divendres, 25 de juny de 2010

Relats conjunts, Saturn devorant un fill


El tècnic de guàrdia de la NASA no es podia creure el que veien els seus ulls, li va faltar temps per avisar els seus superiors, i en poc més de mitja hora la sala de control era plena de peixos grossos. El fenomen va ser pres inicialment per un artefacte, o un error de la maquinària. Però no va ser aïllat. Els grans telescopis que enregistraven imatges de tot el sistema solar van captar un primer gran impacte a la superfície del planeta Saturn, ocasionat, aparentment, pel xoc d'un dels seus satèl·lits petits. Encara no es sabia amb exactitud quin era, calien càlculs extremadament complicats de trajectòries orbitals per poder-ne estar segur, però es sospitava que havia estat Bergelmir. A aquest impacte el van seguir d'altres a intervals irregulars, i no semblava que el degoteig de satèl·lits hagués d'acabar. Les mides dels satèl·lits absorbits pel gegant Saturn eren variables, de moment no semblava que el planeta es veies afectat pels impactes, tot i que a llarg termini segur que veuria afectada la seva topologia i la seva òrbita. Ningú no sabia, però, què podia passar si arribaven a impactar els grans satèl·lits del planeta, en especial Tità, un dels més grans del sistema solar i superior en mida a Mercuri. No van trigar a aparèixer teories per explicar el fenomen, un cas sense precedent en la història de l'astronomia. La més acceptada apuntava a un sistema d'autoregulació del planeta donat el seu elevat nombre de llunes i elements orbitals, es creia que el planeta eliminava part del llast que suportava. Aquesta teoria era coneguda com 'Saturn devorant els seus fills', en honor al famós quadre de Goya.

A més de 2700 milions de quilòmetres dels emocionats científics terrestres, un altre esclat d'alegria s'estava produint. Els científics-militars uranians havien aconseguit finalment l'objectiu que feia anys que perseguien, desenvolupar la tecnologia que els permetria guanyar la cruenta guerra contra Saturn. El projecte, considerat el secret més ben guardat de tots els temps, era l'única possibilitat que tenien de plantar cara als colonitzadors. Després de tants esforços, aconseguirien estavellar els seus propis satèl·lits contra la superfície planetària. Els saturnians no hi podrien fer res. Finalment, la victòria d'Urà era possible. 


Nota: Un any a Urà = 84 anys humans.

Aquesta és la meva aportació a la proposta de juny de Relats Conjunts. Animeu-vos a participar! 

23 comentaris:

  1. Aquest quadre sempre m'ha fet esgarrifances.
    Molt bona història!Fas venir ganes d'escriure...

    ResponElimina
  2. i un cop destruït Saturn quin serà el nou objectiu dels uranians?

    A nosaltres que ens deixin tranquils mirant les estrelles i planetes!

    ResponElimina
  3. Un bon relat de ciència ficció.
    Veig que els humans amb la seva "teoria del sistema d'autoregulació" demostren desconèixer força la realitat del nostre Sistema Solar, molt em temo que en el pròxim Congrés Interplanetari el científics terrícoles tornarem a ser la riota general. :-D

    ResponElimina
  4. Molt ben escrit i amb un final obert que dóna per a moltes històries.

    ResponElimina
  5. Entre la informació tan acurada i les hores en què el vaig llegir, he tingut malsons durant tota la nit. Venien a devorar-nos el planeta sencer! Jeje! Bona feina, XeXu, d.

    ResponElimina
  6. Aquests d'Urà, sí que s'ho treballen! Donat el seu desenvolupament, el millor per a nosaltres seria tenir una relació de confiança i amistat amb ells.

    ResponElimina
  7. Bon relat! el problema és que sempre et quedes amb ganes de saber més!!! :)

    ResponElimina
  8. Molt bon relat ! un relat de gènere! molt i molt bé!

    ResponElimina
  9. M'encanta la ciència ficció i l'has escrit molt bé! Felicitats pel relat, molt bo!

    ResponElimina
  10. MAGNÍFIC!!!

    Aplaudiments i reverències! :-))

    El vaig "veure" ahir per la nit però estava cansada i ja plegava, vaig llegir una miqueta per sobre i em vaig obligar a deixar-lo per aquesta nit (hem passat tot el dia a la preciosa Barcelona) i ha valgut la pena!!

    Quasi diria que és dels millors relats que t'he llegit... Té de tot, els fets, les teories, la realitat...

    Bé... a mi m'agrada la ciència ficció jejeje... però és que ho has fet molt, molt bé :-)

    Per cert... i nosaltres que quins satèl·lits podríem fer estavellar contra els invasors? :-PP

    PD/ El comentari d'en McAbeu d'aplaudiments també!! :-))

    ResponElimina
  11. Bona història! Sembla estrany el punt de vista des d'un lloc i des d'un altre… I molt ben trobat l'encaix amb el quadre.

    ResponElimina
  12. Xexu, que bé! M'encanta com li has donat el tomb... a veure si jo me'n surto també.

    Un aplaudiment ben fort!

    ResponElimina
  13. Molt i molt bo, XeXu!! I molt original!!!! També aquest punt de vista de venjança cosmico-divina! :D

    ResponElimina
  14. Si el que escrius és cert, jo -si fos de la NASA- evitaria enviar satèl·lits a l'espai i fer coses estranyes. No fos cas que s'emprenyin i ens la fotin.

    Molt bon relat!

    *Sànset*

    ResponElimina
  15. T'en has sortit molt bé....i mira que aquest és molt dificil....però ho intentarem.

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies a tots els que heu llegit i comentat el relat. La veritat és que tenia ganes de ser original i no ficar-me en el que es veu en el quadre, i em va venir això. Penso que la imatge, per com n'és d'aterridora, dóna molt de joc i per moltes històries diferents. Però si em permeteu dir-ho, en una arrencada narcisista, m'agrada la història que m'ha quedat, n'estic content. Gràcies a tots altre cop.

    ResponElimina
  17. Les arrencades narcisistes, de tant en tant, són boníssimes, t'ho dic ben sincerament :-)

    La modèstia és una virtut molt maca quan es veu sincera, molt maca... però quan és excessiva sona a falsa i, llavors, m'empipa molt...

    Digues que sí, xiquet, que t'ha quedat magnífic!! :-))

    A mi, aquest quadre tan bèstia no m'agrada... els pensaments que em porta són tristos... suposo que aquest mes passaré.

    ResponElimina
  18. m'agraden les històries de ciència-ficció i aquesta està molt ben resolta.

    ResponElimina
  19. Felicitats, has sapigut treure un relat diferent tot i que l'imatge ja el predetermina molt!

    ResponElimina
  20. Molt bo, XeXu, un relat diferent de les històries 'gastronòmiques' que he anat llegint. Felicitats!

    ResponElimina
  21. Molt bona orientació i translació de la temàtica del quadre. No estem sols a l'univers, però millor no saber-ho. ^_^

    ResponElimina
  22. Molt bon relat! M'agraden els finals oberts, felicitats, com sempre ;)
    manuscrits

    ResponElimina

Gràcies per deixar la vostra opinió. Si us enrotlleu, no demaneu disculpes, més rotllos explico jo, i vosaltres no us queixeu.