals, però després d’uns quants dies iguals, t’adones que han passat MOLTS dies iguals.
    Segurament hi ha moltes parts de nosaltres que no canvien tant en essència des que som jovenets fins que envellim. Però tot i això, el canvi de mentalitat és patent, i ja no parlem del físic. Moltes coses canvien per dintre, i quan es diu que es perd la innocència no és en el sentit que sovint se li dóna, sinó en un de més ampli, quan veus que has de parar compte amb certes coses, que no tothom és bo, que per aconseguir algunes coses te les has de treballar molt. Per això recordo poc jo d’aquell nenet de 16 anys, i tot i això, sé que algunes coses ja les tenia clares llavors. I si bé es pot dir que ara queda menys temps per aconseguir certes coses, també és veritat que s’aprèn a relativitzar més les coses, encara que no puguem evitar agafar-ne algunes a la tremenda, cadascú les seves.
    El temps s’ha d’aprofitar, l’objectiu diguem que és arribar a l’edat que sigui [com si es fa un cop cada any] i pensar que estem contents amb el que deixem enrere, que estem satisfets. El sentiment d’estar desaprofitant la vida és molt trist. Cal viure. I això no implica fer grans coses, ni que tot s’hi valgui [he dit que odio el carpe diem?], sinó fer allò que ens fa feliços. Quan això passa, és igual fer-se gran, és l’únic camí que hi ha i no ens ha de fer sentir malament. Deixar buits en el camí potser ens fa témer això de fer-nos grans i tenir la sensació aquesta de que cada cop queda menys temps.
    Ei, 19 és un número primer, a mi no em sembla tan estrany.

    Assumpta i Josep Lluís, estigueu-vos quiets, jo en disputes matrimonials no m’hi poso!

    ResponElimina
  41. Al•lucinant!!! 22.031 vegades ha teclejat en XeXu per respondre els nostres comentaris!!... 4.196 paraules!!... De veritat que això no ho fa ningú més en tota la catosfera... és impressionant ;-)

    Sí, sí que era a la Plaça Urquinaona on anava a ballar hehehe... Bona memòria tu també!! :-DD

    Res, que siguem més grans o més joves, el que hem de mirar és de tenir els nostres instants de felicitat... i somriure tot el que poguem, com jo estic fent ara ;-))

    ResponElimina
  42. Mortadel·laaaa!! jo sóc dos anys més gran que tu!! tu dius "aviat 47" i jo d'aquí dos mesos (el 19 de desembre) 49 ;-))

    ResponElimina
  43. jo no en tinc de teloners! no em fan falta, que vaig solet!

    (xist)

    jeje.


    *Sànset*

    ResponElimina
  44. Assumpta! Per un mes! Jo quaranta-set el 19 de novembre. Ho haurem de celebrar (hem de fer una festa!)
    I Xexu, maco. No vull tornar-me petita, ni mirar enrera. Una cosa és que m'enyori. D'aquí deu anys o vint més, si hi arribo és clar, enyoraré els d'ara. Oi, que m'entens?
    Demano salut i amor. Amb això, que no és poc, en tinc prou. Per ara no em fa falta, però ves a saber més endavant! És el què em fa por.

    ResponElimina
  45. Com que veig que vaig molt tard i fins i tot en XeXu ja ha donat les seves respostes seré breu.

    El pas del temps no és un problema, fer-se gran no és dolent. El problema és com aprofitem o hem aprofitat aquest temps que hem tingut. A mi m'agrada fer anys! I ja en tinc uns quants!

    ResponElimina
  46. Més que veure en Sean Connery en hores baixes, el que em dóna una pauta de que em faig vella, a part del que creixen els meus germanets (29 i 31 anys), són els futbolistes. Sí, sí. Quan em diuen l'edat d'algun jugador que he vist debutar i ja passa dels 30 em sento vella de cop, ja té cullons la cosa, però va així. També ho fa bavejar per algun futbolista i adonar-me, així de cop que sóc despistada a vegades, de que li porto 10 anys d'avantatge i que els que m'anirien bé per edat ja clusquen tots. En fi. Em queda posar-me a bavejar amb algun entrenador, mira.
    No m'agraden els homes 'viejunos' però això no treu de que Sir Connery ha sabut envellir amb una gràcia que no ha tingut gaire ningú. A mi també em passa... espera que em felicito #emfelicitoamimateixa. Qué guapa soy, qué tipo tengo.
    Ahir la M, la que em fa el cafè dia sí dia també, em va mig espantar. Se'm va plantar al davant i va exclamar 'Neus!!!' i m'assenyalava el cap amb els ulls desorbitats. Em pensava que m'estava sortint un àlien de l'orella dreta, però no, es veu que es va fixar en els cabells blancs.
    M'acosto als 40 què vols però sóc jove.

    L'amor el tenim mal entès Xexu per això ens sembla que per ser-ne ha de fer mal i no, si patim no és per l'amor és perquè no en sabem prou d'estimar o de deixar-nos estimar, és perquè esperem coses que no depenen només del fet d'estimar. I jo, que tinc tota una teoria sobre l'amor, en sé menys que ningú de posar-ho en pràctica. Estimar no fa mal, fa mal esperar alguna cosa pel fet d'estar estimant, en podríem dir danys colaterals...
    Vivim en una societat en què no ens han ensenyat gaire, per no dir gens, a gestionar les emocions.
    Quan he estimat a algú i no m'ha correspost (parlem de l'amor eròtic) no m'he sentit ferida, potser decebuda, possiblement desenganyada però per culpa de les meves expectatives.
    Quan he estimat a algú i m'ha deixat llavors sí, però no perquè l'estimava sinó perquè m'ha traït.
    Quan estimi a algú i m'estimi i es quedi, ja t'ho explicaré també, però sé que no em causarà dolor estimar.
    El nostre gran problema són les expectatives que posem en els altres i hem d'aprendre que els altres no hi són pas per satisfer-nos-les.

    Tinc en Guardiola en la roda de premsa de fons, deu ser per això que em sento filosòfica?
    No t'emprenyo més, apa.
    Un petó!

    ResponElimina
  47. Assumpta, no és per tant, dona, vosaltres us ho mereixeu tot. I mira, hi ha coses que se'm queden, com saber que tu eres una fiestera, hehehe. Ja es tracta d'això, de ser feliç assumint l'edat que es té, i no voler fer com si se'n tingués una altra.

    Que cabron Sànset, que cabron...

    Mortadel·la, en realitat diem les mateixes coses, em sembla. Està clar que en un futur a tots ens faltarà salut, en això consisteix fer-se gran. I l'amor... bé, en cas de tenir-lo, canvia, també envelleix, però això no vol dir que falti. Serà diferent. Si aquestes coses et fan por és que tens por a envellir. Jo enyoro coses del passat, però no et creguis, la veritat és que ja m'està bé el temps present. El que va passar, ja està, no tinc ganes de tornar-hi, i per tant, tampoc no ho enyoro massa. Ja et diré en un futur si enyoro la trentena, perquè de moment és l'època en la que m'he sentit més a gust.

    Mireia, a mi no em fa res fer anys, només tinc mania al dia del meu aniversari, perquè no m'agrada celebrar-ho. Però el fet de sumar un any més no em fa res. Si sabem adaptar-nos a cada edat que ens bé, podem ser feliços amb els anys que sigui. Ara, no assumir que anem envellint és fotut, la gent ho passa molt malament per això.

    Elur, no haurien de deixar a en Guardiola fer rodes de premsa... és broma!! A mi em passa com a tu amb els futbolistes. Vaig veure debutar en Xavi, amb 18 anyets (jo 20), i l'he vist evolucionar. Ara en té 30 i m'estiro dels cabells perquè se'ns acaba el jugador més regular de tots els temps. I si ell s'acaba, jo ja no et dic, que ja vaig néixer acabat! Una cosa sí que em consola, veus. En Puyol és de la meva lleva, del '78, i s'acaba de firar una 'súpermodelo', hehehe. No, no em consola.
    Avui ensenyava una foto meva a unes companyes de quan era jove (de quan vaig veure debutar en Xavi, més o menys), en que tenia el cabell tenyit de ros. Sí, tothom té un passat, què vols. Ho vaig deixar de portar quan massa gent s'ho estava fent, si et consola. Bé, em deien que estic molt millor ara, amb els meus cabells blancs, que sovint la gent es sorprèn de veure que tinc. Bé, potser no és difícil estar millor que en aquella foto...
    Per la part de l'amor estic d'acord amb tu, es tracta, com tot sovint, d'un problema de lèxic. Anomenem amor a tot aquell conjunt de sentiments que tenim quan tenim aquell interès eròtic per una persona. Segons tu no ho és, només és un sentiment i sempre bo. Tots els altres són una altra cosa, molt reals, però no amor. Jo de vegades prefereixo englobar-los tots en un mateix pack, perquè això ho fa tot més tràgic, però sóc un defensor de l'amor i m'agradaria que només signifiqués coses bones, així que algun dia m'hauràs d'explicar la teva teoria, amb fórmules i tot. A més, és cert que gran part del mal que patim quan estimem es dóna per les nostres imatges que ens fem, no de la realitat. Idealitzem les situacions, i en no acomplir expectatives, ens sentim molt frustrats. Segurament l'altra persona no prometia la lluna, però nosaltres ens havíem pensat que sí.
    Res, que per aquí ens podríem allargar molt i molt. Sempre estic a disposició per parlar d'aquestes coses. Quanta teoria, eh? Per quan la pràctica?

    ResponElimina
  48. A mi em dóna la impressió (i suposo que no dec ser l'únic) que l'edat que s'atribueix a altri no va tant relacionada amb l'edat que tenen, sinó a la diferència que hi ha amb la pròpia. Per exemple, ja fa anys que sóc cap del Cau del meu poble, i he tingut la sort d'anar veient com els nens i nenes de l'agrupament han anat creixent i han guanyat en maduresa: tot i això, els continuo veient igual de petits que abans, perquè set, vuit, nou anys de diferència seguiran sent set, vuit, nou anys de diferència ahir, avui i demà. El corol·lari és que cada cop veig als nens nous que entren més minúsculs.

    ResponElimina
  49. M'estàs demanant fer pràctiques d'amor eròtic Xexu? home... així en públic? podries haver-ho fet en privat, è?!
    jajajajjajajajjajajaja

    No m'he explicat bé, especificava que parlo de l'amor eròtic per diferenciar-lo de l'amor fraternal per exemple. Tot és amor, fins i tot la manca d'amor. Passa que hi ha tants tipus d'amor com de persones.
    Jo puc estimar amb tota l'ànima a algú i no sentir cap atracció física per aquest algú. I puc sentir-me atreta físicament i no sentir gens d'amor. Però això ja són unes altres coses.
    L'amistat, l'afecte, el 'carinyu', el companyerisme... tot són sinònims d'amor, el que passa és que a l'Amor li hem posat unes fites tan altes, l'hem posat dalt d'un pedestal tan immens que ens sembla una paraula massa forta per aplicar-la en segons quines relacions, però tot és amor, amb més o menys intensitat, amb més o menys implicació, però amor al cap i a la fi.

    ResponElimina
  50. Gerard, el cas que expliques és aplicable també a quan estem a l'escola, els del curs de després del nostre són els petits, i malgrat a cap d'un temps potser ens treuen un pam d'alçada, continuen sent els petits. I això que només tenen un any menys! És qüestió de perspectiva. Un cop acabada la carrera em vaig quedar a la facultat a fer el doctorat. Seguia dinant on sempre, i cada setembre veia arribar la nova fornada d'alumnes de primer... no et vull explicar com fa sentir de vell això, cada vegada són més canalla!

    Elur, no ens embalem, hehehe. Està bé parlar d'amor eròtic per diferenciar-lo d'altres amors, però potser si parlem d'amor romàntic, que em sembla que tu mateixa vas fer servir aquesta terminologia algun dia, ho entendrem més. També vaig mancat d'amor romàntic jo, em falta pràctica i em sobra la teoria.
    En el que ja no estem tan d'acord és amb que hi ha tants tipus d'amor com persones. Pot haver-hi maneres de viure'l, però a grans trets tots busquem el mateix, amb les nostres peculiaritats, i si parlem d'amor romàntic. Després surt com surt, ja ho sabem. Em permetràs que segueixi deixant l'Amor en un pedestal i el separi d'altres conceptes, i creu-me que el d'amistat el porto imprès a la pell. No tenim paraules per explicar-ho tot, però ja sabem que hi ha amics que són més que amics (sense res a veure amb amor romàntic), i que hi ha afectes que són més grans que un simple afecte. Ens expressem com podem, però m'agrada que l'amor sigui més específic.
    De totes maneres, m'agrada la teva manera de veure-ho, i es nota que hi has pensat molt, i que n'has parlat molt. Només per això val la pena seguir compartint la teoria amb tu, encara que pensem diferent. La pràctica... em sembla que l'haurem de fer en empreses diferents.

    ResponElimina
  51. mai de la vida m'havien donat carbasses amb tanta elegància i savoir faire... i ara... no sé si riure o plorar, jajajajajajaja.

    una abraçada, maco!

    ResponElimina
  52. Jo també l'estic llegint i el trobo molt ususal i original!

    ResponElimina
  53. Hola xexu, fa temps vaig llegir el llibre i em va semblar una mica feixuc. Les notes que en vaig escriure són aquestes: Relat feixuc, construït des de diversos punts de vista i sense seguir un ordre cronològic, que indaga en la crisi existencial del protagonista, un home casat i amb la filla que se li casa amb un quillo. La mort d’un dels seus millors amics quan eren joves li traça el futur, i no és fins al final que es descobreix per què. Té moments memorables, passatges molt bons, però també té moltes i moltes pàgines plenes de referències culturals que es fan pesadíssimes. Més de 500 pàgines que es fan difícils de llegir. El millor: les referències a la ciutat de Figueres.

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.