dilluns, 6 de setembre de 2010

Nou adéu


Recordes quan ens vam acomiadar en aquella estació, aquell petó i aquella mirada? Després n'hi ha hagut d'altres, de comiats, sempre amb la sensació de que no s'acabava, i mirant de dissimular, que a tu no t'agraden 'les despedides'. Però han estat moments estranyament íntims i propers. Com ahir. Un nou adéu. I unes cadenes que he de serrar un cop més. Però per cadenes així cal posar-hi tot el que un té. Aquest cop m'hi he d'esforçar.

32 comentaris:

  1. Hi ha cadenes molt fortes de serrar però no n'hi ha cap d'eterna. Al final cauen, potser pel seu propi pes, però cauen. Segur que aconsegueixes sortir-te'n d'aquesta. Endavant, que tu pots!

    ResponElimina
  2. Els comiats són molt difícils. Són moments estranys, en els quals no se sap ben bé què dir. Com diu el nostre himne, quan convé seguem cadenes (tot i que en un sentit diferent, evidentment). Segur que ho aconseguiràs!

    ResponElimina
  3. Jo crec que les hauries de serrar com sigui....les cadenes són de mal portar...i els comiats si són per retrobar-se són menys comiats...i com ja t'han dit segur que pots! endavant!

    ResponElimina
  4. Serrar cadenes és difícil, i això que sovint les hem soldat nosaltres mateixos! Però tu pots!

    ResponElimina
  5. Ànim XeXu. Has descrit molt bé la sensació "de serrar cadenes". És dura...

    ResponElimina
  6. Ostres, XeXu... difícil, molt difícil. Però el primer que crec que has de fer és posar tota la voluntat en convèncer-te que és necessari que les trenquis, pel teu bé, perquè amb aquesta cadena lligada a la cama no caminaràs.

    Recordo un comentari teu, fa temps, en el que deies que a vegades un no sap si el que vol és trencar la cadena o abraçar-se a la bola de ferro que hi ha al final... doncs, encara que costi, crec que has de fer tot l'esforç per voler-la trencar. Quan hagis arribat a aquest convenciment et serà més fàcil... o menys difícil, i llavors ho aconseguiràs :-)

    ResponElimina
  7. Potser algun dia els dos caps de la cadena estaran al mateix punt i juntes, mentrestant ánims

    ResponElimina
  8. les cadenes ja ho tenen això, però mira-ho al revés...

    ResponElimina
  9. XeXu, encara que la pàgina sigui en castellà, et deixo unes quantes cites aquí....
    http://www.literato.es/frases_en_cadena/
    Petons encadenats :)

    ResponElimina
  10. Sempre he pensat que les cadenes no són mai bones. Et poden apretar, et fan mal, i et priven sovint de llibertat.
    No crec que vagi per aquí el que vols transmetre, però tot i així, sempre ens hem d'esforçar per no perdre allò que tan valorem.
    Ànims i una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. Sí, sí, cal serrar-les home! Que les cadenes no són bones per a res! Fora cadenes!

    ResponElimina
  12. Quan les baules són fortes, com dius, costa, i molt! Cor fort i endavant1

    ResponElimina
  13. tinc una llima molt gran i eficaç, te la deixo?

    una abraçada immensa, maco! ànims!

    ResponElimina
  14. Tot allò que desitgem amb ganes val un esforç...
    llavors trenquis o no trenquis t'hi has d'esforçar. Val la pena!!!

    ResponElimina
  15. va dona el callo...no em siguis Ni-Ni!

    ResponElimina
  16. els comiats són fotuts, però millor un fins a la pròxima. Les cadenes tampoc duren per sempre perquè es rovellen i es tornen més fràgils. Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Les cadenes, com a molt al llit i per una estona!

    ResponElimina
  18. Les cadenes sempre són odioses, siguin del signe que siguin. Ànim!!!

    ResponElimina
  19. Els gronxadors també s'agunaten amb cadenes...però maregen.

    Vés en compte.

    ResponElimina
  20. Ens hem d'unir a les persones amb llaços, no lligar-nos-hi amb cadenes...

    ResponElimina
  21. Les cadenes fan de mal portar, vigila.
    Llaços de seda, molt millor (tant pel que diu la Núr, com pel Ferran!)

    ResponElimina
  22. Les cadenes són tan difícils de trencar, per molt que et digui i recomani tothom, només tu hauràs de decidir si les vols trencar i quan estiguis segur de trencar-les seràs capaç d'ensortir-te i ser lliure...

    ResponElimina
  23. Nou adéu? Just ara que jo et dic hola de nou?
    He estat out un parell de mesos, no per vacances sinó per mandra mental, que encara és més efectiu.

    Et torno a seguir la pista!

    ResponElimina
  24. Quan convé seguem cadenes! Ànims!

    ResponElimina
  25. Ostres, FERRAN, quin mal rotllo... ufff

    ResponElimina
  26. Fes el que el teu cor et digui... però de veritat! Tots portem en la balança de l'existència cadenes ben serrades i d'altres que no volen serrar ( de vegades diem que no podem, però el cert és que no volem!). De la nostra decisió interna, dependrà la nostra manera de viure i de ser. Però no sóc filòsofa i jo també estic aprenent a viure... (però ja tinc una mica més d'experiència! i, per tant, he pres algunes decisions més!)

    ResponElimina
  27. M'ha agradat molt aquest post d'avui. Sobretot perquè em torna records de fa uns anys, de quan la meva dona i jo vivíem cadascú a una ciutat diferent i ens vèiem els caps de setmana. I ens dèiem adéu a l'estació...

    ResponElimina
  28. Moltíssimes gràcies a totes i tots pels vostres comentaris, i per ser aquí sempre. Heu fet múltiples interpretacions, però em quedo amb que les cadenes no són bones mai. Les meves són fictícies, inventades per mi, però tan difícils de tallar com les de la foto. Me les he fet jo, m'encadeno a les il·lusions, a les persones. I no, no són bones, almenys en aquest cas. També algú ha dit, com ja havíem comentat anteriorment, que de vegades només fem veure que volem trencar les cadenes, però interiorment, sense saber-ho, no volem. Això m'ha passat durant molt temps a mi. En realitat no volia. Ara m'agradaria no trencar-les, però no només sé que cal, sinó que vull. Vull llibertat. Llibertat per viure sense cadenes. Així que, com veieu, les ganes i les intencions hi són. La voluntat hi és també, però me n'he de convèncer molt encara. Canviar les coses. Replantejar la vida. Modificar el que per ara no m'ha servit per a res. Els dos posts anaven molt lligats, però el significat per mi és molt diferents. Ara toca arremangar-se. Ni bon camí, ni que ja tinc part de la feina feta sabent el què... prou de tòpics. Ara sóc jo i prou. La teoria ja me la sé de fa temps. Ara falta la pràctica.

    ResponElimina
  29. suposo que el millor és no posar cadenes.
    Aspirar a la llibertat pot arribar a ser un cadena? Una aspiració o una il·lusió és una cadena? em surten aquestes preguntes ara mateix...

    ResponElimina
  30. Conec el conte d'un elefant de circ (probable paradigma de molts altres elefants de circ) que ja de molt petitet l'havien lligat amb una cadena a la pota perquè no s'escapés. L'elefant es va fer gran i va assolir un pes i una força suficients com per arrencar la cadena, però -ai las!- de petit ho havia intentat tantes vegades sense èxit, que havia crescut amb la sòlida idea de que no la podia trencar. El conte, ja us ho podeu imaginar, s'acaba bé. Espero que el teu així ho faci.

    Una abraçada!

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.